dilluns, d’agost 31, 2015

Mr. Holmes

Adaptació cinematogràfica de la novel·la de Mitch Cullin que ens presenta un Sherlock Holmes vell en plena senilitat. Holmes no recorda perquè va abandonar la seva feina de detectiu ja farà 30 anys. Per esbrinar-ho rebrà l'ajuda d'un nen, fill de la seva majordoma. 
Mr. Holmes té una estructura narrativa desordenada que vas construït com un puzle que va des del present, amb un Holmes senil, a fa 30 anys, en plena investigació del seu darrer cas, i a un viatge que va fer al Japó quan ja perdia les seves facultats mentals. 
Els pilars de la pel·lícula són bàsicament dos. Primer de tot Ian McKellen que està immens. Sempre ha estat un bon actor, però aquí té la oportunitat per lluir-se i no la desaprofita postulant-se com un seriós candidat a endur-se un munt de premis per la seva interpretació aquest any. I l'altre és la relació que es construeix entre Holmes i el nen, interpretat pel jove Milo Parker. Pot semblar la típica relació que ja hem vist moltes vegades al cinema entre vell rondinaire i nen, de fet un gènere en sí mateix, però està molt ben desenvolupada, escrita i interpretada. 
Mr. Holmes no és una gran producció, el seu valor està en la seva modèstia i els resultats amb els pocs mitjans que compta. M'atreviria a dir que és una pel·lícula petita malgrat l'immens cap de cartell. Ian McKellen està senzillament superb. Tampoc esperàvem altra cosa i segurament no parlaríem de lo bona que és la pel·lícula si el protagonista fos algun altre actor. 
Per altra banda, els seguidors de Sherlock Holmes, crec que trobaran més coses interessants en aquesta pel·lícula que no pas en la moderna versió de Guy Ritchie. Mr. Holmes contrasta i juga amb la possibilitat que Sherlock Holmes hagués existit de veritat i que el Holmes de les novel·les i el cinema no deixi de ser una versió comercial del personatge real feta per vendre novel·les, escampar la seva fama i popularitzar-se a través del cinema.
Una de les coses que m'ha agradat d'aquest Holmes i que poques vegades s'ha treballat en el cinema són els sentiments i emocions del personatge. Sense cap mena de dubte mai se'ns havia presentat un Holmes tant humà.
Darrera la càmera hi ha Bill Condon que ja va treballar amb Ian McKellen a Dioses y monstruos, on ja ens va regalar una interpretació al·lucinant. Amb aquesta pel·lícula Condon es retroba amb l'autèntic cinema després de perpetrar les dues primer parts de La saga Crepúsculo.
Fans de Sherlock Holmes, tireu-vos de cap a veure aquesta pel·lícula. Us descobrirà coses noves del millor detectiu del món, al mateix temps que es manté fidel a la seva essència.

Nota: 4/5


Cuatro Fantásticos

Tercera adaptació perpetrada per Fox del primer còmic de Marvel, Els quatre fantàstics, i es pot dir que és la tercera ficada de pota, en aquesta ocasió monumental. Primer de tot us poso en antecedents pels que no sàpiguen de què va la cosa. A principis dels anys 90 l’editorial Marvel estava en bancarrota. Per sortir del forat va malvendre els drets cinematogràfics d’alguns dels seus personatges més populars, entre ells la primera família i pedra fundacional de Marvel, Els quatre fantàstics, a Fox. Contràriament, els drets televisius i de merchandising d’aquests personatges continuen en mans Marvel, pel la qual cosa la casa de les idees és la primera interessada que aquestes pel·lícules funcionin per vendre més merchadising. El cas és que el contracte amb Fox obliga a aquesta a fer-ne pel·lícules regularment si no vol que els drets tornin a Marvel sense que aquesta hagi de pagar un cèntim. Després d’haver recuperat a Daredevil, perquè Fox va ser incapaç de treure a temps una nova pel·lícula, la productora no estava disposa a que li passés el mateix amb Els quatre fantàstics. 
Fox ja va fer una pel·lícula d’Els quatre fantàstics al 1994 dirigida per Roger Corman que no es va estrenar enlloc. Era una versió molt fidel al còmic, però era pura sèrie B, gairebé Z. La intenció de Fox no era fer una bona pel·lícula, tant sols fer-ne una per conservar-ne els drets. La seva intenció tampoc era estrenar-la ja que la mala imatge de la mateixa podria perjudicar a futures pel·lícules dels personatges. Al 2005 i 2007, Fox va tornar a fer dues pel·lícules protagonitzades per Reed, Sue, Johnny i Ben que no van donar en rendiment econòmic esperat. Malgrat no ser males pel·lícules, no deixaven de ser una versió molt descafeïnada del còmic i el què és pitjor, eren completament infantils. 7 anys després, quan s’acostava el moment de la caducitat dels drets, Fox va iniciar la preproducció a corre-cuita d’una nova pel·lícula que ja va néixer malament, només pensant en els drets i sense cap tipus de motivació artística. Del resultat d’aquesta, ara us en parlaré.
Primer de tot, Cuatro fantásticos poc té a veure amb els personatges del còmic que ens els faci reconèixer. El concepte de família d’exploradors i imaginautes no apareix enlloc. La seva font d’inspiració no són els còmics creats per Stan Lee i Jack Kirby, sinó que ho són els de la línia Ultimate, una versió d’un univers paral·lel creat per Marvel al 2004 per donar una visió més actual de l’origen de Reed Richards i companyia. La pel·lícula es divideix clarament en dues parts d’uns 45 minuts cadascuna. La primera ens presenta els personatges i no està del tot malament si oblidem el material original que està adaptant. El principal problema és que s’allarga en excés, és insubstancial i al final resulta avorrida. Però, malgrat els seus defectes, com la presentació del malvat Victor Von Domm, que podria ser el vostre veí estrany enlloc del personatge que va inspirar a George Lucas quan va crear Darth Vader, podria ser acceptable. El despropòsit comença a partir del moment en el qual els protagonistes adquireixen els poders. Ni el guió, ni el diàlegs, ni els efectes especials, vergonyosos per un producció d’aquestes característiques, tenen perdó. La part final és la que de debò et venen ganes de marxar corrents del cinema. El despropòsit arriba a uns nivells tant insultats que al final resulta insubstancial que la Torxa Humana sigui negre, o que els uniformes siguin de pena. La pel·lícula té problemes molt pitjors que aquests, que fins i tot se li haurien pogut perdonar si la pel·lícula hagués estat bona. Igualment, per què adaptar aquests personatges i no uns altres si no els tractes com una família? Ni tant sols Johnny i Sue, que són germans, es comporten com a tals. Reed i Ben representa que són amics de debò, però s’abandonen mútuament en els moments més crítics. Això no són amics! Per no parlar de la tímida insinuació de possible relació entre Reed i Sue al principi que acaba en absolutament res.
Amb aquesta pel·lícula Fox i el seu director, Josh Trank, s’han carregat el futur cinematogràfic d’aquest personatges per anys i panys. Ni Marvel, si recuperés els drets, seria recomanable que fes res amb ells durant una temporada.
No parlaré dels problemes del rodatge i de la mala relació de Trank amb els actors i els directius de Fox perquè darrerament tots els implicats ha fet pública tota la merda que va haver durant el rodatge. Així que us serà molt fàcil de trobar aquesta informació que us ajudarà a entendre el despropòsit de pel·lícula que ha sortit. Malgrat ser el fracàs comercial més sonat de l’estiu, Fox no renuncia a fer-ne una segona part per allò que comentàvem de no perdre els drets.Vergonya!
Pel que fa als actors, la pel·lícula se la recordarà com dels pitjors càstings de la història del cinema. Miles Teller, recent sortit de l’aclamada Whiplash recorda més als seus personatges de Project X o Noche de marcha que no pas a l’intel·ligent Reed Richards, que no passa de ser una versió futurista de McGyver. Michael B. Jordan és més un personatge de Fast & Furious que altra cosa. Kate Mara no passa de ser una versió femenina de Charles Bronson. I acabo amb Jamie Bell que en els seus moments de glòria està convertit en un monstre de pedra que es passeja sense calçotets, però tranquils, al contrari que el Dr. Manhattan de Watchmen, la transformació li ha fet perdre els seus òrgans sexuals.
Amb sinceritat, passeu pàgina. Entenc que si us agraden els personatges us piqui la morbositat, però ni per això val la pena. Aquests Cuatro fantásticos tenen molt poc de fantàstics, tant poc que ni s’arriben a anomenar com a tals a sí mateixos, malgrat que ens ho deixin a la punta de la boca. Cuatro fantásticos està fora de la seva època, sembla una pel·li de superherois dels anys 90 que no hagués desentonat al cantó de Batman & Robin i els seus amugronats uniformes.

Nota: 1/5


dimecres, d’agost 26, 2015

Vacaciones

Vacaciones és el reboot de la franquícia National Lampoon's Vacation, que aquí es va estrenar sota el nom de Las locas vacaciones de una chiflada família americana. La primera entrega va ser dirigida per Harold ramis amb guió del mestre John Hughes. La franquícia consta de de 4 pel·lícules, un curtmetratge i un telefilm. Vacaciones és una nova arrencada per aquest concepte protagonitzada per Rusty, el fill de la família Griswold que ara ja té la seva pròpia família.
L’argument d’aquest és molt similar al de la primera entrega. Un pare de família viatja, juntament amb la seva dona i dos fills, amb un cotxe familiar des de la costa est fins a la oest dels Estats Units per anar al parc d’atraccions Walley World. Pel camí viuran mil i una peripècies d’allò més esbojarrades.
Vacaciones recupera l’estil de comèdia esbojarrada americana dels anys 80, que la veritat trobem una mica a faltar. L’estil Judd Apatow de fer comèdia dramàtica s’ha escampat massa i costa trobar una pel·lícula que sigui purament comèdia absurda. La pel·lícula aconsegueix recordar-nos aquell estil de comèdia i homenatja a la seva pròpia saga que és el gran referent. Actors com John Belushi i la seva Desmadre a la americana, o el mateix Chevy Chase o John Candy o pel·lícules com Porky’s són les vol homenatjar Vacaciones, ja que l’estil d’humor no deixa de ser el mateix, malgrat que al guió ja no hi hagi el desaparegut i sempre genial John Hughes.
La protagonitza Ed Helms, al que hem vist a The office i Resacón en Las Vegas, que es fica en el paper del pare de família, que se’ns presenta inicialment com un “pringat”. La mare és Christina Applegate, eterna actriu de comèdia que molts recordareu com la filla de la sèrie Matrimonio con hijos. Un dels grans moments de la pel·lícula és quan tornem a veure a Clark Griswold i la seva dona, és a dir Chevy Chase i Beverly D’Angelo. Chase que sorprèn per la seva panxa descomunal, demostra un cop més que és un gran còmic i el seu Clark apareix tant poca traça com a les pel·lícules originals.
Vacaciones continua rient-se de tot, fins i tot d’algunes temes tabú que segurament no pairan bé algunes persones. És cert que algú pot pensar que lo atrevit en algunes qüestions en d'altres es mostra massa tradicional, però l’original ja era així, malgrat que recordo que en alguns punts s’atrevia a anar un pèl més enllà.
Pareu atenció que durant el viatge trobareu alguns actors famosos fent escenes còmiques. De només començar a Colin Hanks, que no deixa de ser un homenatge al seu pare que va començar la seva carrera com un excel·lent actor de comèdia.
Vacaciones és una magnífica arrencada per aquest reboot que esperem que tingui continuïtat. Això sí, si detesteu l’humor de la comèdia americana dels 80, aquesta no és la vostra pel·lícula, però si pel contrari el trobeu a faltar, no sé què feu encara llegint aquesta crítica. Aixequeu el cul de la cadira, un espera El velociraptor de Walley World!

Nota: 3,5/5
 


dimecres, d’agost 19, 2015

Operación U.N.C.L.E.

A Guy Ritchie l'hem tingut entretingut uns quants anys amb la saga Sherlock Holmes, que al meu parer no ha fet res més que allunyar al director de fer el que millor se li dóna, és a dir, pel·lícules gamberres amb genuí gust britànic. Parlo de Lock & Stock, Snatch i RocknRolla. Després de la prescindible versió del detectiu més famós del món, arriba a la versió del director de The Man From U.N.C.LE., adaptació de la sèrie de televisió que aquí es va anomenar El agente de C.I.P.O.L.
Protagonitzada per Henry Cavill, en el paper d'un agent secret dels Estats Units, i Armie Hammer, en el paper d'un agent secret de la U.R.S.S., que es veuran obligats a col·laborar, en contra de la seva voluntat, en plena guerra freda, enfront una amenaça terrorista de caràcter mundial. Entre els actors secundaris destaca l'actriu Alicia Vikander (Ex_machina), Hugh Grant, que apareix just quan la pel·lícula el necessita, i el sempre agraït de veure, Jared Harris. 
El millor encert de la pel·lícula són els seus protagonistes. La química entre Cavill i Hammer és perfecta i els diàlegs i situacions còmiques que es generen entre ells són lo millor i la base sota la que es sustenta la pel·lícula. Cavill està especialment inspirat i és curiós com veient-lo aquí em transmet més Superman que no pas el que veiem a la pel·lícula dirigida per Zack Snyder. Un motiu més que demostra que el desencert de Man of steel demostra ser clarament culpa del director i la seva prepotència. Amb la llum, els colors i sobretot, el sentit de l'humor d'aquesta pel·lícula, Cavill seria un Superman infinitament millor, ja que físic no li falta. 
El resultat final de The Man From U.N.C.LE. és superior a lo aconseguit amb Sherlock Holmes, però a la seva contra acusa algunes baixades de ritme i alts i baixos com els de les dues pel·lícules  de Sherlock Holmes protagonitzades per Robert Downey Jr. 
The Man From U.N.C.LE. deixa millor gust de boca dies després d'haver-la vist que no pas just acabar la projecció ja que necessita digerir-se amb tranquil·litat. El producte final millora infinitament una sèrie de televisió que no va passar de lo mediocre. En tot cas, malgrat els seus defectes, lluny de pretendre ser un entreteniment de primer nivell com Misión imposible: Nación secreta, és la mar d'entretinguda i molt recomanable pels que busquin un producte senzill, molt ben el·laborat i amb dos protagonistes d'allò més atractius, 

Nota: 3,5/5


dimarts, d’agost 11, 2015

Misión imposible: Nación secreta

La saga cinematogràfica Misión impossible arriba a la cinquena entrega amb Nación secreta, i ho fa més en forma que mai. Christopher McQuarrie n'ha estat el director. El bon resultat de Jack Reacher va fer que Cruise confiés en ell per substituir a Brad Bird.
Des de que Bad Robot, la productora de J.J. Abrams, es fes càrrec de la saga, aquesta no ha fet més que créixer. La primera pel·lícula de 1996, dirigida per un Brian DePalma en hores baixes, va oblidar la senya d'identitat de la sèrie de televisió, que era el treball en equip, per esdevenir una pel·lícula individualista i inintel·ligible de la qual només es salvaven un poques escenes d'acció. Al 2000, John Woo quasi enterra la saga en la que va ser la pitjor de les entregues, la qual només es pot qualificar d'espantosa. No va ser fins el 2006 quan Misión imposible va agafar el to indicat, en una tornada als orígens televisius, en la qual l'important era el treball en equip. J.J. Abrams en va ser el director i productor i va transformar la saga en el que és ara, un blockbuster d'acció i aventures de primera. La quarta entrega arribaria al 2011, sense Abrams com a director, engrescat en la franquícia Star Trek, però sí com a productor. El director va ser Brad Bird (Els increïbles) en la que va ser la seva primera pel·lícula en imatge real. Per la cinquena entrega, Bird va declinar la oferta perquè volia fer una cosa diferent, que s'ha traduït en Tomorrowland, així que Cruise va pensar en Christopher McQuarrie, guionista de la quarta pel·lícula, i amb qui va treballar a Jack Reacher, una de les millors pel·lícules de l'actor dels últims anys. 
A Nación secreta debuta El sindicat, l'equivalent a Spectra de les pel·lícules de James Bond. El resultat ha estat excel·lent, no sabria per on començar si us he d'explicar tot lo que està bé en aquesta pel·lícula. Començarem amb el seu actor, l'estrella de la pel·lícula, l'infravalorat Tom Cruise, el millor actor de la seva generació, i ho dic així perquè ja van ser hora que se li reconegui el prestigi. L'actor ha estat vilipendiat múltiples vegades per les seves excentricitats a l'àmbit personal i també, ho tinc clar, per una insana enveja d'alguns que Cruise converteixi en èxit cada pel·lícula que fa. Riscky Business, Legend, El color del dinero, Top gun i Cocktail són autèntics clàssics dels 80. A Nacido el cuatro de julio va demostrar que podia fer més papers, que poques vegades li han donat perquè és més rentable fent productes més comercials. Als 90 no podem oblidar pel·lícules com Algunos hombres buenos, La tapadera, Entrevista con el vampiro, Magnolia i Eyes Wide Shut. Als 2000 varem veure Minority report, Collateral, Leones por corderos i Valkiria. Mentre que en els últims cinc anys ens hem entusiasmat amb Noche y día, Jack Reacher i la infravalorada Al filo del mañana. Continu sense entendre les crítiques negatives que ha rebut aquest actor que pot haver tingut la seves ensopegades, com tots, però que té una filmografia excel·lent i sempre ha complert. Ho torno a repetir per si no ha quedat clar, el millor de la seva generació que, a més, està sublim a la Nación secreta.
La trama és prou fidel del que s'espera d'un film d'espies i al mateix temps s'entén i ens regala unes escenes d'acció que romandran a la nostra memòria. Començant per l'espectacular inici amb l'avió, passant per la persecució amb cotxes i motos, fins a enginyosa resolució final. Molt bona en el guió i en la acció. Es pot demanar més?
La pel·lícula recull tot el que era bo sembrat a les dues últimes, i ho fa evolucionar i créixer. Dóna més protagonisme a Simon Pegg que és novament el suport còmic ideal per a la pel·lícula. Jeremy Renner torna amb el personatge de l'anterior pel·lícula i al contrari del successor que es pogués pensar que era, agafa amb dignitat el rol de secundari. I és que Tom Cruise és Misión imposible i ningú més. També ens alegra recuperar a Ving Rhames, una pel·lícula més, i la incorporació d'Alec Baldwin que pot donar molt de joc en futures entregues. 
Misión imposible: Nación secreta és entretinguda, divertida i compleix al cent per cent tot el que ha de ser o oferir una pel·lícula que aspira a ser un blockbuster d'estiu. En aquest ocasió Paramount ha estat intel·ligent en avançar l'estrena quatre mesos per no coincidir amb Star Wars
Al acabar només volem més. No estic disposat a esperar 4 anys per una nova pel·li de Misión imposible, i m'alegra veure a Tom Cruise que als seus 53, no sembla tenir-ne més de 40. L'actor té corda per estona i Misión imposible també. Afanyeu-vos, aquesta crítica s'autodestruirà en deu segons. 

Nota: 5/5


dimecres, d’agost 05, 2015

Ted 2

Farà un parell d’anys Seth MacFarlane, creador de la sèrie Padre de familia, debutava en la direcció de llargs amb Ted. Amb una pel·lícula pel mig, Mil maneras de morder el polvo, ens arriba la segona part de les aventures de l’osset de peluix malparlat, ara casat amb una “xoni”.
Ted 2 torna a unir a Mark Wahlberg amb aquest osset que va adquirir vida de forma misteriosa. La pel·lícula ens explica el següent capítol de la vida dels seus protagonistes. Ted i Tami-Lynn, recent casats, decideixen tenir un fill, però Ted és incapaç de concebre perquè és un osset, així que demana ajuda al seu millor amic, John. La cosa es complica quan Ted hagi de demostrar que és una persona davant d’un tribunal si vol ser pare.
La pel·lícula continua la línia marcada per la primera pel·lícula. Personalment m’ha agradat més aquesta segona que no pas la primera. Però això ja va a gustos perquè ambdues són molt semblants. L’humor continua essent l’irreverent que utilitza Seth MacFarlane, el qual tira d’amistats perquè facin cameos al llarg de la pel·lícula. Més enllà d’un argument força simple, la pel·lícula va encadenant gags i escenes còmiques, molts d’ells força ben trobats.
MacFarlane incrementa el punt freak de la pel·lícula ja que el clímax final té lloc a la Comi-Con de Nova York, fet que li suposa al director màniga ample per treure totes les referències al còmic i a les pel·lícules de la que es considera fan, principalment Star Wars i Star Trek, Atenció a aquesta part en què podreu veure a l’actor que interpretava al klingon Worf a Star Trek: La nova genració passejar-se amb una disfressa d’Star Trek i un mal maquillatge de klingon per la Comic-Con. Sublim!
La part més negativa d'aquesta pel·lícula és la mateixa que tenia la primera part: un doblatge en castellà infame. Primer per l’elecció de Santi Millán per doblar a Ted. Millán no és un doblador professional i es nota. Contrasta amb les veus de la resta d’actors que sí són professionals del doblatge. Millán no és capaç de fer-nos oblidar qui hi ha darrera de la veu de Ted, i la seva personalitat passa per sobre del personatge. Just el que no ha de fer un doblador. També es repeteix un defecte que era present al doblatge de Vengadores: La era de Ultrón, el de posar accents als personatges quan no cal. No és necessari fer parlar a la dona de Ted com Penélope Cruz a Vicky Cristina Barcelona. I ja per acabar amb el tema del doblatge, el més lamentable de tot em sembla l’adaptació dels diàlegs. A algú li deu semblar molt graciós canviar el guió i es pensa que el públic és imbècil, que no entendrà les referències del guió original, i canvia algunes línies de diàleg per altres més castizas. Sentir parlar del León come gamba o el jutge Garzón en aquesta pel·lícula fa mal d’oïda. I com aquesta unes quantes més. El doblatge de Ted 2, com ja ho era el de la primera part, és una sodomització a la qual es veurà sotmès l’espectador que haurà pagat la seva entrada per un producte mal doblat que no es mereix, ni ell, ni l’autor que l'ha creat.
Ted 2 és una bona continuació de la primera que agradarà al mateixos que van sortir contents de la primera i viceversa.  Si decidiu veure-la us recomano que respireu profundament amb el doblatge o que directament la veieu en versió original de la manera que sigui. 

Nota: 3/5