divendres, de juliol 31, 2015

Pixels

Hi ha pel·lícules que prometen molt, que tenen tots els components per agradar-nos, però alguna cosa passa pel camí que s’espatlla i acaba decebent. Aquest és el cas de Pixels, un film que tenia tots els ingredients per aglutinar un públic nostàlgic i les noves generacions al mateix temps, però que desaprofita la idea que té entre mans i al final esdevé una oportunitat perduda. Anem per parts que també té algunes coses molt positives.
Pixels es basa en un curtmetratge molt senzill i efectiu d’origen francès rodat a Nova York. El curt vindria a ser just la invasió global que veiem al final de la pel·lícula. Adam Sandler va adquirir-ne els drets a través de la seva productora perquè va intuir que d’aquell material podria sortir una molt bona pel·lícula. I això és cert, però també ho és que la pel·lícula que ha sortit no ha estat ni molt menys la millor que es podia fer. Comença molt bé, ambientada en els anys 80, en l’època dels salons de màquines recreatives i en plena febre dels videojocs, l’època de pel·lícules com Juegos de guerra. Els protagonistes són un grup de preadolescents apassionats per jocs com Pac-Man, Donkey Kong o Space invaders. Durant 10 minuts gaudim de com eren les coses fa 33 anys i de cop volta tornem al present, i aquí és quan la pel·lícula es comença espatllar. Crec que hagués estat millor continuar amb els protagonistes petits i que la batalla s’hagués desenvolupat en els 80. Pixels hagués estat molt diferent i hauria derivat en una pel·lícula més familiar a l’estil d’Els Goonies. Però no, Adam Sandler també volia ser-ne el protagonista i es produeix aquest salt en el temps, amb protagonistes madurs, que acaba perjudicant la pel·lícula.
El director és Chris Columbus, un expert en produccions familiars que no ha evolucionat ni un pèl des de que al 1987 debutés amb Aventuras en la gran ciudad. Així que mentre el relat passa al present, la manera de fer cinema familiar queda escorada en el passat. Allò que abans funcionava, ara ja no, i determinades decisions de guió que estaven bé en una pel·lícula de fa 30 anys, ara no ho estan perquè hi ha hagut una evolució. Convertir al president dels Estats Units és un heroi d’acció ja resultava ridícul als 90, i veure aquest patró repetit és una mostra de desfasament d’idees evident, malgrat que tot estigui en un context de comèdia. I dic això per posar un exemple, però com aquest en trobem molts. 
Pixels també té coses positives. Més enllà dels tòpics i els diàlegs de vergonya aliena, en general entreté i les escenes d’acció estan en general molt bé. M’ha agradat sobretot el moment en què es produeix la invasió dels diferents videojocs, destacant la de Pac-Man, la de Donkey Kong i la invasió de centenars de videojocs pels carrers de Washington en el tram final. El punt de la pel·lícula són els efectes especials i del cert que estan molt bé i compleixen, però he trobat a faltar més escenes com les que esmentava abans.
Pel que fa al càsting, a part del mateix Sandler que està correcte, trobem altres actors de comèdia veterans com Kevin James i de nova fornada com Josh Gad. També trobem a Peter Dinklage, que està aquí per aprofitar la seva tirada com a protagonista de Joc de trons. Més sorprenent resulta veure a Sean Bean i Brian Cox que pensava que tenien més nivell que acceptar petits papers com els seus que a més no aporten res que no sigui diners a les seves butxaques, però que no fa cap bé a les seves carreres. Malgrat aquests noms, què voleu que us digui! Prefereixo els actors que interpretaven els protagonistes de petits.
Malgrat els seus defectes en general entreté, i a pesar d’instants ridículs, és agradable de veure i et fa rememorar aquella època dels salons recreatius, dels primers jocs d’Atari, del Commodore, de l’MSX, de l’Amstrad, l’Spectrum i de les cintes de casset amb sons indesxifrables. La pena de tot plegat és que no era tant difícil fer-la millor esforçant-se més. Al final la sensació és agredolça i d’oportunitat perduda.

Nota: 2,5/5