dimarts, de juliol 28, 2015

Ant-Man

La metàfora esportiva, sempre de moda, diu que no hi ha rival petit. Després d’haver vist Ant-Man, aquesta metàfora també es pot aplicar al gènere dels superherois i malgrat el protagonista tingui la mida d’una formiga, no hi ha superheroi petit.
Una de les fites més importants de Marvel és que personatges que no tenien la popularitat d’Spider-Man han aconseguit, gràcies al cinema, rivalitzar amb el personatge emblema de l’editorial. Al 2008, Iron Man era un personatge només conegut pels seguidors dels còmics, mentre que per la resta del món era un gran desconegut. Actualment és el personatge més popular de la Marvel cinematogràfica gràcies al cinema i a la interpretació de Robert Downey Jr.
7 anys després de l’estrena d’Iron Man, Marvel Studios viu un moment de plenitud i ha estat capaç de desenvolupar pel·lícules de superherois de gèneres diferents (aventura, espionatge polític, etcètera) mantenint una uniformitat estètica i un univers compartit que mai ha restat, al contrari, ha enriquit totes les pel·lícules. Ant-Man és un retorn als orígens de Marvel Studios, quan tot era més senzill, però manté l’univers compartit i ens ho deixa clar només començar. Malgrat això, la pel·lícula té una identitat i un estil propi que la fa diferent a la resta i crea un grup de personatges que, quan és necessari, es recolzen amb l’univers Marvel existent que els fa més sòlids.
Ant-Man no busca ser una gran producció com Vengadores: La era de Ultrón, pretén explicar-nos una història senzilla amb un únic personatge protagonista i un estil lleuger que combina dosis d’humor i dramatisme a parts igual. Vista la pel·lícula resulta fàcil endevinar quines són les parts que encara es conserven d’Edward Wright i quines no. Amb Wright segurament s’hagués perdut l’equilibri entre drama i humor i hagués estat una comèdia total. Probablement també hagués estat molt bé, això no ho sabrem mai, però s'hauria allunyat de l’estil de Marvel Studios. Hagués estat una raresa enlloc de ser una pel·lícula que manté la manera de fer de Marvel.
Ant-Man té moments molt bons, però que arriba a la genialitat quan veiem a l’Home Formiga. La primera transformació descol·loca el protagonista i la seva percepció del món passa a ser alguna cosa semblant al clàssic del 1957, El increíble hombre menguante. Però no és la única referència diminuta que se’ns pot passar pel cap. L’estil de fer cinema dels 80 i el toc d’aventura com El xip prodigiós també hi són presents d’alguna manera. Un altre dels grans moments són les aparicions de les coprotagonistes de la pel·lícula: les formigues, les ajudants d’Ant-Man el qual serà capaç de controlar-les a través d’ordres mentals. Totes les escenes d’acció amb formigues pel mig són un gaudi comprable a veure un X-Wing sobrevolar l’estrella de la mort o presenciar les acrobàcies de Maverick a Top gun.
Pel que fa als actors, el càsting no podia haver estat millor. Paul Rudd és l’Home Formiga, un expres que intentarà integrar-se en el món. Rudd aporta les dosis d’humor que s’espera d’ell i també és efectiu en els moments més dramàtics. Rudd  està sensacional en la pell d’Ant-Man. Michael Douglas és el segon gran protagonista. Douglas interpreta a Hank Pym, el primer Ant-Man. El protagonista d'Un día de fúria està sensacional i demostra una vegada més que és un actor boníssim, malgrat les crítiques que li van caure als 90 per protagonitzar pel·lícules com Instinto básico o Acoso. Per cert, l’escena en què el veiem jove, tal com era als 80 és per treure’s el barret. Rudd i Douglas són dos actors molt carismàtics que es complementen molt bé. Pel que fa a la resta d’actors també molt bé. Evangeline Lilly és Hope, la filla de Hank Pym, que ens treu el mal gust de boca que va deixar el seu personatge d’El Hòbbit i a Ant-Man troba el seu millor paper després de la sèrie Lost.
El punt feble de la pel·lícula està en el dolent, Jaqueta groga, que no deixa de ser el malvat egòlatra de sempre, sense gaire matisos, però és que tampoc hi havia temps per més perquè la pel·lícula es concentra sobretot en el protagonista i en el tema del llegat de l’heroi, una qüestió clàssica dels còmics que encara no havíem vist reflectida en les pel·lícules Marvel.
Ant-Man és una pel·lícula molt entretinguda, amb la que rius i et diverteixes a parts iguals amb els diàlegs i les escenes d’acció. Amb tota seguretat és la pel·lícula Marvel més orientada en el públic familiar. Els fans trobaran un grapat de referències i expandeix l’univers Marvel conegut fins ara, tal com va fer Guardianes de la galaxia. No deixeu que us diguin que és una pel·lícula menor de Marvel, malgrat que et protagonista sigui petit, l’esperit del film és ben gran. Amb tota seguretat no rebentarà taquilles per ser el tipus de pel·lícula que és, però Marvel sap molt bé quin producte té entre mans i ha sabut gestionar-lo a la perfecció. Ant-Man és una excel·lent pel·lícula per gaudir aquestes tardes d’estiu i ens garanteix un bon somriure durant dues hores.

Nota: 4/5