divendres, de juliol 31, 2015

Pixels

Hi ha pel·lícules que prometen molt, que tenen tots els components per agradar-nos, però alguna cosa passa pel camí que s’espatlla i acaba decebent. Aquest és el cas de Pixels, un film que tenia tots els ingredients per aglutinar un públic nostàlgic i les noves generacions al mateix temps, però que desaprofita la idea que té entre mans i al final esdevé una oportunitat perduda. Anem per parts que també té algunes coses molt positives.
Pixels es basa en un curtmetratge molt senzill i efectiu d’origen francès rodat a Nova York. El curt vindria a ser just la invasió global que veiem al final de la pel·lícula. Adam Sandler va adquirir-ne els drets a través de la seva productora perquè va intuir que d’aquell material podria sortir una molt bona pel·lícula. I això és cert, però també ho és que la pel·lícula que ha sortit no ha estat ni molt menys la millor que es podia fer. Comença molt bé, ambientada en els anys 80, en l’època dels salons de màquines recreatives i en plena febre dels videojocs, l’època de pel·lícules com Juegos de guerra. Els protagonistes són un grup de preadolescents apassionats per jocs com Pac-Man, Donkey Kong o Space invaders. Durant 10 minuts gaudim de com eren les coses fa 33 anys i de cop volta tornem al present, i aquí és quan la pel·lícula es comença espatllar. Crec que hagués estat millor continuar amb els protagonistes petits i que la batalla s’hagués desenvolupat en els 80. Pixels hagués estat molt diferent i hauria derivat en una pel·lícula més familiar a l’estil d’Els Goonies. Però no, Adam Sandler també volia ser-ne el protagonista i es produeix aquest salt en el temps, amb protagonistes madurs, que acaba perjudicant la pel·lícula.
El director és Chris Columbus, un expert en produccions familiars que no ha evolucionat ni un pèl des de que al 1987 debutés amb Aventuras en la gran ciudad. Així que mentre el relat passa al present, la manera de fer cinema familiar queda escorada en el passat. Allò que abans funcionava, ara ja no, i determinades decisions de guió que estaven bé en una pel·lícula de fa 30 anys, ara no ho estan perquè hi ha hagut una evolució. Convertir al president dels Estats Units és un heroi d’acció ja resultava ridícul als 90, i veure aquest patró repetit és una mostra de desfasament d’idees evident, malgrat que tot estigui en un context de comèdia. I dic això per posar un exemple, però com aquest en trobem molts. 
Pixels també té coses positives. Més enllà dels tòpics i els diàlegs de vergonya aliena, en general entreté i les escenes d’acció estan en general molt bé. M’ha agradat sobretot el moment en què es produeix la invasió dels diferents videojocs, destacant la de Pac-Man, la de Donkey Kong i la invasió de centenars de videojocs pels carrers de Washington en el tram final. El punt de la pel·lícula són els efectes especials i del cert que estan molt bé i compleixen, però he trobat a faltar més escenes com les que esmentava abans.
Pel que fa al càsting, a part del mateix Sandler que està correcte, trobem altres actors de comèdia veterans com Kevin James i de nova fornada com Josh Gad. També trobem a Peter Dinklage, que està aquí per aprofitar la seva tirada com a protagonista de Joc de trons. Més sorprenent resulta veure a Sean Bean i Brian Cox que pensava que tenien més nivell que acceptar petits papers com els seus que a més no aporten res que no sigui diners a les seves butxaques, però que no fa cap bé a les seves carreres. Malgrat aquests noms, què voleu que us digui! Prefereixo els actors que interpretaven els protagonistes de petits.
Malgrat els seus defectes en general entreté, i a pesar d’instants ridículs, és agradable de veure i et fa rememorar aquella època dels salons recreatius, dels primers jocs d’Atari, del Commodore, de l’MSX, de l’Amstrad, l’Spectrum i de les cintes de casset amb sons indesxifrables. La pena de tot plegat és que no era tant difícil fer-la millor esforçant-se més. Al final la sensació és agredolça i d’oportunitat perduda.

Nota: 2,5/5


dimarts, de juliol 28, 2015

Ant-Man

La metàfora esportiva, sempre de moda, diu que no hi ha rival petit. Després d’haver vist Ant-Man, aquesta metàfora també es pot aplicar al gènere dels superherois i malgrat el protagonista tingui la mida d’una formiga, no hi ha superheroi petit.
Una de les fites més importants de Marvel és que personatges que no tenien la popularitat d’Spider-Man han aconseguit, gràcies al cinema, rivalitzar amb el personatge emblema de l’editorial. Al 2008, Iron Man era un personatge només conegut pels seguidors dels còmics, mentre que per la resta del món era un gran desconegut. Actualment és el personatge més popular de la Marvel cinematogràfica gràcies al cinema i a la interpretació de Robert Downey Jr.
7 anys després de l’estrena d’Iron Man, Marvel Studios viu un moment de plenitud i ha estat capaç de desenvolupar pel·lícules de superherois de gèneres diferents (aventura, espionatge polític, etcètera) mantenint una uniformitat estètica i un univers compartit que mai ha restat, al contrari, ha enriquit totes les pel·lícules. Ant-Man és un retorn als orígens de Marvel Studios, quan tot era més senzill, però manté l’univers compartit i ens ho deixa clar només començar. Malgrat això, la pel·lícula té una identitat i un estil propi que la fa diferent a la resta i crea un grup de personatges que, quan és necessari, es recolzen amb l’univers Marvel existent que els fa més sòlids.
Ant-Man no busca ser una gran producció com Vengadores: La era de Ultrón, pretén explicar-nos una història senzilla amb un únic personatge protagonista i un estil lleuger que combina dosis d’humor i dramatisme a parts igual. Vista la pel·lícula resulta fàcil endevinar quines són les parts que encara es conserven d’Edward Wright i quines no. Amb Wright segurament s’hagués perdut l’equilibri entre drama i humor i hagués estat una comèdia total. Probablement també hagués estat molt bé, això no ho sabrem mai, però s'hauria allunyat de l’estil de Marvel Studios. Hagués estat una raresa enlloc de ser una pel·lícula que manté la manera de fer de Marvel.
Ant-Man té moments molt bons, però que arriba a la genialitat quan veiem a l’Home Formiga. La primera transformació descol·loca el protagonista i la seva percepció del món passa a ser alguna cosa semblant al clàssic del 1957, El increíble hombre menguante. Però no és la única referència diminuta que se’ns pot passar pel cap. L’estil de fer cinema dels 80 i el toc d’aventura com El xip prodigiós també hi són presents d’alguna manera. Un altre dels grans moments són les aparicions de les coprotagonistes de la pel·lícula: les formigues, les ajudants d’Ant-Man el qual serà capaç de controlar-les a través d’ordres mentals. Totes les escenes d’acció amb formigues pel mig són un gaudi comprable a veure un X-Wing sobrevolar l’estrella de la mort o presenciar les acrobàcies de Maverick a Top gun.
Pel que fa als actors, el càsting no podia haver estat millor. Paul Rudd és l’Home Formiga, un expres que intentarà integrar-se en el món. Rudd aporta les dosis d’humor que s’espera d’ell i també és efectiu en els moments més dramàtics. Rudd  està sensacional en la pell d’Ant-Man. Michael Douglas és el segon gran protagonista. Douglas interpreta a Hank Pym, el primer Ant-Man. El protagonista d'Un día de fúria està sensacional i demostra una vegada més que és un actor boníssim, malgrat les crítiques que li van caure als 90 per protagonitzar pel·lícules com Instinto básico o Acoso. Per cert, l’escena en què el veiem jove, tal com era als 80 és per treure’s el barret. Rudd i Douglas són dos actors molt carismàtics que es complementen molt bé. Pel que fa a la resta d’actors també molt bé. Evangeline Lilly és Hope, la filla de Hank Pym, que ens treu el mal gust de boca que va deixar el seu personatge d’El Hòbbit i a Ant-Man troba el seu millor paper després de la sèrie Lost.
El punt feble de la pel·lícula està en el dolent, Jaqueta groga, que no deixa de ser el malvat egòlatra de sempre, sense gaire matisos, però és que tampoc hi havia temps per més perquè la pel·lícula es concentra sobretot en el protagonista i en el tema del llegat de l’heroi, una qüestió clàssica dels còmics que encara no havíem vist reflectida en les pel·lícules Marvel.
Ant-Man és una pel·lícula molt entretinguda, amb la que rius i et diverteixes a parts iguals amb els diàlegs i les escenes d’acció. Amb tota seguretat és la pel·lícula Marvel més orientada en el públic familiar. Els fans trobaran un grapat de referències i expandeix l’univers Marvel conegut fins ara, tal com va fer Guardianes de la galaxia. No deixeu que us diguin que és una pel·lícula menor de Marvel, malgrat que et protagonista sigui petit, l’esperit del film és ben gran. Amb tota seguretat no rebentarà taquilles per ser el tipus de pel·lícula que és, però Marvel sap molt bé quin producte té entre mans i ha sabut gestionar-lo a la perfecció. Ant-Man és una excel·lent pel·lícula per gaudir aquestes tardes d’estiu i ens garanteix un bon somriure durant dues hores.

Nota: 4/5


dimarts, de juliol 21, 2015

Inside out (Del revés)

Pixar portava un temps que no l’encertava. La seva última gran pel·lícula havia estat Toy Story 3. En els darrers anys hem tingut Cars 2, Brave i Monsters University que han estat una autèntica decepció. D’aquestes tres només salvaria Brave perquè les altres són directament horribles, sobretot Cars 2. Els dos anys que han passat des de Monsters University sembla que han servit de reflexió i s’ha encarat la nau al camí que mai hauria d’haver deixat. Durant aquest període, Disney ha agafat la davantera del cinema d’animació i ens ha regalat dues pel·lícules que sí han arribat al públic com Frozen i Big Hero 6. Però, ara, amb l’arribada d’Inside out, podem afirmar que Pixar torna a ser Pixar.
Inside out t’agafa el cor amb un puny i torna a tocar un d’aquells temes que tant bé sap fer la companyia, en aquest cas el fet de deixar enrere la infantesa i començar l’edat adulta. La pel·lícula ens explica la història de Riley, una nena que es muda, juntament amb els seus pares, de la Minnesota natal de tota la vida a San Francisco, on haurà de fer nous amics. El xoc que li suposarà el canvi serà l’empenta definitiva que la porta a deixar enrera la infantesa per començar l’edat adulta. Al mateix temps que presenciem les seves vivències, també veiem com funciona el seu cervell i quina és la representació mental de les seves experiències a través de cinc personatges que representen diferents personificacions del caràcter. Són Joia, Tristesa, Por, Ira i Fàstic que acompanyaran a Riley en aquest moment difícil de la vida.
L'aventura de l'exterior em complementa amb la de l'interior, en la qual Joia és el sentiment predominant que intenta imposar-se sempre per sobre la resta, però la pel·lícula també reivindica la tristesa com un sentiment que a ha d’agafar les regnes de la situació quan és necessari. El viatge intern servirà perquè Joia entengui que no es pot sobreprotegir a ningú per evitar-li records tristos.
Són innumerables les pel·lícules que es parlen del final de la infantesa, però poques vegades s’ha fet en dibuixos animats i s'ha representar tant bé l’embolic mental de l’infant que no sap què li està passat i què canvia dins seu. En aquest cas la petita Riley ha de madurar a marxes forçades i  que es vegi obligada a deixar enrere els amics de tota la vida i l’equip d’hoquei.
Un dels  punts forts d'Inside out és la manera que té de retratar les emocions, cosa que no era fàcil. A part de les emocions, tenim els diferents planetes que construeix el cervell, que són una representació d’allò que ens fa ser com som, així com la dels magatzems de records, els records que perdem, els records vitals que estaran sempre amb nosaltres, i també la visualització dels records passen de ser feliços a nostàlgics. Hi ha tant a analitzar a la pel·lícula que dóna la sensació que no s’han deixat res per explicar i representar. El repte era tant narratiu com visual i Inside out treu nota altíssima en ambdós nivells. I és que la densitat de la mateixa és tant gran que caldran molts visionats per apreciar-la en plenitud.
Inside out és una de les pel·lícules referents de l’any que mira sense complexos a la humanitat, a allò que ens fa ser com som, com moltíssimes pel·lícules de Pixar. De fet les millors, a les que afegim a partir d’avui aquesta. La melancolia ben tractada és el punt fort de Pixar, i brilla amb excel·lència en referents com Toy story 3, Up i ara Inside out. Els petits la gaudiran, però només aquells que ara ja som grans, que vàrem ser nens i veiem aquella època amb la nostàlgia que dóna els anys, entendrem el seu sentit ple. Una meravella!


Nota: 4,5/5


dimecres, de juliol 15, 2015

Terminator: Génesis

Cinquena entrega de la saga Terminator que a la vegada busca ser un reboot de la franquícia perquè utilitza una fórmula semblant a la de J.J. Abrams en el reboot d’Star trek.
Terminator va començar essent una pel·lícula de ciència ficció de sèrie B, dirigida aleshores per un desconegut James Cameron. 7 anys després arribava Terminator 2, que no només va reinventar l'original, sinó també el concepte de blockbuster d’estiu mitjançant uns efectes especials sense precedents que eren l’eix narratiu d’una pel·lícula que va marcar història. No seria fins 12 anys després que veurien Terminator 3, que era un entreteniment prou efectiu, però que es quedava lluny dels resultats de les dues primeres, bàsicament per renunciar a Linda Hamilton. La saga va quedar ben tancada a la segona pel·lícula, així que aquesta només responia a esprémer-la del tot i a acomiadar a un Arnold Schwarzenegger que començava la seva carrera política i abandonava la interpretació. Però encara quedava camí per la decadència de Terminator, primer, una quarta pel·lícula, la pitjor de totes amb diferència, que succeïa íntegrament en el futur apocalíptic, i segon, una sèrie de televisió que més val oblidar i fer veure que mai ha existit. Ja en el present, amb un Schwarzenegger que ha recuperat la seva carrera d’actor i els reboots a l’ordre del dia, arriba la cinquena pel·lícula.
Terminator: Génesis torna a la primera pel·lícula per explicar-nos les coses des d’un punt de vista diferent. En la nova línia temporal que ens planteja, s’han produït més viatges en el temps anteriors al naixement de John Connor. Un dels nous robots enviats del futur va intentar matar a una Sarah Connor nena, que va ser salvada pel T-800. Aquest fets alteren la línia temporal coneguda i el naixement d’Skynet es produirà sota circumstàncies diferents. I no vull entrar més en la trama perquè el tràiler ja explicava molt més del necessari i no entenc perquè la mateixa productora ha descobert algunes de les sorpreses, desafortunades també cal dir-ho, que veurem a la nova pel·lícula.
El director de Terminator: Génesis és Alan Taylor, realitzador d’alguns episodis de les primeres temporades de Joc de trons, i de la pel·lícula més fluixa de Marvel Studios, Thor: El mundo oscuro. Amb aquest currículum força pobre, sobta que es confiés en ell per rellançar la saga Terminator com cal. Quin ha estat el resultat? Personalment crec que aprovat, però la pel·lícula se salva gràcies a Arnold Schwarzenegger. Alan Taylor mostra totes les seves mancances com a director. De fet, la direcció és la part que més coixeja de tota la pel·lícula. Malgrat la realització plana, Terminator: Génesis és molt entretinguda i un fan de la saga la gaudirà molt, sempre que no se la prengui seriosament i pensi trobar-se un producte a l’alçada de les dues primeres.
Personalment li he agafat estima a Terminator: Génesis perquè fluctua entre l’homenatge i la broma, i per les dures crítiques que he llegit, les quals semblen que els seus redactors no l'han entès perquè primer, sí és veritat que l’argument és rebuscat, però el guió et demana que et deixis endur, i segon, per la quantitat de moments d’humor que conté, de llarg la pel·lícula de Terminator amb elements més còmics.
Pel que fa als actors, Arnold Schwarzenegger es menja la pantalla i a tota la resta. Cada plànol que hi surt ja val la pena i la manera com evoluciona el seu personatge està molt bé, així com les seves transformacions físiques per totes les versions dels T-800 que veiem. Un excel·lent per Schwarzenegger del qual esperem que continui endavant amb aquest carisma que s’ho emporta tot per davant. Pel que fa a la resta d’actors, volent ser principals acaben essent comparses d’Arnold Schwarzenegger. Comencem per Emilia Clarke, la nova Sarah Connor, coneguda pel seu paper de Khaleesi a Joc de trons. Sempre he considerat a Emilia Clarke una actriu bastant estàtica i poc expressiva i en cap moment de la pel·lícula ens fa oblidar a Linda Hamilton, a la qual sí trobem a faltar. Però en tot cas, tampoc està malament i té bona química amb Schwarzenegger. Jason Clarke és John Connor, el cinquè actor que fa aquest paper si compten la sèrie de televisió. Un paper que sembla maleït perquè no l’ha repetit mai ningú. Clarke no és mal actor, però no és el perfil de John Connor i no encaixa. En cap moment m’he l’he cregut en el seu paper. Jai Courtney és Kyle Reese, un actor que li veig el mateix problema que Emilia Clarke, però una mica menys. El seu físic quadriculat tampoc el veig pel personatge de Reese. Encaixaria millor en el perfil d'un Terminator més. Capítol a part és la nul·la química sexual que té amb Emilia Clarke. A banda d’aquests suposats actors principals, em quedo amb els més secundaris: J. K. Simmons i Matt Smith que em donen el que són incapaços de donar-me Clarke, Clarke i Courtney.
Una de les coses que m’ha desagradat profundament i que penso que desvirtuen la saga és el tractament del personatge de John Connor. Un error absolut que es pot arribar a entendre que s’arregla al final, però el que fan amb ell a llarg de tota la pel·lícula em sembla fora de lloc i injustificat.
Malgrat els seus defectes, Terminator: Génesis és molt entretinguda, Schwarzenegger està immens, i rius una estona. No li busqueu ni li demaneu res que s’apropi a les dues primeres, a les que no es cansa de fer multitud d’homenatges. Pot enganxar aquest reboot a les noves generacions? Ho veig complicat, però en tot cas crec que els fans de la saga sortiran prou contents, i més si creiem, com un servidor abans d’entrar, que allò seria un desastre absolut. Tornarà Terminator? Tampoc ho tinc clar perquè als Estats Units no ha funcionat, però si que ho està fent a la resta del món. Si no torna podem estar tranquils, la trama queda més o menys tancada i la saga bé podria posar en aquest punt el seu final. Però si torna, intentem buscar un millor director i seleccionem un càsting millor. Ah! I mirem de fer tornar com sigui a Linda Hamilton.


Nota: 3,5/5

dimecres, de juliol 08, 2015

Els minions

Preqüela de les dues entregues de Gru. El meu dolent preferit produïdes per Ilumination Entertaiment. La popularitat d’aquests entranyables personatges secundaris i, perquè no dir-ho, les possibilitats de vendre merchandising ha estat l’empenta definitiva per donar-los una pel·lícula en la qual són les autèntiques estrelles.
Ambientada en els anys 60, els minions Kevin, Stuart i Bob, se’n van a la recerca d’un nou amo malvat a qui seguir amb els seus germans. En una convenció de súper dolents coneixen a Scarlet Overkill, la primera súper dolenta femenina del món.
La pel·lícula ens explica l’origen dels minions i, en ella, coneixerem els dolents més destacats de la seva vida als quals han servit amb fidelitat. Per no dispersar-se massa, els minions són molts, l’acció es concentra en els tres personatges que emprenen la missió en solitari. Sense arribar al nivell de les dues entregues de Gru. El meu dolent preferit, el resultat és una pel·lícula entretinguda construïda a base de gags i situacions divertides. Com a tal funciona molt bé, sobretot entre els més petits, però és cert que no és capaç d’aconseguir una trama que iguali a la pel·lícula mare perquè li falta el vincle emocional, aquella connexió especial amb l’espectador que es produïa a Gru. Però, igualment, els nens s’ho passaran bomba. Els grans també s’ho passaran molt bé perquè el metratge és el just, no s’allarga innecessàriament i les situacions són prou enginyoses.
També hem d’entendre que el joc que poden donar els personatges és una mica limitat ja que l’espectador els percep molt iguals i costa trobar les diferències entre ells. Es podria haver fet millor tenint en compte les seves possibilitats? No n’estic segur i no sé si això hagués significat fer alguna cosa diferent que traís el que eren els minions fins ara.
El final ens depara un dels millors moments de la pel·lícula amb l’aparició d’un personatge que aporta aquell element que li ha mancat a la pel·lícula fins el moment. El que aquesta petita escena sigui la que millor funciona em fa preguntar si no hagués estat una millor pel·lícula si comencés en aquell precís moment enlloc de cloure-la. Segur que sabrem més coses dels minions en el futur, i potser aquest final sigui un bon punt de partida per la següent.

Nota: 3,5/5


Lo que hacemos en las sombras

Comèdia de terror protagonitzada per vampirs, dirigida i interpretada per Jemaine Clement i Taika Waititi, que funciona com un fals documental a l’estil de sèries com The office i Modern family.
Els protagonistes són quatre vampirs i companys de pis que viuen a Nova Zelanda. Els vampirs han accedit a que un equip de documentalistes enregistri la seva vida diària. Entre les coses que veurem són els seus problemes per arreglar-se i pentinar-se quan han de sortir de nit perquè no es reflecteixen en els miralls, les discussions que tenen per dividir-se la feina de casa, els problemes per entrar a les discoteques perquè han de pagar entrada i no els conviden a entrar o les trobades amb bandes d’homes llop.
Lo que hacemos en las sombras desmitifica tot allò que envolta els vampirs a través de la comèdia, tractant-t’ho amb quotidianitat. Un dels elements del perquè la pel·lícula funciona tant bé és que es manté fidel al folklore dels vampirs i al que coneixem d’ells a través del cinema.
El guió és extremadament enginyós i sap treure profit a tots els mites vampírics per donar-los la volta i dóna la sensació que és la primera vegada que se’ns expliquen. Els diàlegs de la mateixa estan plens de perles i és de les poques pel·lícules que he vist els les quals he sentit riure, en una sala de cinema, de principi a fi. Amb raó es va endur el premi del públic del SITGES 2014. La pel·lícula resulta extremadament fresca, una fita impossible si tenim en compte la sobreexplotació i mal tracte que ha donat el cinema als senyors de la nits en els darrers anys.
Lo que hacemos en las sombras és una comèdia vampírica molt original. Un cop d’aire fresc en el gènere que al mateix temps és tota una sorpresa.

Nota: 4/5