dimarts, de juny 30, 2015

Espías

El realitzador Paul Feig i l’actriu Melissa McCarthy tornen a formar equip després de La boda de mi mejor amiga i Cuerpos especiales. Actualment ambdós es troben en el rodatge de la tercera entrega d’Els Caçafantasmes. Ja us avanço que un cop vista aquesta pel·lícula em preocupa molt el que Feig pugui fer amb Els Caçafantasmes, ja que significa el retorn d’una saga esperada durant anys pels fans. Em temo que pel seu plantejament, pel seu escàs enginy en escriure diàlegs de comèdia i per la nul·la capacitat a l’hora de rodar escenes d’acció,  pot ser un desastre total.
Espías és una comèdia d’acció d’espionatge en la qual Susan Cooper (McCarthy), una modesta i sedentària analista de la CIA, es converteix en una agent de camp quan l’agent Bradley Fine (Jude Law), desapareix i un altre dels seus companys, Rick Ford (Jason Statham), s’involucra en problemes. Susan s’infiltrarà a l’entorn de Raina Boyanov (Rose Byrne), una sanguinolenta traficant d’armes, amb l’objectiu d’evitar un desastre mundial.
Inexplicablement la pel·lícula ha rebut bones crítiques als Estats Units, la qual cosa denota el mal gust que tenen actualment els nord-americans per la comèdia. Espías és una successió d’acudits escatològics i de gags típics de YouTube. Totes les bromes de caques, pets, caigudes i sobrepès de Melissa McCarthy són aquí. Aquest és el nivell de la pel·lícula. És cert que a La boda de mi mejor amiga també hi havia molt d’això, però almenys es prenia seriosament els personatges. Aquí no hi ha per on agafar-los. Fa una mica de mal veure a Jude Law perdre el temps en aquesta pel·lícula o a Jason Statham que es permet el luxe de criticar les pel·lícules Marvel i no té problemes en degradar-se en productes com aquest. És cert que està feta pel lluïment de Melissa McCarthy, i aquesta en treu profit, però els secundaris, excepte el personatge de la seva amiga, estan molt mal treballats. Culpa del guió.
Un altre dels problemes d’Espías és que es queda a mig camí de tot, tant de la comèdia com del thriller d’acció. Es pren massa seriosament la trama d’espionatge i la part d’humor es queda a mig gas i mai prem l’accelerador. Pel·lícules com aquesta et fan enyorar les autèntiques  paròdies com les que varen fer Jim Abrahams, David Zucker i Jerry Zucker, com Top secret, Aterriza como puedas i Agárralo cómo puedas. Espías no li arriba ni a la sola de les sabates a aquestes i Paul Feig és un absolut becari al cantó d’aquests directors i guionistes.
Espías s’esgota als pocs minuts, els gags es repeteixen contínuament i la sensació de tedi i avorriment incrementa a mida que van passant els minuts. El guió és inexistent i les escenes d’acció estan rodades per algú que no té idea de filmar-les. No ajuda que la pel·lícula duri unes innecessàries dues hores quan en poc menys d’hora i mitja estaríem parlant, sense cap mena dubte, d’una pel·lícula millor.

Nota: 2/5


dimarts, de juny 23, 2015

Jurassic World

22 anys després de l’estrena de Jurassic Park ens arriba la quarta entrega de la saga, 14 anys després de l’estrena de la tercera. La primera pel·lícula, que va dirigir Steven Spielberg, és una obra mestra que va canviar la manera d’entendre els blockbusters d’estiu, la qual va significar un pas més endavant en l’ús d’uns efectes especials que ens van deixar perplexos; tal i com dos anys abans ho havia fet Terminator 2. Les seqüeles de la saga mai varen estar a l’alçada de l’original, i pecaven d’una falta evident d’idees. El factor Spielberg havia desaparegut completament. La tercera apostava més pel sang i fetge i evidenciava una falta de pressupost difícil de justificar, però sobretot una desídia que va significar un aparent punt i final a la saga. No va ser fins uns quants anys després que Hollywood va pensar que seria un bon moment per ressuscitar-la i fer-ho agafant com a referència la primera. El resultat ha estat molt bo, essent aquesta la millor seqüela de la franquícia, a anys llum de la resta.
Darrera la càmera trobem a Colin Trevorrow, que va ser el director de la pel·lícula romàntica de ciència ficció independent, Seguridad no garantizada. Busqueu-la i mireu-la, no us en penedireu. Trevorrow ha entès que l’esperit de la saga és Spielberg. Jurassic Park és la pel·lícula que simplifica millor la manera d’entendre el cinema comercial del director d’E.T. Tenim nens, tenim a John Williams, tenim aventura, tenim acció, tenim èpica i no tenim sang. Trevorrow ha jugat amb tots aquests elements per fer una pel·lícula que actualitza aquella manera, en cert punt, innocent de fer cinema i que vistos els resultats, encara funciona a la perfecció.
Abans de continuar amb la crítica, cinc cèntims de l’argument. Superats els incidents del passat, el parc temàtic de dinosaures de l'illa Nublar està operatiu i en ple funcionament. Jurassic World, que és el nom que té actualment l’antic Jurassic Park, es disposa a rebre la visita d’un munt de turistes. Amb la finalitat d’incrementar el número de visitants, els enginyers del parc han creat d’Indomunus Rex, un dinosaure híbrid que començarà a desenvolupar habilitats desconegudes pels científics i a mostrar un comportament terrorífic. Tot es complica quan el dinosaure escapa i comença a assetjar i caçar els atemorits visitants del parc.
Un dels elements més cuidats i que millor funcionen a la pel·lícula són els seus actors. Començo amb Chris Pratt, que gràcies a Guardianes de la Galaxia, està destinat a ser el nou aventurer del segle XXI i a agafar el relleu dels papers que li haurien caigut a Harrison Ford si aquest no es fes vell. A l’apartat femení trobem a Bryce Dallas Howard, actriu que confesso que em té enamorat i de la que, malauradament, no n’hem vist moltes coses. Esperem que l’èxit de Jurassic World serveixi perquè faci més pel·lícules. Entre Pratt i Howard hi ha molt bona química, i veure-la en gran part de la pel·lícula amb el vestit d’executiva impol·lut i tacons és un element que em fascina.
En un paper més secundari i com a dolent amb pocs matisos, queda un encertat Vincent D’Onofrio, del que a partir d’ara li serà difícil desprendre’s de l’ombra de Wilson Fisk de Daredevil. Entre els actors infantils destaca Ty Simpkins, que era el nen que apareixia a Iron Man 3.
Un dels elements de més difícil superar per aquesta pel·lícula era l’absència de John Williams, però la banda sonora queda en les excel·lents mans de Michael Giacchino, que s’ha convertit en el successor natural del mestre Williams. No obstant, els nostàlgics escoltarem el tema principal de Williams en moments clau que ens posaran la pell de gallina i a algú li podrien fer saltar fins i tot alguna llagrimeta.
Jurassic World va de menys a més i creix constantment. La sensació que ens deixa al final no és la mateixa que la del principi, així que quan sortim de la sala ho fem amb un gran gust de boca. L’últim terç de pel·lícula és excel·lent, una obra mestra que podria haver signat el mateix Steven Spielberg. La pel·lícula no aconsegueix l’efecte sorpresa que va significar la primera, però és normal perquè llavors no s’havia fet mai el que ara tornem a veure aquí. Jurassic World no para. Si que és cert que ho va fent lentament, fins que a la part final tenim els dinosaures embogits que hem estat esperant. Les aclucades d’ull a la primera pel·lícula són constants, no a la segona i tercera que són merescudament ignorades com si mai haguessin existit. Però això no fa que sigui una pel·lícula que viu agafada al passat, ja que sap construir la seva pròpia mitologia.
Capítol a part mereix la recreació del parc a semblança dels parcs temàtics o zoològics que existeixen a l’actualitat, en què enlloc de cabres que mengen a les mans dels nens, per exemple, hi trobem dinosaures herbívors. Malgrat que la pel·lícula es centra en el nou dinosaure creat genèticament, l’Indomunus Rex, els Velociraptors i el Tiranosaurus Rex també tenen els seus moments que es podrien definir també com de redempció respecte el seu paper durant la saga.
Jurassic World no decep, és honesta perquè et dóna el que li demanes, i com entreteniment serà de lo millor que veurem aquest any. Què voleu que us digui m’ho vaig passar molt bé i em vaig sentir com un nen més dins de la girosfera. Esperem que el proper viatge sigui tant fructífer com aquest últim.


Nota: 4,5/5


dimecres, de juny 10, 2015

Horns

Alexandre Aja, el director de films de terror com Alta tensión, Las colinas tienen ojos o Piraña 3D, canvia de gènere per adaptar la novel·la de Joe Hill, fill d’Stephen King. Horns és la seva novel·la més coneguda. El protagonista és Daniel Radcliffe, el popular Harry Potter, que interpreta el paper més adult de la seva carrera.
Radcliffe és Ig Perrish, un jove que es converteix en el principal sospitós de l’assassinat de la seva xicota, amb la que havia tallat feia poc. No recorda absolutament res de l’assassinat a causa dels seus problemes amb l’alcohol. Desplaçat per la societat i trencat pel dolor, Ig desperta amb un parell banyes que li atorguen el poder que aquells que estiguin en la seva presència es veuen obligats a confessar els seus secrets i desitjos més ocults. Això li dóna la oportunitat de ventilar els draps bruts d’aquells que se li van girar d’esquenes.
D’entrada aviso que no he llegit la novel·la i ignoro si el llibre és millor que la pel·lícula. En tot cas, el que més m’agrada d’aquesta és com és capaç de barrejar gèneres i estils. A Horns hi trobem elements romàntics, dramàtics, psicològics, còmics, fantàstics i satànics. Una combinació impossible de casar que, curiosament, es mescla molt bé i en cap moment tenim la sensació que la pel·lícula és indefinida. Horns evoluciona i toca tecles diferents a mida que avança. El que comença com una pel·lícula romàntica, evoluciona amb una intriga, grata en el passat dels personatges i lentament l’humor negre es va apoderant del relat que es va enfosquint fins que la comèdia desapareix.
Menció a part mereix Daniel Radcliffe perquè aquesta és la seva millor interpretació fins ara. Quan era Harry Potter, les seves dots interpretatives eren més aviat limitades comparades amb els seus companys de repartiment, bastant més expressius que ell. En aquesta pel·lícula ens demostra que pot ser un bon actor i aconsegueix lo impossible, que ens oblidem del mag de Hogwarts completament.
Horns, sense ser res de l’altre món, és molt entretinguda i et manté enganxat i intrigat per saber quin serà el pas següent que farà. Desconec si Aja pretenia que fos més transcendental, però ens ofereix un producte diferent dins el cinema comercial, divertit i que com a passatemps funciona molt bé.


Nota: 3/5


dimarts, de juny 09, 2015

Insidious: Capítulo 3

James Wan és el realitzador que ha marcat la línia a seguir del cinema de terror contemporani. Així ho hem vist a les dues entregues de la saga Insidious i a Expediente Warren: The conjuring. Amb Wan dirigint Fast & Furious 7, ha estat necessari buscar un substitut per aquesta tercera part que ha estat Leigh Whannell, guionista de les dues pel·lícules anteriors i també actor secundari de la mateixa, és l’actor que interpreta el personatge d’Specs.
Un cop tancada la trama de la família Lambert, aquesta tercera part és una barreja entre preqüela i spin-off, ja que el fil conductor de la saga és la mèdium Elise. Recordem que Elise moria a la segona part, així que ha estat necessari fer-ne una preqüela per recuperar-la. L’acció succeeix 7 anys abans dels fets narrats a la primera pel·lícula. Elise (Lin Shaye) ajudarà a Quinn Brenner (Stefanie Scott), una adolescent que creu percebre que la seva mare morta intenta contactar amb ella. Després que Quinn sigui agredida brutalment per aquesta presència que es manifesta maligna, Elise amb l’ajuda dels parapsicòlegs Tucker i Specs, arriba a la deducció que l’esperit és en realitat un dimoni malèfic que busca satisfer la seva fam d’ànimes humanes.
Les dues entregues d’Insidious són, sense cap mena de dubte, el millor que s’ha fet en cinema de terror que ens arriba de les majors de Hollywood des de feia un munt d’anys. És millor la primera que la segona, però és que les dues són molt diferents i és difícil mesurar-les igual. En tot cas, el que feia por de debò era pensar què passaria amb la saga, si tenim en compte que James Wan, l’artífex de l’èxit, no seria el director. El secret ha estat anar a buscar a algú de la casa per no perdre l’estil de les anteriors i no trobar-nos en un cas Annabelle, que era el que em temia en el pitjor dels meus somnis. Per sort, malgrat que aquesta tercera part no està al mateix nivell que les anteriors, manté el llistó a dalt i ens ofereix un preqüela molt digne que ja voldrien totes per sagues que segueixen més enllà del seus creadors.
Aquest nou Insidious no és un capítol 3 com diu en títol, és més aviat un capítol 0. La història que se’ns narra en uns escassos, però molt ben aprofitats 90 minuts, consisteix en descobrir la manera en què la mèdium Elise va conèixer l’esperit que s’apodera del cap de família dels Lambert, i com Elise coneix a Tucker i Specs. Paral·lelament a aquesta història, i molt ben escrita tal com si fos una sola, haurem de veure com Elise intenta resoldre el cas en mig d'una crisi emocional i de confiança que pateix.
Insidious: Capítulo 3  suposa una excel·lent oportunitat per tornar a veure a Lin Shaye, una de les actrius secundaries del gènere durant els anys 80. Si fem memòria la recordarem com la mare de les dues primeres parts de Critters o la mestra de Pesadilla en Elm Street. Pel que fa a Tucker i Specs també ens ofereixen uns bons moments a la pel·lícula que ajuden a destensionar-la tal com feien a les anteriors, i podem conèixer la vessant més freak d’aquests personatges.
Només li podem posar dues pegues. La primera és que no fa por, però en canvi sí que espanta. Hi ha uns quants moments que et fan saltar de la butaca. I la segona és que Leigh Whannell no és James Wan i això es nota molt.
Malgrat els seus problemes, Insidious: Capítulo 3 no pretén canviar el gènere, més aviat busca entretenir dins el terror més comercial. No pot fer el que hem vist amb It follows perquè vol arribar a més públic, però utilitza els recursos del terror amb humilitat i dignitat, el que li falta per exemple a l’horrible remake de Poltergeist.

Nota: 3/5

dimecres, de juny 03, 2015

Tomorrowland: El mundo del mañana

Tomorrowland: El mundo del mañana és la ultima pel·lícula produïda per Disney i m’atreviria a dir la única que s’estrenarà aquest estiu que aspira a ser un blockbuster i que està basada en una idea original. Dirigida per Brad Bird, realitzador d’Els increïbles de Pixar i Misión imposible: Protocolo fantasma i escrita pel polèmic Damon Lindelof, guionista de la sèrie Lost i de  pel·lícules com Prometheus i Star Trek: En la oscuridad, el qual sembla haver entrat al punt de mira dels haters que aprofiten qualsevol dels seus guions per analitzar-lo frase a frase a la recerca de forats que ni es molesten a buscar en d’altres pel·lícules.
Disney ha volgut repetir l’èxit de Piratas del Caribe, inspirant-se en els seus parcs d’atraccions per fer una pel·lícula. Tomorrowland és una de les àrees temàtiques que integren el parc Disneyland a Orlando. El seu tema és el futur i les atraccions fan referència a innovacions tecnològiques del segle XX, en particular viatges espacials i progressos científics que Walt Disney va considerar que s’aconseguirien abans de 1986. El concepte original s’ha modificat amb els anys i actualment incorpora roller coasters i atraccions basades en Buzz Lightyear i Star Wars.
El protagonista és Frank (George Clooney) qui va ser un jove somiador, un nen prodigi dotat per la ciència. En el present és un home molt cínic que viu aïllat en una granja. La jove Casey trobarà la localització de Tomorrowland, una societat paral·lela en la qual la tecnologia i els invents han crescut de manera diferent que a la resta del món i que està inspirada per alguns dels genis i inventors més grans de la humanitat. Quan Casey trobi a Frank i li demani ajuda, aquest haurà de fer front al passat.
Tomorrowland: El mundo del mañana és una posada al dia de les pel·lícules familiars rodades en imatge real que Disney acostumava a fer sovint i que últimament semblaven desaparegudes de les cartelleres. La pel·lícula recupera i reivindica l’esperit de films per a tots els públics com El xip prodigiós.
Tomorrowland està essent castigada en excés per bona part de la crítica. En una indústria cinematogràfica plena de franquícies i adaptacions, trobo que no s’està valorant lo suficient el risc d'assumir un cost tant alt sense la xarxa de seguretat d’alguna cosa existent  que la sustenti.
El guió recull l’esperit Disney del tot és possible i intenta donar un missatge als nens i joves: no renunciar als somnis. La pel·lícula ens proposa també que estimulem la nostra imaginació. El personatge de Clooney representa el desencant de l’adult que no desapareix fins que es troba amb una adolescent que li recorda els somnis que tenia de petit i que un dia, per diferents motius que ens explica, hi va renunciar. Tomorrowland no vol ser una pel·lícula de grans dimensions més, ja que busca també fer pensar a grans i petits i remoure algunes inquietuds.
Si ens concentrem en l’aspecte visual, la pel·lícula és impecable. Quin espectador no desitjaria passejar per la realitat paral·lela que ens proposa. Aquestes imatges estan plenes de nostàlgia i el referent no deixa de ser obvi, les produccions Amblin d’Steven Spielberg.
Tomorrowland: El mundo del mañana  també és molt entretinguda i les seves dues hores passen molt ràpid. Si li hem de posar algun però potser sigui en les darreres escenes de resolució del conflicte, però tampoc representa un problema excessiu.
La banda sonora també és un dels elements més destacables. Recordem que va a càrrec de Michael Giacchino, col·laborador habitual de Brad Bird i J.J. Abrams.
Tomorrowland: El mundo del mañana  és una pel·lícula que t'exigeix que te la miris amb els ulls d’un nen. Tots aquells que vagin a la sala amb el cinisme que mostra Clooney a l’inici, acabaran tant amargats com el mateix personatge. El cinema necessita més pel·lícules com Tomorrowland.

Nota: 4/5


dimarts, de juny 02, 2015

It follows

It follows és la pel·lícula de terror que va estar en boca de tothom a SITGES2014. Aquest és el segon llargmetratge de David Robert Mitchell després de The Myth of the American Sleepover, un film independent sobre 4 joves que busquen l’amor en un suburbi de Detroit. A It follows Mitchell no abandona els adolescents, tampoc els suburbis, però canvia de gènere, abraçant el terror, de manera que sembla que s’hagi reencarnat en el mític John Carpenter.
La protagonista és Jay (Maika Monroe, a qui recentment hem vist a The Guest), una jove de 18 anys que té sexe per primera vegada amb el seu xicot a la part de darrera d’un cotxe. Després, ell la deixa inconscient i la lliga a una cadira. Quan Jay es desperta, ell li explica que li ha transmès una maledicció. Alguna cosa la seguirà i l’assetjarà fins que aconsegueixi matar-la. L’única escapatòria serà que la transmeti a una altra persona. A partir d’aquell moment Jay començarà a tenir la sensació que algú o alguna cosa l’observa.
It follows suposa un gir en l’slasher pel fet de convertir en invisible i intangible el monstre de la pel·lícula. Lo terrorífic de la pel·lícula està que tothom pot ser l’assassí ja que el mal agafa diferents formes.
Un altra dels aspectes més destacats de la pel·lícula és que fa por. És trist, però quantes pel·lícules de terror fan por? Actualment en trobem molt poques i totes elles són de produccions independents com aquesta. It follows aconsegueix fer por, no només per lo que hem comentat abans sobre l’assassí, sinó també per la atmosfera, la fotografia i l’ambientació. M’ha agradat molt que les escenes més pertorbadores succeeixin al cap vespre, quan encara no és fosc, però gairebé. Els plànols que crea Mitchell són espectaculars. Ha estat capaç alguna vegada una pel·lícula de terror tenir unes escenes que transpiren bellesa? It follows les té.
La pel·lícula suposa una actualització del terror dels 80 i és capaç de presentar-lo com una cosa nova i diferent, mantenint intacte la seva essència. Ja ho diuen que no hem d’oblidar als mestres i, a It follows, David Robert Mitchell els té molt presents, especialment a John Carpenter. El realitzador crea una cosa nova a partir d’uns referents que estan en l’imaginari del gènere. Tota la pel·lícula és un tribut al director de La niebla i La cosa, i ens demostra que per fer un homenatge no cal fer un remake, tant sols cal mostrar respecte envers les obres de l’autor original. La manera en què Mitchell roda els  carrers i les cases són pur Carpenter i ens transporta mentalment als escenaris de Halloween i també de Pesadilla en Elm Street, el màxim exponent del terror adolescent dels 80.
La música és una de les coses que li donen entitat a la pel·lícula pel que no volia deixar de destacar el magnífic treball de Disasterpeace.
Sense cap mena de dubte, It follows és la pel·lícula de gènere de l’any com fa un parell ho va ser Tú eres el siguiente. Si aquesta temporada només teniu temps per una pel·li de terror, que sigui aquesta.


Nota: 5/5


dilluns, de juny 01, 2015

Poltergeist

Reboot produït per Sam Raimi de la mítica pel·lícula dirigida per Tobe Hooper i produïda per Steven Spielberg. El principal argument per no veure aquesta pel·lícula és la nul·la necessitat de fer el reboot d’una cinta de culte com Poltergeist. El director, Gil Kenan, diu que aquesta generació té dret a que es pugui rodar aquesta història per a ells, com si cada director només rodés la pel·lícula per la gent de la seva generació, com si el cinema fos un producte de consum ràpid. Un argument que no comparteixo en absolut. No existeix cap remake de pel·lícules dels 80 que sigui millor que l’original. El  reboot de Poltergeist no n’és l’excepció.
L’argument en línies generals és calcat a l’original. La família Bowen es muda en una casa. En aquesta ocasió no és per anar a viure en un lloc millor, al contrari, els protagonistes es muden per culpa de la crisi. Els nous propietaris descobriran que la casa que acaben de comprar s’hi troben presències que venen del més enllà que assetjaran a la família, especialment a la petita Madison, per la que senten una predilecció especial. Aleshores recorreran a un expert que els indicarà que la seva casa està encantada per un poltergeist.
Kenan no enganya a ningú amb suposades intencions creatives perquè després de veure-la queda clar que l’únic argument real per aquest remake és aprofitar-se econòmicament del factor nostàlgia dels espectadors. Kenan ha estat el director de la divertida pel·lícula animada Monster house i de la fallida pel·lícula infantil City of Ember.
Pel que fa al repartiment trobem a Sam Rockwell que actua amb el pilot automàtic, i es passeja per la pel·lícula com aquell que va fer un unes cerveses, i continua de broma mentre la seva filla està atrapada amb una colla de fantasmes. L’únic actor que està bé és Jared Harris, en un paper de caçafantasmes televisiu que resulta paròdic i que és perfecte per una pel·lícula que, no sé si intencionadament o no, no fa gens de por.
La pel·lícula no fa altre cosa que intentar recordar-nos elements de l’original i posar-los en pantalla: l’arbre amb les branques immenses, el pallasso, la televisió i fins i tot la banyera. El problema és que ho fa sense força i en cap moment escapa de l’ombra de l’original. Sempre va a remolc de la pel·lícula de 1982. Lo pitjor de la pel·lícula no només és que busqui assemblar-se a l’original, sense aconseguir-ho en cap moment, i buscar explicacions a lo que en aquella passava, com si fes falta (!), sinó que, a més, copia coses de Insidious, Paranormal activity i altres pel·lícules de terror que han triomfat els últims anys. El resultat final s’apropa molt al despropòsit.
Un altre dels elements que se suposa que l’han de millorar són els efecte especials. El remake es construeix en base al CGI i quan més efectes hi ha, més s’enfonsa a nivell creatiu. Quan més espectacular vol ser, més ridícula resulta i més s’allunya del que hauria de ser.
No perdeu ni un minut amb aquest remake, a fora teniu una pel·li de terror que és una obra mestra del gènere i que es diu It follows. Per haver-hi tants esperits a Poltergeist, és curiós que el remake li falti ànima.


Nota: 1,5/5