dimecres, de maig 06, 2015

Vengadores: La era de Ultrón

Vengadores: La era de Ultrón és la penúltima pel·lícula de la Fase 2 de Marvel Studios que conclourà d’aquí poc més d’un parell de mesos amb l’estrena d’Ant-Man. A Vengadores: La era de Ultrón repeteix com a director Joss Whedon el qual es va proposar que la seqüela millorés l’anterior. Aquesta segona part m’ha encantat. És una delícia i es gaudeix com un nen. Però em resulta complicat decidir quina de les dues és millor. Crec que les dues tenen coses bones i d’altres millorables, i que cap d’elles és perfecta. A vegades el que és millor en la primera ho empitjora la segona, i aspectes criticables de la primera milloren a la segona. Sí que podem dir que tot és més gran, però això no és sinònim de millor. Segurament sí que em posaria del cantó dels que creuen que Capitán América: El Soldado de Invierno és més bona, com a mínim la trama és més complexa i més ben treballada. A Vengadores: La era de Ultrón, el que no destina a la trama ho fa en aprofundir en els personatges i a donar-nos grans moments d’humanitat entre els superherois. El que no hem de fer és caure en la trampa i pensar que cada pel·lícula Marvel ha de ser més bona que l’anterior. Això és impossible i ni tant sols Pixar ha estat capaç d’aconseguir-ho.
La era de Ultrón arranca després de la derrota d’Hydra narrada a Capitán América: El Soldado de Invierno. Tony Stark (Robert Downey Jr.) crea un programa d’intel·ligència artificial dissenyat per assegurar la pau mundial. El software decideix que la millor manera per acabar amb els problemes de la humanitat és eradicar-la completament de la Terra. Iron Man, el Capità Amèrica (Chris Evans), Thor (Chris Hemsworth), Hulk (Mark Ruffalo), la Vídua Negra (Scarlett Johansson) i Ull de Falcó (Jeremy Renner )tindran que posar a prova els seus poders i capacitats per combatre aquesta nova amenaça. Durant el procés, la confiança entre els membres de l’equip s’esquerda per algunes decisions preses a esquenes del grup.

Ultrón va ser un personatge creat per Roy Thomas, el successor d’Stan Lee en els guions de la sèrie, i el dibuixant John Buscema en el número 54 de la col·lecció, publicat al 1968. Ultrón ràpidament es va convertir en el pitjor enemic de la formació juntament amb Kang, el conqueridor. En els còmics, Ultron és creat per Hank Pym, personatge que coneixerem a la pel·lícula Ant-Man interpretat per Michael Douglas. Whedon en volia respectar l’origen i evitar que fos finalment Iron Man qui el creés, però el productor Kevin Feige, s’hi va negar a causa dels canvis que va introduir Edgar Wright a Ant-Man, pel·lícula que al final no ha dirigit.

I a partir d’aquí, si no l’heu vist, us recomano que pareu de llegir perquè venen grans spoilers.

A La era de Ultrón apareixen tres nous membres de l’equip: la Bruixa Escarlta (Elizabeth Olsen) i Mercurio (Aaron Taylor-Johnsson), germans que en els còmics són mutants, però que aquí es manté en secret l’origen dels seus poders perquè els drets cinematogràfics dels X-Men són de Fox. La Fox ja va desenvolupar la seva pròpia versió de Mercurio a X-Men: Días del futuro pasado que, val a dir, és millor que la que veiem aquí. Imagino que per aquest motiu, el personatge mor en una escena bastant forçada que només s’estén com un pacte intern entre les productores. Per cert, com que Marvel no pot utilitzar la paraula mutants, utilitza la de millorats, i d’aquesta manera s’escapoleix de mullar-se i convertir-los en que el s’havia dit fins ara, inhumans, una poderosa raça que tindrà pel·lícula pròpia al 2019. La Bruixa Escarlata arriba amb força amb els seus poders, i ens porta a una de les millors escenes de la pel·lícula, la dels malsons i al·lucinacions dels Venjadors. L’altre nou personatges és la Visió (Paul Bettany), una poderosa intel·ligència artificial creada per Ultrón, i que és un dels personatges més populars dels còmics. Una de les millors troballes de la pel·lícula per la dificultat que implicava l’adaptació del personatge. Amb la incorporació de la Visió i la Bruixa Escarlata ens resulta molt més identificable l’equip amb el dels còmics respecte al que teníem a la primera pel·lícula. Com que apareix ben avançada la pel·lícula, ens quedem amb moltes ganes de més Visió.

El dolent de la pel·lícula és Ultrón que té els moviments i la veu del genial James Spader. Whedon trasllada molt bé l’Ultrón dels còmics a la pantalla. El percebem com algú temible, però tampoc podem negar que hem trobat a faltar el carisma de Tom Hiddeston com a Loki. És innegable que en cinema funciona millor Loki malgrat que Ultrón, repeteixo, està molt bé. Els seus moviments estan molt ben treballats i sembla un híbrid entre humà i personatge sortit d’un còmic.

La era de Ultrón té gust a clàssic. Principalment a l’etapa de Roy Thomas i John Buscema, que va ser quan la sèrie de còmics va créixer i va obtenir els nivells de popularitat i qualitat que la van portar al cim de l’univers Marvel. L’estil Thomas és present a la pel·lícula en totes les escenes de grup, com la festa del principi o els moments a la casa d’Ull de Falcó, en què es desenvolupen els personatges, sobretot els que no han tingut pel·lícula pròpia. Per no parlar de totes les escenes de la Visió, amb el característic to melancòlic mirant a l’infinit a través d’una finestra. El tractament de Whedon dels personatges fa que en aquesta ocasió, més que cap altra, percebem els superherois com a persones reals amb problemes molt humans. Molt de la Marvel, vaja!

Aquesta segona entrega és més fosca que l’anterior, cosa que no m’agrada. Prefereixo colors més vius, com la primera part. En el visionat 3D l’enfosquiment de la imatge la perjudica. Si això li afegim la fotografia fosca que comentàvem, la conclusió és que la veieu en 2D.

Pel que fa al sentit de l’humor el manté, però menys que l’anterior. La era de Ultrón és més seriosa, però ho compensa amb uns bons diàlegs entre els protagonistes en què la complicitat que existeix entre els actors és clau. A la primera part Whedon va abusar de moments còmics, i després de l’excés d’humor de Guardianes de la Galaxia, aquesta és l’equilibri.

Un altre dels punts forts de la pel·lícula és la narrativa visual de la mateixa. Wheddon és un home de còmic que fa cinema, i es nota que moltes escenes o plànols són vinyetes que prenen vida i s’apoderen del mitjà cinematogràfic. Mai una pel·lícula havia estat visualment tant a prop del còmic.

És difícil destacar escenes quan n’hi ha de molt espectaculars, com per exemple la lluita d’Iron Man amb el Hulkbuster contra Hulk, o tota la part final de destrucció massiva a Sokovia. Però jo amb quedo amb un moment en concret. Bé, faré trampa, amb dos. Primer, a la part final quan Ull de Falcó li explica a la Bruixa Escarlata què significa ser un Venjador, i segon, l’escena del final on els protagonistes lluiten junts i coordinats en cercle i la càmera es passeja la seu voltant. De pell de gallina o gallina de piel que diria aquell. Quasi se’m cau la llagrimeta!

Llavors té coses que al meu parer no acaben de funcionar com la relació entre Hulk i la Vídua Negra o el trist paper d’Hydra a la pel·lícula.

Vengadores: La era de Ultrón no és una obra mestra, però pel fet de no ser-ho tampoc se l’ha de castigar tal com han fet en alguns, ja que continua essent una pel·lícula excel·lent i que es gaudeix de dalt a baix. Ja em direu aquest estiu si veieu alguna pel·lícula millor que aquesta.

La propera pel·lícula on ens retrobarem molts d’aquests personatges no serà Avengers: Infinity War, que s’estrenarà dividida en dues parts entre el 2018 i 2019, si no que serà a Captain America: Civil War. Cap d’aquestes tres pel·lícules serà dirigida per Joss Whedon, que després d’un grapat d’anys intensos a Marvel Studios, cedeix el testimoni als germans Russo, responsables de Capitán América: El Soldado de Invierno. Estem amb bones mans i esperem sentir alguna vegada allò de: “Vengadores...reuníos/Avengers...assemble”, que en aquesta ocasió Whedon ens ha deixat literalment amb la paraula a la boca.

Nota: 4/5


2 comentaris:

Carlex ha dit...

Hola Ignasi,

Jo també m'ho he passat molt bé veient la pel·lícula. Si he de triar, però, em quedaria amb la primera.

Aquesta em sembla una mica menys rodona, amb algunes subtrames no tan ben acabades, com p.ex. la que comentes d'Hydra o bé l'aversió cap a Stark per part dels germans Maximoff. A més, els diàlegs no estan tan treballats com a la primera. En conjunt jo diria que la pel·lícula tot i essent molt bona és menys whedonesca que l'anterior.

No sabia del teu blog. Felicitats! (A partir d'ara et segueixo).

Carlex.

Ignasi Arbat ha dit...

Merci. Ja veus, a mi m'ha agradat igual, però no les mateixes coses.