dimecres, de maig 27, 2015

El gurú de las bodas

Nova mostra de comèdia estúpida americana interracial protagonitzada per una parella de còmics, un de blanc i un altre de negre, en la qual el paper de la dona continua essent poc més que una de figura decorativa. Lo curiós és que no avorreix i produeix una certa fascinació. No sé si de plaer culpable o d’alguna de mena d’efecte hipnòtic davant de tanta estupidesa.
El protagonista és Doug (Josh Gad) que li queden menys de dues setmanes per casar-se amb Gretchen (Kaley Cuoco) i, entre els seus contactes, no troba ningú que vulgui ser el seu padrí. En aquell moment s’adona que, senzillament, no té amics. Doug recorrerà a Jimmy Callahan (Kevin Hart), que té una empresa que proporciona serveis de padrins de boda.
El gurú de las bodas forma part d’aquest subgènere de les pel·lícules de casaments que ha donat resultats molt dispars amb pel·lícules més interessants com Cuatro bodas y un funeral o La boda de mi mejor amigo, o productes espantosos i abominables com Novia a la fuga o 27 vestidos. El gurú de las bodas no forma part de cap d'aquest grups, simplement serà oblidada a les primeres de canvi. A la pel·lícula no hi trobareu res original i tot succeeix en base a un manual de la manera més previsible possible. L’únic que salva la pel·lícula és la dinàmica i química entre la parella, Josh Gad i Kevin Hart. Pel que fa a Kaley Cuoco, la protagonista femenina de The big bang theory, està completament desaprofitada i la pel·lícula cau en el tòpic de convertir a la núvia en una autèntica bruixa i a l’home en un estúpid, ja que aguanta totes les humiliacions a les que ella et sotmet, només perquè està bona.
Malgrat que la pel·lícula, digue-m’ho clar, no val la pena, un cop l’has començada trobem algun gag que fa gràcia i es deixa veure fins el final sense passar-ho malament, quan la decisió més lògica seria abandonar la pel·lícula al minut vint.

Nota: 2/5


Astèrix: La residència dels déus

Primera pel·lícula d’animació digital d’Astèrix i Obèlix que segueix la línia de les pel·lícules d’animació de tota la vida que s’havien fet fins ara. La residència dels déus adapta un dels àlbums dels personatges.
La pel·lícula ens explica com Cèsar, incapaç de derrotar el llogaret de la Gàl·lia on viuen Astèrix i Obèlix, decideix construir al cantó un luxós refugi per a ciutadans romans amb la intenció d’atraure els gals.
Una de les millors coses d’aquesta pel·lícula és que situa als personatges en el tipus de que no tenien que haver abandonat mai, el de l’animació, i fa que ens oblidem de cop de les pèssimes adaptacions en imatge real que s’ha fet. L’adaptació farà les delícies dels seguidors dels personatges al adaptar fidelment un dels àlbums de Rene Goscinny i Albert Uderzo.
L’animació digital, utilitzada per primera vegada en un film de dibuixos d’Astèrix i Obèlix està molt ben feta i adapta perfectament els personatges que resulten plenament identificables. La utilització de l’animació digital els situa en un context més d’acord amb el que demanen les audiències actualment, però el gran mèrit és fer-ho sense perdre la seva ànima, ni tampoc els components narratius que els identifiquen.
Astèrix: La residència dels déus és entretinguda i essent un producte de poques pretensions, aconseguirà mantenir a l’espectador amb un somriure a la boca, al mateix temps que els menuts estaran encantats de la vida. Vist el resultat, esperem que continuïn per aquest camí. És la manera d’assegurar-se que allí estarem a la propera entrega.

Nota: 3/5


dimarts, de maig 26, 2015

Dando la nota: Aún más alto

Dando la nota va ser una de les sorpreses més agradables de farà un parell d’anys i mig perquè mesclava l’estil de comèdia de John Hughes, amb un més que evident homenatge a El club de los cinco, amb números musicals com els de la sèrie GleeDando la nota: Aún más alto significa el debut com a directora de l’actriu Elizabeth Banks, després de fer alguns curts i un telefilm. Banks, que va ser la productora de la primera part i també ho és de la segona i que també té un petit paper com actriu a les dues pel·lícules, va decidir dirigir-la després que el realitzador de la primera, Jason Moore, no va voler repetir. Després d’haver vist la pel·lícula, si el guió era el mateix, no m’estranya que declinés la oferta. Entre les protagonistes en retrobem amb Anna Kendrick, Rebel Wilson i Brittany Snow.
Anem per la sinopsis. Després d’una desastrosa actuació que posa en qüestió l’estatus que han estat treballant durant anys, el grup format per les Bellas, a les que s’uneixen dues noves membres, decideix participar en un concurs internacional que mai ha guanyat cap grup dels Estats Units, amb l’objectiu de reivindicar-se i demostrar que són capaces de tot.
En la introducció ja heu pogut deduir que la impressió que m’ha donat la pel·lícula ha estat negativa. Tot allò de positiu que tenia la primera pel·lícula: molt treball de personatges, un humor que combinava moments més seriosos i un guió que tenia alguna cosa per explicar, desapareix completament en aquesta pel·lícula. El guió és pràcticament nul, els diàlegs i gags són previsibles i poc originals, hi ha més diners pels números musicals però perden l’emoció que van saber transmetre a la primera, i el pitjor de tot és que l’aura de John Hughes debia ser cosa de l’antic director perquè Elizabeth Banks no deu tenir ni idea de qui era Hughes.
L’altre gran problema és posar a Banks darrera la càmera. Sincerament, dirigir no és lo seu ja que sembla fet amb el pilot automàtic. No aprofita els plànols i no sap treure el suc a les actrius i tampoc fa res perquè el guió millori.
Una autèntica pena si tenim en compte que la primera pel·lícula va ser una de les millors comèdies del 2012. Aquesta segona serà de les pitjors de l’any. El que em costa d’entendre és com un producte així aconsegueixi superar les xifres de la seva predecessora i superar a Mad Max: Furia en la carretera en cap de setmana de la seva estrena quan no li arriba a la sola de la sabata.

Nota: 2/5


dimarts, de maig 19, 2015

Mad Max: Furia en la carretera

Quarta pel·lícula de la saga Mad Max, novament dirigida per George Miller, que ens arriba 30 anys després de la última, Mad Max 3, más allá de la cúpula del trueno. El punt culminat de la saga va arribar en la segona entrega, amb la que Furia en la carretera s’emmiralla sense complexos.
En un món postapocalíptic, Max Rockatansky (Tom Hardy) és un home que després d’haver perdut a la seva dona i fill busca la pau d’esperit. Furiosa (Charlize Theron) és una guerrera que ha robat al malvat Immortan Joe (Hugh Keays-Byrne) el seu tresor més valuós, 5 dones joves amb les que es volia aparellar. Totes elles necessitaran els coneixements que té Max del desert per sobreviure a l’assetjament dels seguidors d’Immortan Joe.
George Miller va debutar al 1979 amb Mad Max, una pel·lícula que oferia coses interessants, però que vista actualment té moments ridículs i uns forats de guió massa grans per no repercutir en el resultat final. No obstant, apuntava coses molt interessant, com el retrat del món, les carreteres, Mel Gibson i la transformació del personatge al final de la pel·lícula. La segona entrega és la millor, la que tots recordem quan pensem en Mad Max. Una de les pel·lícules més importants de la dècada dels 80 que ha inspirat, a tots nivells, moltes de les pel·lícules que han vingut després, i que ha estat sempre un referent per qualsevol pel·lícula postapocalíptica. Després d’una decebedora tercera part, semblava que Miller havia aparcat per sempre la saga. A Miller li ha costat molts anys poder tornar-la a arrencar, però vistos els resultats, sense cap mena de dubte ha valgut la pena.
Mad Max: Furia en la carretera agafa lo millor de la segona part i incorpora tota la tecnologia actual per convertir el que eren pel·lícules de sèrie B amb un blockbuster d’acció que fa emmudir de cop a la saga Fast & Furious.
Un dels principals canvis que té la saga és la substitució de Mel Gibson, que ja no està per poder protagonitzar cap pel·lícula seriosa, per Tom Hardy. Una bona elecció que compleix sobradament amb el que requereix Max. Però curiosament el personatge més destacat no és Max, si no que ho és Furiosa, interpretada de forma excel·lent per Charlize Theron. L’actriu és l’autèntic motor i ànima de la pel·lícula. Tota l'emoció que sentim cap als personatges de l'emporta ella. És amb Furiosa amb qui ens identifiquem i de la que necessitem saber-ne més coses. 
Furia en la carretera és un espectacle d’acció de dues hores. No cal que ens fixem en l’argument perquè no existeix. Simplement és una llarga persecució, però en només un concepte tant bàsic, dóna una lliçó de cinema a moltes altres pel·lícules que van de serioses i complexes, com per exemple Interstellar. No és que vulgui furgar a la ferida del pobre Nolan, però l'exemple és el millor.
Miller manté la fórmula incrementant la bogeria i espectacle de la segona gràcies a la tecnologia. Malgrat que les persecucions amb els cotxes són físiques, s’ha afegit un munt d’efectes especials que la situen a un nivell d’espectacularitat digne de veure. Mad Max: Furia en la carretera és excessiva a tots nivells. No para des de que comença fins que acaba i és difícil no sentir-se exhaust al final. Aquets excés a vegades se li pot girar en contra i, evidentment, no és del gust de tothom.
La fotografia amb la que Miller impregna el film contribueix en elevar el nivell d’espectacularitat de la mateixa ja que sembla convertir una pel·lícula rodada en imatge real a una altra cosa d'un nivell diferent a mig camí del dibuix. Aquest any no crec que veiem cap altre pel·lícula d’acció que se la pugui comprar.
Miller va gaudir tant fent-la que se li han ocorregut idees per dues pel·lícules més. La següent portaria per nom Mad Max: Furiosa, però de moment Warner no s’ha pronunciat, imagino que a l’espera dels resultats econòmics de Furia en la carretera.

Nota: 4/5


dimecres, de maig 13, 2015

La canción del mar

Al 2009 s’estrenava El secret del llibre de Kells, una pel·lícula d’animació irlandesa que agafava com a base narrativa aquest manuscrit il·lustrat per monjos cèltics cap a l’any 800. La pel·lícula estava construïda sobre una base visualment desbordant. Un dels seus directors Tomm Moore intenta repetir l’èxit amb La canción del mar, una nova pel·lícula animada que adapta la llegenda irlandesa del nen-foca. La canción del mar va ser una de les 5 nominades a millor pel·lícula d’animació en els Oscar.
El protagonista és Ben, un nen que perd la seva mare en unes circumstàncies poc clares, al néixer la seva germana, Saoirse. El pare no serà mai més feliç a causa del dol. Mentre, Ben, mantindrà una mala relació amb Saoirse al considerar-la culpable de quedar-se orfe. Una nit, Saoirse, entra al mar i es converteix en foca.
Un dels punts forts de la pel·lícula és l’animació. Sense arribar als nivells visuals d’El secret del llibre de Kells, la veritat és que la història tampoc ho necessita, no deixa de ser un conte de fades dels de tota la vida, amb elements molt reconeixibles, narrat i animat a l’europea. Oblideu-vos d’animació digital, el 3-D i sofisticacions diverses. La canción del mar aposta per la senzillesa i ho fa amb recursos artesanals que donen un magnífic resultat visual. 
Si la continuem comparant amb El secret del llibre de Kells, aquesta resulta molt més accessible, ja que el tema també ho dóna perquè ho sigui.
Probablement aquesta diferència respecte a la resta d’animació que ens arriba atraurà al públic més adult, però no ens enganyem, està pensada sobretot pels més petits, i concretament per aquells que els encisen els contes de fades. Però els adults també hi tenim missatges profunds i dramàtics com l’amor i el dolor que viuen els protagonistes. A vegades la preciositat visual amaga la tragèdia i la història no deixa de ser trista, per més que el final sigui inevitablement feliç, dins el seu context, clar.
No puc fer res més que recomanar que la veieu, tant grans com petits, que us deixeu emportar per les imatges i que obriu el vostre cor al torrent d’emocions que ens proposa. La canción del mar està plena d’imatges que són directament obres d’art pictòriques.

Nota: 4/5



dimarts, de maig 12, 2015

Minúsculos: El valle de las hormigas perdidas

No enganyo a ningú si dic que Minúsculos és la versió europea de Bichos de Pixar. Europea per què? Perquè està feta a França i a més sense diàlegs. Els insectes no parlen i ens transmeten el que volen dir a través dels seus moviments, fresses i mirades. Minúsculo probablement serà una de les pel·lícules d’animació més entretingudes que veurem aquest any.
La protagonista és una jove marieta que es perdrà en el bosc i serà acollida per una família de formigues obreres que han trobat una capsa de terrossos de sucre. Juntes hauran de protegir el seu tresor d’un grapat de formigues vermelles que els hi volen robar a qualsevol preu.
La pel·lícula combina imatge real amb animació digital. Els paratges i indrets per on ens mouen els insectes són reals, però alguns elements físics i els mateixos insectes estan fets per ordinador. La combinació funciona a la perfecció i ajuda a donar un cert realisme al conjunt. L’animació que veiem aquí no és com la de Pixar, ni hi ha pressupost ni tampoc els recursos per arribar-hi, però és prou efectiva i ho compensa amb uns personatges principals que amb cor i determinació tarden pocs segons a ficar-se a l’espectador a la butxaca.
Un dels mèrits és que es pren seriosament el paper dels insectes. Hi ha moments d’humor, d’altres més tristos, però els insectes no deixen de ser insectes i fan coses que fan els insectes. En cap cas els veurem fer coses d’humans tal i com passa a totes les pel·lícules d’animació que ens arribem amb protagonistes animals.
Capítol a part mereix la música i els efectes de so de la pel·lícula. Molt i molt ben aconseguits i ajuden a fer creïbles els personatges. Igualment la banda sonora que ens sap transmetre el que toca en una pel·lícula, no ho oblidem, sense diàlegs pel que utilitza altres recursos per expressar i transmetre el que vol. I ho aconsegueix amb molt èxit.
La història no és gran cosa, però la manera d’explicar-la és molt imaginativa i els 90 minuts que dura la pel·lícula passen en un sospir en que no pares de patir pel destí de marieta i les formigues.
Minúsculos és una aposta molt recomanable si voleu triomfar entre la mainada i al mateix temps passar-s’ho un també molt bé, durant aquests 4 dies que venen de Festa del cinema. Els cinema d’animació europeu és molt més senzill que l’americà, però a vegades la senzillesa condueix a un millor resultat. Minúsculos és un clar exemple.

Nota: 4/5

dimecres, de maig 06, 2015

Vengadores: La era de Ultrón

Vengadores: La era de Ultrón és la penúltima pel·lícula de la Fase 2 de Marvel Studios que conclourà d’aquí poc més d’un parell de mesos amb l’estrena d’Ant-Man. A Vengadores: La era de Ultrón repeteix com a director Joss Whedon el qual es va proposar que la seqüela millorés l’anterior. Aquesta segona part m’ha encantat. És una delícia i es gaudeix com un nen. Però em resulta complicat decidir quina de les dues és millor. Crec que les dues tenen coses bones i d’altres millorables, i que cap d’elles és perfecta. A vegades el que és millor en la primera ho empitjora la segona, i aspectes criticables de la primera milloren a la segona. Sí que podem dir que tot és més gran, però això no és sinònim de millor. Segurament sí que em posaria del cantó dels que creuen que Capitán América: El Soldado de Invierno és més bona, com a mínim la trama és més complexa i més ben treballada. A Vengadores: La era de Ultrón, el que no destina a la trama ho fa en aprofundir en els personatges i a donar-nos grans moments d’humanitat entre els superherois. El que no hem de fer és caure en la trampa i pensar que cada pel·lícula Marvel ha de ser més bona que l’anterior. Això és impossible i ni tant sols Pixar ha estat capaç d’aconseguir-ho.
La era de Ultrón arranca després de la derrota d’Hydra narrada a Capitán América: El Soldado de Invierno. Tony Stark (Robert Downey Jr.) crea un programa d’intel·ligència artificial dissenyat per assegurar la pau mundial. El software decideix que la millor manera per acabar amb els problemes de la humanitat és eradicar-la completament de la Terra. Iron Man, el Capità Amèrica (Chris Evans), Thor (Chris Hemsworth), Hulk (Mark Ruffalo), la Vídua Negra (Scarlett Johansson) i Ull de Falcó (Jeremy Renner )tindran que posar a prova els seus poders i capacitats per combatre aquesta nova amenaça. Durant el procés, la confiança entre els membres de l’equip s’esquerda per algunes decisions preses a esquenes del grup.

Ultrón va ser un personatge creat per Roy Thomas, el successor d’Stan Lee en els guions de la sèrie, i el dibuixant John Buscema en el número 54 de la col·lecció, publicat al 1968. Ultrón ràpidament es va convertir en el pitjor enemic de la formació juntament amb Kang, el conqueridor. En els còmics, Ultron és creat per Hank Pym, personatge que coneixerem a la pel·lícula Ant-Man interpretat per Michael Douglas. Whedon en volia respectar l’origen i evitar que fos finalment Iron Man qui el creés, però el productor Kevin Feige, s’hi va negar a causa dels canvis que va introduir Edgar Wright a Ant-Man, pel·lícula que al final no ha dirigit.

I a partir d’aquí, si no l’heu vist, us recomano que pareu de llegir perquè venen grans spoilers.

A La era de Ultrón apareixen tres nous membres de l’equip: la Bruixa Escarlta (Elizabeth Olsen) i Mercurio (Aaron Taylor-Johnsson), germans que en els còmics són mutants, però que aquí es manté en secret l’origen dels seus poders perquè els drets cinematogràfics dels X-Men són de Fox. La Fox ja va desenvolupar la seva pròpia versió de Mercurio a X-Men: Días del futuro pasado que, val a dir, és millor que la que veiem aquí. Imagino que per aquest motiu, el personatge mor en una escena bastant forçada que només s’estén com un pacte intern entre les productores. Per cert, com que Marvel no pot utilitzar la paraula mutants, utilitza la de millorats, i d’aquesta manera s’escapoleix de mullar-se i convertir-los en que el s’havia dit fins ara, inhumans, una poderosa raça que tindrà pel·lícula pròpia al 2019. La Bruixa Escarlata arriba amb força amb els seus poders, i ens porta a una de les millors escenes de la pel·lícula, la dels malsons i al·lucinacions dels Venjadors. L’altre nou personatges és la Visió (Paul Bettany), una poderosa intel·ligència artificial creada per Ultrón, i que és un dels personatges més populars dels còmics. Una de les millors troballes de la pel·lícula per la dificultat que implicava l’adaptació del personatge. Amb la incorporació de la Visió i la Bruixa Escarlata ens resulta molt més identificable l’equip amb el dels còmics respecte al que teníem a la primera pel·lícula. Com que apareix ben avançada la pel·lícula, ens quedem amb moltes ganes de més Visió.

El dolent de la pel·lícula és Ultrón que té els moviments i la veu del genial James Spader. Whedon trasllada molt bé l’Ultrón dels còmics a la pantalla. El percebem com algú temible, però tampoc podem negar que hem trobat a faltar el carisma de Tom Hiddeston com a Loki. És innegable que en cinema funciona millor Loki malgrat que Ultrón, repeteixo, està molt bé. Els seus moviments estan molt ben treballats i sembla un híbrid entre humà i personatge sortit d’un còmic.

La era de Ultrón té gust a clàssic. Principalment a l’etapa de Roy Thomas i John Buscema, que va ser quan la sèrie de còmics va créixer i va obtenir els nivells de popularitat i qualitat que la van portar al cim de l’univers Marvel. L’estil Thomas és present a la pel·lícula en totes les escenes de grup, com la festa del principi o els moments a la casa d’Ull de Falcó, en què es desenvolupen els personatges, sobretot els que no han tingut pel·lícula pròpia. Per no parlar de totes les escenes de la Visió, amb el característic to melancòlic mirant a l’infinit a través d’una finestra. El tractament de Whedon dels personatges fa que en aquesta ocasió, més que cap altra, percebem els superherois com a persones reals amb problemes molt humans. Molt de la Marvel, vaja!

Aquesta segona entrega és més fosca que l’anterior, cosa que no m’agrada. Prefereixo colors més vius, com la primera part. En el visionat 3D l’enfosquiment de la imatge la perjudica. Si això li afegim la fotografia fosca que comentàvem, la conclusió és que la veieu en 2D.

Pel que fa al sentit de l’humor el manté, però menys que l’anterior. La era de Ultrón és més seriosa, però ho compensa amb uns bons diàlegs entre els protagonistes en què la complicitat que existeix entre els actors és clau. A la primera part Whedon va abusar de moments còmics, i després de l’excés d’humor de Guardianes de la Galaxia, aquesta és l’equilibri.

Un altre dels punts forts de la pel·lícula és la narrativa visual de la mateixa. Wheddon és un home de còmic que fa cinema, i es nota que moltes escenes o plànols són vinyetes que prenen vida i s’apoderen del mitjà cinematogràfic. Mai una pel·lícula havia estat visualment tant a prop del còmic.

És difícil destacar escenes quan n’hi ha de molt espectaculars, com per exemple la lluita d’Iron Man amb el Hulkbuster contra Hulk, o tota la part final de destrucció massiva a Sokovia. Però jo amb quedo amb un moment en concret. Bé, faré trampa, amb dos. Primer, a la part final quan Ull de Falcó li explica a la Bruixa Escarlata què significa ser un Venjador, i segon, l’escena del final on els protagonistes lluiten junts i coordinats en cercle i la càmera es passeja la seu voltant. De pell de gallina o gallina de piel que diria aquell. Quasi se’m cau la llagrimeta!

Llavors té coses que al meu parer no acaben de funcionar com la relació entre Hulk i la Vídua Negra o el trist paper d’Hydra a la pel·lícula.

Vengadores: La era de Ultrón no és una obra mestra, però pel fet de no ser-ho tampoc se l’ha de castigar tal com han fet en alguns, ja que continua essent una pel·lícula excel·lent i que es gaudeix de dalt a baix. Ja em direu aquest estiu si veieu alguna pel·lícula millor que aquesta.

La propera pel·lícula on ens retrobarem molts d’aquests personatges no serà Avengers: Infinity War, que s’estrenarà dividida en dues parts entre el 2018 i 2019, si no que serà a Captain America: Civil War. Cap d’aquestes tres pel·lícules serà dirigida per Joss Whedon, que després d’un grapat d’anys intensos a Marvel Studios, cedeix el testimoni als germans Russo, responsables de Capitán América: El Soldado de Invierno. Estem amb bones mans i esperem sentir alguna vegada allò de: “Vengadores...reuníos/Avengers...assemble”, que en aquesta ocasió Whedon ens ha deixat literalment amb la paraula a la boca.

Nota: 4/5