dimecres, d’abril 29, 2015

Una noche para sobrevivir

Tercera pel·lícula del tàndem Jaume Collet-Serra, director, i Liam Neeson, protagonista, després de Sin identidad i Non-stop (Sin escalas). Una noche para sobrevivir és la millor de les res, i també la millor del director català establert als Estats Units.
Jimmy Conlon (Liam Neeson) és un vell pinxo mafiós irlandès pel qual ja han passat els millors temps a Brooklyn. El seu millor amic és el seu antic cap, el capo Shawn Maguire (Ed Harris), i els seus pecats de passat no l’abandonen per la insistència del detectiu de policia Harding (Vincent D’Onofrio). L’únic consol que li queda a Jimmy es troba en el got de whisky. Almenys fins que el seu fill, Mike (Joel Kinnaman), que fa anys amb qui no es veu, es converteix en un objectiu per al capo Maguire.
Liam Neeson interpreta, una vegada més, aquest paper de dur que tants bons resultats li ha portat a partir del moment que va decidir donar aquest gir en la seva carrera. Lluny del que pugui semblar, li dóna profunditat a personatges que no la tindrien en mans d’altres actors, i millora totes aquestes pel·lícules.
Darrera la càmera trobem a Jaume Collet-Serra, en la que al meu entendre és la millor de les seves pel·lícules. En termes generals, és un realitzador que sempre m’ha agradat i que fins i tot en les pel·lícules més fluixes, com La casa de cera o La huérfana, sempre hi pots trobar coses positives. Quan traiem el cap a fora i mirem quins directors catalans triomfen a la resta del món, hauríem de mirar més enllà del cinema independent i de festivals, que ara abandera el polèmic Albert Serra, i també mirar i valorar com es mereix a gent com Jaume Collet-Serra, que ha aconseguit allò impensable, situar un català com un dels noms de referència en la llista de directors comercials de Hollywood. No us estranyi veure’l d’aquí un anys dirigint algun blockbuster.
Les escenes d’acció i violència també estan molt ben realitzades i doten la pel·lícula d’un ritme trepidant que fa que tot succeeixi de manera fluïda.
Una  noche para sobrevivir és una pel·lícula sobre la màfia que té ritme i humanitat suficient per fer que els protagonistes importin a l’espectador. Collet-Serra és capaç d’engrandir una història que ens pot sonar d’haver vist en altres ocasions. No la deixeu escapar!


Nota: 4/5

dimarts, d’abril 28, 2015

El xai Shaun

Adaptació cinematogràfica d’una de les sèries més populars dels estudis Aardman, El xai Shaun, que va debutar per la CBBC al 2007. El personatge de Shaun sorgeix com un spin-off de la franquícia de Wallace & Gromit. Aardman juga sobre segur amb un dels valors més rentables i populars de la companyia.
El xai Shaun trama un pla per agafar-se un dia de vacances i relaxació, però les coses no surten tal i com les havia planificat. Shaun, juntament amb els altres xais i el gos Bitzer, anirà a la ciutat per rescatar El Granger que ha perdut la memòria després de patir un cop al cap. Però la vida a la ciutat no serà fàcil per un ramat de xais. Un empleat del servei de control d’animals farà l’impossible per intentar capturar-los. Mentre, El Granger, s’ha convertit en una icona de la moda moderna degut a la seva habilitat d’esquilar ovelles.
La versió cinematogràfica aconsegueix mantenir els mèrits que l’han popularitzat a la televisió, que no deixa de ser el mateix secret que les pel·lícules de Pixar, que tingui una lectura pels petits i també una altra pels grans. El xai Shaun arriba a tots els públics i tothom la pot gaudir i emocionar-se amb uns personatges plens d’encant.
Cal valorar la valentia de la pel·lícula, que és el més s'apropa en animació al que coneixem com a cinema independent. En el món de l’animació, actualment dominat pel format digital, les tres dimensions i cançons interpretades per l’estrella del moment, una pel·lícula com El xai Shaun, feta amb stop-motion, amb plastilina, sense efectes digitals i sense diàlegs, no sabria dir si és un acte de valentia o una temeritat. En tot cas, esdevé la millor pel·lícula d’Aardman dels darrers anys, i supera a Arthur Christmas i Pirates!  Personalment aplaudeixo amb mans i peus el que ha aconseguit fet Aardman. Clarament El xai Shaun és el The artist de l’animació, tant lluny de la comercialitat, però tant a prop del cor de l’espectador.
L’humor que veiem a la pel·lícula està molt en la línia de la sèrie que podem veure pel canal Super 3. Un humor blanc, però efectiu, ben narrat i meravellosament escrit, que actualitza el del cinema mut, com per exemple Laurel i Hardy, amb uns referents internacionals.
El xai Shaun és la pel·lícula familiar perfecte, a la qual li perdonem una inevitable pèrdua de ritme a la part central, per la quantitat ingent de mèrits que té fer una pel·lícula d’aquestes característiques i que et surti bé. El repte no era fàcil, convertir una sèrie de 8 minuts en un llarg d’hora i mitja. El xai Shaun l'ha superat amb una nota ben alta.


Nota: 4,5/5



dimecres, d’abril 15, 2015

Fast & Furious 7

Amb les darreres tres últimes pel·lícules, Fast & Furious s’ha convertit en una de les franquícies d’acció més importants del que portem de segle. El seu mèrit va ser saber canviar a temps la fórmula de pel·lícules de curses il·legals de cotxes, a pel·lícules d’acció plenes d’escenes impossibles pròpies de la saga James Bond o Misión imposible, però amb músculs, suor, adrenalina i testosterona. La clau de l’èxit la trobem amb l’entrada de Justin Lin a la saga, a partir de la tercera pel·lícula, i el retorn de Vin Diesel a partir de la quarta, sense comptar amb el cameo de la tercera, després de fracassos comercials com Las crónicas de Riddick, Un canguro superduro o Babylon. Els fums que tenia l’actor es van esfumar i aquest va deixar córrer les velles exigències per tornar a la saga i ser el productor executiu de la mateixa per prendre decisions creatives. Però no va ser fins a la cinquena pel·lícula en què el canvi va acabar de materialitzar-se. A partir de llavors la saga Fast & Furious va ser vista amb uns altres ulls per la crítica i el públic. Productes d’acció autoparòdic i nostàlgic com Los mercenarios, passen en segon terme davant l’acció que ens proposa Fast & Furious.
Aquesta setena entrega no ha estat dirigida per Lin (director de les quatre darreres pel·lícules de la saga) que es va veure incapaç de complir amb el termini que li exigia la productora, per això l’ha dirigit James Wan, director de Saw, Insidious 1 & 2 i Expediente Warren. Wan tenia ganes d’expandir els seus horitzons i allunyar-se un temps del cinema de terror. Malgrat tot, la desgraciada mort de Paul Walker en un accident automobilístic, ha endarrerit l’estrena un any sencer. Els germans de Walker han rodat les escenes d’acció que li quedaven per fer a Paul i allà on ha estat necessari s’ha introduït digitalment el seu rostre. Després de veure la pel·lícula costa identificar quines escenes no va rodar Walker. S’intueixen que són aquelles en que no apreciem del tot bé el rostre de l’actor amb plànols d’esquenes i ombres. Però ha quedat perfectament dissimulat. Segurament l’escena final és la més evident que no la va fer ell, però fins i tot la de la platja al final no t’arribes a creure que es tracta d’un dels seus germans, així com en diferents escenes d’acció en les que només te n’adones quan ho saps. En aquest aspecte un aplaudiment per la companyia d’efectes especials del realitzador Peter Jackson.
Quatre línies sobre l’argument que aviso que són excessives perquè la història és una excusa per encadenar escenes d’acció guais. L’equip de Dominic Toretto (Vin Diesel), després d’aconseguir el perdó del govern, serà assetjat per Ian Shaw (Jason Statham), qui pretén eliminar-los com a venjança per la mort del seu germà. Amb l’ajuda de l’agent Luke Hobbs (Dwayne Johnson) l’equip emprendrà un viatge arreu del món. Mentre, l’expolicia Brian O’Conner (Paul Walker) haurà de pensar en abandonar la seva antiga vida plena d’adrenalina i assumir la seva responsabilitat com a pare.
El concepte de família que ha incorporat la saga, planeja sobre els personatges i funciona de tal manera que  l’espectador hi simpatitzi i deixi de percebre els personatges com uns estereotips que et deixen fred.
Fast & Furious 7 és un producte pel que és necessari apagar el cervell i no qüestionar-se perquè passen les coses, ja que no hi ha cap explicació. Les coses simplement passen perquè és cool que passin. Perquè coi els protagonistes es passen tota la pel·lícula buscant l’ull de Déu, quan Jason Statham apareix en totes les escenes, no se sap d’on, per fer-los la vida impossible? A qui l’importa el guió, mentre Vin Diesel agafi un cotxe i travessi dos gratacels al volant! Aquest és l’esperit de Fast & Furious.

Nota: 4/5




dimarts, d’abril 14, 2015

Home: Llar dolça llar

Tim Johnson (Antz i Veïns invasors) dirigeix aquesta comèdia d'animació de DreamWorks Animation, basada en el llibre infantil, The true meaning of Smekday d'Adam Rex.
Els Boov són una raça d'alienígenes ineptes, però optimistes, liderats pel capità Smek. Els Boov envaeixen la Terra per ocultar-se dels seus enemics més mortals, així que s'emporten a tots els habitants de la Terra a un enorme parc temàtic anomenat Ciutat dels humans feliços. No obstant, una adolescent plena de recursos, Tip, evitar ésser capturada, i mentre escapa, es troba amb un Boov menyspreat pels seus companys, Oh, que l'acompanyarà en el seu camí.
Amb Home, Dreamworks ens proposa una història original, enlloc de les seqüeles que té establertes. Desafortunadament es queda molt lluny dels productes més aclamats de la productora com la franquícia Madagascar, i encara més lluny de  Com ensinistrar un drac, que és en tots els aspectes la millor saga de pel·lícules de DreamWorks.
Quin és el principal problema de Home? Bàsicament que no emociona i que és extremadament tòpica. El personatge de l’extraterrestre i el de la nena no deixen de ser els arquetípics i les situacions les esperades. A la pel·lícula no hi ha res innovador i tot sembla repetit fins a l’infinit. És d’aquelles pel·lícules en les quals saps què passarà a continuació.
Home està pensada exclusivament per a nens, en la que els adults només s’espera que facin d’acompanyants i als que no dediquen ni un sol fragment de guió. Dels més grans només s’espera que facin de convidat de pedra o que, com a mínim, aprofitin per fer la migdiada una estoneta.
Els petits tindran missatges força obvis sobre la diversitat i que no s’ha de rebutjar a ningú només pel fet de ser diferent. Una pena que el que vol transmetre no s’hagi vestit amb un millor guió i tot plegat fos més subtil i menys evident. Malgrat les seves mancances, farà les delícies dels més menuts.

Nota: 2,5/5

dilluns, d’abril 13, 2015

The Guest

The Guest va ser una de les pel·lícules més destacades de SITGES2014, la qual ha triomfat per tots els festivals de cinema fantàstic on s’ha passejat. No m’estranya aquesta rebuda, ja que la pel·lícula planteja una posada en escena a mida per un festival com el de SITGES. The Guest és un mescla de pel·li amb protagonista xulesc, violència i Halloween de John Carpenter. Magníficament combinat, ens surt la que serà la pel·lícula de gènere més rodona d’aquest any. El director és Adam Wingard, el mateix de Tu eres el siguiente, l’slasher més transgressor i destacable dels últims anys. Wingard, juntament amb el seu guionista habitual, Simon Barrett, fan un pas endavant a la seva carrera amb The Guest.
David (Dan Stevens) és un soldat acabat de llicenciar que truca a la porta de la família Peterson. David, aparentment, només els vol donar un missatge de part de Caleb, el fill gran de la família, amb el que havia servit a l’exèrcit i recentment difunt. David es mostra servicial i cortès i, poc a poc, va omplint a la família el buit deixat per Caleb. Però no només això, consola a la mare, ajuda al pare a afrontar les seves frustracions laborals, a l’adolescent de la família a defensar-se dels seus assetjadors, i Anna (Maika Monroe), la rebel de la família, a desfer-se del perdedor del seu xicot. Des del primer moment l’espectador percep que David amaga alguna cosa, i així també ho detecta Anna, que començarà a investigar-lo, sobretot quan una onada de violència arrasa el seu, normalment, poble tranquil. 
Un dels secrets perquè The Guest hagi funcionat tant bé ha estat el seu protagonista principal, Dan Stevens, que recrea a la perfecció un paper que sembla fet a mida per Ryan Gosling. Aquest any, pocs personatges seran capaços de ficar-se a l’espectador a la butxaca com el David de Dan Stevens. 
The Guest pot semblar una pel·lícula de sèrie B, ja que està impregnada completament amb cinema dels anys 80, fins el punt que ella mateixa ho sembla. Wingard i Barrett han aconseguit modernitzar la manera d’explicar històries dels 80, barrejant elements d’humor negre, amb tota la diversió del cinema de gènere.
Menció a part mereix la banda sonora i com les cançons estan integrades a la pel·lícula. Un compendi impressionant de música electrònica dels 80. I també l’ambientació de Halloween a la part final, un homenatge brutal al clàssic de John Carpenter.
The Guest també destaca per un ús especial de la violència que es manifesta d’una manera molt suggestiva. Es respira a l’aire, però no és fins el final que es mostra de manera clara i sense concessions. En tota la pel·lícula hi és present encara que no ho sembli.
El que resulta inconcebible és que una pel·lícula d’aquesta qualitat només s’estreni en unes poques sales de versió original. Una mostra més del pèssim estat de tots involucrats en el circuit cinematogràfic del país. Com a mínim no haurem d’esperar gaire per veure-la en casa, el mes que ve ja estarà disponible en DVD i Blu-ray. 

Nota: 5/5

dimecres, d’abril 08, 2015

Convicto

El realitzador britànic David Mackenzie ens presenta la que és sense cap mena de dubte la seva millor pel·lícula. Convicto és un drama de presons, un gènere que de tant en tant ens dóna una bona pel·lícula. Aquesta és una d'aquestes ocasions. La pel·lícula està protagonitzada per Jack O'Connell, actor a qui hem vist recentment a Invencible, dirigida per Angelina Jolie, i a ’71.
Eric, un jove reclús de 19 anys que és traslladat del centre de menors on estava ingressat a la presó on també està tancat el seu pare, Neville, a qui no ha vist des de que tenia cinc anys. Eric es comporta com un animal, no controla la seva còlera i sovint té atacs violents. Reprendre la relació amb el seu pare serà la clau per a la seva supervivència. Neville intentarà, donar-li la protecció que no li va poder donar a Eric durant la infantesa. Només Oliver, el terapeuta, confia en la seva reinserció.
Convicto vol fer un retrat de les circumstàncies que poden transformar un ésser humà en un monstre, però més enllà de la història que és més innovadora en la posada en escena que no pas en el guió, Convicto és una pel·lícula d'actors. Jack O'Connell es posa en la pell d'un personatge que li ha suposat un evident esforç físic i mental, i se'n surt amb nota. Estic convençut que properament el veurem molt aquest jove actor. Rupert Friend, al que veiem a Homeland, és el terapeuta que ha de tractar amb presoners amb greus trastorns i problemes d'ira. És curiós veure l'actor en un rol més vulnerable que aconsegueix fer molt creïble. No em vull oblidar de Ben Mendelsohn, que interpreta el pare del protagonista. La tasca d'aquests tres actors és clau perquè la pel·lícula sobresurti de la mitjana.
L'estil de Convicto és molt realista i podríem dir que la primera hora i quart és pràcticament un documental, no és fins la mitja hora final quan la pel·lícula passa a ser més un relat de ficció i es desencadenen els sentiments reprimits i el drama realista que veiem fins aquell moment desapareix per donar donar lloc a una història més pel·liculera. 
Convicto val la pena perquè s'esforça per fugir dels tòpics i perquè és capaç d'explicar-te una història de presons, que pot semblar coneguda, però que és capaç de girar-la com un mitjó. 

Nota: 3,5/5