dimarts, de març 31, 2015

Cenicienta

Fa uns anys que Disney adapta els seus clàssics animats en pel·lícules d’imatge real. L’any passat va ser el torn de Malèfica, La bella dorment explicada des del punt de vista de la bruixa malvada, i aquest li toca a La ventafocs. Aquesta adaptació parteix de la versió de la història escrita pel francès Charles Perrault al 1697, i no de la del 1812, escrita pels germans Grimm. La versió animada de Walt Disney del 1950 també es basava en la versió de Perrault. El director, Kenneth Branagh, s’ha volgut mantenir fidel a l’original i no aporta innovacions com és el cas de recents adaptacions de contes de fades com les de Malèfica o Into the woods.
Com que l’argument és idèntic al que tothom coneix, i pràcticament és una translació en imatge real, escena per escena, de la versió animada, me l’estalvio perquè dubto que existeixi algú en aquest planeta que desconegui de què va La ventafocs.
Actualment els contes de fades estan sotmesos a continues modernitzacions, relectures i girs de 180 graus, així que sorprèn trobar una adaptació que es manté fidel fil per randa a la història que tothom coneix, sense introduir res de nou. Qui millor per fer aquesta feina que Kenneth Branagh, devien pensar a Disney. Branagh és conegut per les múltiples adaptacions que ha fet de les obres de Shakespeare, i fins i tot es va atrevir a adaptar al superheroi de Marvel, Thor, al cinema.
Pel que fa a la història estava molt clar el que es volia explicar, així que els esforços del director s’ha concentrat en mostrar la manera de visualitzar-ho en pantalla. El resultat és tant tradicional com extremadament vistós pels colors  vius dels decorats i vestits. Aquest és el gran secret d’aquesta pel·lícula, la qual no ha escatimat recursos en disseny de producció i vestuari.
Pel que fa als actors, Branagh ha recorregut a vells amics en papers secundaris com Stellan Skarsgärd, Derek Jacobi i Helena Bonham Carter i pel que fa als papers protagonistes ha anat a la cantera televisiva. A Lily James la veiem a Dowton Abbey, mentre que Richard Madden és Robb Stark a Joc de trons, malgrat que costa reconèixer-lo nét, elegant, pentinat i afaitat. Pel que fa  a la madrastra malvada, Disney hi torna a destinar una actriu coneguda i solvent, i en aquesta pel·lícula és Cate Blanchett que encarna aquest personatge tant desagradable. Poc més a dir de Blanchett, a part de que ens ofereix una interpretació perfecte com ja ens té acostumats.
Mentre que la crítica dels Estats Units l’ha aplaudit, la d’aquí s’ha dedicat a destrossar-la per passada de moda i allunyar-se de la realitat. En aquest cas, malgrat el que diu la crítica d’aquí és cert, no veig que aquest sigui un argument vàlid per dir que la pel·lícula és dolenta, perquè no ho és. Simplement adapta literalment un conte escrit a finals del segle XV amb lo que això comporta. En l’actualitat els prínceps han deixat ser encantadors, si és que mai ho han estat, i  afortunadament  les fillastres han deixat de ser submises i han denunciat les vexacions quan ha calgut, però per aquesta regla de tres, una carbassa mai es convertirà en carrossa. Tot forma part de la fantasia, de l’escapisme cap un món de fantasia que evidentment per lo bo i lo dolent, res té a veure amb el món real. Però per això existeix el cinema, per evadir-nos durant un parell d’horetes de la realitat. Si algú vol veure que Cenicienta transmet uns valors rancis en l’època actual, crec que ho veu malament. Cenicienta no vol transmetre cap valor, tant sols ens permet  fugar-nos de la realitat i ens mostra els contes clàssics de prínceps i princeses de tota la vida.
A partir d’aquí, que cadascú opini si les agraden més les actualitzacions estil Frozen o el classicisme de Cenicienta, però en cap cas els diferents punts de vista d’aquestes pel·lícules tenen perquè fer que es perjudiquin entre elles. I això ho escriu algú que aquest tipus de pel·lícules, ni unes ni les altres, no són les que em fan vibrar en una butaca, però que, tant les unes com les altres, se’ls ha de reconèixer els mèrits. 

Nota: 3/5


dilluns, de març 23, 2015

El año más violento

Tercera pel·lícula de J.C. Chandor, després de la interessant Margin Call, que abordava la crisi econòmica, i la bastant més fluixa Cuando todo está perdido, amb un Robert Redford perdut en alta mar. A El año más violento ens parla de les possibilitats de negoci d’un empresari honest, envoltat d’un sistema jurídic i empresaris corruptes.
Ambientada a Nova York, l’any 1981. Abel (Oscar Isaac) és un camioner reconvertit en empresari que aposta per fer les coses sempre dins la legalitat, mentre que la seva esposa, Anna (Jessica Chastain), no té tants escrúpols i no dubte en recórrer al que és incorrecte per sortir endavant. La companyia que actualment ambdós controlen havia pertanyut al pare d’ella que, en paraules del mateix Chandor, vivia una existència tradicional de mafiós. Malgrat tot, Anna no vacil·larà en donar suport al seu marit, encara que cada vegada li resultarà més difícil mantenir la seva honestedat dins d’un entorn en què regna el crim, la corrupció i els contactes mafiosos. 
El año más violento es divideix en dues parts força diferenciades. Una més lenta en la que es dedica a posar totes les peces sobre la taula, que ocupa la primera hora llarga de pel·lícula, i la segona, que és quan la pel·lícula arranca, quan aquestes peces es posen en moviment. És important que l’espectador s’ompli de paciència durant una hora per poder veure perquè la segona tindrà una recompensa. La primera part es dedica a presentar els personatges principals i a plantejar els diferents problemes que han d’afrontar, sense que passi res més, per desesperació de l’espectador que veu com els protagonistes no reaccionen. La segona part comencen a arribar les diferents mesures i l’escalada de reacció va en augment. És en aquesta quan puja et ritme de la pel3lícula, la qual ens regala dues genials persecucions, corrents i entre un cotxe i un camió.
Chandor retrata la situació de violència i corrupció en què es trobava Nova York a principis dels anys 80 i que tant bé havia mostrat el cinema de sèrie B de l’època, com les pel·lícules protagonitzades per Charles Bronson o les dirigides pel mateix John Carpenter, com per exemple 1997: Rescate en Nueva York, que no deixava de ser una versió futurista del Nova York dels anys 80. Però les semblances amb aquestes pel·lícules no passa d’aquí, la trama no té res a veure amb el cinema d’acció.
El año más violento convida a l’espectador a fer reflexions profundes sobre la possibilitat de corrompre a una persona honesta o si existeixen límits per a qualsevol que seria un exemple d’honestedat en ser corromput, o si la corrupció és justificable. En resum, és cert que tothom té un preu? Us adverteixo que la resposta no és de blanc o negre.


Nota: 3,5/5


dimarts, de març 17, 2015

Chappie

Malgrat que a priori sigui una pel·lícula difícil d'etiquetar, ens equivocarem poc si definim Chappie com la versió xoni de Cortocircuito. Malgrat ser entretinguda i estar ben feta, resulta intranscendent, poc interessant i s'oblida als 10 minuts de sortir del cinema.
Chappie s’ambienta en un futur en què Sud-àfrica ha estat presa pels grups armats. El govern decideix fer alguna cosa i encarrega a una empresa de robòtica la construcció d’un exèrcit de sentinelles per a poder mantenir la pau i l’ordre. El seu constructor no està satisfet amb lo que ha aconseguit, i pretén crear un robot plenament conscient de la seva existència. Durant la fabricació és segrestat per dos delinqüents i Chappie, el robot, cau el les pitjors mans possibles. Chappie és com un nen, i aprendrà el que significa ser humà, mentre el món sencer el vol capturar per ser diferent.
Chappie ha estat dirigida per Neill Blomkamp, al que hem vist dues pel·lícules molt estimables, District 9 i Elysium. Malgrat els seus punts positius, Chappie és un fail amb totes les de la regla i un seriós motiu de preocupació que aquest senyor es faci càrrec de la cinquena entrega d'Alien.
El gran problema de Chappie és el guió i el pèssim treball en els personatges. Els únics que estan més o menys ben tractats són el del protagonista, interpretat per Dev Patel, i els dels dos macarres, que interpreten els membres del grup Die Antwoord, que al no passar de lo encefalograma pla, és molt fàcil fer-ne un retrat. El que no acabo d'entendre és el perquè Hugh Jackman i Sigourney Weaver han acceptat fer els seus papers en aquesta pel·lícula, ja que són molt deslluïts, i estan molt mal escrits. Els seus papers són absolutament prescindibles i no pinten ni aporten res. Uns actors de la seva talla estan molt per sobre del que veiem sobre ells a Chappie. Weaver simplement pul·lula per la pantalla i diu un parell de frases soltes en tota la pel·lícula que no passen de lo evident, mentre que Jackman és un dels dolents més ridículs (aquests penosos pantalons curts) i mal escrits que he vist mai en pantalla.
La visió sobre la intel·ligència artificial que planteja Chappie, contrasta amb la què la setmana passada veiem a Ex_machina, dues pel·lícules sobre el mateix tema plantejades des de punts de vista oposats.
I després de carregar contra Chappie, en la seva defensa diré que no pretén ser res més que un divertiment. Malgrat les seves enormes mancances, m'ha entretingut. Els que sí que m'han carregat i molt, són els autèntics protagonistes, els membres del grup musical  Die Antwoord que són del tot insuportables, però que malgrat això, ens ofereixen millors moments que Patel, Jackman i Weaver. Amb això ja podeu imaginar com està el panorama artístic de la pel·li.
Chappie no passarà a la història, és més, ràpidament serà justament oblidada, però acaba resultant més entretinguda que el remake de Robocop, original al que s'emmiralla sense èxit la pel·lícula de Blomkamp. El que és una pena és el pas enrere que significa Chappie en la carrera del director i les inquietuds que ha despertat en el que era una carrera prometedora. Ni tant sols la seva tasca en la direcció acaba essent destacable en aquesta pel·lícula, filla renegada d'un videojoc vulgar.


Nota: 2/5


dimecres, de març 11, 2015

Calvary

Pel·lícula irlandesa més interessant per la manera que se’ns explica que no pas per la resta. Darrera la càmera hi trobem a John Michael McDonagh, mentre que al davant hi ha el popular actor irlandès Brendan Gleeson.
Calvary és la història d’un capellà que és amenaçat de mort per un individu que havia patit abusos sexuals de membres de l’església. Com a venjança, li diu al capellà que el matarà perquè és innocent. El capellà no sabrà com reaccionar, si posar en ordre els seus assumptes abans de morir assassinat, si fugir, o bé enfrontar-se violentament amb aquesta persona.
Al principi deia que el que més destaca és la narrativa de la història, i és cert. És així perquè Calvary és un western. Tots els elements del gènere hi són presents, però muten adoptant una altra forma. El personatge de Gleeson acaba essent una mena de Cary Grant a Con la muerte en los talones, amb duel final inclòs. Però el western no és l’únic gènere amb el que juga la pel·lícula, també ho fa amb la comèdia, la negra concretament, i també amb el cinema modern més violent amb algunes escenes que exhibeixen una inesperada crueltat.
Al llarg de la pel·lícula veurem el capellà interactuar amb totes les persones que formen part d’aquest petit poble de la costa irlandesa on es situa l’acció. Durant tota l’estona el personatge de Glesson intenta que aquestes persones no s’estanquin i avancin. Una d’elles, la seva pròpia filla.
La pel·lícula a vegades resulta avorrida i peca de reiteració, pel que més que western s’acaba assemblant a un spaghetti. Afortunadament compta amb un d’aquells actors que salven pel·lícules quan el personatge que interpreten els dóna la oportunitat de demostrar lo bons que són, com és el cas aquí de Brendan Gleeson, fins el punt que la pel·lícula mai aconsegueix estar a l’alçada del seu actor principal.
Calvary és un film de caràcter irlandès que s’ha d’entendre més com una metàfora d’una manera d’entendre la vida que no pas pel sentit literal del que ens explica.

Nota: 3/5

dimarts, de març 10, 2015

Ex_machina

Pel·lícula britànica que suposa el debut a la direcció d’Alex Garland, el guionista de 28 días después i Dreed. Ex_machina és la seva primera pel·lícula com a director en la qual no abandona el cinema de gènere. En aquesta ocasió aborda la intel·ligència artificial i ràpidament ens venen a la memòria referents cinematogràfics com Blade runner o televisius com Battlestar Galactica.
El protagonista és Caleb (Domhnall Gleeson, fill de Brendan Gleeson que aquesta setmana ha estrenat Calvary) un jove programador informàtic que ha guanyat un concurs que li permetrà conèixer al CEO de la seva empresa, Nathan, una mena de gurú de la informàtica a l’estil Steve Jobs. Caleb passarà uns dies a la residència de Nathan on rebrà l’encàrrec del seu cap de posar a prova la seva última creació, Ava (Alicia Vikander), una intel·ligència artificial amb aparença humana.
A diferència d’altres pel·lícules sobre la intel·ligència artificial, Garland en sap treure molt profit amb un guió intel·ligent que et fa pensar tota l’estona i et manté atrapat. Però Garland és molt hàbil i juga amb el concepte del monstre de Frankeinstein adaptant-lo a l’actualitat i passant-lo pel sedàs de la I.A. Com a molt li podem retreure que el tema que tracta no és nou i tampoc aporta res que faci canviar el gènere, però el director sap jugar amb els elements perquè el que ja coneixem resulti fresc. El guió sap combinar la tensió i el misteri que envolten tant a Nathan com a Ava, essent Caleb el personatge més transparent amb el que es pot identificar l’espectador.
La posada en escena d’Ex_machina és molt atractiva visualment, tant els decorats com la il·luminació juguen un paper molt importat. La combinació d’aquestes amb elements narratius així com amb la música, creen tensió expectant a l’espectador.
Pel que fa als actors si m’he de quedar amb algú ho faig amb Alicia Vikander que posa la seva cara i gestos, i al final de la pel·li alguna cosa més, a l’androide Ava. La seva expressivitat és fonamental per entendre el personatge i també la pel·lícula en sí mateixa. És per això que trobar l’actriu adequada era bàsic per l’èxit del film.
Ex_machina esdevé un debut molt prometedor per un guionista que ja ens agradava, Alex Garland. Tant sols esperem que confiïn en amb i tingui la oportunitat de demostrar fins on és capaç d’arribar amb pressupostos molt més generosos.

Nota: 4/5


Maps to the stars

David Cronenberg torna a posar-se darrera la càmera després de la fallida Cosmópolis, en la qual va demostrar una línia descendent en la seva trajectòria que certifica Maps to the stars, adaptació d’un text de Bruce Wagner, escriptor que ha basat la seva carrera en fer un retrat corrosiu de la indústria del cinema.
Agatha (Mia Wasikowska) és una jove que arriba a L.A. per fer-se una carrera com actriu, però Agatha no és una adolescent normal, ja que té unes greus cremades que li han canviat la vida. La guiarà per la ciutat un jove xofer de limusines (Robert Pattinson). Mentre, l’actriu Havana Segrand (Julianne Moore) ha de pair el fet que una actriu més jove hagi aconseguit el paper que més desitjava, el de protagonista del remake de la pel·lícula més reconeguda de la seva mare. Les vides d’Aghata i Havana es creuaran en un joc pervers que exposarà el cantó més tèrbol i malaltís de Hollywood.
Sense arribar a ser tant dolenta com Cosmopólis, Maps to the stars és un retrat fàcil de la societat de Hollywood digne d'algú que ho veu des de fora, i que no és propi d'un director de cinema que ha viscut darrera del teló totes les perversions de la indústria. Li hem d'agrair que aquest cop, malgrat que dolent, el guió sigui comprensible. Costa creure que el realitzador que ha perpetrat això sigui el mateix de ha dirigit pel·lícules excel·lents com La mosca, Una història de violència o La zona morta, només per dir-ne unes poques. 
La única cosa per la que val la pena aguantar fins al final és veure incommensurable interpretació de Julianne Moore. El seu personatge està en la línia de la resta, uns éssers menyspreables, rates humanes que no desperten cap simpatia. Cronenberg s’obstina una vegada més a treballar amb Robert Pattinson obviant que la interpretació no està feta per ell.
El pitjor defecte de Maps to the stars és aquest guió previsible que toca tots els tòpics de la brutícia de les celebrities de Hollywood.  No ajuda el fet de comptar amb una sèrie de protagonistes amb els que resulta impossible empatitzar, i pels que ens acaba essent igual si viuen o moren. La fredor dels personatges s’encomana a la pel·lícula i també al públic.

Nota: 1,5/5


dilluns, de març 09, 2015

Selma

Selma està ambientada durant la primavera de 1965, quan un seguit de valents manifestants, liderats per Martin Luther King, van intentar en tres ocasions portar a terme una manifestació pacífica per reclamar el dret a vot dels afroamericans en el sud dels Estats Units.
Malgrat la importància dels fets que ens relata, no puc evitar pensar que Selma s’ha fet d’una manera molt intel·ligent. Per una banda, explicar aquesta història i de la manera que es fa, complau al púbic afroamericà, mentre que els nord-americans blancs es sotmeten a un exercici d’autocrítica per les barbaritats que els seus avantpassats van cometre contra la població negre. Selma és la típica pel·lícula que tant agrada a Hollywood perquè farà feliç a tots els sectors. I per aquest motiu es va endur l’Oscar a la millor cançó, traient-li a la que era la millor, el tema Everything is awesome! de La Lego pel·lícula, quan el més lògic hagués estat guanyar algun altre premi més merescut.
Selma toca tots els tòpics dels biopics i de les pel·lícules basades en fets reals. Afortunadament per contrarestar això, compta amb una de les millors interpretacions de l’any, la de David Oyelowo com a Martin Luther King Jr. la seva interpretació és meravellosa i lamentablement no va ser nominat a l’Oscar per aquesta. La interpretació d’Oyelowo és molt més meritòria que la del guanyador, Eddie Reymane, que sense fer-ho malament, es limita a imitar a Stephen Hawking. En canvi, Oyelowo va més enllà, ja que aporta el carisma que li falta a la pel·lícula i la fa créixer. De fet, el principal motiu d’interès de la pel·lícula és aquest actor que no és nord-americà, sinó britànic. Omnipresent en gairebé tots els plànols, omple la pantalla i transmet el mateix carisma que l’històric personatge que interpreta.
El tema de la pel·lícula és prou profund i malauradament, malgrat narrar un fets històrics, encara està d’actualitat. La negació del dret a vot és una de les coses més antidemocràtiques del món i el fet que governs, suposadament democràtics, ho neguin als ciutadans és inacceptable en ple segle XXI. I callo perquè aquest és un blog de cinema i no de política, malgrat que el caire polític de Selma és molt gran. Durant el metratge som conscient de que els protagonistes es juguen la vida per defensar les seves idees dant una gent que només entén l’ús de la força per aturar la voluntat d’un poble.

A Selma no hi trobareu coses noves, però descobrireu una història molt interessant sobre la que cal reflexionar i, al mateix temps, gaudireu d’una de les millors interpretacions que s’hagin fet en cinema de Martin Luther King.

Nota: 3,5/5


dimarts, de març 03, 2015

Kingsman: Servicio secreto

Pel·lícula basada en la sèrie limitada de còmics The secret service escrita per Mark Millar i dibuixada per Dave Gibbons (Watchmen). Millar porta uns anys treballant per Fox com assessor i al mateix temps publica els seus còmics sota el segell Millarworld. Aquests còmics són material de base per a la productora per fer-ne pel·lícules. Ha estat el cas de les dues entregues de Kick-Ass i també de Kingsman. La intenció d’una i altra és molt semblant ja que Kingsman vol ser pel gènere d’espies el que Kick-Ass va significar pel de superherois.
Harry Hart (Colin Firth) és un veterà agent Kingsman, el servei secret d’espionatge britànic que la població desconeix. Per saldar un deute d’honor amb un antic agent, Harry presenta al fill d’aquest, el descarrilat Eggsy (Taron Egerton), com a candidat a agent perquè s’incorpori en el competitiu programa d’entrenament. Al mateix temps, la seguretat del món es veu amenaçada pels sinistres plans d’un terrorista i geni tecnològic (Samuel L. Jackson).
Kingsman és un bocada d’aire fresc en el món de les grans produccions, i també un homenatge a les pel·lícules de James Bond i a personatges de sèries d’espies de la televisió britànica com John Steed (Patrick Mcnee) de Los vengadores. Matthew Vaughn juga amb els tòpics per portar-los al seu terreny i fer que semblin nous.
La pel·lícula és una diversió de primera classe i queda sobradament demostrat que el nom de Matthew Vaughn és sinònim de cinema d’entreteniment de qualitat. X-Men: Primera generación era la prova que estàvem davant un talent molt a tenir en compte, cosa que s’ha confirmat amb Kingsman: Servicio secreto.
La pel·lícula està plena de moments per recordar i segur que l’escena de l’església passarà a la selecta llista de les millors escenes de l’any, que l’any passat varem atribuir a la de Mercurio a X-Men: Días del futuro pasado.
L’oportunitat que ens dóna Kingsman de veure a un actor del perfil de Colin Flirth, convertir-se en un heroi d’acció i fer que quedi bé, és impagable. Però vaja, no només Flirth està excel·lent, també Taron Egerton, el seu jove company, que és tota una troballa. En canvi al qui últimament veig fora de lloc és a Michael Caine, ja vaig tenir aquesta sensació a Interstellar i l’he tornat a tenir aquí.
L’adaptació compta amb algunes lleugeres diferències respecte el còmic. Algunes el milloren i d’altres no. Per posar un exemple sense descobrir res, el fet que Harry i Eggsy en la pel·lícula, no siguin familiars, té més sentit, però en canvi deixa perdre alguns gags, rebaixant el to autoparòdic del còmic, com ara el fet d’haver perdut l’oportunitat que Mark Hamill s’interpretés a sí mateix, entre d’altres. El còmic és sempre un mitjà més valent que el cinema i recomano a tothom que li hagi agradat la pel·lícula que el llegeixi perquè pugui tenir una altra visió de la mateixa història. En canvi sí que aplaudeixo que hagi conservat el to violent i sanguinari, una aposta molt valenta en els temps que corren.
Kingsman: Servicio secreto és entreteniment, però també hi trobareu molt més, fins i tot crítica social, un gènere molt arrelat en la cinematografia britànica. Que comencin els jocs artificials, han arribat els agents Kingsman.

Nota: 4/5