dimarts, de febrer 10, 2015

El destino de Júpiter

Els Wachowskis no han fet res més que acumular fracassos i males pel·lícules després de Matrix, començant per les seqüeles del film protagonitzat per Keanu Reeves, i seguint amb Speed racer i El atlas de las nubes. Per aquest motiu, em costa entendre com és que encara aconsegueixen que algú els financi pel·lícules. La patacada monumental que s’ha endut El destino de Júpiter en la taquilla nord-americana complica molt el futur cinematogràfic dels germans, ja que cal tenir en compte que ha costat prop de 200 milions de dòlars.
Ambientada en un futur distòpic en el que les famílies riques poden comprar i explotar planetes únicament amb finalitats econòmiques, Júpiter Jones és una terrícola de classe baixa que somia amb una vida millor. Un dia Júpiter es troba amb Caine Wise, un guerrer modificat genèticament, qui li revela que el seu llinatge i herència genètica correspon a la reialesa galàctica i que està destinada a regnar lluny de la terra. Ambdós s’hauran d’enfrontar a Balem Abrasax, un governant extraterrestre que preferirà destruir la Terra abans que deixar que Júpiter trastoqui els seus plans.
El fracàs comercial de la pel·lícula és novament, merescut. El destino de Júpiter és una de les pitjors pel·lícules de la dècada i esdevé una seriosa candidata als premis Razzies de l’any vinent.
Després d’analitzar-la em costa trobar-hi alguna cosa positiva. Per dir alguna cosa em quedo amb el disseny de vestuari perquè els efectes especials no són lo bons que caldrien i els paisatges de planetes alienígenes es veuen molt falsos. Pel que fa a la resta, és un despropòsit a qualsevol nivell: tant de direcció, com de guió i com d’interpretació.
Començo per aquests últims, els actors i actrius, que poques vegades els hem vist tant malament. Sorprèn que en la mateixa setmana que s’estrena Foxcatcher, en què Channing Tatum ens ofereix la millor interpretació de la seva carrera, s’estreni també El destino de Júpiter que ens ofereix la pitjor. Per no parlar d’un sobreactuat Eddie Redmayne, nominat a l’Oscar per La teoria del todo, que després de veure’l aquí no li donaves ni un Goya. La única que es salva d’aquesta bogeria interpretativa és Mila Kunis, que aguanta com pot la imbecil·litat de pel·lícula que li ha caigut a sobre. El principal motiu de perquè bons actors ho fan tan malament és perquè els Wachowskis tenen menys capacitat de dirigir actors que George Lucas, i per què el film s’ha rodat totalment en pantalles verdes i ningú els ha explicat als actors com han de reaccionar, i no són capaços de saber què mou els seus personatges perquè no ho sap ningú ja que tot plegat és un despropòsit.
Pel que fa al guió, ho diré clarament, és molt dolent i està ple d’errades i tòpics, començant per l’estúpida i freda mort del pare de Júpiter en el pròleg. Júpiter és una Ventafocs que es dedica a netejar lavabos, però que en realitat és la pubilla del planeta Terra (sic!). La pel·lícula no acaba de lligar mai bé la trama galàctica amb la trama terrestre, llastrada per la insuportable família russa de la protagonista. La història no té ni cap ni peus i no s’aguanta per enlloc per més que ho intentis.
I sobre la feina dels Wachowskis com a realitzadors, reitero que la direcció d’actors és nefasta i que els 175 milions de dòlars de pressupost no llueixen per enlloc, més enllà de les botes de Channing Tatum. Els Wachowskis són uns narradors nefastos que posen la pel·lícula al servei dels efectes especials.
El destino de Júpiter és una pel·lícula buida de contingut que converteix en cinema de Michael Bay en un referent del bon cinema. Hi ha maneres millors d’invertir dues hores de la vostra vida.


Nota: 0,5/5