dimecres, de febrer 25, 2015

El francotirador

Nova pel·lícula de Clint Eastwood que torna a festejar amb el cinema bèl·lic després d’El sargento de hierro, Banderas de nuestros padres i, sobretot, Cartas desde Iwo Jima. El francotirador adapta la biografia de Chris Kyle, exfranctirador dels NavySEALs, en què narrava les seves gestes a l’Irak. Després de la publicació del llibre, Kyle es va convertir en una celebritat i va passar a ser conegut com el franctirador més letal dels Estats Units.
La pel·lícula comença amb un Kyle que s’incorpora als NavySEALs i que és desplegat a l’Irak després dels atacs de l’11 de setembre, on destacarà com un franctirador brillant. A causa de la seva habilitat amb el rifle, es va guanyar la fama de llegenda perquè els soldats es sentien invencibles a prop d'ell. Durant els períodes que passarà amb la seva família, Kyle no serà capaç de deixar enrere el període de desplegament.
El personatge de Kyle ens recorda lleugerament al de Jereny Renner a En tierra hostil, però penso que la semblança s’acaba aquí perquè El francotirador és molt millor pel·l·lícula que la de Kathryn Bigelow. Si a En tierra hostil li faltava ritme i era tremendament avorrida, El francotirador és un no parar i no hi ha cap moment mancat d'acció o interès. Cada escena aporta coses noves, fins i tot aquelles que poden semblar repetitives. Als seus 84 anys, el pols d’Eastwood com a director es manté ferm i demostra ser molt capaç de treure un resultat més que satisfactori i sempre interessant. Probablement no sigui la millor de la seva carrera, però tampoc li cal demostrar res a aquestes alçades. En tot cas, és una de les pel·lícules nominades a l’Oscar més destacables d’enguany, força superior a la guanyadora, Birdman. Malauradament només ha aconseguir una estatueta a la millor edició de so, magnífica ja que pots sentir les bales fregant els cabells.
M’agradaria llençar una llança a favor de la pel·lícula perquè la crítica europea s’hi ha llençat a sobre acusant-la de feixista i no sé quantes tonteries més. Les crítiques que ha rebut El francotirador són alienes a la mateixa pel·lícula que té una qualitat extraordinària i unes quantes escenes que et fan posar la pell de gallina.
No m’agradaria acabar sense esmentar la transformació física de Bradley Cooper que complementa una gran interpretació.
Per treure algun defecte, em quedo amb l’escena final. És massa de pel·lícula i no acaba de lligar amb el conjunt realista que ha imposat Eastwood al llarg de tot el relat.
El francotirador ha estat l’èxit sorpresa de la taquilla nord-americana i una pel·lícula de referència quan parlem del cinema ambientat a l’Irak, ja que l’ombra de Homeland vola pel cap de Clint Eastwood


Nota: 4/5


dimecres, de febrer 18, 2015

Siempre Alice

Pel·lícula inspirada en la novel·la de la neurocientífica Lisa Genova que descriu l'experiència devastadora de veure la seva àvia sucumbir a l'Alzheimer.
Julianne Moore interpreta a Alice Howland, una professora de Lingüística de la Universitat de Columbia, feliçment casada amb John, i mare de tres fills que l'adoren. Entre la feina i les seves obligacions familiars, no para ni un moment, però es sent feliç. Un dia comença a oblidar paraules i perdre el sentit de la orientació, pel que visita un neuròleg. Ella creu que té un tumor cerebral, però el metge li diagnostica un Alzheimer d'inici precoç. Alice i la seva família es veuran obligats a assumir el radical canvi a la seva realitat que això suposa.
Siempre Alice és d’aquelles pel·lícules que et deixen destrossat. No pel fet de presentar-nos una realitat personal i familiar molt diferent a la que ens mostrava Haneke a Amor, el drama no té perquè ser menys dur. D’acord que la protagonista afronta l’Alzheimer envoltada d’una família que l’estima amb bogeria, que té el reconeixement professional dels seus companys i que no li falten diners perquè la cuidin amb garanties, però el pas del temps és devastador i cada dia que passa, Alice perd una mica de sí mateixa. Aquest és el drama que ha de fer front, al principi ella, mentre és conscient de quin és el futur que l’espera, i més endavant la seva família, que viurà cada cop moments més durs, al mateix temps que Alice va perdent lentament les seves capacitats.
La clau perquè la pel·lícula funcioni és Julianne Moore, que una vegada més fa una interpretació perfecta i demostra que es mereix tantes nominacions als Oscars com les que porta acumulades  Meryl Streep. Moore fa creïble el personatge a través d’un interpretació molt mesurada i gens exagerada o sobreactuada. Està excel·lent, no hi ha res més a dir. La pel·lícula es fa més dura per la manera en que Moore connecta amb l’espectador a través d’instants devastadors.
Moore fa que els defectes de la pel·lícula, com ara una direcció plana i sense gràcia de Richard Glatzer i Wash Westmoreland, o un guió poc treballat i gens cinematogràfic, siguin elements que posem en segon terme, perquè la pel·lícula ens regala una de les millors interpretacions de la carrera de l’actriu. Sense ella seria un seguit de coses que ja sabem sobre l’Alzheimer, però que gràcies a la seva interpretació ens fa sentir com un més de la seva família.

Nota: 3/5


dimarts, de febrer 17, 2015

Cincuenta sombras de Grey

Adaptació cinematogràfica homònima del primer llibre de la trilogia escrita per Erika Leonard James. Primer de tot i perquè quedi clar, Cincuenta sombras de Grey és una mala pel·lícula, però amb matisos. El problema és que el que comença essent un plaer culpable, degenera en culpabilitat sense plaer.
Abans de començar per la crítica, cinc cèntims sobre l’argument. Anastasia és una jove estudiant de filologia que ha d’entrevistar a Christian Grey, un empresari ric, guapo i brillant. Entre ells existeix química, però Christian vol establir una relació amb Ana sota els seus termes. Això la farà dubtar, sobretot quan descobreixi l’afició de Christian pel sadomasoquisme i per una patològica necessitat de control. A mida que es van apropant, Ana descobrirà els secrets més amagats de Christian i a explorarà els seus propis desitjos.
Cincuenta sombras de Grey comença bé. És una tonteria tan gran que decideix no prendre’s seriosament a sí mateixa i els actors semblen conscients de l’estupidesa que estan fent i s’ho agafen amb sentit de l’humor. L’escena en que Ana i Christian es coneixen i les cares que posen els actors, la manera en què van vestits o els decorats minimalistes, el conjunt és un moment tan exagerat que la pel·lícula demostra tenir un sentit de l’humor que no li esperàvem. La següent escena entre els dos, a la ferreteria, és una prolongació de l’anterior, i continua funcionant amb la mateixa fórmula de comèdia i exageració. Fins aquell moment la pel·lícula és un encadenat de preludis típics de pel·lícules porno. El problema és quan de cop i volta desapareix el sentit de l’humor i decideix prendre’s seriosament a sí mateixa. És en aquest punt quan la cosa comença a fallar, simplement perquè no hi ha manera d’agafar-se-la seriosament.
Sobre les comentades escenes de sexe, la única que està a l’alçada és Dakota Johnson perquè és capaç de mostrar-se natural i desinhibida, no només en les escenes que va vestida, si no també amb les que va nua. Mentre, Jamie Dornan, que sí que resulta convincent en la seva vida empresarial, no està a l’alçada en les escenes de sexe. Però no només atribuiria la culpa a l’actor, ja que la directora, Sam Taylor-Johnson, és molt responsable de que l’actor falli, perquè es mostra pudorosa alhora de mostrar les escenes de sexe i de sadomasoquisme en particular. Dorman es posa massa seriós en aquestes escenes, com si de quatre fuetejades al cul en depengués el futur de la humanitat. També s’ha parlat molt de la carn que veuríem a la pel·lícula. Aquí crec que el públic ha sortit decebut ja que penso que s’esperava veure alguna cosa més que el culet del protagonista. Sembla que Taylor-Johnson hagi rodat les escenes de sexe per complir amb l’expedient i no s’hagi esmerat en rodar-les per posar calenta a l’audiència, que se suposa que aquest havia de ser l’objectiu, que no aconsegueix.
Un altre problema és la seva durada, gairebé dues hores, en què no passa res. Els minuts passen lents i es fa molt avorrida. Quan pots resumir la pel·lícula en tres frases, concretament: "Noi coneix noia", "Noi practica el sado amb noia" i "Noia prefereix una relació romàntica", sense que passi absolutament res més, no és una bona senyal.
Cincuenta sombras de Grey és una pel·lícula romàntica amb algunes escenes de sexe soft, que hagués funcionat millor com a comèdia romàntica.


Nota: 1,5/5


dilluns, de febrer 16, 2015

La señal

Pel·lícula independent de ciència-ficció que es va estrenar al SITGES2014 en què es va endur el premi als millors efectes especials. La señal és la segona pel·lícula de William Eubank, el director de Love, una pel·lícula de ciència ficció a l’estil de 2001 que ha esdevingut un film de culte i que us recomano que descobriu, tant sols per ser un producte tant curiós i diferent.
La señal ens explica la història de Nic, un jove que pateix una malaltia degenerativa i que té que caminar amb muletes, la seva xicota Haley, i un amic comú, Jonah, uns genis aficionats a la informàtica que viatgen a través dels Estats Units a la recerca d’un hacker que es fa dir Nomad. Quan sembla que per fi l’han localitzat, es troben davant d’una cabana abandonada i fosca, enmig del desert. A partir d’aquest moment el film es transforma, breument, en una cinta de terror d’un grup de joves abandonats en una casa terrorífica, en un homenatge descarat a El proyecto de la bruja de Blair. Immediatament després el protagonistes desperten en un indret molt diferent, i la pel·lícula torna a canviar de gènere per passar a la ciència ficció amb tocs de cinema de superherois.
La pel·lícula està molt bé en la seva primera part, però la segona, a partir del moment en què Nic fuig de la instal·lació, decau lleugerament perquè la pel·lícula passa a ser una altra cosa. La subtilesa de la primera part canvia per fer una aposta decidida per l’acció i l’espectacularitat. Malgrat això, La señal et manté atrapat perquè aconsegueix transmetre una certa fascinació, malgrat que el guió trepitja terrenys prou familiars que solen veure en blockbusters, però no deixa de ser curiós de veure'ls des del punt de vista del cinema independent nord-americà.
Entre els actors destaca Lawrence Fishburne, que imposa amb la seva presència, a pesar de ser només un secundari. Qui ens enamora a la pel·lícula és Oliva Cooke, una actriu molt guapa, que ja hem vist a la sèrie Bates Motel i a la pel·lícules The Quiet Ones i Ouija i que s’està convertint en una musa del cinema de terror actual. Pel que fa al protagonista principal, tenim a Brenton Thwaites, al que hem vist a Oculus i Maléfica, i que encerta en el to del seu torturat i enamoradís personatge.
Malgrat els seus defectes, La señal acaba essent un producte molt recomanable i molt més que digne.


Nota: 3,5/5


dimecres, de febrer 11, 2015

Foxcatcher

Bennet Miller, director de Moneyball, torna amb una pel·lícula molt més fosca que l’anterior. Malgrat no està entre les nominades a l'Oscar a la millor pel·lícula, Miller si ho ha estat en la categoria de direcció. Foxcatcher entra en el subgènere de cinema depressiu, on la sordidesa i l’atmosfera viciosa impregna la pel·lícula de dalt a baix.
Foxcatcher està ambientada al 1987 i ens explica la història dels germans Mark i David Schultz, guanyadors d’una medalla d’or en els jocs olímpics de Los Ángeles, en les seves respectives categories de lluita. Tres anys després del millor moment de les seves vides, la seva situació ha canviat molt. Mark viu sol en un apartament i es dedica a donar conferències en les escoles. Durant aquets anys no ha abandonat l’esport que el va fer famós i continua entrenant amb el seu germà. Un dia Mark accepta la proposta d’un tal John du Pont, un misteriós multimilionari que ofereix als germans formar part de l’equip de lluita que esponsoritza
En gran atractiu de Foxcatcher resideix en les interpretacions. No només ens hem de limitar a parlar d’Steve Carell pel seu canvi de registre d’actor còmic a dramàtic, que resulta fàcil d’assumir perquè està molt caracteritzat i costa reconèixer-lo. Carell interpreta John Du Pont, un personatge pertorbat i patètic, que l’actor va construint a foc lent a base de petits detalls. També cal destacar a Mark Ruffalo, que ja no sorprèn que faci un paperàs, malgrat que el seu personatge és menys present i no agafa més dimensió fins el tram final de la pel·lícula. I a qui m’agradaria destacar, més que res perquè pot quedar oblidat, és a Channing Tatum que al meu paper fa el millor paper de la seva carrera i demostra que és alguna cosa que quatre músculs. La seva interpretació és molt meritòria en el paper d’aquest atleta amb poca capacitat intel·lectual, tímid i reclòs en sí mateix.
Pel que fa a la resta d’aspectes, Foxcatcher també funciona molt bé. Una fotografia permanentment grisa i un clima d’agror que el director sap transmetre a la perfecció mitjançant les diferents eines cinematogràfiques. És curiós com malgrat que la violència no es manifesta fins al final, és present en tot moment, sorgint de maneres molt més subtils.
Foxcatcher s’ha de degustar amb la mateixa lentitud amb la que avança la història, parant atenció a tots els detalls. A vegades ens pot deixar una mica esgotats d’estar en un entorn tant viciós, però és un gaudi veure als seus tres protagonistes. Només per això ja val la pena.


Nota: 3,5/5


dimarts, de febrer 10, 2015

El destino de Júpiter

Els Wachowskis no han fet res més que acumular fracassos i males pel·lícules després de Matrix, començant per les seqüeles del film protagonitzat per Keanu Reeves, i seguint amb Speed racer i El atlas de las nubes. Per aquest motiu, em costa entendre com és que encara aconsegueixen que algú els financi pel·lícules. La patacada monumental que s’ha endut El destino de Júpiter en la taquilla nord-americana complica molt el futur cinematogràfic dels germans, ja que cal tenir en compte que ha costat prop de 200 milions de dòlars.
Ambientada en un futur distòpic en el que les famílies riques poden comprar i explotar planetes únicament amb finalitats econòmiques, Júpiter Jones és una terrícola de classe baixa que somia amb una vida millor. Un dia Júpiter es troba amb Caine Wise, un guerrer modificat genèticament, qui li revela que el seu llinatge i herència genètica correspon a la reialesa galàctica i que està destinada a regnar lluny de la terra. Ambdós s’hauran d’enfrontar a Balem Abrasax, un governant extraterrestre que preferirà destruir la Terra abans que deixar que Júpiter trastoqui els seus plans.
El fracàs comercial de la pel·lícula és novament, merescut. El destino de Júpiter és una de les pitjors pel·lícules de la dècada i esdevé una seriosa candidata als premis Razzies de l’any vinent.
Després d’analitzar-la em costa trobar-hi alguna cosa positiva. Per dir alguna cosa em quedo amb el disseny de vestuari perquè els efectes especials no són lo bons que caldrien i els paisatges de planetes alienígenes es veuen molt falsos. Pel que fa a la resta, és un despropòsit a qualsevol nivell: tant de direcció, com de guió i com d’interpretació.
Començo per aquests últims, els actors i actrius, que poques vegades els hem vist tant malament. Sorprèn que en la mateixa setmana que s’estrena Foxcatcher, en què Channing Tatum ens ofereix la millor interpretació de la seva carrera, s’estreni també El destino de Júpiter que ens ofereix la pitjor. Per no parlar d’un sobreactuat Eddie Redmayne, nominat a l’Oscar per La teoria del todo, que després de veure’l aquí no li donaves ni un Goya. La única que es salva d’aquesta bogeria interpretativa és Mila Kunis, que aguanta com pot la imbecil·litat de pel·lícula que li ha caigut a sobre. El principal motiu de perquè bons actors ho fan tan malament és perquè els Wachowskis tenen menys capacitat de dirigir actors que George Lucas, i per què el film s’ha rodat totalment en pantalles verdes i ningú els ha explicat als actors com han de reaccionar, i no són capaços de saber què mou els seus personatges perquè no ho sap ningú ja que tot plegat és un despropòsit.
Pel que fa al guió, ho diré clarament, és molt dolent i està ple d’errades i tòpics, començant per l’estúpida i freda mort del pare de Júpiter en el pròleg. Júpiter és una Ventafocs que es dedica a netejar lavabos, però que en realitat és la pubilla del planeta Terra (sic!). La pel·lícula no acaba de lligar mai bé la trama galàctica amb la trama terrestre, llastrada per la insuportable família russa de la protagonista. La història no té ni cap ni peus i no s’aguanta per enlloc per més que ho intentis.
I sobre la feina dels Wachowskis com a realitzadors, reitero que la direcció d’actors és nefasta i que els 175 milions de dòlars de pressupost no llueixen per enlloc, més enllà de les botes de Channing Tatum. Els Wachowskis són uns narradors nefastos que posen la pel·lícula al servei dels efectes especials.
El destino de Júpiter és una pel·lícula buida de contingut que converteix en cinema de Michael Bay en un referent del bon cinema. Hi ha maneres millors d’invertir dues hores de la vostra vida.


Nota: 0,5/5


dilluns, de febrer 09, 2015

Tusk

Tot va començar mitjançant un anunci d’una web en què un home oferia allotjament gratis a canvi que el seu hoste es disfressés de morsa. Smith i el seu amic i productor, Scott Mosier, van desenvolupar una història al voltant d’aquest anunci a Smodcast, el podcast setmanal en el que en poc més d’una hora parlen sobre temes d’actualitat i burrades diverses. La broma va continuar a través de els xarxes socials. La resposta positiva del públic en relació al relat, va provocar que Smith es posés a treballar i escrivís un text de 80 pàgines.
Wallace i Teddy presenten un podcast de molt èxit en el que es mofen d’altres persones. El material el troben a través d’internet i no es preocupen massa sobre efectes que té broma a la persona caricaturitzada. La recerca de personatges estranys fa que Wallace viatgi a Canadà on, per atzar, topa amb Howard Howe, un jubilat que el porta fins a casa seva per explicar-li històries viscudes durant la IIª Guerra Mundial. En el transcurs de la conversa li parla sobre la seva relació d’amistat amb una morsa anomenada Tusk. Wallace ignora ha caigut en una trampa i que darrera d’aquell ancià que explica històries s’amaga un psicòpata que pretén mutilar-lo i convertir-lo en una morsa.
Vaig veure Tusk en la seva estrena al SITGES 2014. Confesso que no m'havia informat prèviament de la pel·lícula, cosa que faig molt en aquest festival perquè m’agrada viure l'efecte sorpresa. A part de quatre imatges que havia vist per internet, no en sabia res. De fet, intuïa que Smith havia fet un producte de to semblant a Red State. La sorpresa va ser majúscula, fins al punt que la pel·lícula em va deixar tan descol·locat fins el punt que no tenia clar si m'havia agradat o no. Tusk és clarament una comèdia. Així que tranquil·lament puc afirmar que després del parèntesis de Red State, Kevin Smith torna a la comèdia. Però no a la comèdia de Jay i Silent Bob contraatacan, més aviat comèdia negra, grotesca i boja. Tusk esdevé més que una pel·lícula, una broma que aposta clarament per lo grotesc.
Entre els actors trobem a Justin Long (Jeepers Creepers), Michael Parks, que repeteix amb Smith després de Red State, Haley Joel Osment, el nen d'El sexto sentido, que sembla haver-se menjat a tots els morts que veia, i un Johnny Depp que no està acreditat, que pot resultar difícil d’identificar. De tots ells, no és difícil deduir que la millor interpretació ens la regala Michael Parks que té uns quants moments de traca i mocador.
El punt fort de la pel·lícula són els diàlegs. Smith torna a escriure diàlegs com els que ens té acostumats en una història que recorda deliberadament a pel·lícules com Misery o The human centipede. Kevin Smith demostra, una vegada més, que és un dialogista excel·lent, i amb això amaga les seves mancances com a realitzador. Tusk està formada pràcticament per un encadenat de llargues escenes de diàleg entre els protagonistes.
Smith qualifica a Tusk com la pel·lícula més estúpida de la seva filmografia, afirmació amb la que no puc estar més d’acord, i no és apta per tots els estómacs. Més d’un pensarà, amb raó, que a Kevin Smith se li ha anat l’olla, però Tusk no deixa de ser una broma que se li podria ocórrer a qualsevol en una nit de borratxera i que Kevin Smith ha convertit en pel·lícula.
Tusk és la primera pel·lícula de la que Smith ha batejat com la trilogia de Canadà. La segona serà Yoga Horses, en realitat un spin-off de Tusk, protagonitzada per les dues adolescents que treballen de dependentes i que apareixen en una breu escena. Curiosament aquestes dues adolescents són la filla del mateix Smith, Harley Quinn, i la filla de Johnny Depp, Lily-Rose Melody. L’estrena està prevista pel proper 1 de juny als Estats Units.


Nota: 3/5

dimecres, de febrer 04, 2015

Alma salvaje

Jean-MarcVallée sorprenia l’any passat amb Dallas Buyers Club. Aquest any ens porta una pel·lícula ben diferent, Alma salvaje, adaptació de les memòries de Cheryl Strayed que, després de la mort de seva mare i amb un matrimoni que s’ensorrava, va decidir fer la maleta i fer la ruta de senderisme més dura dels Estats Units, la PCT (Pacific Crest Trail), que va des del desert del Mojave, al cantó de Mèxic, fins a Canadà, a través de les muntanyes de la costa oest del país. Un total de 1.800 quilòmetres. La ruta vindria a ser una mena de camí de Sant Jaume, una barreja de repte físic i al mateix temps de viatge espiritual.
Podríem arribar a veure Alma salvaje com la versió femenina de The way, protagonitzada per Martin Sheen, però millor. Strayed haurà de superar la fase d’aprenentatge que li suposa a algú que mai ha fet senderisme a  fer de cop una ruta tant llarga i durant tants dies.
Reese Witherspoon és la protagonista i productora d’aquesta pel·lícula que es recolza totalment en l’actriu. Witherspoon és omnipresent en tots els plànols, però malgrat que pugui semblar que hagi tirat endavant aquesta pel·lícula com un vehicle per al seu lluïment, no té problemes a l’hora de mostrar-se natural i sense maquillatge. Witherspoon ens ofereix la millor interpretació de la seva carrera, molt millor que la d’En la cuerda floja, per la que va guanyar l’Oscar.
La pel·lícula combina les penúries del trajecte d’Strayed amb flashbacks sobre la seva mare, interpretada per Laura Dern. Strayed la porta a la memòria, ja que fa poc temps que ha mort i encara no ha superat l'absència.
Un dels punts de fascinació que ens desperta Alma salvaje són els paisatges, que van de los més sec a muntanyes nevades. Un treball de fotografia excel·lent.
Alma salvaje és una pel·lícula interessant, contemplativa no només en els paisatges, sinó també en els sentiments.

Nota: 3,5/5


Nightcrawler

Prometedor debut en la direcció del guionista Dan Gilroy, qui ha estat nominat per aquesta pel·lícula a l’Oscar en la categoria de millor guió original. Gilroy recupera a l’actriu Rene Russo. Ho tenia fàcil ja que és la seva dona. Gilroy ha estat el coguionista de Freejack i El legado de Bourne, que va dirigir el seu germà, Tony Gilroy.
Nightcrawler s’ambienta en el baix món nocturn de Los Angeles. Lou Bloom és un petit delinqüent, s’introdueix en l’inquietant món del periodisme criminal, format per un grup de reporters independents que graven accidents, incendis, assassinats i altres situacions caòtiques. Per a ells, cada sirena és igual a un possible cop de sort i les víctimes es converteixen en dòlars i centaus. Ajudat per Nina, una veterana periodista d’una televisió local, Lou prospera en la seva nova professió.
La pel·lícula funciona tant a nivell de guió com de direcció. Sorprèn per la seva eficàcia insòlita tractant-se d’un director novell, però hem de tenir en compte que parlem d’una persona que porta mamant cinema de fa molts anys en primera línia. Impacta veure la part fosca i nocturna de Los Ángeles, com poques vegades hem vist al cinema i que se’ns mostra d’una manera no vèiem des de Collateral. Pel que fa al guió, Gilroy l’ha escrit en un moment de gràcia suprema. És d’aplaudir com és capaç amb poques línies de diàleg, o en una sola escena, definir-nos un personatge. Només ens hem de fixar en l’escena inicial on el protagonista, Lou, demana feina a un empresari que li està venent material robat, per fer-se càrrec del perfil psicològic del protagonista.
Pel que fa a les interpretacions, destacar la tasca impressionant de Jake Gyllenhaal que interpreta aquest personatge fastigós, sense escrúpols que no respon a cap escala de valors. Nightcrawler també serveix com a crítica als mitjans que fomenten l’existència de personatges com el de Lou, i que emetens sense cap tipus de vergonya, imatges de persones mortes o assassinades.
Nightcrawler té un component hipnòtic molt important. Les seves dues hores de metratge passen voltant. Durant la primera ens presenta la situació i els personatges i ja a partir de la segona entra directament en un thriller que t’atrapa i no et deixa marxar.
El component negatiu de la pel·lícula és que com espectador comparteixes dues hores amb uns personatges menyspreables que no voldries trobar-te mai a la vida. Nightcrawler és una pel·lícula immersiva, un thriller que fa pensar, dirigit i escrit de forma excel·lent.


Nota: 4,5/5


dimarts, de febrer 03, 2015

Capità Harlock

Shinji Aramaki adapta el manga del mateix títol, escrit i dibuixat per Leiji Matsumoto entre el 1977 i el 1979. Després del manga va arribar l’anime integrat per 42 episodis emesos entre 1978 i 1979. Els que ja tenim una edat, recordarem l’anime perquè va ser emès per TV3 durant els seus primers anys. Personalment em declaro molt fan de la sèrie d’anime, i em vaig sentir molt decebut amb la pel·lícula, quan es va estrenar al SITGES2013, perquè no fa justícia al material original.
Ambientada al 2977, l’univers està immers en una gran batalla intergalàctica. La Terra és el planeta amb més recursos de tots, però està controlat per coalició Gaia que governa els humans a tota la galàxia. L’únic perill que amenaça a Gaia és el capità Harlock i la seva nau estel·lar, el creuer Arcadia. Per aquet motiu, el nou líder de Gaia demana al seu germà petit, Yama, que s’infiltri a l’Arcadia per matar a Harlock.
L’adaptació té moltes mancances tant en el treball en l’animació com en el guió. Els japonesos són insuperables en animació tradicional, però en animació digital estan molt lluny del que es fa als Estats Units. Els personatges desprenen fredor i en cap moment te’ls creus. Ni els gestos, ni les mirades transmeten cap tipus d’humanitat. Recordeu l'adaptació de Final fantasy? Doncs això.
Però aquests defectes, que es podrien perdonar perquè és una simple qüestió de tecnologia, queden en segon terme davant un guió erroni i mal fet. No només la història és rebuscada, si no que el protagonista és Yama, una versió físicament més jove del capità Harlock. Harlock, que en teoria hauria de ser el protagonista, apareix en comptades ocasions al llarg de la pel·lícula. No m’explico perquè Harlock queda aparcat en una funció de secundari de luxe. Si això li afegim una història senzilla que té un guió complicat que només busca confondre a l’espectador, la insatisfacció es posa de relleu.
L’adaptació cinematogràfica del Capità Harlok és un producte fallit que haurà d’esperar una nova oportunitat de poder veure una adaptació digne que faci justícia al personatge.


Nota: 2/5