dimecres, de gener 28, 2015

Into the woods

Adaptació del musical d'Stephen Sondheim estrenat al 1986 i guanyador de tres premis Tony.
Rob Marshall director d’adaptacions de musicals al cinema com Chicago i Nine, ha estat també el responsable d’aquesta adaptació cinematogràfica. La trama recrea els contes infantils que tots coneixem, però juga amb els finals i els canvia completament.
La pel·lícula lliga els contes La caputxeta vermella, Jack i la mongetera màgica, Rapunzel i La ventafocs amb un nou conte protagonitzat per un flequer i la seva esposa que en la seva obsessió de tenir un fill, accepten fer tot el que els hi demana una bruixa per trencar la maledicció que els impedeix tenir el que més desitgen.
La pel·lícula té dues parts molt ben diferenciades: la primera hora i mitja, on se’ns narren els contes que més o menys com ja coneixem, en format musical i relacionats entre ells, i la darrera mitja hora on el to del relat canvia radicalment i que ens explica el dia després del que ens expliquen els contes. És en aquest dia després que la pel·lícula falla. Durant la primera hora i mitja ens narra els contes amb bones cançons i amb agilitat narrativa. Fins aquest punt, la pel·lícula aconsegueix el seu objectiu, ja que esdevé simpàtica i molt entretinguda. Però tot s’enfonsa en la mitja hora final. Quan sembla que la pel·lícula ha acabat succeeix un incident i de cop i volta els personatges del conte deixen de comportar-se com a tals i ho fan com a cretins. Però no és només aquest canvi de to lo desafortunat, també ho és la poca habilitat amb la que ho narra i és en aquest moment quan les mancances de la pel·lícula es fan evidents. Quan el fet de veure una obra molt teatral en el cinema, deixa de funcionar. Quan el fet de no utilitzar pràcticament efectes especials juga a la seva contra. La darrera mitja hora és lo pitjor de la pel·lícula. A part d’aquets problemes, el ritme baixa en picat i el final s’eternitza, cosa que dóna la sensació de mai acabar.
Pel que fa a la música, molt bé, però el números musicals són bastant plans. El més divertit és el que protagonitza Chris Pine, una divertida paròdia sobre els prínceps blaus. En quan als actors, tots ells molt bé: Anna Kendrick, Emily Blunt i Meryl Streep. Fins i tot els desconeguts interpretats per nens. La pel·lícula també compta amb una breu aparició de Johnny Depp fent del llop de La caputxeta vermella, en una interpretació que no desentona gens amb les que ja ens té acostumats l’actor.
Into the woods és una bona pel·lícula fins la primera hora i mitja per enfonsar-se a continuació. El gust que ens deixa en conjunt és agredolç, però el gust amarg del final acaba pesant més que la resta, que està molt bé.


Nota: 2,5/5


dimarts, de gener 27, 2015

’71

Interessantíssima pel·lícula que tracta les revoltes a Beslfast de 1971. El director és Yann Demange, responsable de la sèrie britànica Dead set.
Gary Hook, interpretat per Jack O’Connell que acaba d’estrenar Invencible, és un jove soldat britànic que és enviat a Belfast per ajudar a controlar la situació d’Irlanda del Nord. Durant la confusió d’un atac violent de manifestants irlandesos contra soldats britànics, Hook i un dels seus companys, Thommo, persegueixen a un nen que els ha robat una arma. A causa dels aldarulls, el seu superior no s’adona de la situació i els soldats es retiren deixant a Hook i Thommo abandonats. Atrapats per la multitud, Thommo és executat a sang freda, i Hook ho aprofita per fugir. Hook haurà de sobreviure sol i trobar el camí de tornada en un paisatge estrany i mortal.
Malgrat la seva estrena a SITGES2014, l’aposta del film no és la del terror fantàstic, al contrari, el terror és molt real. La pel·lícula funciona com un thriller amb elements bèl·lics, ja que els carrers de Belfast esdevenen un autèntica zona de guerra.
71’ està excel·lentment dirigida en quan a ritme, actors i realització. Yann Demange ha sabut impregnar d’un realisme esfereïdor aquest relat. La pel·lícula és capaç de transmetre’s aquesta atmosfera angoixant en la que es veu atrapat el protagonista en una ciutat on no estén què hi passa. Un Besfat destrossat per les accions terroristes i un jove protagonista confús que no pot confiar amb ningú. La violència també és molt explícita i real, cosa que ajuda a que l’espectador es faci una idea d’aquella realitat.
’71 esdevé una pel·lícula de referència sobre el conflicte bèl·lic d’Irlanda del Nord que ens pot ajudar a entendre’l millor i a adonar-nos de la seva absurditat i la quantitat de morts en va.

Nota: 4/5 



dilluns, de gener 26, 2015

Autómata

Pel·lícula espanyola de baix pressupost produïda per Antonio Banderas, que s’ha reservat també el paper de protagonista. Estrenada a Sant Sebastià i a Sitges, el problema d’Autómata és la manca d’originalitat.
Ambientada a l’any 2044, la població de la Terra ha disminuït notablement a causa de les tempestes solars que han convertit el planeta en un desert. La població que queda es concentra en grans ciutats preparades per protegir les vides dels supervivents del planeta. Jacq Vaucan (Antonio Banderas) és un agent d’assegurances d’una empresa de robòtica que descobreix que els robots han après a reparar-se a sí mateixos i a prendre decisions. Els robots es salten els paràmetres amb que varen ser programats. El salt evolutiu dels autòmats posa en qüestió la supremacia humana.
Tot el que ens proposa la pel·lícula ja ho hem vist moltíssimes vegades, començant per les lleis de la robòtica d’Asimov, així com referències que ens recorden a produccions semblants com Blade runner. Tot plegat, molt vist, sense aportar res original ni destacable. Un treball de reciclatge de talla i enganxa d’altres produccions molts millors que aquesta. Autómata és un mix d'un munt de pel·lícules de ciència ficció.
A Autómata no hi trobareu cap element original. Tot està vist i explicat, fins i tot la seva estètica, que és bona, però que qualsevol pot endevinar de quina pel·lícula ho ha copiat. Us ho podeu agafar com un joc per pal·liar d’avorriment.
Autómata esdevé una pel·lícula avorridíssima, freda, fluixa en el guió i en la seva posada en escena, dirigida a un públic que no veu pel·lícules de ciència ficció. I és que si vols parlar d'intel·ligència artificial ho has de fer molt bé i ser molt original, cosa que Autómata no és.

Nota: 2/5



La teoría del todo

Basada en la novel·la Travelling to Infinity: My Life with Stephen, autobiografia de Jane Wilde, exesposa del físic anglès, Stephen Hawking. El director escollit per fer-se’n càrrec ha estat James Marsh, per la seva experiència en documentals com Man on Wire i Proyecto Nim.
La història comença a principis dels 60. Hawking (Eddie Redmayne) està a punt de doctorar-se en Cosmologia a la Universitat de Cambridge, quan s’enamora de Jane Wilde (Felicity Jones), una estudiant d’Art. Al cap de poc, li diagnostiquen una esclerosi lateral amiotròfica i els metges li donen com a molt dos anys de vida. Impulsats per l’amor i amb dos anys per davant, Jane accepta casar-se amb Stephen Malgrat les seves limitacions, Hawking acabarà el doctorat amb la teoria inicial de la creació de l’univers, mentre lluitava, amb l’ajuda de Jane, contra el seu deteriorament físic i anímic, al mateix temps que la seva lluita el fan superar l'esperança de vida de dos anys.
La pel·lícula destaca per la interpretació dels dos protagonistes, ja que tant la realització com la història cauen en els tòpics d'aquest tipus de pel·lícules, estan els moments emotius estan molt ben pensats i col·locats perfectament on els hi correspon. La teoría del todo és una pel·lícula que busca premeditadament l’Oscar i ha utilitzat el manual de com fer-ho, i fer-ho bé. Sembla que ha funcionat ja que ha aconseguit un total de cinc nominacions, entre elles la de millor pel·lícula. Pel que fa a la realització és bastant plana, i no es desprèn de l'aire telefilm. Aleshores, per què La teoría del todo ha cridat tant l’atenció? L’explicació és senzilla, ja que se centra en 25 anys de la vida d’Stephen Hawking, científic que tots coneixem i admirem, però que en desconeixíem moltes coses que se’ns descobreixen a través d’aquesta pel·lícula. L’altre pilar són les interpretacions, les dues. Eddie Redmayne li ha tocat la part més difícil i fàcil a la vegada. Difícil per l’esforç que suposa, i fàcil perquè totes les mirades es centraran en ell, obviant relativament a Felicity Jones que està a l’alçada. No només és molt guapa, si no que sap actuar en cada moment, i dóna el toc que el personatge necessita, sense exagerar, comportant-se amb una naturalitat inusual en un paper d’aquestes característiques. Redmayne, excel·lent caracterització a banda, ha fet un treball d’estudi de Hawking, imitant-lo a la perfecció.
Un dels aspectes que més hi he trobat a faltar és que es parli més de les teories de Hawking. La pel·lícula les tracta de manera molt superficial, fins el punt que la percepció de l’espectador és que Hawking és un persona normal, quan no ho és. Hawking és el geni científic més gran viu, i això tinc la percepció que no es deixa veure a la pel·lícula com es mereix ja que es centra gairebé tota en la vida personal.
Malgrat els seus defectes, té moments molt bons i intensos com el clàssic enfrontament entre ciència i religió, sempre enter Stephen i Jane, i el moment de la separació de la parella. La millor escena de la pel·lícula en tots els aspectes per tot el que es diu i el que no.
La teoría del todo no és la millor de les nominades a l’Oscar d’enguany, però és una bona pel·lícula, i una oportunitat per descobrir una part desconeguda del científic.

Nota: 3/5

dimarts, de gener 20, 2015

Whiplash

Whiplash ha estat el fenomen del cinema independent d'enguany des de la seva estrena a Sundance. Whiplash és la segona pel·lícula dirigida pel jove Damien Chazelle, que ha convertit el seu curt del 2013, també protagonitzat per  J.K. Simmons, en un llarg. Whipash ens parla de l'enfrontament entre passió i formació, del que passa quan un hobby passa a convertir-se en professió i sobre el desencantament que això suposa.
Andrew (Miles Teller) és un jove estudiant de percussió d'un dels conservatoris més prestigiosos de Nova York. Andrew combina les seva aspiració de convertir-se en un dels millors músics de jazz amb la seva vida privada. Però quan el llegendari professor Terence Fletcher (J.K. Simmons) l'inclogui en el seu grup de concert d'elit i passa a ser el bateria titular, haurà d’abandonar la seva vida personal si vol fer realitat el seu somni. L'exigència obsessiva del professor portarà al jove músic a forçar els límits de lo humà per convertir-se en el següent gran bateria de jazz.
La força de Whiplash no rau en el guió, si no que està en l’energia de la música i els actors. Poques vegades en el cinema hem vist unes escenes d’assaig amb la força que tenen aquestes. Les escenes de Milles Teller sol assajant la bateria són brutals, tenen una força que l’espectador percep com angoixa a mida que el músic es va patint físicament les conseqüències d’hores i hores d’assaig. El personatge de J.K. Simmons, l’excel·lent Jameson de la trilogia Spider-Man de Sam Raimi, és el del professor de música. Un professor que dirigeix els seus alumnes com reclutes i que actua com Clint Eastwood a El sargento de hierro, magnífica pel·lícula a reivindicar. En el grup orquestral de joves estudiants només val ser el millor, i recorre a tècniques infrahumanes per aconseguir treure el màxim talent dels seus alumnes. Teller i Simmons estan fantàstics i Simmons, després d’haver recollit el Globus d’Or, molt probablement s’endugui l’Oscar per aquesta interpretació. La seva interpretació és superba. Només ens faltava saber si el professor en la intimitat és així, però probablement sigui com el seu alumne, que dedica tots el temps d ela seva vida a la música.
Chazelle ha volgut trencar la imatge idealitzada que sol donar al cinema de Nova York. Aquí la ciutat no és aquella on els somnis es fan realitat, si no que és n indret on la vida és molt dura i el músic no només triomfa a base de talent si no d’hores i hores d’assaig i de no tenir cap tipus de vida familiar i social. És el preu a pagar per ser el millor.
El que més m’ha agradat és la passió amb la que ens narra la història i com aquesta es traspassa en els plats i caixes de la bateria, i de quina manera afecta la relació, cada vegada més tensa entre professor i alumne, que es resolt de manera magistral en l’escena final.
Whiplash és divertida, et posa el cor a mil i esdevé una experiència cinematogràfica i musical de primera.


Nota: 4/5

Somos lo que somos

El dia 1 de gener Jim Mickle estrenava Frío en julio, però tot just la setmana passava ens arribava aquesta pel·lícula que va rodar un any abans que la protagonitzada per Michael C. Hall. Somos lo que somos és el remake d’una pel·lícula mexicana, Somos lo que hay. La pel·lícula original no era massa bona, malgrat que es va passejar per tots els festivals de cinema fantàstic, així que el remake no li ha costat massa millorar-la, però es queda molt lluny dels resultats obtinguts per Mickle a Stake Land o Frío en julio. Els principals canvis han estat la localització, ja que el remake transcorre en un petit poble de les muntanyes de Catskill, en un poble que podríem catalogar com el típic de l’Amèrica profunda. Això li ha permès a Mickle reflexionar sobre el fanatisme i el puritanisme religiós americà, que no existia en la mexicana.
La història comença quan la crescuda del riu provoca la mort de la mare de la família Parker, formada pel patriarca, Frank, les seves dues filles, Iris i Rose, i al petit de la família. La desaparició d’una jove i la troballa d’ossos humans en el riu farà que les mirades vagin a parar a Frank, tant estimat per la comunitat com sospitós a ulls dels forense local.
Somos lo que somos aborda el tema del canibalisme i ho fa a través del terror, però s’allunya molt del que estem acostumats. El patriarca de la  família, incapaç de poder mantenir la seva família, assassina i cuina els cadàvers per alimentar la seva família. La pel·lícula és extremadament lenta, a vegades fins a extrems exasperants, però per la visió que té de la família, podria funciona com la cara B de La matanza de Texas.
Somos lo que somos s'allarga massa perquè la història no dóna per mes i s’estira fins una lentitud extrema. Quan es comença a animar és al arribar al tram final, però llavors ja ha perdut a part del públic que l'estava veient. Aquest remake no serveix per res, perquè repeteix els mateixos errors de l'original. Això sí, la darrera escena és una autèntica festa. Entre els actors protagonistes destaquem a Michael Parks, protagonista de Red State i Tusk, les dues darreres pel·lícules de Kevin Smith.


Nota: 2/5

dilluns, de gener 19, 2015

Babadook

Babadook és el debut de l’australiana Jennifer Kent que sempre s’ha endut algun premi en els festivals de cinema fantàstic d’arreu del món, inclòs Sitges, on Babadook va rebre el premi especial del jurat i un  ex-aequo a la millor actriu per Essie Davis. La indústria de cinema australiana està produint en els darrers anys una quantitat de pel·lícules de cinema fantàstic molt destacables. Només cal mirar la programació de Sitges d’aquesta any amb títols com The Rover, These Final Hours, Predestination o la mateixa Babadook. Totes elles pel·lícules amb pressupostos molt modestos, però carregades, la majoria, de bones idees. L’aportació australiana al terror i fantàstic està essent molt positiva. Una mostra d’això és Babadook, una bona pel·lícula de terror, de la que probablement se n’hagi parlat massa i hagi guanyat massa premis, i corre el perill de no complir amb les expectatives. Personalment vaig tenir la sensació de que m’havia agradat, però que s’havia exagerat una mica. Igualment és una pel·lícula a tenir molt en compte perquè explora el terror a través la maternitat, una qüestió que el cinema sol tractar sota un fals idealisme. 
La protagonista és Amelia, que encara viu desconcertada per la mort del seu marit en un accident de cotxe, mentre anaven de pressa cap a l’hospital on havia de parir. El seu fill, Samuel, té un comportament estrany i agressiu, i li costa molt disciplinar-lo. Per altra banda, Samuel és rebutjat pel seu entorn per motius de comportament. De sobte, apareix a casa un conte infantil anomenat Babadook. El nen creu que el monstre que el protagonitza viu al soterrani de la casa i planeja matar-los. Samuel començarà a fabricar armes per enfrontar-s’hi, mentre que la seva mare començarà a sentir-se aterrida i desesperada davant la incapacitat de controlar el seu fill.
Babadook és un reinterpretació del conte de l’home del sac que s'apareix a un nen durant la nit. Malgrat al principi sembla que només afecta al nen, acaba afectant també a la mare. Per cert, atenció a l'actriu protagonista, Essie Davis.
Babadook està rodada com les pel·lícules de terror clàssiques, i així ho percep l’espectador a través dels decorats, la il·luminació i el treball de càmera. Un estil que recorda a La mujer de negro protagonitzada per Daniel Radcliffe. Babadook combina molt bé diferents registres del gènere com les pel·lícules de fantasmes i el terror psicològic.
El seu punt més feble i que juga a la seva contra, és que  no fa por, però l'atmosfera que crea, un malt rotllo que es respira tota l’estona és tant bona, que li arribes a perdonar els seus defectes.
Us recomano la versió original, si pot ser, perquè gaudiu del l’efecte sonor quan apareix el monstre. Esgarrifós!

Nota: 4/5


dimecres, de gener 14, 2015

Birdman (o la inesperada virtud de la ignorancia)

Vaig a posar una mica d’aigua al vi que ja toca. Els últims dies hi ha hagut una febre Birdman espectacular. La majoria de la crítica s’ha rendit davant d’aquesta pel·lícula. L’expectativa era gran, massa pel que ha resultat essent. He sentit algunes veus indignades perquè hagi perdut el Globus d’Or a la millor comèdia davant El gran hotel Budapest. Personalment crec que la pel·lícula de Wes Anderson és millor comèdia, primer perquè és una comèdia, cosa que no crec que sigui Birdman, malgrat no sé perquè l’han qualificat així, i segon perquè El gran hotel Budapest és també una millor pel·lícula. Almenys, des del meu punt de vista. I un cop he dit tot això, afegeixo que m’ha agradat, encara que sóc incapaç de veure l’obra mestra que s’obstinen a veure alguns. Tampoc crec que sigui tant diferent a la resta de pel·lícules que ha fet Alejandro González Iñárritu. De fet, es nota molt que és seva. Birdman és sense cap mena de dubte la seva millor pel·lícula, però tampoc costava gaire. Encara recordo desagradablement Biutiful, la última pel·lícula que li vaig veure, una autèntica pornografia de la misèria.
Birdman ens presenta el personatge de Riggan Thompson (Michael Keaton), un actor encasellat en un antic paper de superheroi. Actualment està en hores baixes. Riggan intenta demostrar que és alguna cosa més que una vella glòria de Hollywood, encapçalant una ambiciosa adaptació teatral de Broadway. Després que un dels actors principals es faci mal i hagi de ser substituït, Riggan es veurà obligat a contractar de mala gana un actor prestigiós, però conflictiu. Al mateix temps haurà de trampejar problemes amb la seva xicota i coprotagonista, amb la seva filla, recent sortida de rehabilitació, i amb la seva ex.
Malgrat mai va ser encasellat en el paper de Batman, pocs en el seu moment el veien amb bons ulls. El temps va demostrar just el contrari. Per aquets motius, Michael Keaton era l’actor ideal per interpretar el protagonista de Birdman, un actor que va estar a dalt de tot i que ara viu el seu moment més baix. Una mica d’això és el que li ha passat a ell. En aquest sentit el missatge és clar i l’actor ho treballa de manera excel·lent. No té cap problema en acceptar les humiliacions contínues que viu el seu personatge. Keaton es converteix de llarg en lo millor de la pel·lícula.
Pel que fa a la resta d’actors i actrius em quedo amb Emma Stone, em té el cor robat, i aquí, malgrat el seu personatge sigui força agre, només la força de l’actriu fa que ens resulti tolerable. I sobre Edward Norton, no puc deixar de pensar que s’interpreta a sí mateix, un molt bon actor, arrogant en el plató, problemàtic i mal company. La seva fama pels estudis s’assembla molt al que veiem al film.
Pel que fa a l’argument, és massa reincident i tendeix a allargar-se, repetint-nos el mateix missatge massa vegades. És per això que a estones resulta avorrida. Hi ha algunes escenes massa llargues, d’altres estirades i algunes que directament sobren, però aquets defectes queden en un segon terme davant d’un guió boníssim.
Un dels més aspectes més originals de Birdman és que Iñarritu l’ha rodat a través d’una pla seqüència trucat. S’ha de reconèixer que el director ha optat per un mètode que no era fàcil, però que té un resultat excel·lent i que és perfecte pel què ens vol explicar.
Birdman és una bona pel·lícula, però no és perfecte. Lluny de ser una obra mestra, és una excel·lent reflexió sobre l’actor decadent que vol fer ressorgir la seva carrera. El problema acaba essent el mateix Iñarritu que no pot evitar ser el director pedant que és i  fer una lleugera crítica envers el cinema comercial, encara que tampoc s’atreveix a entrar-hi a sac. Només faltaria, ja que les bones pel·lícules de superherois que tots coneixem, li donen milions de voltes a qualsevol de la resta de pel·lícules de la seva filmografia.

Nota: 3,5/5


dimarts, de gener 13, 2015

Corazones de acero

No sóc un entusiasta del gènere bèl·lic. Ho reconec, majoritàriament m’avorreix. Fora de les obres mestres del gènere que reconeix tothom, la resta em semblen prescindibles. Per aquest motiu quan m’he de posar a veure una pel·lícula de guerra, ho faig amb molta mandra. Si a més el director és David Ayer, responsable de Dueños de la calle, Sin tregua i Sabotage, pel·lícules policials que no m’agraden, el meu nivell d’escepticisme envers Corazones de acero era molt gran. Al final  ha estat una sorpresa molt agradable que em va tenir enganxat durant dues hores.
Ayer s’allunya del gènere policía, però no ho fa de la violència ja que Corazones de acero s’ambienta en la Segona Guerra Mundial. L’acció del film succeeix en 24 hores, en un dia d’abril de 1945, en un moment en que els Aliats intentaven esquerdar la resistència dels nazis a Europa. Don Wardaddy Collier (Brad Pitt) és un sergent de l’exèrcit dels Estats Units que ha perdut a un dels tripulants del tanc que comanda. Sense temps per descansar, li assignen una nova missió, i per substituir al soldat mort li assignen un jove taquígraf (Logan Lerman) que s’acaba d’allistar, que mai ha trepitjat la línia de foc, i menys encara l’interior d’un tanc.
La pel·lícula retrata amb una cruesa tremenda les conseqüències físiques i psicològiques que la guerra té pels soldats. Només li recrimino a Ayer que en ocasions es recrea en la violència. En aquesta pel·lícula no hi ha subtileses i la càmera no opta per sortir de plànol quan ha de mostrar una mort violenta. És queda allí, en un plànol general per ensenyar-nos el que normalment no veiem. Les pel·lícules ambientades a les Segona Guerra Mundial solen tenir un aura de romanticisme, que poques vegades el cinema s’ha atrevit a trencar. M’atreviria a dir que des de Salvar al soldado Ryan aquest conflicte bèl·lic no era retratat d’aquesta manera. Les imatges que ens mostra la pel·lícula tenen un efecte hipnòtic, com si l’espectador estigués vivint un malson a través dels protagonistes. Un resultat que l’atribueixo a la gran feina del director de fotografia.
Corazones salvajes podria ser perfectament una pel·lícula independent sobre la guerra i un pseudodocumental sobre la vida en un tanc. El canvi de to de la pel·lícula es produeix cap al final, on es torna més comercial, en el moment en que el tanc s’enfronta sol a un exèrcit de terra alemany. Segurament és la part més Hollywood, i alguns espectadors es  puguin molestar per un cert canvi de to, però personalment m’ha agradat.
Corazones de acero és una molt bona pel·lícula, d’aquelles que et deixen tocat al fnal i que et porten a la reflexió durant i després de la projecció. Per acabar, per què s’ha traduït el títol per l’impersonal i oblidable Corazones de acero quan l’original, Fury, és molt millor?


Nota: 4/5


dilluns, de gener 12, 2015

Paddington

Adaptació en imatge real d’un dels grans personatges de la literatura infantil anglesa, creat al 1958 per Michael Bond. La imatge de Paddington és molt icònica ja que es tracta d’un ós vestit amb una trenca i un barret de pescador. El personatge és un icona de la cultura popular britànica, fins al punt que existeix una escultura de bronze a l’estació de Paddington de Londres.
La pel·lícula ens explica la història de Paddington, un jove ós peruà, apassionat per les coses britàniques, que viatja fins a Londres per trobar una llar. Quan es troba sol i perdut a l’estació Paddington, s’adona que la vida a la ciutat no és el que imaginava. No obstant, la seva situació canvia quan coneix a l’agradable família Brown, que li ofereix refugi temporal. Paddington serà l’objecte de desig d’un taxidermista (Nicole Kidman) que el vol exhibir en un museu.
La pel·lícula està dirigida principalment al públic infantil, però els grans també la poden gaudir força. Un dels grans valors de la pel·lícula és haver aconseguit que l’espectador senti com a real aquest personatge creat digitalment que és Paddington. Paddington aconsegueix ficar-se els espectadors, en especial els nens, a la butxaca.
Paddington es pot veure com una divertida pel·lícula de desastres, provocats de manera innocent per aquest ós que ens recorda a l’alienígena televisiu, Alf, i també com una pel·lícula d’acció, per les diverses persecucions de les que serà objecte.
L’adaptació aconsegueix modernitzar el personatge per fer-lo més accessible al públic actual. Visualment la pel·lícula és molt atractiva. Tot és ple de colors i els decorats recorden els que sol utilitzar Wes Anderson. Per altra banda, la perfecció tècnica amb la que ha estat creada l’ós és comparable amb en Rocket de Guardianes de la Galaxia.
Paddington esdevé una pel·lícula tendra amb un cert classicisme, però que desprèn modernitat. Una aposta segura pel públic infantil.


Nota: 3,5/5


dimecres, de gener 07, 2015

The imitation game

Pel·lícula basada en la biografia del criptògraf britànic Alan Turing. Turing va ser el responsable de desxifrar els codis secrets de l’exèrcit alemany tramesos per la màquina Enigma durant la Segona Guerra Mundial. Malgrat que va ser la major fita en avantatge tàctic del conflicte bèl·lic, Turing mai va ser reconegut com un heroi ja que per sobre els seus actes, varen prevaldre les seves inclinacions sexuals.
Si l’altre dia parlàvem de biopic convencional amb Big eyes, Descifrando Enigma és just el contrari. En primer lloc destacar a Benedict Cumberbatch en el paper de Turing. Un actor que està genial en tot el que fa i que té la capacitat de convertir en or tots els projectes en els que hi està involucrat. De fet, el que fa que la pel·lícula funcioni és ell. El que fa que te la creguis és ell. No tinc prou paraules d’elogi envers Cumberbatch. Transmet sentiments, emocions, humanitat, fins el punt que és inevitable no sentir-se tocat al final. Cumberbatch agafa aquest personatge tant complex, de difícil empatia per a l’espectador, i l’humanitza. Aquesta pel·lícula serà una de les interpretacions més recordades de la seva carrera. La seva presència és tant gran que altres actors com Kiera Knightley, Mark Strong, Charles Dances o Matthew Goode passen molt desapercebuts, eclipsats per la potència interpretativa de Cumberbatch.
L’únic que no m’ha agradat és el muntatge. No crec que barrejar el temps de la Segona Guerra Mundial amb l’època posterior on va ser acusat d’homosexual faci avançar correctament el relat. De fet, la seva acusació d’homosexualitat no està tractada amb gens de profunditat i queda com una anècdota. Si la pel·lícula volia parlar només d’Enigma, per què no concentrar-se només en això? El fet de narra-la en dos temps, a vegades tres, provoca que quan la pel·lícula passa del temps de guerra al temps de l’acusació, és una tallada de rotllo brutal. Crec que si decideixes tocar la seva acusació ho has de fer en profunditat i no quedar-te només amb lo superficial. A part d’això, la resta em sembla excel·lent.
La pel·lícula fa justícia amb l’oblidat per la història, Alan Turing, que podem definir com l’inventor dels ordinadors. Lo millor, el retrat de Turing que fa Benedict Cumberbatch.


Nota: 4/5


Big eyes

Tim Burton dirigeix Big eyes, una pel·lícula biogràfica que s’allunya molt de l’estil del director. Els guionistes han estat Larry Karaszewski i Scott Alexander, que varen escriure Ed Wood al 1994, dirigida pel mateix Tim Burton. La parella de guionistes són fanàtics dels quadres de Margaret Keane, famosos als anys 60 pels dibuixos de nens d’ulls enormes i tristos. Tim Burton es va interessar pel projecte ja que és un col·leccionista del quadres de Keane.
La pel·lícula narra la història de Margaret Keane, autora dels quadres dels que hem parlat abans. El seu marit l’obligava a firmar-los tant sols amb el seu cognom de casada, i així ell es feia passar per l’autor enduent-se tots els mèrits. Un dels aspectes més xocants de la pel·lícula és veure com Margaret va acceptar aquest submissió, i en alguns moments humiliació, durant tant de temps. L’aspecte més destacable és la interpretació d’Amy Adams, que està genial com sempre, i de Christoph Waltz en la pell d’un personatge tant odiós que et venen ganes de perdre de vista l’actor durant una temporada.
Més enllà del relat, que està bé, no deixa de ser un biopic normal amb aires de telefilm. La direcció de Tim Burton tampoc es nota per enlloc. En ell requeia la tasca en que fos alguna cosa més que la història d’una dona maltractada psicològicament, però val a dir que la seva direcció és força plana. Només es nota en els colors vius de la fotografia, un dels elements que més m’ha agradat, que es percep la mateix pel·lícula com un quadre kitch.  I també en les escasses escenes imaginaries on la protagonista veu a la gent que l’envolta  amb el mateixos ulls grans que dibuixa.
La pel·lícula es deixa veure bé, i ens deixem emportant pels actors, però per un Tim Burton n’esperem més. Molt més. La pel·lícula és simplement correcte, però no genial com podia haver estat d’haver estat dirigida per un Burton més inspirat. Si els ulls són un reflex de l’ànima, havent vist la pel·lícula podem afirmar que li manca.


Nota: 3/5


dilluns, de gener 05, 2015

Cold in july

Nova pel·lícula de Jim Mickle, director d’Stake Land, la magnífica pel·lícula de culte sobre vampirs en un món postapocalíptic. Mickle abandona temporalment el cinema fantàstic per dirigir Frío en julio, l’adaptació de la novel·la del mateix títol de Joe R. Lansdale, que tenia que haver estat la seva segona pel·lícula després de Mulberry St. Mickle.
Frío en julio comença com un thriller de venjança, però no tarda en sorprendre a l’espectador i transformar-se en alguna cosa molt més interessant que ens condueix a terrenys desconeguts. Al seu favor destacar els seus tres actors protagonistes Michael C. Hall, de la sèrie Dexter, el veterà actor i dramaturg, Sam Shepard, que també ha col·laborat en el guió definitiu, i l’envellit i ben recuperat, Don Johnson, protagonista de Corrupción en Miami. En aquesta pel·lícula no només destacaré el guió, del que us en parlaré al següent paràgraf, si no també sobre els actors. M’ha sorprès la química que hi ha entre el trio protagonista i aquesta és la primera interpretació de Michael c. Hall en cinema, que em porta a pensar que és una actor que podria triomfar més enllà de la televisió. I la resta, què més puc dir. Don Johnson que es reivindica després de Django desencadenado i un Sam Shepard que té una presència grandiosa cada cop que apareix en pantalla.
Richard Dane mata accidentalment a un lladre emmascarat que ha entrat a robar a casa seva. El lladre és fill de Ben Russell, un delinqüent que acaba de sortir de la presó i que buscarà venjança. Russell es dedicarà a amenaçar i espantar la família de Dane. Però, no tot acabarà essent tant evident com sembla, ja que el lladre podria no ser la persona que la policia afirma que era.
I fins aquí, perquè no us vull estripar res d’aquest magnífic guió que és capaç de sorprendre’ns contínuament. Es va estrenar al SITGES2014, i va ser una de les pel·lícules més apreciades pel públic i la crítica del Festival. Malgrat no ser estrictament de gènere fantàstic, sí que té uns components de violència molt de gènere.
Frío en julio és una pel·lícula d’una grandíssima qualitat, amb un Jim Mickle que s’emmiralla en els directors del gènere dels 80 com Walter Hill i fins i tot alguna cosa de John Carpenter. Frío en julio és el thriller independents de referència de l’any que explota amb resultats excel·lents, la seva ambientació texana


Nota: 4,5/5


Musarañas

Musarañas és un thriller ambientat als anys 50, produït per Àlex de la Iglesia.
L’acció succeeix pràcticament només en un pis de Madrid. Allí viu Montse, una dona que ha perdut la joventut, i la seva germana petita. La seva mare va morir durant el part i el pare va desaparèixer. Montse pateix agorafòbia, no surt mai de casa i, al mateix temps, té visions del seu pare. Els problemes comencen quan un dels veïns, després de trencar-se una cama, demana refugiar-se a la casa. La presència masculina a la casa acabarà d’enfonsar la ment de Montse, i la pel·lícula deixarà enrere el thriller per convertir-se en el tram final en una pel·lícula de sang i fetge.
Musarañas barreja drama social amb cinema de terror. La mescla no acaba de funcionar perquè no és fins el final on fa una aposta clara pel terror..Com a drama, directament no funciona, però sí com a pel·lícula de gènere, el problema és que aquesta part arriba al tram final i en aquest moment, lo més normal, és que hagueu desistit de la pel·lícula. Un bon moment que arriba massa tard.
El punt més fort és en Macarena Gómez, la seva protagonista, que en aquesta ocasió es mostra també exagerada, però més continguda del que és habitual. El principal problema és que tampoc hi trobem res de nou ni que sobresurti, convertint-se en una pel·lícula francament mediocre, alimentada per un guió sense cap ni peus i uns protagonistes que prenen un seguit de decisions totalment absurdes.

Nota: 1,5/5