dimecres, de desembre 30, 2015

Charlie Brown i Snoopy. La pel•lícula de Peanuts

Adaptació cinematogràfica de la tira còmica Peanuts de Charles M. Schulz, creada al 1950. Aquesta és la primera adaptació després que al 1980 s’estrenés l’última, Bon viatge, Charlie Brown, i no tornis més! Steve Martino n’ha estat el director, la produeix Blue Sky (Ice Age) i el guió ha estat coescrit pel fill i el nét de Schulz.
La pel·lícula narra les aventures oníriques d’Snoopy que juntament amb Woodstock, un petit ocell de color groc, solca el cels com un fora de sèrie de l’aviació per enfrontar-se al seu enemic, el Baró Roig. Per altra banda, Charlie Brown voldrà impressionar en el ball de l’escola a la nova nena del veïnat. També coneixerem el grup d’amics de Charlie format per la seva queixosa germana petita, Sally, el seu amic, Linus, que no es separa mai de la seva manteta, la prepotent i manipuladora, Lucy, el virtuós del piano, Schroeder, el brut, Pig Pen, la pellroja amb pigues, Peppermint Patty, i l’estudiosa Marcia.
L’estil d’animació de la pel·lícula és molt diferent a tot el que ha fet fins ara Blue Sky, ja que barreja animació tradicional amb feta per ordinador. Podríem dir que Charlie Brown i Snoopy és una anomalia dins de l’animació actual. El fet de combinar animació tradicional amb digital  i que es resultat no canti, sinó que aporti més, ja és per sí mateix un mèrit extraordinari. Si a això li afegim que la pel·lícula s’aparta dels paràmetres comercials i es manté fidel en esperit a l’obra original, el mèrit és encara més gran. Imagino que el fet que la família de Schulz estigués tant involucrada en el projecte hi té molt a veure. Personalment m’hagués agradat que alguna cosa així hagués passat amb la nova pel·lícula d'Star Wars i George Lucas. Disney hauria d'haver integrat a Lucas en el projecte i no apartar-lo de mala manera. Que Disney hagi comprat Lucasfilm li dóna dret a fer el que vulgui amb els personatges i no tenir en compte res del que digui el seu creador, però sincerament no és el més recomanable, i menys si vols mantenir la idea de pel·lícules d'autor i no un producte d'estudi més. Afortunadament això aquí no ha passat, ja que Blue Sky ha volgut integrar en tot moment a la família Schulz. Vista la pel·lícula, estic convençut que tots els fans estaran contents.
El món de Schulz, representat per personatges infantils, ens retrata situacions més adultes i profundes del que poden semblar a simple cop d’ull. Els personatges estan ben cuidats, amb bones frases i un guió que és capaç d’atorgar-los molts matisos.  
Si us agraden les tires d’Snoopy, gaudireu molt aquesta pel·lícula. Si no us agraden, no perdeu el temps, aquesta pel·li és molt Schulz. I pels que no coneixíeu a Charlie Brown i Snoopy, aquesta és una oportunitat excel·lent per introduir-se en aquest univers, ja que presenta tots els personatges, escenaris i situacions comunes de les tires còmiques perquè, principalment, vol ser la presentació actual d’un clàssic per a una nova generació.

Nota: 4/5


dimarts, de desembre 29, 2015

Macbeth

Adaptació de l’obra de William Shakespeare interpretada per Michael Fassbender i dirigida per Justin Kurzel, futur responsable de l’adaptació d’Assassin’s Creed. Macbeth en una versió a càmera lenta de Shakespeare amb ínfules de superioritat, però amb bones actuacions. Vaig tenir la oportunitat de veure-la a Sitges i no m’equivocaria a dir que va aconseguir fer entrar en un somni oníric, com el que viu el mateix protagonista, a mig Auditori. Curiosament alguns d’aquests crítics que es van adormir, van ser eren els mateixos que després lloaven la pel·lícula.
Macbeth es perd en l’estètica, es recrea en els combats i batalles. En la recerca de crear una estètica moderna, acaba fent un refregit de lluites de Joc de trons i 300. Les interpretacions estan molt bé, començant per Fassbender, protagonista absolut, i acabant per Marion Cotillard, que fa de Lady Macbeth. Però el conjunt és fred i li manca ritme, fins el punt de resultar difícilment suportable d’avorrida. És com si tinguessis totes les peces per muntar alguna cosa, però aquestes no encaixen, i la persona que les munta és un poca traça i al final res no funciona. En resum, molt bonica, però un rotllo del quinze. Tampoc aporta res de nou envers altres versions, ni tant sols en el terreny estètic, el qual se suposa que és el seu fort, pel que esdevé una pel·lícula del tot innecessària.
Pels que vulguin saber alguna cosa de l’argument, sàpiguen que després de lluitar i derrotar al traïdor Macdonwald, Macbeth es creua amb un grup de bruixes que profetitzen que es convertirà en baró de Cawdor i rei d’Escòcia. Quan el emissaris del rei li anuncien que després de l’èxit en la batalla, el rei l’ha nomenat baró de Cawdor, començarà a pensar que la profecia pugui ser real. La seva esposa, Lady Macbeth, enverinarà la seva ment i junts planejaran matar el rei.
En resum, aquesta versió de Macbeth vindria a ser un Shakespeare explicat per George R.R. Martin i visualitzat per Zach Snyder que podria formar part d'un gènere imaginari que qualificaria de pel·lícula migdiada.

Nota: 1,5/5


dissabte, de desembre 26, 2015

Star Wars: El despertar de la força


Sentiments contradictoris és el que m’ha provocat Star Wars: El despertar de la força de J.J. Abrams. Davant dels contraris que agafés les regnes d’Star Wars, jo sempre l’havia defensat perquè la feina feta en les dues pel•lícules d’Star Trek em sembla excel•lent. Podríem discutir coses, hi ha lloc pel debat, però ningú pot negar que va donar un cop de timó a una saga abandonada per la desídia de Paramount i el productor Rick Berman. Si Abrams havia fet allò amb Star Trek, de la qual era un profà, què seria capaç de fer amb Star Wars que n’era un fan absolut? El resultat, sota el meu punt de vista és que ser un fan li ha jugat en contra, i l’atreviment que va mostrar a Star Trek s’ha convertit en un conservadorisme extrem a l’hora d’abordar la saga Star Wars. Abans d’entrar a drap a la pel•lícula, aviso que us abstingueu de llegir res més fins que no l’hàgiu vista ja que aquesta crítica conté nombrosos spoilers.
Star Wars: El despertar de la força és una pel•lícula que va de més a menys. Els millors instants estant en el primer terç, en el qual ens presenta uns personatges nous, molt bons, que ens arriben de seguida. Curiosament la feina i el repte més difícil que suposava fer aquesta pel•lícula el supera amb nota. Rey, Finn i Poe tenen carisma i omplen la pantalla, fins i tot Finn que era el que més dubtes podia plantejar a l’inici. De Poe només dir que és el personatge desaprofitat perquè surt massa poc. I BB-8! Quina troballa de personatge. Cert que hem trobat a faltar més d’R2-D2, però BB-8 té els millors moments d’humor de la pel•lícula, de la qual van molt mancats la resta de personatges. El segon terç comença a mostrar símptomes de problemes. Després del moment àlgid amb l’aparició de Han Solo i Chewbacca i una escena amb uns pops gegants que ha estat força criticada, però que a mi no em molesta, Abrams i el guionista Lawrence Kasdan no saben què fer amb els personatges clàssics i acaben essent una ombra del que haurien de ser. I el darrer terç de la pel•lícula, des la invasió de la tercera estrella de la mort, perdó, la base Starkiller fins a la tornada a la base rebel, formarà part dels pitjors guions mai escrits de la saga. George Lucas escrivia millor! El clímax de l’episodi III li dóna mil voltes a el que ha fet Abrams o Disney, encara no ho tinc clar, al final de la pel•lícula.
Aquesta pel•lícula em provoca certa pena perquè fins ara Star Wars era l’únic producte d’autor de la indústria de Hollywood. Lucas tenia un control total dels seus personatges. A l’entregar-los a Disney, aquesta ha fet amb ells el que ha volgut, per la qual cosa, i essent coneixedor de les tensions i problemes entre Abrams i Disney, em pregunto qui és el veritable culpable que molts fans surtin del cinema amb el cap cot, emprenyats o dividits. El que sí sabem és que les tensions entre el director i la productora han fet que Abrams renunciï a dirigir els episodis VIII i IX. La pel•lícula no ha complert les expectatives esperades, malgrat que és millor que els episodis I, II i III, es queda a anys llum dels episodis IV, V i VI. I ara arribo amb el tema polèmic, perquè agradi o no, Star Wars: El despertar de la força és un remake encobert. Planteja un nou escenari amb nous personatges, per fer-los viure les mateixes situacions calcades de l’episodi IV, però sense la màgia que té encara aquella pel•lícula.
Un dels aspectes mes fluixos de la pel•lícula són els dolents. Kylo Ren, malgrat ser una còpia de Darth Vader, al principi funciona, però a partir del moment que es treu la màscara i decideix passejar-se la resta de la pel•lícula ensenyant la cara, perd tot el carisma que havia guanyat i es converteix en el dolent més ridícul de la saga. Ja podeu criticar tot el que vulgueu l’episodi I que Darth Maul es menjaria a Kylo Ren amb patates. De fet, Finn i Rey, una Jedi recent arribada, li claven una bona pallissa. Ja no parlo de la Primera Ordre ni de la decebedora Capitana Phasma perquè és deplorable el tractament que tenen tots aquests malvats de pacotilla. 
I ara arribo amb l’escena que em va enfurismar de debò, parlo de la mort gratuïta de Han Solo, un dels personatges més estimats de la saga. És una mort sense sentit, previsible i que no aporta absolutament res a la pel•lícula, més enllà de copiar l'original en la qual moria Obi Wan. Han Solo es mereixia un altre final i no aquest. Abrams i Kasdam han optat per la solució fàcil dels mals guionistes, matar el personatge quan no saber què fer amb ell. La propera vegada que no sàpiguen què fer amb un personatge, els animem que es retirin i que ho deixin en mans d’algú més professional.
Malgrat els defectes, la pel•lícula té nombroses coses bones com els efectes especials, el to realista que l’allunya de l’aspecte digital dels episodis I,II i III i sobretot, descobrir-nos a Daisy Ridley (Rey), la que serà la gran protagonista de la saga. En ella recaurà el futur i això és bo perquè se’ns ha ficat a tots a la butxaca, per diferents motius i per una interpretació insuperable.
La pel•lícula acaba amb l’aparició de Luke Skywalker, massa tard pel meu gust. Que malgrat autodesterrar-se en una illa i esdevenir el nou Yoda, la seva presència omple la pantalla. M’hagués agradat veure’l molt més en aquesta pel•lícula, sembla que ens haurem d’esperar a la propera, amb l’esperança que els guionistes siguin més hàbils en escriure la seva part que no pas ho han estat amb Han Solo. Dels personatges antics, el que ha estat millor escrit és Chewbacca. De Carrie Fisher, no sé què dir, ja sé que el seu físic no l’ajuda, però és que Abrams tampoc li ha sabut donar cap funció important o que ens ho pugui arribar a semblar.
A Star Wars: El despertar de la força, Abrams demostra que no aprèn dels seus errors. A Star Trek Into Darkness es va obsessionar en mantenir oculta la identitat de Khan, quan era absurd perquè tothom ho sabia, i aquí fa el mateix amb Kylo Ren, que no li queda res més que ser fill d’un o de l'altre. Una revelació que es produeix en un moment anticlimàtic, lluny de la revelació que Luke és fill de Vader. Aquí t'ho esperes, aleshores, quin sentit té mantenir el secret? Un altre motiu perquè l’episodi IV és molt millor que aquesta és que aquest no es veia com una pel•lícula de traspàs, es podia entendre i funcionava per sí mateixa i a priori, no deixava portes obertes. A  El despertar de la força hi ha tantes portes obertes i coses sense explicar que es fa difícil que la pel•lícula funcioni sola, sense els episodis que vindran després. Ni tant sols l’Imperi contraataca es percebia com una pel•lícula de traspàs perquè tancava amb una resposta, al contrari que aquesta que com Lost deixa molt a explicar. Hores d'ara encara ens estem preguntant si Rey és filla de Luke o no!
Malgrat tot això, he de dir que l’ha pel•lícula m’ha entretingut, i conté moltes coses que m’han agradat molt, però hi ha unes tantes que no m’han agradat gens. A l’anar de més a menys i no al revés, no puc evitar sentir decepció i la sensació d’oportunitat perduda. Ara mateix no puc evitar pensar que la història descartada per Disney de George Lucas era millor. Com a mínim, malgrat els defectes, Lucas va innovar en els episodis I, II i III i va presentar un munt d’escenaris nous, personatges nous i una història nova. Cap d’aquestes tres coses les hem vist a El despertar de la força i és que el planeta de material vell reciclat on viu Rey s'acaba transformant una metàfora de la mateixa pel·lícula.

Nota: 3/5


diumenge, de desembre 20, 2015

Un paseo por el bosque

Pel·lícula de superació personal basada en fets reals, en la qual Robert Redford interpreta a Bill Bryson, un escriptor de guies de viatge que pretén fer la ruta de 3.500 quilòmetres pels Apalatxes. Emma Thompson interpreta a la seva dona, qui l’obliga a buscar un acompanyant si vol fer el sender, Finalment l’acompanyarà Stephen Katz (Nick Nolte), un antic amic de joventut amb qui va perdre el contacte, i que és l’únic disposat a fer el camí amb ell. 
L’argument pot sonar a Alma salvaje protagonitzada per Reese Whitherspoon, però Un paseo por el bosque està a antípodes d’aquesta. Mentre la primera era introspectiva, filosòfica i, perquè no dir-ho, pretensiosa, aquesta no busca res més que ser un simple entreteniment. No li busqueu cap més lectura perquè no la té. És senzilla i es passeja per terrenys comuns i tòpics, però la força dels actors, Redford, i un superb Nick Nolte, són la única excusa per veure la pel·li, que no tindria cap interès si no fos per ells. Nolte m’ha encantat, ja que fa molt de temps que no el veiem com cap de cartell d’una pel·lícula. Sense cap mena de dubte, la relació i química entre ell i Redford i les seves personalitats antagòniques fan que la pel·lícula funcioni. De fet, som capaços de veure i retrocedir fins el moment de joventut en què eren amics, i trobar un moment en les seves vides en les quals les seves personalitats no eren tant diferents, quan havia més coses que els unien que no pas els separaven, però realment, en el fons, són tant diferents aquests personatges? Precisament d’això va pel·lícula, que malgrat els anys i les experiències vitals que els han canviat, allò que els uneix i que els va convertir en amics, encara existeix. Les situacions de la pel·lícula succeeixen en format road movie a peu a través dels senders dels Apalatxes. 
Un paseo por el bosque no pretén res més que entretenir i per això incrementa els moments còmics entre la parella protagonista que s’esforça per crear situacions agradables per a l’espectador. Però res del que veiem i sentim tindria sentit ni interès, si no sortís de la boca de Robert Redford i Nick Nolte. 

Nota: 3/5


dimecres, de desembre 16, 2015

Krampus - Maldita Navidad

Producció de terror dirigida Michael Dougherty, un dels guionistes de Bryan Singer, i director de l’excel·lent pel·lícula episòdica sobre la nit de Halloween Truco o trato, de la qual actualment està engrescat en la seqüela. Sense abandonar el terror i les festes tradicionals, arriba amb Krampus - Maldita Navidad, una pel·lícula sobre el Krampus, l’acompanyant monstruós de Sant Nicolau que, segons la tradició germànica, castigava als nens que s’havien portat malament. 
La pel·lícula ens presenta a Max, un nen que la seva família li ha pres la il·lusió de les festes de Nadal. L’absència d’esperit nadalenc ha fet enfurismar una força demoníaca, el Krampus, que castiga als que no creuen. Sense llum i aïllats del món per culpa de la neu, la família de Max s’haurà d’unir si volen sobreviure a l’atac del Krampus que compta amb tot tipus d’icones nadalencs que cobren vida. 
Krampus és una pel·lícula de terror força clàssica amb algun moment d’humor terrorífic a l’estil The evil dead i amb un últim terç embogit que vindria a ser una versió infantil del final d’una pel·li de Rob Zombie. Dougherty no aconsegueix igualar el resultat de Truco o trato, però aquesta no decebrà al fans del bon terror. Hi ha que l’ha comparat amb Gremlins, però Krampus té més mala baba i mentre la primera els nens la poden gaudir, a Krampus ho poden passar malament. 
Un dels punts forts de la pel·lícula és que el disseny de les criatures ha anat a càrrec de Richard Taylor, director de Weta Workshop, el mateix responsable de crear les criatures d’El senyor dels anells i El Hòbbit. Taylor les ha fet reals i no amb efectes digitals, cosa que es nota molt positivament en el resultat final de la pel·lícula.
Krampus és ideal si voleu fugir del cinema que embafa per Nadal i que inunda la cartellera aquests dies. Potser això mateix és el que li falla a la pel·lícula, el missatge final i el fet de no atrevir-se a anar més enllà en la conclusió i en donar un missatge positiu quan fins el moment ens ha venut tot el contrari. Però malgrat els seus defectes, ve de gust veure els referents nadalencs sota una òptima terrorífica. Sincerament hauria vingut més de gust veure-la dirigida per Rob Zombie i que fos una autèntica festa i no una que al final s'acaba descafeïnat. 

Nota: 3/5


dimecres, de desembre 09, 2015

El puente de los espías

Ja va essent hora de situar a Steven Spielberg al lloc que li correspon i dir amb claredat que és el millor director de cinema de la seva generació. Actualment continua essent el millor. Ja poden venir Iñarritu i la seva pedanteria pudenta o David O. Russell amb el seu nou intent desesperat d’aconseguir l’Oscar; cap d’ells serà capaç de superar per més anys que passin a Spielberg. El puente de los espías es posa al capdavant de les travesses de premis, malgrat que Spielberg no li cal cap premi per obtenir reconeixement. El director d’E.T. es permet el luxe de fer les pel·lícules que vol, que ara mateix són les històriques en contraposició de les d’entreteniment amb les que va començar la seva carrera. I aquí una aparent contradicció, perquè El puente de los espías és tant vibrant i entretinguda com una pel·lícula d’Indiana Jones.
Ambientada durant els anys de la Guerra Freda i basada en fets reals, la pel·lícula ens narra la història d’un prestigiós advocat d’un bufet de Nova York que el govern nord-americà li encomana la defensa d’un espia soviètic. Simplement es tracta de complir amb l’expedient, de fer veure que l’acusat ha tingut una defensa amb les màximes garanties. Tot aparença. Però a l’advocat se li “ocorre” ser professional i esforçar-se en fer una bona defensa, cosa que li provocarà no pocs problemes familiars. Aquesta trama de la pel·lícula va amb paral·lel amb una altra trama protagonitzada per unes joves soldats que es preparen per una missió, en la qual hauran de pilotar un avió espia en territori soviètic. Les dues trames es trobaran en un moment determinat, a partir del qual la pel·lícula agafa un nou aire i una nova embranzida.
Pels que Tom Hanks els provoca urticària, ho sento molt, malgrat el seu sobrepès, ens ofereix una actuació magistral i no ens queda res més a fer que aplaudir drets i reclamar amb urgència una nova pel·lícula de Hanks i Spielberg. Hanks és capaç, com ningú, de fer-nos proper i autèntic aquest advocat amb una vida molt normal i comuna, que es veurà immers, involuntàriament, en unes negociacions i una trama d’espionatge promoguda pel govern dels Estats Units. 
A El puente de los espías, Spielberg sap molt bé què fa i coneix el material amb què treballa. Destaca lo ben narrada que està la pel·lícula, com sap portar el ritme contínuament, com no fer perdre l’atenció a l’espectador i que aquest segueixi la pel·lícula constantment sense desconnectar en cap moment. Un dels valors de la història és com és capaç de veure el cantó positiu de la situació, per dramàtica que sigui aquesta. Com a espectadors en encomanem de l’optimisme de la pel·lícula i de l’entusiasme del personatge de Tom Hanks.
A Spielberg no li calen efectismes moderns que amaguen mancances del guió i en el treballa dels personatges. Aquesta és una pel·lícula clàssica que amb els recursos de tota la vida aconsegueix ser un entreteniment com els d’Spielberg en els anys 80, però a través del que ara vol fer, que són pel·lícules històriques.
Pocs aspectes tècnics de la pel·lícula no arriben a l’excel·lència. Quan llueixen més és quan ens presenta el Berlín posterior a la IIª Guerra Mundial, durant la construcció del mur i sobretot, en el Berlín soviètic. La grisor, la brutícia i la fredor meteorològica i humana de l’indret és terriblement impactant.
Potser l’únic, però que li posaria seria al final, quan Spielberg no pot desprendre’s del tot de sí mateix i ens puntualitza un desenllaç amb unes escenes gens subtils que ens evoquen a un missatge claríssim, quan lo millor hagués estat la subtilesa i deixar el missatge per cada espectador. Però, vaja, minúcia davant l’obra mestre que acabem de veure.
Si algú pensava que a aquesta edat Spielberg ja no seria capaç de fer un pas més enllà en la seva carrera, s’equivocava. El puente de los espías ho és, ja que el director ha aconseguit barrejar els seus dos tipus de cinema, el d’entreteniment i el drama històric, en una sola pel·lícula amb un resultat excel·lent.

Nota: 5/5


dimecres, de desembre 02, 2015

El viaje de Arlo

Menys de mig any després de l’estrena d’Inside out, ens arriba la nova pel·lícula de Pixar, El viaje de Arlo, The good dinosaur en l’original. Una pel·lícula dirigida principalment al públic infantil, una estratègia a la que fins ara no ens tenia acostumada la companyia.
El viaje de Arlo s’havia d’estrenar inicialment a l’estiu de 2014, però el director d’aleshores, Bob Peterson, no era capaç de trobar el final indicat. Peterson va ser acomiadat i rellevat per Peter Sohn. Per aquest motiu, l’any passat Pixar no va estrenar pel·lícula. Finalment, després de 6 anys en producció, la podrem veure.
La premissa argumental és explicar-nos què hagués succeït al món si l’asteroide que va caure sobre la Terra i va acabar amb la vida dels dinosaures hagués passat de llarg. El primer canvi important és que homes i dinosaures viurien junts en el planeta. En aquest món imaginari han estat els dinosaures que han evolucionat en éssers intel·ligents i són els que conreen la terra per aconseguir aliment, i pasturen el bestiar. També parlen, al contrari que els humans que només rugeixen. El personatge protagonista és Arlo, un apatosaure de bon cor que viu amb la seva família. El petit i poruc Arlo es farà amic d’un nen humà salvatge. Ambdós començaran un viatge per paisatges increïbles on Arlo aprendrà a afrontar les seves pors i descobrirà del que és capaç.
El que més sobta de la pel·lícula és que és molt infantil. Pixar ens té acostumats a pel·lícules de temàtica més adulta. O més ben dit, a pel·lícules de doble lectura, en les que els nens capten una part del missatge, però els adults són capaços d’anar més enllà. Aquesta premissa és un comú denominador en totes les pel·lícules de Pixar, d’aquí que sigui considerada la millor companyia d’animació del món, per sobre de Disney. En canvi, a El viaje de Arlo no hi ha cap de tipus de missatge pels grans, ni tant sols un missatge ecològic, que si hi voleu hi podria ser, però molt agafat en pinces. Només cal mirar el que l’home està fent amb el planeta Terra i com estaria la Terra, segons la pel·lícula, si els animals racionals fossin els dinosaures. En tot cas, aquesta, malgrat ser una pel·lícula de Pixar, sembla més una de Disney. Fins i tot incorpora molts dels elements de clàssics de Disney, com el trauma infantil de torn que la companyia no pot deixar de castigar als seus personatges infantils.
Pel que fa a l’animació, és un 10. Mentre que els personatges són bastant caricaturescos, tots els paisatges són espectaculars perquè malgrat ser animació, semblen reals i te’ls has de mirar una i dues vegades i fins i tot fregar-te els ulls per saber-ho. Curiosament la barreja d’estils d’animació no desentona i queden molt bé. Si us dic que aquesta és la millor pel·lícula de Pixar tècnicament i que l’animació ja és tant perfecte que sembla real, no és una exageració malgrat ho pugui semblar.
Pel que fa a la qualitat de la pel·lícula, queda molt lluny de la complexitat de pel·lícules que ha fet Pixar, però és molt més honesta que Cars 2 o Brave perquè sap què vol oferir i a quin públic es dirigeix. Tampoc ens hem de posar burros perquè Inside out sigui molt millor, simplement que el públic a la que es dirigeix és exclusivament l’infantil, especialment als nens encantats amb els dinosaures. Segur que per a ells la pel·lícula és un 10.

Nota: 3/5


dimarts, de desembre 01, 2015

Coche policial (Cop car)

Excel·lent pel·lícula per conèixer a Jon Watts, el futur director del nou reboot d’Spider-man. Cop car és una producció de només 800.000 dòlars de pressupost que ha rodat el director de Clown en el seu poble natal.
Coche policial comença com un joc. Un magnífic plànol obert de dos nens jugant en un prat. De cop i volta es troben un cotxe de policia aparentment abandonat. Després de remenar per dins, i fer el que faria qualsevol nen, posar la sirena, etcètera, troben les claus i decideixen anar a fer vol. El que ignoren és que el cotxe pertany al sheriff Kretzer (Kevin Bacon), un oficial de policia corrupte que se li complicarà la vida arran d’aquesta situació. Kretzer es disposarà a recuperar el vehicle costi el que costi per evitar que es descobreixin els seus draps bruts.
El millor de Cop car és que amb uns recursos molt limitats aconsegueix fer un producte de ritme vibrant. D’aquesta pel·lícula només en puc dir coses bones. És senzilla, efectiva i emociona. És molt fàcil empatitzar amb els nens i imaginar-se a un mateix en una situació semblant de petit. Posar-se en la seva pell, gaudir amb ells mentre condueixen el cotxe i passar-ho malament quan la situació es complica i es torça a mida que avança el relat.
Coche policial té aquella familiaritat que només tenen les pel·lícules petites. I en aquesta ocasió és efectivament així perquè Watts s’ha envoltat d’amics i familiars que han assumit tasques de producció per tirar-la endavant. De fet, els escenaris que veiem a la pel·lícula són el que Watts coneixia de petit.
Malgrat que la intenció de la pel·lícula és la de ser un entreteniment molt efectiu, sí que queda en terme secundari un retrat rural dels Estats Units. Però, com reconeix el mateix Watts, no cal buscar a la pel·lícula cap altre lectura més enllà de l'entreteniment.
Un dels al·licients més importants per veure-la és el seu protagonista, un gran Kevin Bacon fent de policia corrupte. L’aparició de Bacon és ja un capítol a part perquè aporta a la història la solidesa que necessita. A Bacon se’l veu implicat i còmode en una producció independent com és aquesta.
Coche policial recorda a l’aspecte de Cuenta conmigo perquè compta amb elements molt semblants, però ho porta més cap al thriller, i en ocasions a la comèdia negra. En tot cas, un entreteniment efectiu i eficaç rodat en un format de cinema independent americà a l’estil Sundance.

Nota: 4/5


dimecres, de novembre 25, 2015

Grandma

Pel·lícula independent dirigida per Paul Weitz, director d’American Pie i Ahora los padres son ellos. Després de produccions molt diferents dins del mainstream de Hollywood, amb resultats molt diversos, Weitz es situa en una mena de punt de partida per afrontar el repte de Grandma, i ho fa amb molta habilitat i uns resultats excel·lents. 
Lily Tomlin interpreta a Elle, qui després de trencar amb la seva parella, rep la visita de Sage (Julia Garner), la seva neta, que li diu que està embarassada i que necessita 600 dòlars per avortar. Elle no té ni un cèntim a la butxaca, així que es passejarà tot el dia amb Sage, visitant amics i personatges diversos per aconseguir reunir els diners. Durant el recorregut, àvia i neta posaran al descobert secrets que portaven amagats massa temps.
En una pel·lícula d’aquestes característiques és bàsic trobar a l’actriu protagonista indicada. Lily Tomlin ho és, no només per la seva veterania, sinó també perquè encaixa en el rol d’àvia moderna. De fet si la pel·lícula funciona tant bé, en un 90% és mèrit seu. Perquè la història funcioni cal una protagonista a l’alçada i Tomlin compleix sobradament en el paper d’aquesta persona rondinaire, amb una mala llet tan gran com el seu cor. Només per ella, la pel·lícula és imprescindible.
Grandma és una barreja de comèdia i drama, però de bon rotllo. Enmig dels conflictes familiars profunds que pateixen les protagonistes, hi ha lloc per la solidaritat. La pel·lícula és clarament generacional ja que l’acció es mou entre una mare, la filla i la néta. Grandma és molt coherent amb ella mateixa i en cap moment desentona o s’equivoca en un recorregut que aprofundeix uns personatges dels quals en fa un retrat profund, sobretot de l’àvia. Al mateix temps és molt valenta amb la història que ens explica, sobretot en un país amb un doble moral molt marcada com els Estats Units. Esperem que això no la perjudiqui ara que ve la temporada de premis. 
I tot això en uns concisos 79 minuts, que es contraposen amb un panorama actual de pel·lícules de dues hores i mitja que no expliquen res. A Grandma no li cal més temps per explicar tot el que vol i no equivocar-se en el seu recorregut. Voleu més motius per veure-la? Molts, però sobretot per Lily Tomlin.

Nota: 4/5


dimarts, de novembre 24, 2015

Conexión Marsella

Jean Dujardin, l’actor de The artist, protagonitza aquest thriller basat en fets reals que ens remet a la clàssica cinta de William friendkin i a la seqüela de John Frankenheimer, French Connection.
Ambientada a Marsella durant els anys 70, el protagonista és el jutge francès Pierre Michel, que manté una incansable creuada per desmantellar l’operació de tràfic de drogues més ambiciosa de la història, la coneguda com La French connection. L’objectiu principal de Michel és Zampa, qui controla el subministrament de drogues als Estats Units. Malgrat que Michel utilitza qualsevol mètode, inclús arrestos violents i interrogatoris rigorosos, Zampa sempre està un pas per davant. La guerra entre Michel i Zampa cada vegada es tornarà més personal, fins el punt que Michel haurà de triar entre continuar endavant o mantenir la seguretat de la seva família.
La pel·lícula està molt ben executada i interpretada. És gràcies a la presència dels actors, sobretot de Dujardin i Gilles Lellouche, que arrodoneixen i dimensionen els personatges com el guió no és capaç de fer-ho. Un altre dels aspectes destacats és la fotografia, la música i el seu ritme trepidant que aconsegueix que no ens arribem mai a avorrir gràcies a les múltiples escenes d’acció. Malgrat això, dues hores i quart són excessives i seria una millor pel·lícula si hagués estat més concreta i no allargués innecessàriament algunes situacions.
Conexión Marsella és una pel·lícula francesa, però per la seva execució bé podria passar per americana. De fet és la visió francesa de les pel·lícules de crims americanes.


Nota: 3,5/5


dilluns, de novembre 23, 2015

Life

Anton Corbijn, fotògraf de professió, dirigeix la que és la seva cinquena pel·lícula, després d’El americano i El hombre más buscado. Més enllà de ser pel·lícules amb una fotografia excel·lent, Corbijn ha demostrat que també és capaç de fer pel·lícules solvents argumentalment i interpretativa.
Life és una pel·lícula que toca la professió de Corbijn, ja que ens explica la història al darrera de les instantànies fetes pel fotògraf Dennis Stock a l’actor James Dean, abans que aquest es convertís en un mite de Hollywood. Les fotografies varen ser publicades per la revista Life. Si us parlo de la instantània de James Dean en gavardina passejant per un Times Square plujós, segur que a molts de vosaltres us ha vingut la imatge al cap. Life és la història d’aquella fotografia i la d’aquell cap de setmana que Stock va passar amb la família de Dean.
Robert Pattinson interpreta a Dennis Stock, mentre que Dane DeHaan es posa a la pell de James Dean. Ambdós realitzen una molt bona interpretació. Us ho diu algú que no li agrada Pattinson, fins i tot en els seus productes més independents i allunyats de la comercialitat. De fet mai l’he considerat, de moment, un bon actor, però cal admetre que s’hi esforça. Sobretot per la mal imatge que li ha donat La saga Crepúsculo com actor, malgrat que al seu favor li va donar la fama. En aquesta pel·lícula està correcte, perquè el paper tampoc li requereix fer masses extravagàncies. I pel que fa a Dane DeHaan, intenta mimetitzar a James Dean, una tasca immensament complicada, però que n’és capaç de sortir-se’n airosament. DeHaan s’esforça en reproduir els moviments i la mirada d’aquest actor que manté una distància amb el seu entorn.
La pel·lícula comença just abans de l’estrena de la pel·lícula Al este del Edén. Stock ha tingut l’oportunitat de veure-la i intueix que l’actor secundari, el jove James Dean, pot arribar a convertir-se en una gran estrella. Amb l’objectiu de fer-se un nom a professió i aconseguir publicar a Life, Stock perseguirà a Dean per tot arreu fins que aquest accepti fer el reportatge fotogràfic. Entre ambdós es produirà una connexió especial, al mateix temps que coneixerem detalls de la personalitat de l’actor de Rebelde sin causa i Gigante.
Life és una petita joia en la que Anton Corbijn mostra un domini cinematogràfic del tot. Una història construïda en base a unes fotografies i que ens transporta a un Hollywood clàssic que ja no existeix.

Nota: 4/5


dimecres, de novembre 18, 2015

Del interior (El grito de las ultracosas)

Del interior, el nou curt de David Ruiz, és un spin-off d’El crit de les ultracoses, la primera novel•la del polifacètic curtmetratgista. Pels qui encara no el coneixeu, us recomano amb fervor que busqueu altres obres seves a la xarxa, com per exemple la websèrie Scalleti: Girona Connection o el curt Jo sóc Batman... Actualment està enfeinat en la post-producció del seu primer llargmetratge, codirigit amb Albert València, Sant Martí, però com totes aquestes persones que sempre han de crear alguna cosa, ha tingut temps de gravar Del interior.
El curtmetratge està a mig camí de la paròdia i el terror al plantejar-nos una terrorífica invasió extraterrestre a través d'uns recursos visuals molt inquietants, combinant-t'ho amb les elucubracions del tertulià de torn que creu en la teoria de la conspiració i que perfectament podria aparèixer en un programa d’Iker Jiménez. 
Un dels valors de Del interior és que ens introdueix en el món que relata l’autor en el llibre El crit de les ultracoses, utilitzant com a fil conductor d'aquest curt una noia que és adduïda per les ultracoses. Aquestes entren dins la ment dels humans a través de les ones. Les antenes que veiem en els terrats només començar, no són res més que la porta d’entrada d’aquests éssers. 
Del interior està molt ben rodada, el plànols són inquietats i combina molt bé la fotografia, la música i un muntatge que va d’un lloc a l’altre, però que no et perds en cap moment. Amb aquests recursos es crea el clima que el director vol que percebi l'espectador. Tampoc podem deixar de parlar de l’actriu protagonista, Marta Prieto, que ràpidament es posa al públic a la butxaca, i que a través de les seves mirades i expressions som testimonis de com la possessió es va culminant.
En David Ruiz és una persona amb molt cultura de cinema de terror de culte, i la traspassa en aquest curt de gènere, sense renunciar a qui és i a la seva manera d’entendre el cinema, donant al curt un segell que fàcilment l’identifica com autor. A part del clar homenatge a La invasión de los ultracuerpos, es nota que John Carpenter és també un referent pel director, que mostra de diferents maneres i plànols la seva reverència als que són els seus mestres.
No us penseu pas que per entendre Del interior cal llegir-se abans el llibre. Res més lluny de la realitat. El curt funciona per sí mateix i per aquell que vulgui saber més coses d’aquesta invasió alienígena, té el llibre. De totes maneres, malgrat el curt es pugui percebre com un relat inacabat, funciona sol i si l’autor vol, pot seguir amb la història que aquí planteja. Això li permetria fer créixer l’univers ultracoses iniciat a la novel·la i que s'estén en altres mitjans com una ultracosa més.

dimarts, de novembre 17, 2015

Sicario

El quebequès Denis Villeneuve, excel·lent director de pel·lícules impecables com Prisioneros i Enemy, dirigeix aquest excel·lent thriller sobre la guerra entre el govern dels Estats Units i els càrtels de la droga de Mèxic. Des d’aquí, si encara no heu descobert Villeneuve, us recomano amb fervor que recupereu les seves pel·lícules, i veureu que passarà immediatament a la vostra llista de realitzadors imprescindibles.
La protagonista és Kate Macer (interpretada per Emily Blunt), una agent de l’FBI que és reclutada per aturar l’escalada de violència generada pels càrtels de la droga mexicans. Kate es posa sota les ordres de Matt (Josh Brolin), un membre de la CIA amb pocs escrúpols, que sempre va acompanyat d’un misteriós colombià anomenat Alejandro (Benicio del Toro). A mida que passen els dies, Kate descobrirà les veritables motivacions de Matt i Alejandro, i es replantejarà la seva continuïtat a la missió i la confiança dels que se suposa que són companys.
L’argument és bastant simple, però al mateix temps la pel·lícula és complexa, sobretot en els personatges, i aconsegueix trametre’ns moltíssimes sensacions. Sicario ens dóna una visió molt dura de la humanitat, en particular de les persones que es mouen en els ambients de la droga, i de com operen. De totes les pel·lícules que es fan sobre el tema, són poques les que aconsegueixen destacar i no passen del simple biopic del traficant de torn. Sicario ens dóna molt més i al final ens deixa tant xafats com queda la mateixa la protagonista. La sensació que les coses són així, que no es pot fer res per canviar-les, i que no queda més remei que seguir les macabres regles del joc del món de la droga, cau sobre nostre com una plantofada. Tot molt ben explicat en una conclusió del film magistral.  
L’aspecte més destacable de la pel·lícula és la direcció de Villeneuve, la manera en que integra els plànols amb la música i sap, amb recursos visuals, treure les sensacions que vol que tingui l’espectador. D’altra banda sap dotar de ritme un thriller que tampoc és que tingui moltes escenes d’acció, cosa que encara té més mèrit.
Sicario aconsegueix mantenir una situació de suspens que ens porti a descobrir què amaguen els protagonistes que no sabem, i quin és el paper que juga el personatge d’Emily Blunt, una agent dura i aguerrida, que es veu superada en molts moments de la pel·lícula.
Sicario és una excel·lent pel·lícula sobre el món de la droga, que destaca en el seu gènere, ple de produccions mediocres i avorrides, i que combina de meravella thriller i suspens. Segurament no n’haureu vist cap millor des de Traffic, també amb Benicio del Toro. La pel·lícula aconsegueix transmetre realisme, fins i tot en els moments més violents, malgrat que mai deixa de ser extremament cinematogràfica.

Nota: 4/5


dimecres, de novembre 11, 2015

Spectre

La darrera pel·lícula de James Bond ha estat una decepció. Lluny de la modernitat de Casino Royale o Skyfall, l’evolució de Bond en la nova saga desapareix, i Spectre, malgrat és millor que Quantum of solace, esdevé la patinada més gran de les pel·lícules de Daniel Craig, Spectre decep, entre d'altes coses, perquè no està a l’alçada de les altes expectatives generades. 
No és per fer comparacions, però en aquest cas és inevitable. L’Ethan Hunt de Tom Cruise guanya la partida al James Bond de Daniel Craig en tots i cadascun dels aspectes. I la comparació no és gratuïta perquè les dues pel·lícules tenen molt en comú. D'entrada les dues seqüències inicials d'acció són a l'aire. Tom Cruise s'enfila en un avió en marxa, escenificant si no la millor, poc li falta, escena de l'any. Mentre, Daniel Craig fa el mateix amb un helicòpter, però un abús d'efectes digitals fa que no te la creguis ni t'impliquis, ni pateixis pel personatge. Al final l'escena es converteix en un espectacle digital digne de Transformers. Pel que fa a l'argument, és similar. Una organització de mal, El Sindicat a Misión impossible i Espectra a la pel·li de Bond, aconsegueixen, gràcies a la seva influència, desmantellar el servei secret pel que treballa Ethan Hunt i pel que treballa Bond, respectivament. I en podríem trobar d'altres, però no és només que estiguin millor resoltes a Misión impossible, és que Sam Mendes ha estat incapaç de fer una bona pel·lícula a l'alçada d'Skyfall. Particularment em dóna la sensació de desgana, de fer-la amb el pilot automàtic, de que no tenia cap idea, però s'hi ha sentit obligat pel motiu que sigui. 
Spectra significa la desaparició de la modernització de James Bond que va significar Casino Royale. Aquí torna el James Bond clàssic, amb enemics ridículs, com el líder d'Espectra interpretat per Christoph Waltz, que incrementa la seva caricatura a mida que passen els minuts. No trobem a faltar atmpoc a l'enemic sense cervell de torn, que interpreta Dave Bautista, que interpreta un personatge que recorda al clàssic Tiburón. Potser aquest plantejament de pel·lícula pugui agradar als que encara gaudeixen de les pel·lícules de Roger Moore. No és el meu cas. Spectre no és el Bond que se'ns havia presentat en aquest reboot. La profunditat que Skyfall va donar al personatge, presentat-nos els seus orígens familiars, es converteix en ridícula aquí al forçar un guió impossible i inventar-se relacions innecessàries entre tots els personatges. Pel que fa a l'actualització del concepte d'Espectra, és fallida i no passa del tòpic. I si no l'heu vist no llegiu el que ve ara. Aquest concepte d'organització malèvola que està darrera de totes les desgràcies que ha patit el protagonista tota la seva vida, és ridícula en una versió del personatge que intenta ser realista i feta pel segle XXI, ja que és més pròpia d'un còmic de superherois.
Lo millor del pel·lícula continua essent Daniel Craig, per mi, el millor Bond des de Sean Connery, o fins i tot millor en ocasions, però el que l'envolta falla per tot arreu, començant per un Waltz que no passa de dolent ridícul de còmic, o una Léa Seydoux, com una noia Bond entregada a l'heroi en una relació poc creïble. Pel que fa a Monica Bellucci, està totalment desaprofitada. Per ella només hi ha una escena, que resulta còmica, no tinc tant clar que voluntàriament, en la que s'obre de cames davant Bond, després d'assistir a l'enterrament del seu marit, assassinat pel mateix agent secret. Pel que fa als secundaris, continuen funcionant tant bé com a Skyfall. Raph Fiennes està perfecte a l'igual que Ben Wishaw com a Q. Llàstima que no tinguin més minuts en detriment d'altres personatges menys interessants. Però el pitjor de tot és que la pel·lícula és tremendament avorrida i li falten escenes d'acció. El que ajuda a que la percepció de la pel·lícula sigui aquesta és un innecessari metratge de dues hores i mitja, excessiu miris per on el miris. De ben segur que estaríem parlant d'una pel·lícula millor amb mitja hora menys.
En la propera pel·lícula, esperem que Bond recuperi el camí cap a la modernitat que va emprendre amb Casino Royale. De moment Ethan Hunt està al cim dels agents secrets cinematogràfics i ha destronat a un James Bond que abraça el seu passat a Spectre, que acaba essent un Bond dels de tota la vida, pel públic que encara xala amb Roger Moore i aplaudeix a Pierce Brosnan. Mentre, els que pensàvem i creiem en la modernització que va significar l'etapa Craig significa un o dos passos enrere i una decepció total.

Nota: 2,5/5


dilluns, de novembre 09, 2015

Dragon Ball Z. La resurrecció de 'F'

Dragon Ball Z. La batalla dels déus, estrenada farà dos anys, va ser la primera pel·lícula de Bola de drac en estrenar-se en cinemes a Catalunya. Per sort, ja no serà la única. Aquesta era la primera pel·lícula de Bola de drac que es feia des de 1995, i la primera nova aventura de Goku, deixant a banda algun esporàdic especial per a la televisió japonesa, des del final de la sèrie. Els que varem créixer amb Goku, alguns durant l’adolescència i altres durant la infantesa, teníem fam de noves aventures de Bola de drac. L’èxit a tot el món de La batalla dels déus va ser espectacular. Uns 50 milions de dòlars de recaptació. Als fans de tota la vida ja se’ls havien afegit els fills d’aquets i la família de Bola de drac havia crescut com la de Goku. La resposta de Toei no es va fer esperar i al cap de poc va anunciar una nova pel·lícula, Dragon Ball Z. La resurrecció de 'F', que suposaria el retorn de l’enemic més popular de Goku, el de la batalla final que mai acabava, Freezer. A tot això se li afegien noves aventures en manga i un nou anime, Bola de drac Súper. Però avui centrem-nos amb la pel·lícula que s’acaba d’estrenar a casa nostra Dragon Ball Z. La resurrecció de 'F'.
Aquesta nova pel·lícula corregeix alguns dels defectes que se li van criticar a l’anterior, com les poques escenes de batalles, l’arraconament dels personatges secundaris o veure un Vegeta excessivament descafeïnat. El cert és que La batalla dels déus volia ser més Bola de drac sense Z que no pas Z. La resurrecció de 'F' és just el contrari, és purament Z pel que crec que satisfarà també als que no van quedar convençuts amb La batalla dels déus. Almenys la impressió que em va donar a mi quan la vaig veure és que era la millor pel·lícula de Bola de drac que s’havia fet fins ara.
Entre els mèrits està que concentra l’acció en un grup reduït de personatges i els dóna moments a tots ells. Akira Toriyama, que ha estat el responsable del guió, ens regalarà alguns moments d’humor irònic marca de la casa a través d’algunes frases o situacions. Bola de drac ha crescut tant que fer una pel·lícula i que apareguin tots porta a no donar més d’un minut a tots ells perquè la resta de temps se l’ha d’endur Goku que és el que el públic vol. Així que en aquesta pel·lícula Bulma, Krilin, el Follet Tortuga, Cor Petit, Son Gohan i Tenshinhan tenen els seus moments de lluita i protagonisme, i no només moments paròdics o superficials. Goku i Vegeta s’enduen el gruix gran de protagonisme per lluitar contra un recent ressuscitat Freezer i la seva nova transformació. Vegeta torna a estar de mal humor i es pren la seva rivalitat amb Goku amb més seriositat que mai. 
No voldria acabar la crítica sense fer una reflexió personal. Des de que han començat a fer-se noves històries de Bola de drac he llegit algunes opinions de fans que considero molt injustes. He llegit coses com que l’argument de les noves aventures no està a l’alçada i munt d’opinions més que penso que només es limiten a criticar allò que és nou. Ni les aventures que coneixem eren tant bones ni aquestes tant dolentes. La nostàlgia a vegades ens pot fer creure que allò passat era millor, però sincerament crec que no és així. És més, detecto un esforç en aquestes noves històries a treballar millor els diàlegs i a omplir les aventures amb coses que siguin molt més que batalles. I afegeixo, l’animació actual, almenys el que veiem a les pel·lícules, està a anys llum de l’animació que havíem vist fins ara tant en imatge com en so. I  no parlo de la sèrie de Súper, que això seria un altre debat.
Si esteu preocupats per l’èxit de La resurrecció de 'F', tranquils, ja porta recaptats més de 61 milions de dòlars i el director Tadayoshi Yamamuro ha anunciat durant el Saló del Manga una nova pel·lícula de Bola de drac que la continuarà. Kame-hame-ha per molts anys!

Nota: 4/5


dimecres, de novembre 04, 2015

Ash vs Evil dead

Des de que al 1992 s’estrenés El ejército de las tinieblas s’ha parlat moltíssim d’una nova entrega de la saga The evil dead (Posesión infernal). Un cop Sam Raimi va quedar alliberat d’Spider-man semblava que la cosa tiraria endavant tard o d’hora. La primera senyal va arribar amb la magnífica Arrástrame al infierno, la qual compartia un univers molt semblant amb The evil dead. La segona no deixaria tant gust de boca entre els fans, parlo del remake del 2013 que va dirigir Fede Álvarez. Amb un deute pendent al fandom, Sam Raimi va posar en marxa la maquinaria perquè això es produís. Fins i tot es va arribar a parlar d’una segona entrega d'El ejército de las tinieblas i d’una pel·lícula que uniria a Ash amb la protagonista del remake. Finalment, en un moment en què els estudis de Hollywood cada vegada arrisquen menys, la continuació de la saga s’ha materialitzat a la televisió, concretament el canal Starz. Si anys enrere ens haguessin dit que la nova entrega d’Evil dead seria en format sèrie no ens ho haguéssim cregut, però ara les coses són diferents. La llibertat creativa i artística que tenia el cinema ha desaparegut, almenys en els circuits comercials, i aquesta ha passat a la televisió. Ja fa anys que ho veiem amb un munt de sèries de qualitat. Però tot i així, l’aposta de tornar a Posesión infernal era arriscada. Si es volia mantenir l’esperit de l’original, els ingredients de comèdia, horror i gore havien de ser molt presents. Més enllà del sexe gratuït de les produccions d’HBO o Starz, existia lloc pel gore i lo grotesc? Si no era així, no tenia sentit tirar endavant. Per sort Starz ha donat total llibertat creativa a Sam Raimi i el seu equip de tota la vida. Ash vs Evil dead és tot allò que el fan havia desitjat que fos la continuació de la saga.
Ash vs Evil dead tindrà una durada de 30 minuts, a l’estil Californication, excepte el pilot que dura un quart d’hora més. Concentrem-nos en aquest primer capítol que ha estat dirigit pel mateix Sam Raimi. I com es nota! Raimi és un dels millors directors de la seva generació, ho ha demostrat una vegada i una altra en els projectes més personals. Curiosament quan menys funciona Raimi és en els projectes d’encàrrec, com For the love of the game o Oz the great and powerful. Per sort a Ash vs Evil dead està en la seva salsa i fa el que millor sap fer. Raimi aconsegueix en el pilot que la barreja entre terror, humor i fàstic funcioni a la perfecció, com un engranatge de tres peces. Cal dir que és el seu terreny i no exagero quan dic que Raimi va ser l’inventor d’aquest gènere, molt copiat, amb resultats molt irregulars. Mai ningú ha superat el que va fer ell a The evil dead. Per sort la nova sèrie està en bones mans. Raimi no dirigirà la resta de capítols, però és manté com a productor executiu i guionista al cantó del seu germà Ivan, del productor Robert Tapert i del gran protagonista, l’incombustible Bruce Campbell.
Campbell recupera a Ash Williams quasi 30 anys després d’El ejército de las tinieblas. Cal tenir en compte que la sèrie parteix del final que es va estrenar en cinemes, el del supermercat, i no el que es va estrenar a Sitges aquell any, que era el que volia Raimi, que era una paròdia del final d’El planeta dels simis. El final que coneixem i que ha quedat és el de la botiga on treballa. El cas és que han passat els anys, Ash treballa o en la mateixa botiga o en un semblant, condueix el mateix cotxe, el clàssic Oldsmobile propietat de Sam Raimi, i viu en una caravana. La sèrie juga amb el sentit de l’humor i amb lo fracassat que ha estat Ash en la seva vida rutinària. No serà fins que tornin els dimonis quan la imatge d’Ash tornarà a ser heroica i es dedicarà a fer allò pel qual ha nascut en una escena antològica que és per aixecar-se del sofà i començar a aplaudir ben fort.

Els 40 minuts de durada del pilot es fan molt curs i tenim ganes de més, molt més. Per sort només caldrà esperar una setmana. El pilot és dels millors que s'han vist a la televisió en anys i en ell no paren de succeir coses. En només aquest minuts passen més coses que en una temporada sencera de The walking dead. No us explicaré res més sigueu vosaltres que descobrir les millors escenes del pilot, que són pràcticament totes. I sobretot, ni se us acudeixi llegir el Necronomicon!

Nota: 5/5


dilluns, de novembre 02, 2015

El cadáver de Anna Fritz

Avui comença la festa del cinema i durant tres dies el preu de l’entrada no superarà els tres euros. En aquesta ocasió les distribuïdores han arriscat molt poc i estrenes fortes com SpectreDragon Ball Z. La resurrecció de 'F', s’estrenaran un cop finalitzada la festa del cinema. Davant el panorama d’una cartellera que s’assembla els darrers dies de rebaixes, ens queda per triar alguna cosa que no sigui la òbvia com recuperar Marte, la magnífica pel·lícula de Ridley Scott, per qui encara no l’hagi vist? Doncs sí, El cadàver de Anna Fritz. Una autèntica i terrorífica perla que, ja aviso, tampoc és per a tots els públic ni perquè hi porteu la família.
El cadàver de Anna Fritz va ser la proposta més angoixant i atmosfèrica del Festival de Sitges. Aquesta és la primera pel·lícula del novel·lista i guionista mallorquí Hèctor Hernández Vicens que amb una sabata i una espardenya, demostra que sap tensionar al públic i, per fer-ho, no li ha calgut recórrer al desgastat format del found footage.
La sinopsis ens parla de la cèlebre actriu Anna Fritz, que ha mort, deixant un cadàver tan jove i bonic. Tres amics es col·laran al dipòsit de cadàvers per contemplar el cos inert i no podran resistir la temptació de traspassar els límits d’allò moral quan planegin tenir relacions sexuals amb el cadàver.
A partir d’aquest moment comença aquesta claustrofòbica pel·lícula que incomoda i t’ho fa passar molt malament. Cal deixar-li marge perquè és evident que el que ens mostra no podria passar en realitat, i concentrar-se en les sensacions que vol que tingui l’espectador. No és d’aquelles pel·lícules que busquen que tot lligui i que el que ens explica tot pugui passar en realitat. Està clar que El cadàver de Anna Fritz et proposa un joc i si hi vols entrar i acceptes les regles, et despertarà moltes sensacions.
El metratge també és l’idoni perquè va al gra amb el que vol explicar i no ho adorna ni allarga més del necessari. 76 minuts de pel·lícula que són tot un exemple de concisió que moltes vegades no existeix i espatlla moltes pel·lícules.
Amb un pressupost ajustadíssim i només quatre actors, Hèctor Hernández aconsegueix l’objectiu que s’havia proposat. Els quatre protagonistes són Alba Ribas, Cristian Valencia, Albert Carbó i Bernat Saumell, dels quals m’agradaria destacar sobretot la feina de l’Alba Ribas, que de ben segur no ha estat gens fàcil, ja que fa rutllar el seu personatge i en conseqüència que la pel·lícula sigui un èxit.

Nota: 4/5


dimarts, d’octubre 27, 2015

La cumbre escarlata

Guillermo del Toro intenta recuperar el temps perdut en projectes que al final no l’ha dut enlloc. Només dos anys després de la gran Pacific Rim, ens arriba la seva darrera pel·lícula, La cumbre escarlata, una història gòtica sobre fantasmes amb reminiscències de Hitchcock.
El primer de tot i que crida molt l’atenció, és el magnífic repartiment que ha aconseguit reunir aquí el realitzador mexicà. La protagonista és Mia Wasikowska en el paper d’una jove escriptora que es veurà empesa per les pressions socials de l’època a buscar un marit. Tom Hiddleston és un dels pretendents, el nou que arriba a la ciutat, i que aparca l’altre pretendent, el més segur, però menys interessant, que interpreta Charlie Hunnam. Jessica Chastain interpreta a la germana del personatge de Hiddleston. No tardarem a veure com aquests germans no són el que aparenten i descobrir els secrets que amaguen a la seva mansió, que té el sobrenom de La cumbre escarlata.
Més enllà d’un càsting encertadíssim, la pel·lícula s’apropa més a altres pel·lícules del realitzador com El laberinto del fauno que no pas a Hellboy o Pacific rim. Del Toro ens presenta un film gòtic ambientat entre els Estats Units i Nova Anglaterra. L’estructura es divideix en dues parts ben diferenciades, la que passa fora de la mansió i tot allò que vivim dins el murs de La cumbre escarlata.
L’argument possiblement ens soni a alguna cosa que ja hem vist abans, però el que destaca més és la posada en escena i el fet que cada fotograma és el que un espera de Guillermo del Toro. Fantàstic pels seus fans i no gens pels que no. El que no podem negar és que deixa emprempta a tot el que fa.
A La cumbre escarlata, hi ha molt de Rebeca d’Alfred Hitchcock. No només per la mansió i els personatges, sinó per la maldat que transmeten alguns i la bondat dels altres. I és que malgrat que la història sigui de fantasmes, al final aquests no acaben essent res més que una excusa, ja que el mal resideix en les persones. Així els espectres esdevenen el McGuffin de torn, com els zombis a The walking dead. Però no és l’únic referent, les obres de Poe o les pel·lícules de Roger Corman també hi són presents d’alguna manera.
Més enllà d’un guió francament millorable, els decorats, vestuari i fotografia són meravellosos. La manera com juga amb els colors és molt bona, veure com el vermell de l’argila es barreja amb el vermell de la sang. En algun moment saltareu de la butaca per un espant, però no fa por. La cumbre escarlata és més una pel·lícula d’espants que no pas de terror. I és que la cara de Mia Wasikowska i de l’espectador al veure aquesta entrar a La cumbre escarlata, parla per sí mateixa.

Nota: 3,5/5


dilluns, d’octubre 26, 2015

El millor de SITGES 2015

Els amics del blog Fantàstik em van demanar que fes un recull de les millors pel·lícules del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya - SITGES 2015. D'entre totes les que vaig veure de les diferents seccions, vaig fer una tria de les 10 millors propostes de gènere. Les trobareu en aquest enllaç.



dimecres, d’octubre 21, 2015

Marte (The martian)

Adaptació de Ridley Scott de la novel·la El marciano escrita per Andy Weir. De Ridley Scott sempre s'ha dit que el seu principal problema va ser haver dirigit dues obres mestres al principi de la seva carrera, Alien i Blade runner, la qual cosa ha fet que tot el que vingués posteriorment ho fes de baixada. Sense ànims d'ofendre als fans d'aquestes dues pel·lícules, Marte està a l'alçada i es posiciona al cantó d'aquestes com a millor pel·lícula del director. I si no, al temps. És amb el pas dels anys que les pel·lícules es tornen mítiques i ja veureu com d'aquí 20 anys recordarem amb nostàlgia la pel·lícula protagonitzada per Matt Damon. Però quan hi ha de mèrit en Marte del mateix Scott quan ell mateix ha afirmat que tot lo bo de la pel·lícula està en el llibre? 
El responsable del guió ha estat Drew Goddard (el director de The cabin in the Woods i responsable de la primera temporada de Marvel’s Daredevil) que ha fet una versió molt fidel de la novel·la. Goddard ha prescindit suficient de la part científica del llibre que, no ens enganyem, és la més pesada pels que no tenim grans coneixements científics. Tot així, pels que hem llegit la novel·la, ho trobem a faltar una mica, malgrat que tampoc hi renuncia del tot. La sensació que darrera aquesta novel·la s’amagava una gran pel·lícula, com així ha estat, em va impregnar notablement mentre la llegia. Els canvis són inexistents i només és menja parts del llibre, sobretot les penúries de Watney per arribar al cràter Schiaparelli a la part final, i afegeix un epíleg innecessari que li perdonem per lo bé que ha estat la resta. De fet, mentre la novel·la és un 75% Mark Watney i un 25% la NASA i la Hermes, a la pel·lícula el protagonisme queda repartit al 50%.
Per aquells que no sàpiguen de què va us en faig cinc cèntims. Mark Watney (Matt Damon) és un botànic i enginyer mecànic que forma part d’una expedició de la NASA d’exploració del planeta Mart. Una tempesta de sorra obliga a l’expedició a marxar a corre-cuita del planeta, però una de les antenes impacta contra Watney. La resta de la tripulació el perd de vista, el dóna per mort i marxen del planeta a bord de la nau Hermes, que els portarà de tornada a la Terra. Però Watney no ha mort, continua viu, però ningú ho sap. El seu objectiu serà buscar una manera de sobreviure durant 4 anys a Mart abans no arribi la següent expedició de la NASA. Plantar patates a Mart, sintetitzar aigua del no res i mirar que no li falti oxigen seran els primers objectius que es fixarà per sobreviure.
Pels que no coneguin la novel·la haurien de saber que una de les coses més destacades és que totes les coses que fa Mark per sobreviure estan basades en la ciència i podrien fer-se en la realitat. Com ja he dit abans, la pel·lícula no aprofundeix en la part científica i, encertadament, és només una pinzellada en benefici del ritme cinematogràfic. Marte dura poc més de dues hores, però no exagero quan us dic que la sensació vaig tenir va ser que només va durar 20 minuts.
En papers més secundaris, fonamentalment personal de la NASA i la nau Hermes amb el que es va combinant les peripècies d’Andy, trobem actors com Jessica Chastain, Kristen Wiig, Kate Mara, Chiwetel Ejiofor, Sean Bean, Sebastian Stan i Jeff Daniels.
En aspectes tècnics la pel·lícula és impecable tant en la direcció, com en un excel·lent treball de fotografia, visible en la recreació del planeta Mart, de l'espai i de la nau Hermes. És d'aplaudir que sigui tant fidel a la novel·la per allò que si una cosa funciona i està bé, el millor és no tocar-la. Així Marte manté tot el sentit de l'humor i les referències musicals dels anys 70 que ja són al llibre. 
Marte és una pel·lícula excel·lent que emociona i toca de peus a terra sense filigranes narratives i artificioses com les de Christopher Nolan (ho sento, però sí, ja li ha tocat el rebre).I és que Marte li passa la mà per la cara a lloada, farà un any, Interstellar.

Nota: 5/5


diumenge, d’octubre 18, 2015

Sitges 2015: La traca final

Acabem amb el recull de piulades que hem anat fet des del twitter del Ningú no és perfecte de totes les pel·lícules he que pogut veure els darrers dies del Festival. Entre lo més destacable trobem dos animes:
The boy and the beast i Dragon ball Z Resurrection F. The boy and the beast suposa la confirmació de Mamoru Hosoda com a gran cineasta japonès, després de la jubilació de Miyazaki. A Wolf children ja va demostrar del que era capaç, i en la seva darrera pel·lícula ens ha tornat a emocionar com feia temps que no passava en una meravellosa història d'amistat entre un nen orfe i una bèstia d'un altre món. Pel que fa a Dragon ball Z Resurrection F, és la nova pel·lícula de Bola de drac. Molt més trepidant que l'anterior, plena d'acció, moments molt repartits i protagonisme pels personatges secundaris que havien quedat un pèl oblidats a l'anterior. Ha encantat al públic i s'ha endut una forta ovació. Goku continua tenint tirada i en aquesta ocasió li tocarà tornar a enfrontar-se a Freezer després que algú l'hagi ressuscitat amb les boles de drac. Pel·lícula molt èpica. Fora de l'animació a destacar Life, que malgrat no ser de gènere fantàstic, Anton Corbijn demostra lo bon director que és, i ens narra la història darrera les fotografies de James Dean publicades a la revista Life. Ja més de gènere, hem vist I am a hero, adaptació d'un manga sobre zombis. El gènere dels morts vivents adaptat a la cultura japonesa no té pèrdua. Esdevé una violenta salvatjada que ha estat celebrada de forma efusiva pels espectadors, pel que no és d'estranyar que s'hagi endut precisament el premi del públic. I acabo amb Zoom, una pel·lícula de la que poca gent parlarà perquè tal com estava programada, poca gent l'haurà vist. Una joia a rescatar que barreja animació i imatge real i tres històries que en realitat són la mateixa. Els protagonistes: un director de cinema sexualment amb els fums molt pujats, una dibuixant de còmics que fabrica nines sexuals, i una dona que va a Brasil per trobar-se a sí mateixa. I sense més preàmbuls, la recopilació de piulades.

#DragonBallZResurrectionF ofereix les dosis d'acció que reclamaven els fans i dóna protagonisme als secundaris darrerament oblidats

#TheBoyAndTheBeast és un anime que ho té tot. El dire de Wolf Children ens ofereix una història emotiva i trepidant que s'explica amb el cor

#HighRise té l'honor de ser la pitjor pel•lícula que hauré vist aquest any a #Sitges. Absurda metàfora de classes, mal executada i escrita

És molt trist que #Sitges clausuri amb #IntoTheForest, un melodrama conservador amb ànima de telefilm barat, previsible i mal guió #fail

Una joia #Life, domini de tot d'Anton Corbijn en la petita història de les fotos de James Dean a la revista Life. Meravellosa a més no poder

#Enragés és un thriller francès d'atracament i fuga amb un gran final que compensa els moments de falta de pols i tensió del tram central
 
#Parasyte 1&2 adapta el manga amb molta acció, gore i monstres amb desenes de tentacles. Malgrat que té 5 finals, és entretinguda i emotiva
 
#IAmAHero és la resposta japonesa al cine de zombis. Salvatge i gore com poques, adapta un manga i és deutora de #TheWalkingDead. Gran final
 
#Zoom és l'sleeper de @sitgesfestival, una excel•lent comèdia de tres històries dins d'elles mateixes que barreja imatge real i animació 1/2
 
#Zoom és de lo millor de #Sitges2015. D'allò que no esperes res i et trobes una meravella. Lo millor, el dibuix de @GaelGarciaB 2/2
 
#BrandNewU no seria dolenta si dediqués el mateix esforç en el guió q en la posada en escena. Una pel•li incomprensible amb ínfules de Lynch
 
#Southbound intenta recuperar l'esperit de La dimensió desconeguda i El autoestopista, però s'encalla en un guió més propi de la saga VHS
 
#thedevilscandy ofereix lo habitual, dimonis, sang, heavy metal, però molt ben embolicat i uns personatges molt ben definits | |