dimarts, de desembre 30, 2014

The interview

Estrenada en cinemes independents nord-americans i distribuïda per VOD, Sony s’ha fet enrere en la seva decisió de no estrenar aquesta pel·lícula, malgrat les amenaces rebudes. Les sales d’exhibició que formen part de grups empresarials, la gran majoria als Estats Units, varen rebre amenaces terroristes si projectaven The interview. Per precaució, aquestes varen decidir no exhibir-la, i davant aquest panorama, Sony va posar la pel·lícula en el calaix. Però les crítiques del president Obama envers la decisió de Sony, han fet que aquesta finalment optés per estrenar-la, ni que fos amb les circumstàncies que ho ha fet. D’aquesta manera es tanca, provisionalment, el capítol i tota la polèmica que ha envoltat aquesta pel·lícula que, recordem, va ser la detonant que uns hackers entressin al servidor de Sony i difonguessin algunes de les seves estrenes més important, així com un munt de correus electrònics molt compromesos que han esquitxat, no només als directius de Sony, si no també als d’altres companyies i algunes estrelles de Hollywood. L’arrel del problema és que The interview és una sàtira política de Corea del Nord i ens explica, en to de comèdia, un pla de la CIA per matar al seu president, Kim Jong-un.
I després de tota la polèmica, parlem de la pel·lícula, no? The interview ha estat dirigida per Evan Goldberg i Seth Roger, responsables també de Juerga hasta el fin, en la que Rogen es retroba amb James Franco amb qui també va coincidir al 2008 a Superfumados. En aquesta pel·lícula, com ja és habitual en ells, s’envolten d’actors famosos que s’han prestat a fer una paròdia de sí mateixos en cameos. The interview vindria a ser el nostre equivalent al Polònia, allargat en quasi dues hores. El film és una sàtira humorística, de l’estil que ja ens te acostumat la parella, que agrada o no agrada, no accepta terme mig. Ho reconec, aquest punt escatològic i sexual de Rogen i Franco, em fa gràcia. Tot i això, en aquesta pel·lícula James Franco està més sobreactuat que mai, però s’entén que força al seu personatge més enllà de paròdia, així que has d’entrar en el joc que et proposa. Un cop tenim els personatges situats a Corea del Nord, entra en acció el Kim Jong-un de la pel·lícula, que esdevé l’element més destacable d’aquesta, fins el punt que en ell acabes veient el veritable dictador. Un dels grans moment de la pel·lícula és el clímax final. Absolutament hilarant i de ben segur que no haurà agradat gens ni mica al líder coreà. Diuen que Sony li va demanar a Rogen que el suavitzés, no vull pensar com hagués estat la versió no censurada, però me l’imagino.
The interview té gràcia i és molt entretinguda. Hi ha qui l’ha criticat perquè la pel·lícula ha fet molt soroll per a no res, ja que no passarà a la història pel seu guió. No obliden que tampoc pretenia res més. La seva sàtira no és fina precisament, just el contrari. Tota la polèmica que ha vingut després ha estat afegida, i no per més polèmica una pel·lícula ha de ser més bona.
The interview no hagués passat a la història si no hagués passat l’atac hacker, però és que tampoc ho pretenia. Només volia arrencar un grapat de somriures al mateix temps que critica i es riu dels dictadors, en concret de Kim Jong-un. Objectiu aconseguit i un aplaudiment.


Nota: 3,5/5


dilluns, de desembre 29, 2014

Stand by me Doraemon

Doraemon va començar a emetre’s a la televisió japonesa al 1973 i fins avui se n’han fet més de 2.400 episodis. A Catalunya va arribar més tard de la mà de TV3 però, al igual que al Japó, ha esdevingut un fenomen que traspassa generacions. Infants i adults han crescut veient les noves aventures de Doraemon.
Stand by me Doraemon és la pel·lícula que commemora el quaranta cinquè aniversari de la creació del personatge en el manga, essent aquesta la pel·lícula número trenta-cinc protagonitzada pel gat còsmic. Des de 1980, cada any, s’estrena al Japó una pel·lícula de Doraemon. Aquí no s’han estrenat totes al cinema, però després de que l’any passat s’estrenés amb èxit Doraemon i Nobita Holmes al misteriós museu del futur, la distribuïdora Alfa Pictures ha confiat novament amb Doraemon, Nobita i la resta de la colla. Aquest 2014 s’han estrenat al Japó dues pel·lícules de Doraemon, l’habitual de cada any i aquesta commemorativa. Stand by me Doraemon, ha estat la primera pel·lícula de Doraemon feta amb animació digital, però sembla que serà una cosa més aviat anecdòtica perquè la que s’estrenarà l’any vinent, Doraemon: Nobita's Space Hero Record of Space Heroes, torna a estar feta amb animació tradicional. Stand by me Doraemon és una cosa a part que entraria a formar part del que cinematogràficament anomenem reboot. La pel·lícula és una relectura de l’origen de Doraemon, i al mateix temps ens ofereix una aventura icònica de Doraemon i Nobita, en la que hi són presents tots els seus elements i personatges secundaris més identificables:  la porta màgica, els dorayakis, la Shizuka, els zeros de Nobita i una infinitat d'invents. Stand by me Doraemon esdevé una pel·lícula autònoma que poden veure tots aquells que no coneixen el personatge i també pels que sí que el coneixen. Aquets últims hi trobaran tots els elements que fan que els encanti. Stand by me Doraemon és una festa amb majúscules per a tota la família. 
La pel·lícula ens presenta a Nobita, un nen de 10 anys que viu a les afores de Tokio, el qual rep la visita de Sewashi, un nen del segle XXII que es presenta com un descendent seu. Sewashi li explica que els seus actes provocaran desastres en la seva futura família i, per tal de solucionar-ho, li deixa a Doraemon, un gat robot que l’ajudarà a resoldre els seus problemes amb la tecnologia del futur que extreu de la butxaca màgica. Doraemon no podrà tornar a la seva època fins que aconsegueixi el seu objectiu.
Existia el temor de que al haver estat feta amb animació digital per ordinador, podria restar profunditat en els personatges o que aquets semblessin estranys, però res més lluny de realitat. El traspàs a digital és perfecte i els personatges conserven la seva essència. La història és, en cert punt, melancòlica i toca molts pals. Però com sempre en les històries de Doraemon preval l’optimisme i el final feliç. A Stand by me Doraemon hi trobarem, per sobre de tot, valors tant forts com l’amistat, en un espectacle que en gaudeixen tant els petits com els més grans. 


Nota: 4/5


dimarts, de desembre 23, 2014

Big Hero 6

Des de que John Lasseter, creador dels estudis Pixar, va fitxar per Disney hi ha un fet innegable, les produccions de Pixar ja no són el que eren, mentre que les de Disney, que estaven enfonsades en la misèria, han començat a sorgir amb molta força. Mentre Pixar ens ha ofert productes de qualitat discutible com Cars 2, Brave o Monsters University, Disney ens ha presentat pel·lícules infinitament superiors com Enredados, En Ralph, el destructor i Frozen: El regne del gel. Big Hero 6 és un nou exemple de l’excel·lent estat de forma de la divisió animada de Disney.
Per altra banda, la compra de Marvel per part de Disney ha estat la millor inversió d’una companyia cinematogràfica en molts anys, a l’espera del rendiment que tregui la mateixa Disney de Lucasfilm. La compra de Marvel encara no s’havia traduït en una pel·lícula d’animació, però com que les pel·lícules d’imatge real continuen funcionant com una màquina ben engreixada, el fet d’adaptar un còmic Marvel i convertir-lo en una pel·lícula animada, no s’havia produït fins ara.
Chris Williams i Don Hall, els directors de Big Hero 6, varen creure que seria una bona idea adaptar-ne un, però per tal de no interferir en el desenvolupament de les pel·lícules de Marvel Studios, van escollir un grup de superherois d’allò més secundari. I és que des de que varen ser creats als 1998, aquest grup no ha protagonitzat ni una desena de còmics. Aquest fet que normalment seria un inconvenient, ha estat tot el contrari pels seus directors, ja que els ha donat moltíssima llibertat per fer el que volguessin amb aquests personatges que, fins ara, la majoria dels aficionats als còmics Marvel no coneixia ni tant sols la seva existència.
El resultat és la millor pel·lícula d’animació de Disney des de l’arribada de John Lasseter. Frozen: El regne del gel va funcionar  molt bé entre les nenes, i menys en els nens. Ha arribat l’hora de girar la truita, en un concepte de pel·lícula que agradarà a totes les generacions.
A Big Hero 6 s’uneix el concepte de superherois estil Marvel, amb l’esperit que Lasseter va donar a Big Hero 6 funciona perquè la història es construeix tenint com a base uns personatges que ens arriben, sobretot Hiro, el seu germà Tadashi i el robot Baymax. I tampoc oblidar el magnífic disseny de producció, en la recreació d’aquesta barreja de ciutat entre San Francisco i Tokyo, i l’aprofitament que treu de l’estètica japonesa. En aquest aspecte la pel·lícula és totalment insuperable. Com tota pel·lícula basada en personatges Marvel, Big Hero 6 també té una escena posteriors als títols de crèdit on apareix un personatge que qualsevol seguidor de Marvel identificarà.
les pel·lícules de Pixar.
La pel·lícula ens presenta a Hiro, que influenciat pel seu germà Tadashi, decideix entrar a la universitat per desenvolupar un projecte de robòtica. Després que una tragèdia destrossi tots els seus plans, recuperarà les ganes de viure gràcies a Baymax, un robot creat per Tadashi. A partir d’aquí: superherois, dolent, robatoris, misteris, èpica, sentiments i sobretot molt de Baymax, una autèntica de troballa de personatge que es guanyarà el cor de tots els espectadors. Un còctel molt ben barrejat amb un resultat excel·lent.
Si em pregunteu per les millors pel·lícules d’animació de l’any, ho tinc molt clar, Com ensinistrar un drac 2 i Big Hero 6. I no poso La Lego pel·lícula perquè, malgrat que està molt bé, no és tant bona com aquestes. Big Hero 6 serà la pel·lícula de referència aquest Nadal, després que la tercera entrega d’El Hòbbit hagi tornat a decebre com ja ho va fer la segona.


Nota: 4,5/5


dilluns, de desembre 22, 2014

El Hobbit: La batalla de los cinco ejércitos

Finalment s’ha estrenat la tercera i última entrega en la que Peter Jackson ha adaptat la primera novel·la de J.R.R. Tolkien, El Hòbbit. Moment de fer balanç i emetre un veredicte, no només d’aquesta pel·lícula, si no de la trilogia sencera i, al meu parer, el resultat ha estat en globalment negatiu. Ho dic a contracor, perquè tenia moltes esperances dipositades en aquesta trilogia. Era dels que es varen alegrar quan Guillermo del Toro va abandonar el projecte i el va agafar Peter Jackson, però, finalment, aquest ha demostrat que tot el que havia de dir sobre la Terra Mitjana, ja ho va dir a la trilogia d’El senyor dels anells. Lo que ha vingut després ha estat una demostració d’impotència, males decisions i manca d’idees.
El primer error va ser convertir una novel·la de 300 pàgines en una trilogia de gairebé 9 hores, quan no havia material suficient. Una decisió purament comercial i que s’ha demostrat que s’ha pres sense cap tipus justificació artística. El preu per aconseguir més taquilla serà car. Aquesta trilogia no serà recordada com l’anterior, ni s’emportarà cap premi o reconeixement, ni tampoc ocuparà un lloc especial en el nostre cor. El fet d’allargar la història, ha portat a recrear-se en algunes escenes més enllà de lo necessari, a inventar el que no tocava i a una necessitat del director de renunciar a l’esperit infantil del llibre per convertir-lo en una preqüela d’El senyor del Anells. Personalment hagués preferit que s’hagués adaptar en tant sols una pel·lícula de tres hores, o màxim dues de dues hores, i llavors, si Jackson hagués volgut, fer una preqüela d’El senyor del anells. Però, el que no és admissible és que hagi barrejat les dues coses. Mentre el públic objectiu del llibre és l’infantil i preadolescent, la pel·lícula té com a públic objectiu adolescents i adults. Jackson ha enfosquit El Hòbbit i l’ha convertit en una cosa que no és.
Personalment, la que més m’agrada i que es manté més fidel al llibre és la primera. És cert que abans no surten de La Comarca s’allarga en excés, però la resta està molt bé. Tots els elements que fan identificable El Hòbbit són allí: l’optimisme del relat, el nans i les seves cançons, Gàndalf, l’aventura, Gollum, etcètera. Vista en conjunt, el que em sobra és la introducció del Bilbo vell amb Frodo, que un cop estrenada la trilogia sencera, esdevé una introducció del tot prescindible que no aporta absolutament res al conjunt.
Pel que fa a la segona, la qualifico sobradament com la pitjor de totes. És la menys fidel a la novel·la i Jackson s’obsessiona per inventar coses que no hi haurien de ser, com la relació amorosa entre una elfa i un nan, o les múltiples escenes que busquen connectar les dues trilogies. A això últim, em refereixo a lo que passa amb Gàndalf quan es repara de Bilbo i els nans, o tot lo que fa referència a personatges com Sauron, Saruman o Galadriel, que també són presents en la tercera part, però que se’n desfà ràpidament. Tampoc es justifica la presència d’Orlando Bloom com a Legolas, que acaba essent tant sols un exercici de nostàlgia que fa que recordem que bona era la trilogia anterior i que pobra és aquesta. El seu personatge es limita a fer saltirons i poca cosa més. Per altra banda, la sensació de videojoc és present en moltes de les seqüències d’acció.
I finalment arriba aquesta tercera, que en dues hores i mitja adapta les poc més de 30 pàgines màxim que quedava per adaptar de la novel·la. En aquesta ocasió finalitza el relat inconclús sobre el drac Smaug i dedica pràcticament tot el metratge a La batalla dels cinc exèrcits. Aquesta lluita està explicada molt per sobre en el llibre, cosa que li ha permès a Jackson explicar el que vulgui, això sí, respectant el mateix final dels protagonistes. Jackson, en relació a la batalla, ha fet el que li ha vingut de gust, al recrear una lluita semblant a les que havíem vist a El senyor dels anells i que, segurament, haurà satisfet als que desconeixien El Hobbit i en la primera pel·lícula es van trobar un producte molt diferent a El senyor dels anells. Malgrat els seus defectes, aquesta tercera pel·lícula no m’ha desagradat. Més ben dit, m’ha entretingut, però poca cosa més es pot dir. El seu acabat no és bo, i amb això em refereixo als efectes especials. En ocasions te n’adones de les pantalles blaves i els orcs i éssers creats per ordinador es nota moltíssim que són efectes digitals, pel que t’acabes sortint de la pel·lícula. Em dóna la sensació de que no arribaven a temps per l’estrena. De fet ja es va endarrerir uns mesos, perquè s’havia d’estrenar a l’estiu, però és evident que necessitaven més temps per donar-li un acabat millor. Però repeteixo, malgrat els seus defectes, no és avorrida.
No voldria acabar sense parlar també de les coses bones de la trilogia, com la magnífica interpretació de Martin Freeman com a Bilbo, que no ens fa enyorar a Frodo en cap moment, és més el prefereixo mil vegades. Freeman és el Bilbo perfecte, i és un dels millors encerts de càsting de la història del cinema. També m’ha agradat el disseny del drac Smaug i com sempre, Ian McKellen, en el paper de Gàndalf.
El Hòbbit s’ha acabat, i ara tocarà esperar una altra cosa. Personalment, sempre em quedarà una espineta clavada pel seu resultat, ja que en mans d’un realitzador més competent i d’una productora que hagués posat per davant els interessos creatius per sobre dels comercials, haguéssim tingut una adaptació ben diferent.


Nota: 3/5


dimecres, de desembre 17, 2014

St. Vincent

Segona pel·lícula de Theodore Melfi, la qual ha estat produïda pels germans Weinstein. St. Vincent podria ser una versió molt menys aconseguida d’Up de Pixar, perquè que té algunes similituds en el seu argument.
Bill Murray interpreta a Vincent, un vell rondinaire amb poques ganes de viure que té deutes de joc i problemes amb la beguda. Quan la seva veïna (Melissa McCarthy), una mare en procés de divorci que s’acaba de mudar a la casa del cantó, no sap a qui recórrer perquè tingui cura del seu fill (Jaeden Lieberher), no li queda més remeï que deixar-lo amb Vincent. És una situació en la que, a priori, tots guanyen: per un cantó, Vincent necessita diners per pagar-se el joc i els serveis d’una prostituta russa (Naomi Watts) i, per l’altre, la mare no ha de recollir el seu fill lluny de casa. El nen aprendrà, al cantó del seu mal carat cangur, lliçons de vida ja que, pel fet de fer de cangur, Vincent no està disposat a renunciar a les seves visites habituals al bar i al d’hipòdrom.
La pel·lícula és bastant agradable, a pesar de que et porta en terrenys coneguts i previsibles i les situacions que planeja les hem vist moltes vegades. Però, és curiós com la fórmula d’ajuntar un nen amb algú que no sintonitza amb els infants encara funciona cinematogràficament. Hi ha un moment a la pel·lícula que sembla que aquesta hagi de donar un gir dramàtic que ens agafa desprevinguts, però no tarda en tornar a agafar el to que tenia fins aquell moment. Durant el camí, coneixerem per què Vincent és així i servirà per redimir-lo davant l’espectador.
St. Vincent funciona gràcies a Bill Murray que esdevé el motor de la pel·lícula. És cert que la seva interpretació està en la línia de les pel·lícules que ha fet els darrers anys, però actualment no hi ha cap altre actor que pogués aconseguir la dimensió que dóna al seu personatge. I el mateix es pot aplicar a tots els actors que semblen estar en estat de gràcia i són capaços de que ens oblidem que el guió és una fórmula repetida mil i una vegades.
St. Vincent ha obtingut una nominació als Globus d’Or en la categoria de millor pel·lícula de comèdia o musical. Crec que és un pèl exagerat, però no deixa de ser una pel·lícula de bon rotllo que et dibuixa un somriure a la cara.


Nota: 3/5



dimecres, de desembre 10, 2014

Ouija

Adaptació de baix pressupost del joc de Hasbro, Ouija. La pel·lícula ha estat produïda per Michael Bay, pel que d’entrada no hem d’esperar-ne res d’extraordinari. I efectivament és així. Si tenim molt clar que anem a veure una pel·lícula de terror de fórmula, com pot ser la mateixa Annabelle, ens pot agradar i tot, com m’ha passat a mi. En cap moment vaig pensar que Ouija seria com It Follow o que voldria aportar coses noves al gènere de terror adolescent. És el mateix de sempre, correctament realitzat i amb un parell d’espants que et fan aixecar de la butaca. No hi busqueu res més perquè tampoc ho pretén. Si teniu clar això, aneu i gaudiu, si us espereu alguna altra cosa més, és millor deixar-ho córrer. Com a mínim no és un insult a l’espectador com [REC] 4, i malgrat ser una pel·lícula de manual, enllesteix bastant ràpid, va al gra i no s’entreté. És cert que necessita que li donem marge al guió perquè no s’aguanta per enlloc. No s’entén que els personatges adults desapareguin com per art de màgia i només quedin els adolescents. També podem gaudir de les actrius, sobretot d’Olivia Cooke, que hem vist recentment a la pel·lícula de terror El estigma del mal i l’any que ve a la de gènere fantàstic, La señal.
La història comença amb una adolescent que apareix morta, aparentment suïcidada, després d’haver jugat amb la Ouija. La seva millor amiga recull la taula i reuneix als seus amics per intentar contactar amb ella i poder-se’n acomiadar. Enlloc de contactar amb l’amiga acaben contactant amb l’esperit que la va matar.
Què voleu que us digui, malgrat els seus innumerables problemes m’ho he passat bé. Ouija és el un plaer culpable del terror.


Nota: 3/5




dimarts, de desembre 09, 2014

Màgia a la llum de la lluna

Woody Allen ens presenta la seva última pel·lícula anual després de la celebrada Blue Jasmine, estrenada l’any passat. Sobre aquesta última pel·lícula, imagino que haureu sentit repetidament i per tot arreu que és un Woody Allen menor. I la veritat és que és així, però un Woody Allen menor no és un Woody Allen dolent, com el de Vicky Cristina Barcelona, A Roma amb amor o Coneixeràs a l’home dels teus somnis. Cal fer la diferència, perquè hi ha qui considera que Woody Allen no fa pel·lícules dolentes. De totes maneres un Woody Allen menor és millor que les millors pel·lícules d’altres directors.  
Un dels punts de discussió de Màgia a la llum de la lluna és on està el punt que la fa brillar, i us ho resumeixo ràpidament: Emma Stone. Sense l’actriu la pel·lícula seria una altra cosa. Emma Stone té la capacitat d’enamorar, no només als personatges que pul·lulen al seu voltant a la pel·lícula, si no també a l’espectador. Personalment vaig ser víctima dels encants d’Emma Stone que està més guapa que mai i radiant, il·luminada pel sol de la Costa Blava.
La pel·lícula està plena d’elements recurrents en la filmografia de Woody Allen; els mags, les festes l’alta societat, el romanç, etcètera. Tot comença amb la funció d’un mag, a principis dels anys 20. A part de les seves funcions habituals d’il·lusionista, es dedica a desemmascarar a aquelles persones que es fan passar per espiritistes. Un col·lega de professió li parla d’una mèdium que està a la Costa Blava de França, a la qual ha estat incapaç de desemmascarar i li demana ajuda perquè ho faci. Al trobar-se amb ella anirà dubtant de la seva capacitat de raó, i a mida que comenci a creure amb els poders de la mèdium, també s’hi anirà enamorant.
A Màgia a la llum de lluna, Woody Allen no ens vol explicar una història profunda ni transcendent, ni res d’això, malgrat que a vegades a punti a un debat entre fe i raó. Simplement ens ofereix una bona comèdia romàntica que ens dibuixa un somriure durant tota la projecció, gràcies a la bona química entre Colin Firth i Emma Stone. Màgia a la llum de lluna és una comèdia sense pretensions, que ens mostra uns paisatges espectaculars de la Costa Blava amb un scope que fa imprescindible el seu visionat en una sala de cinema.


Nota: 3,5/5


dimecres, de desembre 03, 2014

Juegos sucios

Comèdia negra britànica amb una lectura política i social de rerefons. Juegos sucios dóna un gir al gènere de tortures a l’estil Saw essent en aquesta ocasió els protagonistes que decideixen sotmetre’s voluntàriament a ser degradats i torturats a canvi de diners. Els torturats són un pare de família amb l’aigua el coll que no sap on anar a buscar diners per evitar un desnonament, i un delinqüent de poca volada que viu de fer treballs menors. La oportunitat de la seva vida els arriba quan són reptats per un matrimoni de milionaris avorrits a que s’humiliïn i es torturin a canvi de diners. Qui arribi més lluny s’emportarà el pot de 250.000 dòlars.
Humor negríssim i molta mala llet és el que ens ofereix el debut en la direcció d’ E.L. Katz. La pel·lícula posa constantment en escac a l’espectador per si és capaç de continuar veient el mal que s’autoinfligeixen els dos personatges i comprovar si en la següent prova seran capaços de caure més baix que l’anterior. El to de festa de sang i humor que vol tenir la pel·lícula no acaba d’estar aconseguit perquè el drama social hi és sempre present i acaba per angoixar també a l’espectador que no té molt clar si està veient o no una broma macabra.
Juegos sucios és una proposta diferent en el gènere de terror per seu transfons social amb unes pertinents dosis de fàstic i gore.


Nota: 3/5


dimarts, de desembre 02, 2014

Els pingüins de Madagascar

Ja era hora, els pingüins de Madagascar ja tenen franquícia pròpia. Aquets peculiars animalons que van eclipsar els protagonistes de la saga mare, demanaven a crits la seva pel·lícula. I més des de que al 2008 s’estrenés una sèrie de televisió, actualment encara en emissió, que podem veure a Catalunya pel canal Super3. La sèrie va servir per diferenciar les personalitats dels pingüins i crear històries televisives d’espionatge protagonitzades per aquets pingüins i pel lèmur Julien, també de la saga Madagascar. La sèrie ha tingut el mèrit de meravellar als més petits i també d’agradar als grans que els acompanyen a través de treballats diàlegs que surten del bec dels pingüins Capità, Recluta, Kowalski i Rico. Bé, en Rico regurgita més que parla, però això és un altre tema.  Respecte al merchandising, els pingüins han superat al dels protagonistes de Madagascar, pel que era lògic i d’esperar que tard o d’hora arribés la pel·li. Per fi l’hem vist i us puc dir que no decep gens ni mica.
Els pingüins de Madagascar no pretén revolucionar el gènere, ni tenir la profunditat de Toy Story o Com ensinistrar un drac, sap a la lliga que juga i ho fa molt bé. El poc més d’hora i mitja que dura la pel·lícula passa en un sospir i pel camí el somriure no marxarà de la nostre boca i se’ns escaparan també unes quantes riallades.
El film ens explica l’origen dels pingüins i com es varen conèixer, en un pròleg emotiu i ple d’acció. Posteriorment ens trasllada just a on els varem deixar al final de Madagascar 3, on coneixeran el Vent del Nord, una força d’elit animal liderada per un llop misteriós (amb la veu de Benedict Cumberbatch), que es dedica a ajudar als animals que no tenen qui els protegeixi. Junts s’enfrontaran amb l’amenaça del pervers Dr. Octavius Brine, un pop científic que pretén destruir la imatge de tots els pingüins del planeta.
I atenció, després dels primers crèdits hi ha una escena en la que ens retrobem amb un parell de personatges molt lligats als pingüins. Tot amenitzat amb una tema brutal de l’omnipresent Pitbull. Parlant de la música, no vull deixar escapar l’oportunitat per fer referència a la banda sonora que ha composat Lorne Balfe, on rendeix homenatge als temes d’espies.
Els pingüins de Madagascar és un no parar d’escenes d’acció i diàlegs divertits que surten del bec dels pingüins. Tota una pel·lícula d’espionatge a la que haurem de posar al cantó de Misión imposible i James Bond. I ara somrieu i saludeu nois.

Nota: 4/5


The Zero Theorem

Terry Gilliam no ha deixat mai de ser un director controvertit. A favor seu diré que té un estil propi que el fa inconfusible, però que moltes vegades acaba essent esclau del seu estil. Això és el que li passa a la seva darrera pel·lícula The Zero Theorem.
Com ja ens té acostumats, The Zero Theorem és una pel·lícula que s’ha fet sota moltes dificultats, en aquesta ocasió, econòmiques. Amb l’anterior, El imaginario del Dr. Parnassus, va haver de fer front a la mort del protagonista, Heath Ledger, a la meitat del rodatge. I si anem repassant totes les seves pel·lícules, no en trobarem cap que no hagi tingut algun problema. Lluny de rendir-se, sempre ho intenta fins el final. Fins i tot amb The Man Who Killed Don Quixote, que sembla ser que aquesta vegada sí rodarà. Veurem.
Un cop vista The Zero Theorem puc entendre la dificultat perquè bàsicament no és una bona pel·lícula. Christoph Waltz interpreta a Qohen, un excèntric un geni dels ordinadors que viu un món corporatiu controlat per una obscura figura anomenada “Direcció”. Qohen viu aïllat i concentrat en la feina, treballa en la solució a un estrany teorema, fins que comença a establir altres relacions.
El problema de la pel·lícula és que és una distòpia visualment carregadíssima, que exhibeix una opulència visual que la fa abandonar qualsevol narrativa. El guió no està ben explicat, i la pel·lícula és confusa i tremendament avorrida. M’atreviria a dir que només l'ha entès Gillian. A part del missatge evident de crear un món imaginari que intenta ser una crítica del món actual, cada vegada més esclau de la tecnologia, la pel·li és completament buida de contingut, navega sense rumb i va donant tombs tota l'estona. Visualment és molt atractiva, pels efectes digitals i colors, ja sabem que això Gilliam ho sap fer bé, però les gairebé dues hores de metratge es fan eternes. 
Se suposa que és una metàfora actual sobre la comunicació, però creieu-me que res té sentit.

Nota: 1,5/5