dimecres, de novembre 26, 2014

Los juegos del hambre: Sinsajo Parte 1

Lluny del que semblava amb la primera pel·lícula, la saga Els jocs de la fam s’ha acabat arrossegant com ànima en pena cada novembre a tots cinemes. S’ha convertit en una successora de La saga Crepúsculo, que no és el que pretenia inicialment. Si la primera part demostrava que podia ser vista també pel públic que habitualment va als cinemes, les dues últimes pel·lícules només poden convèncer als convençuts joves lectors de les novel·les. És molt probable que Gary Ross, director de la primera, hi tingui alguna cosa a veure. Des de que Francis Lawrence s’ha fet càrrec de la direcció de la franquícia, això s’enfonsa. Reconec que vaig ser molt crític amb la segona pel·lícula perquè no avançava res de res el que havíem vist a la primera. En llamas es limitava a explicar-nos el mateix, semblava més un remake pitjor de la primera que no pas una pel·lícula original, però com a mínim passaven coses. No es pot dir el mateix d’aquesta tercera pel·lícula que no ens explica absolutament res. Però quin és el problema? És que no saben què explicar o bé el llibre no donava per fer dues pel·lícules? De moment em decantaré per la segona opció perquè si ho faig per la primera, hauríem de descartar veure la continuació que s’estrenarà d’aquí un any. Aquest problema no és de Los juegos del hambre. Hollywood abandona qualsevol justificació creativa per allargar com sigui les franquícies que els donen diners. Aquest ha estat el cas de Harry Potter, La saga Crepúsculo o el més escandalós, El Hòbbit, que n'han fet tres pel·lícules de tres hores per adaptar un llibre de 300 pàgines. Si aquestes pel·lícules s’haguessin adaptat en una sola probablement estaríem davant de productes millors, però que no haurien donat tants diners i tots sabem que la indústria a aquests nivells només entén de diners i no els expliquis res més. Per sort encara existeixen directors amb talent que són capaços de fer coses positives amb lo que els mana el productor de torn.
Torno a la sensació de buit que deixa la pel·lícula en una entrega que ens prometien acció i que no passa res. En dues hores només hi ha una escena d’acció i mitja, i dic mitja perquè comença, però no en veiem el final, ens l’expliquen. I aquest és el problema de la pel·lícula, que ens expliquen moltes coses, però no veiem res. No entenc com la pel·lícula ha costat 120 milions de dòlars quan moltes vegades els efectes especials són de fireta. Per què escatimen diners en una pel·lícula com aquesta que pot fàcilment arribar a recaptar 800 milions a tot el món? La resposta serà que la gent l’anirà a veure facin el que facin, així que per què esforçar-se? El fet de que no passa res no és l’únic problema, el següent problema és com omplir aquest buit. Solució, amb diàlegs interminables. Us prometo que en aquesta pel·lícula els protagonistes parlen més que a les pel·lícules de Woody Allen. Això és normal en les pel·lícules del director novaiorquès i en moltes d’altres, però no en les pel·lícules que són suposadament d’acció o aventures com aquesta. I el nivell de diàlegs ja us els podeu imaginar. 
Em sap greu veure actors com Woody Harrelson que ve de fer True Detective, o Julianne Moore, incommensurable a cada pel·lícula que fa, al grandíssim Philip Seymour Hoffman,que a més aquesta va ser la seva última pel·lícula abans de morir, o a tota una institució interpretativa com Donald Sutherland, malgastant el seu talent en aquest producte. Però acceptem veure’ls de secundaris perquè això els dóna diners i puguin fer pel·lícules no tant comercials, però molt més interessants. 
No entenc què han fet amb aquesta saga i com han pogut ignorar en les seves seqüeles tot lo bo que tenia la primera. Sinsajo. Parte 1 no és una pel·lícula, és només la introducció d’alguna cosa que no sabem com serà perquè el que passa a la pel·lícula es pot resumir en una frase i a més succeeix en els últims moments. La pel·lícula per si sola no funciona i està per veure si ho pot fer enganxada amb la segona part. 
La manca de tensió i èpica és atribuïble a una direcció plana. És trist admetreu-ho, però Los juegos del hambre s’ha vist superada cinematogràficament per la seva còpia, Divergent. I abans d’acabar fer un incís sobre el doblatge, concretament sobre la dobladora de Jennifer Lawrence que és molt dolenta. Un doblador que llegeix i no interpreta s’hauria de dedicar exclusivament a fer documentals. 

Nota: 1,5/5


dimarts, de novembre 25, 2014

John muere al final

Don Coscarelli va sorprendre als fans del cinema fantàstic al 1979 amb Phantasma, un film de gènere que ja esdevingut de culte. Aquesta pel·lícula el va marcar tant que des de aleshores ha buscat desesperadament fer una altra pel·lícula de culte, resultant sempre en un fracàs. La seva segona pel·lícula més recordada és El senyor de las bestias, una mena de Conan de sèrie B, protagonitzada per Marc Singer, el que seria el Donovan de la sèrie V. Aquesta pel·lícula només ens la mirem amb bons ulls aquells que varem créixer passant estones i remenant en els videoclubs dels anys 80. Malgrat que els d’aquella generació trobem a faltar els videoclubs, què haguéssim donat aquella època per tenir connexió a internet i poder veure les pel·lícules que desitjaven pràcticament a la carta. El romanticisme cinematogràfic del videoclub es va extingir. Les grans franquícies de videoclub que varen sorgir posteriorment ja no teniem aquell no sé què. Precisament aquest romanticisme de videoclub dels 80 és el que intenta recuperar repetidament Coscarelli sense èxit. John muere al final ho intenta, però fracassa estrepitosament. 
Coscarelli portava més de 10 anys sense dirigir res de res. La seva última pel·lícula, Bubba Ho-tep del 2002, era una comèdia de terror de sèrie B protagonitzada per un referent del gènere com Bruce Campbell, que interpretava a un Elvis Prestley que vivia retirat en una residència de Texas, i que es feia passar un dels seus imitadors perquè ningú pensés que estava viu, i que lluitava contra una maligna entitat egípcia. Des de llavors només ha dirigit un episodi de l'extraordinària sèrie Masters of Horror fins arribar a John muere al final. 
La pel·lícula ens presenta una droga que permet viatjar entre dimensions i el temps. John la pren i descobreix que uns éssers d’una altra dimensió volen envair la Terra. El seu amic Wong l’ajudarà a fer front a la invasió.
En aquesta ocasió l’aposta de Coscarelli per la sèrie B ha estat més pressupostària que voluntària. El relat demana efectes especials per fer creïble la història, però quan no tens diners per utilitzar CGI, les limitacions econòmiques et porten a buscar altres recursos. 
El que se li ha oblidat a Coscarelli és que els films de culte no es planifiquen, sorgeixen espontàniament, i acaba essent el públic el que decideix si aquella pel·lícula ignorada per les masses és de culte o simplement és una mala pel·lícula sense elements d’interès.
Un altre factor que juga en contra del relat és la seva narrativa fragmentada que resulta caòtica i fa que la pel·lícula sigui incomprensible. John muere al final comença bé, però es va desinflant a marxes forçades i les seves bones intencions que la convertien una pel·lícula que prometia molt, acaba derivant una absoluta decepció i Coscarelli fracassa al final.

Nota: 2/5

dimecres, de novembre 19, 2014

Matar al mensajero

Hi ha pel·lícules que et deixen xafat i Matar al mensajero n’és una. Suposo que no es pot considerar un spoiler el que vaig a dir, tenint en compte que aquesta història es basa en fets reals i qualsevol persona pot consultar què va ser del periodista Gary Webb. Esteu avisats! Matar al mensajero és una pel·lícula basada en fets reals, massa real. El protagonista s’enfonsa i no es recupera mai. La seva vida se’n va a la merda per fer bé la seva feina i destapar un cas de corrupció de la CIA. I les circumstàncies del seu final resten en una absoluta obscuritat. Aquí no hi ha final feliç ni girs inesperats que posen a tothom al seu lloc.
La pel·lícula ha estat dirigida per Michael Cuesta, que ha dirigit un munt de capítols de la sèrie Homeland. Si alguna cosa tenen en comú la pel·lícula i la sèrie, és mostrar-nos el cantó més fosc de les agències d’espionatge dels Estats Units amb la gravetat del que aquí se’ns explica va passar. La CIA i els diaris grans del país varen enfonsar en la misèria a un periodista local que destapar que, durant el govern de Reagan, la CIA va finançar la Contra a Nicaragua amb diners que provenien de la droga i que aquestes es distribuïen en els barris negres. Els grans diaris del país varen ajudar al govern a desacreditar la notícia perquè no varen ser ells els que la van destapar i varen acceptar de bon grat les pressions del govern. Quan es va demostrar que Webb tenia raó, la notícia va aparèixer en lletra petita perquè les portades estaven ocupades en un tema molt més vital pel país com el cigar de Clinton i les taques en el vestit de Monica Lewinsky. La veritat tampoc va servir perquè Webb continués exercint de periodista.
El protagonista és Jeremy Renner que abandona temporalment les pel·lícules d’acció. Matar al mensajero li suposa una oportunitat de demostrar que és alguna cosa més que un tipus dur i que quan vol també pot ser un bon actor. La seva interpretació del periodista és absolutament immersiva i ens fa oblidar completament a l’actor i quedar-nos amb Gary Webb. Renner aconsegueix transmetre l’angoixa de Webb quan veu que tots els seus companys li giren l’esquena. L’escena del final, en el que el veiem al cantó de la seva família durant la gala del premi de periodista de l’any, és terrible. Veure’l donar la cara davant un auditori de gent que els repudia és devastador.

Matar al mensajero resulta molt recomanable, no només pel seu ritme àgil que et manté enganxat tota la pel·lícula, també per fer una reflexió que fa sobre el funcionament de les estructures de poder, tant polítiques com periodístiques que conviden inexorablement al pessimisme.


Nota: 3,5/5


dimarts, de novembre 18, 2014

Orígenes

Mike Cahill va deixar de ser un desconegut gràcies a Otra Tierra, una de les millors pel·lícules de ciència ficció de farà un parell d’anys. Otra Tierra era una pel·lícula indie que amb molta imaginació, utilitzava l’excusa d’una Terra paral·lela on vivien versions alternatives de nosaltres mateixos. Sota un context de ciència ficció, era l’excusa per parlar-nos de les segones oportunitats i de la redempció. Mike Cahill es retroba amb la mateixa actriu, Brit Marling. Orígenes, com aquí han titulat I Origins, no deixa de ser una expansió de la primera. Cahill ens torna a parlar de les segones oportunitats, però en aquesta ocasió s’atreveix, a anar més lluny del que ens explicava a Otra Tierra. Orígenes és una pel·lícula indie, però el fet de comptar amb més pressupost que Otra Tierra, no li ha restat frescor. La història va de Nova York a la Índia i es multipliquen els exteriors. Orígenes és una barreja de gèneres, tan passa per la ciència ficció, com ens explica una història d’amor que va més enllà de lo imaginable, que incorpora elements científics i religiosos.
Sense desvetllar res un explico l’argument. El doctor Ian Grey és un biòleg que estudia l’evolució de l’ull humà i la possibilitat de que éssers que no tenen o han perdut la vista, la puguin desenvolupar o recuperar. La seva fascinació per l’ull humà el porten a fer fotografies dels iris de les persones, és per això que sempre va càmera en mà. Una nit coneix una noia amb una màscara, en una festa de disfresses, a la que fa una foto del seu iris. Després de mantenir relacions en un lavabo, la perd de vista. La seva obsessió a partir d’aquell moment serà trobar-la, només tenint com a referència la imatge del seu fascinant iris.I em quedo aquí perquè continuar seria desvetllar l’element fantàstic que m’agradaria que descobríssiu per vosaltres mateixos.
En el repartiment, a part de Brit Marling, hi trobem a Michael Pitt, que interpreta a la perfecció al científic, i a la catalana Astrid Bergès-Frisbey, la noia de la que s’enamora el protagonista. L’inici de la pel·lícula, quan desenvolupa la història d’amor, és clau pel que vindrà després. Entre els dos actors hi ha molt bona química, i l’espectador tampoc tarda en enamorar-se de la noia de la mateixa manera que ho fa el protagonista. Aquesta connexió que crea amb l’espectador el vincula emocionalment amb el que és la segona part del relat. Mike Cahill ens porta constantment per terrenys desconeguts a través d’una pel·lícula que equilibra a la perfecció els conceptes científics amb els espirituals. La pel·lícula és un pas endavant amb la carrera de Cahill. Esperem amb fascinació el següent pas.
Orígenes va ser la clara i justa guanyadora del SITGES 2014. Seria d’agrair que la gent deixés de parlar tant d’Interstellar i ho fes més d’Orígenes, entre d’altres coses perquè és millor pel·lícula que la de Christopher Nolan i pot passar injustament desapercebuda. 

Nota: 4,5/5


dimarts, de novembre 11, 2014

Intersetellar

Hi ha una famosa dita que diu que els gossos s’assemblen als seus amos. Si la portem al terreny cinematogràfic podríem dir que les pel·lícules s’assemblen als seus director. Això és el que li passa a Christopher Nolan i al seu cinema. La setmana passada feia unes declaracions en les que criticava les pel·lícules de Marvel Studios. Sense anomenar la productora que és el malson de DC/Warner, Nolan la menyspreava amb el trist argument de que les pel·lícules de veritat no tenen escenes postcrèdits. La tropa de Marvel zombis no va tardar en llançar-se al coll del director de la darrera trilogia de Batman que, com el polític de torn o el jugador de futbol que se’n va de la llengua, va dir que se’l va mal interpretar i que no va dir això. Aquesta prepotència de creure’s el salvador del cinema comercial i ser millor que la  resta, és la mateixa que té Interstellar, que es creu la salvadora de la ciència ficció. Coherence, estrenada farà unes setmanes i que ha costat el mateix que un berenar en un fast-food, li dóna cinquanta mil voltes a tots nivells, fins i tot en el científic, que se suposa que és el punt fort d’Interstellar que, per cert, ha costat 165 milions.
Interstellar extremarà la divisió entre els fans i els detractors de Nolan, ja que esdevé un espectacle de lo que els seus fans estimen i de lo que els seus detractors odien. El problema amb Nolan és el mateix que passa amb el cinema de Woody Allen. El seu públic ja té una opinió feta abans de veure la pel·lícula i no la canvia, independentment que la pel·lícula sigui millor o pitjor. No us penseu que sóc detractor de Nolan, però tampoc en sóc un fan. Sí que li reconec que el seu cinema té un segell personal que el fa destacar i que les seves pel·lícules visualment són molt bones.
Quan veig Memento o Insomnia i llavors veig El caballero oscuro: La leyenda renace o Interstellar em pregunto: què li ha passat a aquest home? Sóc molt fan de les seves primeres pel·lícules, però gens del que està fent darrerament. Només salvo Origen i El caballero oscuro. Segurament els seus actors principals, Leonardo DiCaprio i Heath Ledger respectivament hi tinguin molt a veure.
Anem a per la crítica d’Interstellar, però he cregut oportú fer aquesta introducció al parlar d’algú tant controvertit com Christopher Nolan. Pel que heu llegit fins ara no us penseu que Interstellar és una mala pel·lícula. De fet, fins la última mitja hora, és una mostra de ciència ficció psedocientífica per a masses. Res del que ens explica és nou o original. Tots aquells que som seguidors de la ciència ficció i hem vist qualsevol sèrie d’Star Trek, estem més que familiaritzats amb les teories plantejades a Interstellar. El problema de la pel·lícula és el propi Nolan i l’estil que té per narrar les seves històries. Deixo a part l’aspecte visual que sense cap mena de dubte és lo millor i més destacat de la pel·lícula. A favor d’Interstellar puntua també Matthew McConaughey, l’actor de moda del moment. Des de que va guanyar l’Oscar i va ser el protagonista de la sèrie True Detective, tothom vol veure més coses d’aquest actor que sempre ha estat bo, però que al estar encasellat en papers romàntics, molts no veien més enllà. Només cal donar un cop d’ull a les primeres pel·lícules de l’actor per adonar-se que no ha passat de mal a bon actor de la nit al dia.
Sense explicar massa res direm que Interstellar està ambientada en un moment en el que la Terra està esdevenint tòxica pels seus habitants. Matthew McConaughey és un pare que decideix acceptar una missió de la NASA de viatjar a l’espai i trobar un planeta on els habitants de la Terra hi puguin viure. El preu serà abandonar a la seva família durant uns anys o qui sap si per sempre.
El que durant dues hores i mitja és una correcta pel·lícula de ciència ficció, en els últims vint minuts, es transforma en un melodrama familiar de llàgrima fàcil. Interstellar perd la visió científica que fins el moment era la base de la pel·lícula. El guió deixa de tenir coherència i anul·la tot lo anterior i perd tot el sentit. Nolan porta les coses al punt que vol sense preocupar-se de donar explicacions a l’espectador. La suposada sorpresa final he de reconèixer que se’m va passar pel cap en un moment concret de la pel·lícula, però la vaig descartar perquè pensava que seria massa absurd. Vaig sobreestimar a Nolan. El truc de Nolan és embolicar la troca fins el punt que no t’adonis que t’està venent fum amb no res. Que tinguis la percepció que ets tu el que no ho l'ha entès, no pas el director i el guionista que t’ho estan explicant malament. No us espanteu, els espectadors no tenen la culpa del batibull mental de Nolan. El problema és únicament seu.

Nota: 2,5/5


dimecres, de novembre 05, 2014

Caminando entre las tumbas

Liam Neeson ha tingut una segona vida cinematogràfica a partir de Venganza. En aquesta segona vida, que li ha arribat en plena maduresa, s’ha convertit en un inesperat action-hero que reparteix bufes a tort i a dret. És per això que Caminando entre las tumbas ens pot arribar a confondre i pensar que estem davant una proposta semblant a Non-Stop. Aquí, Neeson, també reparteix, però la pel·lícula no és ni molt menys d’acció, ni el seu personatge té res a veure amb els que darrerament l’han fet popular dins el gènere d’acció. Caminando entre las tumbas és més aviat un thriller amb punts dramàtics, així que si prèviament no sabeu de què va la cosa, és possible que algú es pugui sentir decebut perquè la pel·lícula no acabi essent el que s’espera.
Caminando entre las tumbas està basada en una de la sèrie de novel·les escrites per Lawrence Block i protagonitzades pel detectiu Matt Scudder. No és la primera vegada que Matt Scudder trepitja al cinema. Al 1986 Jeff Bridges va interpretar el mateix personatge a 8 millones de maneras de morir. En aquesta ocasió s’aliarà a contracor amb un traficant de drogues per atrapar a uns assassins que segresten i maten dones.
Caminando entre las tumbas ja avisa, parla de caminar i no de córrer, i la pel·lícula fa això precisament, caminar lentament fins a la seva resolució. La història en sí no és molt original, però el que sí destaca és la seva posada en escena. Amb un innegable aire de sèrie B, la violència es mostra de forma seca i bruta. Els principals valors de la pel·lícula els trobem en un immens Liam Neeson, que mostra una actitud que omple tota la pel·lícula, i també una atmosfera fosca i boirosa, que el seu director, Scott Frank, ens transmet a través de les imatges i la música. Ja he dit abans que a nivell de guió és on més fluixeja, la història no és massa original i en relació a la caracterització de personatges, escapa poc dels arquetips. Malgrat els seus defectes es deixa veure força bé pel seu clima, violència i falta de pretensions.

Nota: 3/5


dimarts, de novembre 04, 2014

Els Boxtrolls

Els Boxtrolls és la nova pel·lícula de Laika, la productora de les millors pel·lícules d’animació stop-motion dels últims anys, responsables de meravelles com Els móns de Coraline i Paranorman.
Els Boxtrolls són unes criatures subterrànies que, degut als tripijocs dels que manen a la superfície, han estat acusats de tot tipus de crueltats, però en realitat els Boxtrolls són incapaços de fer mal a ningú. Entre els Boxtrolls viu Eggs, un nen humà que ha estat criat per aquestes criatures, i que se sent part d’ells, fins que descobreix que en realitat és humà, una espècie de la que no en sap pràcticament res. Eggs intentarà que els humans canviïn la mentalitat hostil envers els Boxtrolls.
Malauradament el resultat final d’Els Boxtrolls es queda molt lluny del que ens van oferir les seves anteriors pel·lícules. No és que sigui una mala pel·lícula, però de les tres de Laika és la més fluixa.  No puc amagar la decepció que m’ha suposat. Això sí, tècnicament està al mateix nivell prodigiós de les anteriors. L'animació stop-motion, combinada amb animació 3-D, i la recreació del món on es mouen els protagonistes és impecable, però en canvi no ho és el guió o els personatges que mai t'arriben a emocionar. El Boxtrolls és la més fluixa de les seves pel·lícules a nivell argumental i de profunditat de personatges. El nen protagonista no emociona com ho feien Coraline o Norman. A Els Boxtrolls li manca aquella màgia i ànima que tenen Els móns de Coraline i Paranorman, que tant bé van connectar amb el públic. Malgrat lo atractiu de lo visual d’Els Boxtrolls, aquesta acaba resultant desesperadament freda. Sembla com si haguessin concentrat tot el temps de producció en la qüestió artística, despreocupant-se del guió, com si aquest els fos igual. En certa manera, i continuant la metàfora de la pel·lícula, els Boxtrolls reals serien els guionistes i els que viuen a la ciutat, el departament d’art. Una pena, però com que sabem que són capaços de fer-ho bé, encara creiem amb Laika!

Nota: 2,5/5


Filth, el sucio

James McAvoy interpreta a Filth el paper més extrem de la seva carrera. Però interpretar un paper tan  llaminer no ens assegura una bona pel·lícula. En canvi sí una extraordinària actuació si el protagonista és un bon actor com McAvoy. Això és just el que ens trobem a Filth, pel·lícula basada en una novel·la d’Irvine Welsh, l’autor de Trainspotting.
James McAvoy interpreta a un detectiu escocès torturat per diferents motius, el més recent és la separació de la seva dona, la qual té la custòdia de la seva filla. El detectiu pren tot tipus de drogues i no para de veure whisky. Viu en un estat mental perjudicial, al temps que creu que el que pot solucionar els seus problemes amb un ascens laboral. Així que utilitzarà tots els seus recursos, la majoria absents d’ètica, per obtenir-lo. Però el fet d’estar col·locat tot el dia farà que les decisions que prengui no siguin encertades i no resultin com ell espera.
El problema principal de la pel·lícula és que el guió, la història, és totalment inexistent. Tot es mou al voltant del plantejament que acabo d’explicar i no va més enllà. Filth es redueix a fer un retrat d’un protagonista que va perdent facultats a mida que avança la pel·lícula arribant a un estat mental final absolutament caòtic. Filth esdevé un seguit de fets vistos des del punt de vista d’un borratxo, i la pel·lícula es va tornant cada vegada més incoherent i boja. A mida que avança s’ensorra, al mateix temps que ho fa el protagonista en aquest pou de merda que és ell mateix. També caldria analitzar el retrat brut i alcohòlic que fa de la societat escocesa. De fet tota la pel·lícula és així, bastant fastigosa, com ja ens avança el mateix títol.
Si la pel·lícula fos alguna cosa més que el deliri d’un borratxo estaríem davant una bona pel·lícula, però no és així. Filth només s’aguanta per la superba interpretació de James McAvoy, físicament deteriorat per interpretar aquest detectiu acabat, que no fa més que espifiar-la més i més. Una mica com li ha passat al seu director, John S. Baird, que perd el control de la pel·lícula al igual que el personatge de McAvoy per el control de la seva vida.

Nota: 2,5/5


dilluns, de novembre 03, 2014

[REC] 4

Quarta entrega de la saga [REC] que va inaugurar el passat Festival de Sitges. Després del genial parèntesis de la tercera part, dirigida per Paco Plaza, Jaume Balagueró torna a la direcció de la saga reprenent, amb poca fortuna, l’argument de la segona part. [REC] 4 és una decepció absoluta i esdevé un autèntic bluf.
La primera és, sense cap mena de dubte, la millor pel·lícula de terror del cinema espanyol. Un guió simple i una autèntica muntanya russa d’emocions. Un túnel del terror cinematogràfic que es gaudeix de forma brutal. a les fosques en una sala de cinema. La segona va ser tota una decepció. No feia por, el protagonisme passava en mans dels Geos i intentaven buscar una explicació innecessària on no feia falta. Recordeu l’origen demoníac de virus? La tercera oblidava la segona completament i apostava per fer una comèdia terrorífica al més pur estil Posesión infernal. I amb la quarta, [REC] torna a decebre perquè continua l’estil de la segona, i repeteix exactament els mateixos errors. [REC] 4 no fa por, el guió és absurd i les interpretacions són lo pitjor que veurem en anys, fins el punt que es nota que els actors estan llegint o recitant de memòria. Personalment, no li perdonaré a Balagueró que hagi destrossat completament el personatge que va construir Manuela Velasco a la primera pel·lícula, ja que l’ha convertit en uns histèrica insuportable, convertint el seu personatge en totalment irreconeixible. Tampoc és verídic fer creure a l’espectador que entre la primera pel·lícula i aquesta ha passat un dia, quan el físic de Manuel Velasco evidencia que efectivament han passat 10 anys. Però Velasco no és la única histèrica de [REC] 4, la resta de protagonistes no parlen, es passen pràcticament tota l’estona cridant i esbroncant-se.
Els supervivents de l’edifici on succeïen els fets de la primera i segona pel·lícules, són portats en un vaixell a alta mar, per poder aïllar la infecció en cas de que es descontroli. Entre els supervivents reconeixem a la reportera Ángela Vidal i a dos Geos. Al vaixell trobem tant a la tripulació com un equip d’investigació a les ordres del doctor Ricarte. Ricarte ha construït un laboratori en el que experimenta amb el virus que portava la Nena Medeiros. Ricarte perdrà el control de la investigació i la tripulació començarà a infectar-se.
Ambientar aquesta segon en un vaixell ha estat un error M’hagués interessat més veure com el virus s’escampava per Barcelona, però entenem que el pressupost donava pel que donava i que no hi ha hagut més imaginació que la del euro. I si no, que m’expliquin la poca originalitat de la proposta i la previsibilitat de tot el relat.
Entre les interpretacions dels actors, les línies de diàleg i els girs de guió, [REC] 4 s’acaba convertint en una comèdia inintencionada, no pas intencionada com era la tercera. El problema és que també és terriblement avorrida.
I després xiulen Annabelle a Sitges quan [REC] 4 és molt pitjor. En fi!


Nota: 1,5/5