dissabte, d’octubre 11, 2014

#Sitges2014: Miralls i nines posseïdes

Més val tard que mai, però l'ingent quantitat de pel·lícules a veure no m'ha donat temps a fer les cròniques amb més puntualitat. Així que anem per feina i començo amb el penúltim article dedicat a Sitges, amb les pel·lícules projectades entre dimarts i dimecres.
El plat fort del dimarts va arribar a la nit amb Oculus, una brutal pel·lícula de por, que sí que en fa, narrada en dos moments del temps que es van simultaniejant. En aquest cas l'encanteri o possessió arriba a través d'un objecte, un mirall amb fantasma inclòs, que va provocar una desgràcia familiar. La filla de la família investigarà sobre el cas i planejarà una venjança contra l'esperit que el posseïx. Entre els al·licients per veure-la hi trobem a l'actriu de Battlestar Galactica, Katee Sackhoff.
També varem veure Jamie Marks is Dead una interessat i atmosfèrica pel·lícula de tall clàssic. Una història de fantasmes amb bullying pel mig. Jamie Marks és un adolescent que apareix mort al cantó del riu. Aviat descobrirem que patia assetjament per part dels membres de l'equip de futbol. Jamie es manifestarà en forma de fantasma davant dos alumnes que tenen algun sentiment de culpa per la seva mort, ja que mai el varen defensar. Un d'ells és membre de l'equip de futbol, lúnic que no l'assetjava, i l'altra una companya de l'escola. Ambdós companys s'enamoren, enduts per aquest sentiment de culpa, però no compartira la forma d'actuar davant l'aparició fantasmagòrica de Jamie. Bon clima amb una història senzilla i amb una poderosa fotografia i atmosfera claustrofòbica.
How I Live Now és una bona pel·lícula protagonitzada per adolescents amb elements de fantàstic que dignifica aquest gènere, demostrant que es poden fer bones pel·lícules fantàstiques amb adolescents, i que no tot en aquest gènere han de ser porqueries com Crepúsculo, que no poden ser visibles per ningú fora del seu públic objectiu. En aquest cas l'acció es concentra a Anglaterra, que ha estat víctima d'un atac nuclear. El terror es manifesta a través d'una situació desesperada que donarà poques concessions a l'espectador. 
Spring és una bona pel·lícula romàntica amb elements fantàstics que podria funcionar perfectament sense aquests ingredients, però que li donen un afegit nou. Perquè m'entengueu, seria com si un dels protagonistes d'Antes del amanecer fos una mena de criatura fantàstica i, a l'igual que la pel·lícula de Linklater, la relació sentimental tingués un temps limitat per desenvolupar-se. Això implica que les converses entre la parella també giren al voltant de cm és ser un ésser fantàstic. Modesta pel·lícula, però ben escrita i amb bones idees. 
David Cronenberg tornava a Sitges després de la fallida Cosmopolis amb Maps to the Stars. A Sitges sempre ha estat un director apreciat, però ja amb Cosmopolis va demostrar una manca de rumb que confirma Maps to the Stars. No essent tant dolenta com Cosmopolis, és un retrat fàcil de la societat de Hollywood, digne d'algú que ho veu des de fora, i que no és propi d'un director de cinema que ha viscut darrera del teló totes les perversions de Hollywood. Li hem d'agrair que aquest cop, malgrat que dolent, el guió sigui comprensible. La pel·lícula només s'aguanta per la interpretació incommensurable de Julianne Moore.
These final hours és l'enèsima pel·lícula sobre la fi del món que toca tots els tòpics del gènere, inclòs el final que és calcat a una pel·lícula de Hollywood estrenada aquest any. Al planeta només li queden poques hores, i el protagonista intentarà treure profit al temps que li queda de vida del planeta i a sí mateix. Això si els salvatges, que dieun ser persones, que es trobarà pel camí no li ho impedeixen. Tira enrera la seva poca originalitat i el catàleg de tòpics. Malgrat tot, l'acabat és bo.
Tanco el dimarts amb Goodnight Mommy, un plom de pel·lícula austríaca que te la veus a venir des del primer minut. Imitant l'estic de Haneke, i recalco per imitar perquè, a més, el director és un mal imitador. Veurem uns germans maleducats que molesten a la seva mare, la qual acaba de sortir d'una operació. La mare tampoc és l'exemple del que hauria de ser una mare. Total, més d'una hora veient a nens fent coses de nens, per portar-nos a una violència que ja es veu a venir. Si no, això no seria Sitges. 
I passem a dimecres. El dia s'aixecava amb èxit amb la projecció de La French, un thriller protagonitzat per Jean Dujardin (The Artist) basat en fets reals. La pel·lícula narra la història de persecució d'un nou magistrat disposat a acabar amb la màfia de Marsella, que també exportava droga a Nova York, i que era coneguda com La French Connection. El thriller està molt ben executat i interpretat. M'ha agradat sobretot el retrat dels personatges, la fotografia i el seu ritme trepidant.
Passem amb la decepció del dia, Annabelle. Al final de la pel·lícula el públic va xiular. S'ho mereixia? Sí i no. Ho dic perquè a Sitges s'aplaudeix tot, s'ho mereixi o no. És Annabelle el pitjor que hem vist? No, ni de conya. Us prometo que s'ha aplaudit autèntics esperpents que mereixien ser xiulats. Què ha passat? Crec que el tema és que veníem d'Expediente Warren i si la valorem com un spin-off del film dirigit per James Wan, doncs sí, és una autèntica decepció. Annabelle és una pel·lícula de terror més de les que es fan des de Hollywood. De manual si voleu. Agafem tots el tòpics de les pelis de terror, agafem un director amb poca personalitat que farà tot el que digui els productors i, sobretot, rodem ràpid per fer calaix. I... voilà! Aquí arriba la pel·lícula de la nina maleïda Annabelle. Annabelle esdevé el típic producte de Hollywood concebut per fer calaix. Està mal fet? Personalment també penso que un dels errors ha estat explicar l'origen de la nina quan més interessant hagués estat explicar la història amb les universitàries d'Expediente Warren, i deixar l'origen de la nina per uns pocs flashbacks. 
La cosa tampoc va millorar amb The Double, una avorrida i pretensiosa pel·lícula protagonitzada per Jesse Eisenberg que adapta un Dostoievski. Avorrida perquè el doble no entra en escena fins a mitja pel·lícula quan ja t'ha crescut la barba esperant que passi alguna cosa interessant. Això si no t'has adormit abans. 
Més alegria ens va donar A Hard Day, film coreà que comença molt fluix, però que va de menys a més, i al final ens deixa amb molt bon gust de boca. Una mescla entre thriller i comèdia sobre un policia que comet un atropellament. Ho intentarà a amagar i a mida que van sortint proves que l'inculpen intentarà amagar-ho, fins descobrir una conspiració de la que no n'era conscient. No falta la violència, però el que més destaco és la direcció. Una pel·lícula molt ben rodada que pot ser també del gust del públic acostumat a veure només produccions occidentals. 
A continuació varem poder veure Asmodexia, una de les produccions més amateurs que hem vist aquest any. Al seu favor s'ha de dir que no ha comptat amb cap ajuda pública. Desgraciadament la manca de pressupost es nota i esdevé un producte força esperpèntic. 
Tornaven a Sitges els responsables de dues pel·lícules celebrades pels fans com À l'interieur i Calvaire, que personalment sempre he trobat horroroses. Aquest cop s'han superat, i per més malament, amb Aux Yeux Des Vivants, una incomprensible barreja entre Els Goonies i elements de cinema gore. El malvat és un monstre castrat, clavadet a un Gollum passat d'hormones, que perseguirà a uns nens i a les seves famílies fins matar-los. Parlar de guió en aquesta pel·lícula seria dir massa. Tot plegat és un encadenat d'escenes violentes sense solta ni volta, on la lògica argumental ni hi és ni se l'espera. De lo pitjor que s'ha vist al Festival.
Demà la crònica dels últims dies.