L'argentí Damián Szifróm ha estat
el director i guionista d'aquest èxit inesperat del cinema argentí. Relatos
salvajes està dividida en sis episodis, independents entre ells, al més pur
estil Tales from the Crypt. El denominador comú és posar els personatges en una situació límit perquè acabin mostrant el seu cantó més salvatge. No es tracta
d'històries estrictament fantàstiques, si no d'aquelles que la violència es
presenta carregada d'humor negre. Lo millor és alguna vegada ens hem trobat en
una situació semblant que Szifróm posa al límit. Situacions, en principi
quotidianes, com que se t'emporti el cotxe la grua o trobar-se al típic
impresentable al volant, deriven en situacions de violència extrema. L’exageració
porta a una violència desbocada que converteix les escenes en una comèdia
negra. Relatos salvajes ja ens avisa i no ens enganya, el que veurem és molt
salvatge. En aquestes situacions extremes, utilitza l'humor negre per fer una
crítica de tipus social i econòmic, deixant una esperança per a l'existència de
la justícia divina.
Afortunadament, Relatos salvajes,
aconsegueix desempallegar-se del problema de les pel·lícules episòdiques, que
normalment és la seva irregularitat, i al final no acaben funcionant. Però
Relatos salvajes funciona de meravella. Tots els relats són molt bons, sempre
n'hi ha algun que és el favorit, però us aviso que costa decidir-se. Això és
gràcies al nivell elevat de totes les històries. La pel·lícula ha estat presentada
per Argentina com a millor pel·lícula de parla no anglesa pels Oscar.
Es pot fer una pel·lícula
terrorífica i divertida al mateix temps? Relatos salvajes respon contundentment
de manera afirmativa en una pel·lícula capaç de presentar-nos el pitjor de la
humanitat sense renunciar a l'entreteniment. Segurament és per això que resulta
també un pèl pertorbadora.
Nota: 4/5
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada