dilluns, d’octubre 20, 2014

Perdida

Excel·lent nova pel·lícula de David Fincher, que com sempre, és tot esdeveniment. Si hem de buscar un referent a la seva filmografia, Perdida estaria més en la línia de Zodiac. 
Els pilars de la pel·lícula són dos. Primer, òbviament, la direcció. David Fincher és un excel·lent realitzador amb un domini de la professió que el fa brillant. Actualment, podríem comptar amb els dits d’una mà aquells directors que controlen l’aspecte visual de les seves pel·lícules com ho fa Fincher. Podria rodar una pel·lícula a lo Albert Serra i segur que seria trepidant. Però, més enllà de lo visual, que ja se li suposa, troba el to i el ritme adequats per la construcció del relat. El segon pilar de Perdida és el guió. Un guió excel·lent, ple de girs inesperats, que et van portant constantment per camins que no saps on van a parar. En una industria cinematogràfica plena d’arguments repetits i previsibles, la pel·lícula de Fincher és un far ple d’esperança dins el cinema comercial. Suposo que part del mèrit també li hem de donar al best-seller escrit per Gillian Flynn el qual ha adaptat la mateixa autora per la pel·lícula de Fincher. Perdida és com el llibre que et poses a llegir a la nit i que no el pots deixar. Cada moment t’enganxa, tens ganes de més, i les seves dues hores i mitja passen en un sospir. La història no es limita només a explicar-nos la desaparició, també és una excusa per parlar-nos de les relacions matrimonials i també del circ en què s’han convertit els mitjans de comunicació. El guió es mou en diferents capes molt profundes. Perdida és d’aquelles pel·lícules que donen llargues estones de debat després d’haver-la vist.
Curiosament l’aspecte que he trobat més fluix de la pel·lícula és la interpretació, concretament em refereixo a Ben Affleck. A veure, Ben Affleck no ho fa ni millor ni pitjor que les altres vegades, simplement ho fa igual. És el tipus d’actor que és i tampoc se li pot demanar més. Quan està seriós no mostra cap expressivitat, i quan somriu sembla que estigui veient al mateix actor que treballava amb Kevin Smith. Però vaja, tampoc ens dedicarem a destrossar-lo perquè si alguna cosa té aquesta pel·lícula, és que el seu personatge tampoc requereix d’una gran interpretació i el paper ja sembla fet a la mida de les seves limitacions. Per acabar amb Affleck comentar que ja es devia preparar físicament per fer de Batman, perquè en moltes escenes sembla un armari i l’actor, degut a la seva amplada, es mou certa dificultat. Al cantó d’Affleck, trobem a Rosamund Pike, actriu britànica que interpreta a l’esposa perduda de la pel·lícula, i que, afortunadament, té més registres interpretatius que el seu company, els quals demostra a la perfecció. Està excel·lent, poc més a dir. Pel que fa als secundaris, destaco a Tyler Perry, que no és precisament el meu favorit, però el seu personatge de l’advocat l’he trobat genial, i també Neil Patrick Harris (Cómo conocí a vuestra madre), al que no havíem vist en drama fins ara. El cas és que no me l’he acabat de creure, reconec que no em podia treure en Barney del cap mentre l’estava veient.
Perdida no és perfecte, té els seus defectes, però què voleu que us digui, m’ha entusiasmat i les seves mancances són aixafades amb crueltat per les seves virtuts.


Nota: 4,5/5