dijous, d’octubre 30, 2014

El juez

Robert Downey Jr. aparca temporalment el seu paper de Tony Stark/Iron Man per posar-se en la pell d’un individu més normal. L’actor de Los Vengadores interpreta a Hank Palmer, un advocat sense escrúpols, d’aquells que no tenen cap sentiment de culpabilitat a l’hora de defensar a culpables mentre tinguin els diners per pagar la seva desorbitada minuta. Com ha arribat Hank a ser un advocat arrogant i triomfador amb una vida professional plena, però amb una vida familiar a punt d’ensorrar-se? Això és el que ens explicarà la pel·lícula al llarg de dues hores i quart. Tot es precipita quan rep la notícia de la mort de la seva mare i ha de tornar al seu poble natal, a Indiana. Allí es retrobarà amb el seu pare, el jutge del poble, amb el que fa anys que no es parla. El que havia de ser una visita ràpida no ho serà, ja que el pare serà acusat d’haver atropellat deliberadament a un criminal, que va fer engarjolar en el passat, el qual acaba de sortir de la presó. El juez desgranarà la relació entre els diferents membres d’aquesta família i els fets del passat que els han portat al punt que són ara.
Les relacions familiars que podem veure a la pel·lícula, són tant complexes i tenses al mateix temps que m’han recordat a les d’Agost, la pel·lícula protagonitzada per Meryl Streep. Malgrat que El juez podria entrar en el que coneixem com a gènere judicial perquè part de l’acció transcorre en el judici del pare de Hank, jo no la qualificaria així perquè, al final, saber si el pare va atropellar o no al criminal és el de menys. El judici en realitat és el catalitzador perquè pare i fill es sincerin mútuament, perquè ho deixin anar tot i cadascú exposi el perquè van fer el que van fer. El que veritablement importa a la pel·lícula és la història que va canviar aquesta família. En moments claus d’El juez és desencadenen un tsunami de sentiments que acaben convertint El juez en una pel·lícula de pura emoció.
El pilar fonamental en el que se sustenta El juez són els seus dos actors principals: Robert Downey Jr. i Robert Duvall. Una parella d’actors amb una química extraordinària que fa que la pel·lícula funcioni en els moments que no ho hagués fet amb uns altres actors. Veure actuar junts a Robert Downey Jr. i Robert Duvall és un autèntic regal, dos actors magnífics que al ajuntar-se, encara es creixen més i un fa millor a l’altre. És tot un plaer veure’ls junts, ja que són capaços de mostrant-nos aquesta relació entre pare i fill sustentada en l’amor, però que a través de les decisions que han arribat a prendre al llarg dels anys, com veiem d’inici, t’indueixen a pensar el contrari.
Si El juez no us toca d’alguna manera, és que sou de pedra


Nota: 4/5


dimarts, d’octubre 28, 2014

El chico del millón de dólares

Jon Hamm, el protagonista principal de Mad Men, encapçala el repartiment d’aquesta pel·lícula, basada en fets reals, produïda per Walt Disney. Hamm interpreta a un agent esportiu que, per reflotar la seva empresa, viatja fins a la Índia per trobar nous talents. La idea és reconvertir a dos jugadors de criquet en jugadors professionals de beisbol. La seva estratègia consisteix en fer un concurs de talents, el Million Dollar Arm, que recorri les principals ciutats de la Índia. Els que quedin en primer i segon lloc, guanyaran una recompensa econòmica, i hauran de marxar als Estats Units, on disposaran de pocs mesos per convertir-se en jugadors de beisbol d’elit.
El primer xoc pels espectadors de Mad Men és veure a Jon Hamm conduint cotxes moderns, utilitzar el telèfon mòbil i veure’l roba contemporània. Un cop superat això, ens deixem endur pel carisma de l’actor que atorga al seu personatge una presència contundent, tal com fa a Mad Men amb Don Draper. El chico del millón de dólares és una pel·lícula de bon rotllo on tots els personatges cauen bé, i l’espectador veu la pel·lícula amb un somriure constant. Els moments més divertits es produeixen amb l’arribada dels jugadors indis a Nord-amèrica i el previsible xoc cultural d’uns nois que no parlen anglès i no coneixen les comoditats i la cultura del món occidental.
Sí que és cert que Jon Hamm està molt bé en aquesta pel·lícula, però també cal destacar als veterans secundaris com Bill Paxton i Alan Arkin, o als menys coneguts actors d’origen indi, Suraj Sharma (La vida de Pi) i Madhur Mittal (Slumdog Millionaire).
Malgrat la sensació positiva que et deixa, si l’analitzes fredament, no pots ignorar que tot és molt previsible i que s’endevina amb extremada facilitat quina serà l’escena següent. Però també he de dit que com que et deixes emportar pels actors, i al final, li perdones els defectes perquè acaba resultant una pel·lícula molt agradable.

Nota: 3,5/5


dilluns, d’octubre 27, 2014

Coherence

Un any ha tardat en estrenar-se la millor pel·lícula del SITGES2013, que només es va endur el premi al millor guió. Coherence va esdevenir un exemple sensacional de com fer una excel·lent pel·lícula de ciència ficció, sense efectes especials i amb un pressupost ridícul.
Coherence és una pel·lícula independent rodada en un sol escenari. Un grup d'amics es reuneixen per sopar i observar el pas d'un cometa. Em els recorda que al 1923, el pas d'un cometa va alterar la personalitat dels habitants d'un petit poble de Finlàndia. De sobte, la llum se'n va. A partir d'aquell moment alguna cosa canviarà. Només una casa del veïnat té llum. Dos dels comensals decideixen anar-hi per investigar què passa. Quan tornin a la casa de la que han sortit, aquesta no serà igual a com era al marxar. M'agradaria explicar-ne més coses de l'argument, però és millor que com a espectadors aneu entrant lentament en el que Coherence proposa. Coherence està feta pel boca a boca, i és la típica pel·lícula de ciència ficció de la que tothom en parla quan la veu. Així ha passat per tot arreu on s’ha pogut veure.
Coherence, amb el pressupost d'una sabata i una espardenya, s’atreveix a jugar a la mateixa lliga de Fringe. Amb només diàlegs i imaginació, construeix una història de viatges en el temps i realitats alternatives que fa front a les grans produccions de Hollywood, que compten amb caríssims efectes especials, però que majoritàriament els manca una bona història que narrar. Pura ciència ficció sense efectes especials de cap mena. Tot això gràcies a un guió excel·lent que, a més, sap sorprendre a l'espectador, posant-lo a prova minut rere minut. Coherence es nodreix de la ciència ficció clàssica, així com dels còmics de superherois on el tema del multivers és molt habitual. Coherence no busca ser una pel·lícula científica malgrat utilitza les teories d'Stephen Hawking sobre les realitats múltiples. El director i guionista explica que el cometa és l'excusa per portar a l'espectador a un lloc similar a un episodi de La dimensió desconeguda.
Coherence és exactament la raó per la que un sent amor cap a la ciència ficció.


Nota: 4,5/5


Cuando despierta la bestia

Avorrida pel·lícula que vàrem poder veure a Sitges fa un parell de setmanes. Cuando despierta la bestia no és res més que còpia danesa de Déjame entrar, que canvia els vampirs per els licantrops.
La protagonista és Marie, una jove tancada en la comunitat costanera en què viu. La seva mare està en una cadira de rodes, i el seu pare s’ocupa de mantenir les mirades allunyades del poble envers la seva esposa i la seva filla. Un dia, Marie descobreix que el seu cos està començant a transformar-se. Li surt pèl al pit. Una mena de Teen Wolf femenina a l’estil nòrdic? No, si hagués estat així encara tindria un mínim de gràcia. La noia es començarà a adonar que el seu problema pot ser hereditari. Al mateix temps, la noia, que precisament no és gens guapa, s’acaba lligant amb el guapo del poble. A veure, tampoc és que en aquest poble hi hagi molt per triar, però aquesta relació forçada no deixa de ser absolutament inversemblant.
Cuando despierta la bestia és una pel·lícula previsible i absolutament mancada de gràcia. La suposada qualitat del cinema nòrdic és més virtual que real i aquesta pel·lícula n'és un exemple claríssim. El problema principal de la pel·lícula és que la bèstia a la que es refereix el títol no desperta fins 85 minuts de tedi, per proporcionar-nos cinc minuts de sang, en unes escenes massa fosques. El que se suposava que havia de ser clímax final potent, acaba essent del tot decebedor. Una estafa a tots nivells i una pèrdua de temps evitable.

Nota: 1,5/5


dimecres, d’octubre 22, 2014

Relatos salvajes

L'argentí Damián Szifróm ha estat el director i guionista d'aquest èxit inesperat del cinema argentí. Relatos salvajes està dividida en sis episodis, independents entre ells, al més pur estil Tales from the Crypt. El denominador comú és posar els personatges en una situació límit perquè acabin mostrant el seu cantó més salvatge. No es tracta d'històries estrictament fantàstiques, si no d'aquelles que la violència es presenta carregada d'humor negre. Lo millor és alguna vegada ens hem trobat en una situació semblant que Szifróm posa al límit. Situacions, en principi quotidianes, com que se t'emporti el cotxe la grua o trobar-se al típic impresentable al volant, deriven en situacions de violència extrema. L’exageració porta a una violència desbocada que converteix les escenes en una comèdia negra. Relatos salvajes ja ens avisa i no ens enganya, el que veurem és molt salvatge. En aquestes situacions extremes, utilitza l'humor negre per fer una crítica de tipus social i econòmic, deixant una esperança per a l'existència de la justícia divina.  

Afortunadament, Relatos salvajes, aconsegueix desempallegar-se del problema de les pel·lícules episòdiques, que normalment és la seva irregularitat, i al final no acaben funcionant. Però Relatos salvajes funciona de meravella. Tots els relats són molt bons, sempre n'hi ha algun que és el favorit, però us aviso que costa decidir-se. Això és gràcies al nivell elevat de totes les històries. La pel·lícula ha estat presentada per Argentina com a millor pel·lícula de parla no anglesa pels Oscar.
Es pot fer una pel·lícula terrorífica i divertida al mateix temps? Relatos salvajes respon contundentment de manera afirmativa en una pel·lícula capaç de presentar-nos el pitjor de la humanitat sense renunciar a l'entreteniment. Segurament és per això que resulta també un pèl pertorbadora.


Nota: 4/5


dimarts, d’octubre 21, 2014

Las Tortugas Ninja

Nova adaptació cinematogràfica en imatge real de les populars Tortugues Ninja. En aquesta ocasió, els vestits de goma de la trilogia dels 90 són substituïts per unes tortugues digitals, convertint la pel·lícula en un producte digne dels nostres temps. Altra cosa és si aquestes tortugues han anat més enllà de la dignitat.
Comencem pel hype negatiu que s’havia creat. Una pel·lícula de les Tortugues Ninja produïda per Michael Bay no presagiava res de bo. Per sorpresa de tothom, la taquilla nord-americana va funcionar prou bé, i del suposat fracàs de l’estiu va passar a ser la sorpresa en taquilla de l’estiu. Les crítiques que ens han arribat fins la seva estrena aquí, un retard impresentable de dos mesos i mig respecte als Estats Units, han estat negatives. Així que, ho confesso, vaig anar al cinema esperant trobar-me amb una burrada com l’adaptació en imatge real de Bola de drac. Afortunadament no va ser així. La frase “me l’esperava pitjor” és la primera que em va venir al cap al sortir del cinema, pel que el balanç acaba essent, a contra pronòstic, positiu i no tens la sensació de que has perdut dues hores. Però, és Las Tortugas Ninja una bona pel·lícula? No, ni molt menys, però com a mínim no ofèn.
Començarem pel que m’ha agradat. La banda sonora instrumental de Brian Tyler, molt superheroica i que va com anell al dit als personatges. També els moviments de les tortugues que són absolutament creïbles. De fet, quan són nens, te les emportaves a casa les quatre. I també a destacar en particular, dues escenes d’acció: la de la lluita entre l’Estallicó i en Trinxant, i la del descens del camió per la neu amb les tortugues pel mig.
I ara anem pel que no m’ha agradat. Primer, el guió, que és inexistent. Simplement es limita a encadenar les escenes d’acció sense aprofundir en els personatges. Ni tals sols s’esforça a diferenciar les tortugues entre elles, més enllà de saber que en Michelangelo és el que fa bromes i que Raphael és el seriós del grup. I ja no parlo dels personatges humans que són directament irrellevants i s’emporten els pitjors diàlegs. Tampoc m’ha agradat un fet que no és particular d’aquesta pel·lícula, ja que és una cosa generalitzada en totes les adaptacions, que és la mania de connectar-ho tot. Aquí connecten l’origen de les tortugues amb April. No cal! És innecessari i aquestes coincidències li treuen credibilitat. Ja que hem tret a l’April anem per Megan Fox, que demostra sense complexes que és una actriu nefasta. Posa la mateixa cara en tota la pel·lícula, la mateixa mentre dóna les notícies que quan està a punt de morir aixafada a l’asfalt. La única aportació de Megan Fox és marcar cul amb uns texans cenyits. L’altra és la música. Convertir les tortugues en unes fanàtiques de la música rap i fer-les vestir amb cadenes daurades em sembla un error. Són Tortugues Ninja, no 50 Cent! Tampoc m’ha agradat la poca força amb la que comença la pel·lícula. Les Tortugues no surten fins passat un quart d’hora llarg. El públic d’aquesta pel·lícula és majoritàriament infantil. Un públic impacient incapaç de concebre que durant més de quinze minuts no apareguin els personatges que ha vingut veure. I acabo amb el disseny de les tortugues, que no em sembla del tot malament, però que s’han passat ja que semblen passades d’esteroides. Per altra banda, he trobat a faltar que la pel·lícula no hagi tirat més pel que era la sèrie d’animació dels 80, que és la que recorda majoritàriament la gent quan pensa en les tortugues, però reconec que feia més infantil el producte original, i que per aquesta adaptació han tirat pel camí del mig. Si m’hagués inclòs el tema musical de l’original en algun moment ja m’hagués quedat content.
Tots aquests problemes crec que es deuen a una falta de confiança de la productora. Falta de confiança per no haver contractat un bon director. Jonathan Liebesman és responsables de porqueries com La matanza de Texas: el origen, Invasión a la Tierra o Ira de Titanes. Què esperàveu? Us imagineu que hauria pogut fer amb aquests personatges algú com James Gunn (Guardianes de la Galaxia)? I remato amb els actors humans. Tant costava buscar bons actors o com a mínim emblemàtics? Megan Fox i William Fichtner? Que vingui Marvel i li ensenyi a Michael Bay com s’ha de fer una càsting. De totes maneres no llenço la tovallola i veient que han aconseguit recaptar 374 milions de dòlars a tot el món, i les Tortugues han demostrat que són rentables, espero que Paramount contracti un director de debò.


Nota: 2,5/5


Annabelle

Spin-off de l’excel·lent film de terror dirigit per James Wan, Expediente Warren: The Conjuring, centrat en la nina Annabelle que protagonitzava el pròleg. La idea de fer una pel·lícula sobre la nina va sorgir de la ment de James Wan. A la velocitat de la llum, New Line Cinema va recollir el guant i es va posar a preparar en temps rècord aquest spin-off. Annabelle s’estrena poc més d’un any després que ho fes Expediente Warren, imagino que per allò de que no es refredi l’èxit. Amb Wan fora de l’equació, ja que ha decidir abandonar el cinema de terror per passar a dirigir la propera pel·lícula de la saga A todo gas, New Line va escollir ràpidament i sense pensar-s’ho al nou director. John R. Leonetti, que va ser el director de fotografia d’Expediente Warren, va ser triat per la productora per no trencar amb l’aspecte visual de la saga. Un cop vista la pel·lícula, és de calaix que New Line tenia que haver-se preocupat més en trobar un director amb suficient nivell o experiència, enlloc de basar la seva decisió en només l’aspecte visual. Està clar que això passa per les presses, per no tenir ganes de buscar un director i limitar-te a agafar el que tens més a mà. L’ambició econòmica de New Line ha acabat passant factura a la qualitat d’una pel·lícula que s’ha fet amb molta pressa. Les presses es noten en tots els elements de la pel·lícula, entre ells el guió, que lluny de voler crear una història original, tira de manual, canvia quatre frases i acaba sortint un film de terror amb tots el tòpics. Si alguna cosa no pot ser una bona pel·lícula de terror és previsible i Annabelle ho és fins a l’infinit.
Annabelle ha cabrejat molt als fans, primer perquè venim d’una pel·lícula excel·lent com Expediente Warren, i trobar-se amb això ha suposat una autèntica decepció. Admeto que la vara de mesurar seria una altra si abans no hi hagués hagut Expediente Warren. La pel·lícula no està mal feta, però es nota massa que només l’han feta per fer calaix i han abandonat en la seva producció qualsevol pretensió artística.
La pel·lícula ens explica, innecessàriament, els orígens de la nina Annabelle i el perquè de la seva maledicció, que recorda molt, per no dir que són els mateixos, a les del ninot més il·lustre del cinema de terror, Chucky. Però Annabelle no parla, ni tampoc es mou com esperem que faci. Simplement es dedica a fer el mateix que un vulgar fantasma. Sincerament, esperàvem més d’aquesta nina. Crec que la idea original de la pel·lícula, que era desenvolupar la història de les universitàries del pròleg d’Expediente Warren, hagués estat més encertada, deixant els fets que porten a la possessió de la nina com un misteri, o bé, si els productors tenien una necessitat imperiosa d’explicar-ho, fer-ho a través d’un flashback. Però a part de tot això, el problema el problema principal de la pel·lícula és que no fa por, i la nina no dóna el mal rotllo que hauria de  transmetre.


Nota: 2/5


dilluns, d’octubre 20, 2014

Perdida

Excel·lent nova pel·lícula de David Fincher, que com sempre, és tot esdeveniment. Si hem de buscar un referent a la seva filmografia, Perdida estaria més en la línia de Zodiac. 
Els pilars de la pel·lícula són dos. Primer, òbviament, la direcció. David Fincher és un excel·lent realitzador amb un domini de la professió que el fa brillant. Actualment, podríem comptar amb els dits d’una mà aquells directors que controlen l’aspecte visual de les seves pel·lícules com ho fa Fincher. Podria rodar una pel·lícula a lo Albert Serra i segur que seria trepidant. Però, més enllà de lo visual, que ja se li suposa, troba el to i el ritme adequats per la construcció del relat. El segon pilar de Perdida és el guió. Un guió excel·lent, ple de girs inesperats, que et van portant constantment per camins que no saps on van a parar. En una industria cinematogràfica plena d’arguments repetits i previsibles, la pel·lícula de Fincher és un far ple d’esperança dins el cinema comercial. Suposo que part del mèrit també li hem de donar al best-seller escrit per Gillian Flynn el qual ha adaptat la mateixa autora per la pel·lícula de Fincher. Perdida és com el llibre que et poses a llegir a la nit i que no el pots deixar. Cada moment t’enganxa, tens ganes de més, i les seves dues hores i mitja passen en un sospir. La història no es limita només a explicar-nos la desaparició, també és una excusa per parlar-nos de les relacions matrimonials i també del circ en què s’han convertit els mitjans de comunicació. El guió es mou en diferents capes molt profundes. Perdida és d’aquelles pel·lícules que donen llargues estones de debat després d’haver-la vist.
Curiosament l’aspecte que he trobat més fluix de la pel·lícula és la interpretació, concretament em refereixo a Ben Affleck. A veure, Ben Affleck no ho fa ni millor ni pitjor que les altres vegades, simplement ho fa igual. És el tipus d’actor que és i tampoc se li pot demanar més. Quan està seriós no mostra cap expressivitat, i quan somriu sembla que estigui veient al mateix actor que treballava amb Kevin Smith. Però vaja, tampoc ens dedicarem a destrossar-lo perquè si alguna cosa té aquesta pel·lícula, és que el seu personatge tampoc requereix d’una gran interpretació i el paper ja sembla fet a la mida de les seves limitacions. Per acabar amb Affleck comentar que ja es devia preparar físicament per fer de Batman, perquè en moltes escenes sembla un armari i l’actor, degut a la seva amplada, es mou certa dificultat. Al cantó d’Affleck, trobem a Rosamund Pike, actriu britànica que interpreta a l’esposa perduda de la pel·lícula, i que, afortunadament, té més registres interpretatius que el seu company, els quals demostra a la perfecció. Està excel·lent, poc més a dir. Pel que fa als secundaris, destaco a Tyler Perry, que no és precisament el meu favorit, però el seu personatge de l’advocat l’he trobat genial, i també Neil Patrick Harris (Cómo conocí a vuestra madre), al que no havíem vist en drama fins ara. El cas és que no me l’he acabat de creure, reconec que no em podia treure en Barney del cap mentre l’estava veient.
Perdida no és perfecte, té els seus defectes, però què voleu que us digui, m’ha entusiasmat i les seves mancances són aixafades amb crueltat per les seves virtuts.


Nota: 4,5/5


Mi vida ahora

Kevin Macdonald, director de L’últim rei d’Escòcia, no és un realitzador que s’hagi decantat mai pel gènere fantàstic. En els darrers anys ha dirigit un thriller periodístic, La sombra del poder, una d’aventures històriques, La legión del águila, o diversos documentals, com ara Marley. Per això, sorprèn veure’l dirigir una pel·lícula protagonitzada exclusivament per un grup d’adolescents que han d’afrontar una situació de terrible guerra nuclear a Anglaterra. Macdonald utilitza la part de fantàstic com excusa per parlar d’altres fets que es poden donar en altres circumstàncies que no són exclusives del cinema fantàstic. Lo millor és que aconsegueix dignificar el subgènere adolescent, demostrant que es poden fer bones pel·lícules fantàstiques protagonitzades per adolescents. Productes com Crepúsculo i totes les adaptacions literàries juvenils que han vingut estrenant-se a partir de llavors, han fet molt de mal. Al contrari que als anys 80, actualment el cinema protagonitzat per adolescents és sinònim de mala qualitat. Afortunadament, Mi vida ahora és una excepció. La protagonista és Saroise Ronan, una adolescent nord-americana que és enviada pel seu pare a passar una temporada amb la seva tieta i els seus cosins, que viuen en una granja a Anglaterra. La relació entre pare i filla no és fàcil, i més després que aquest s’hagi tornat a casar. Al principi la seva adaptació, de passar de viure a la ciutat al camp, no serà fàcil. Quan finalment aconsegueix adaptar-se i troba a un noi que li agrada, esclata una guerra nuclear que destrueix Londres. A partir d’aquest moment, el terror es manifestarà, en grau creixent, a través d'una situació desesperada que donarà poques concessions a l'espectador.
Els motius que la fan millor són la seva manera d’abordar els personatges i les seves relacions, fen-t’ho  més realista, adult i creïble. La narració està tota feta des del punt de vista del personatge de Saroise Ronan, que pel fet de que mai va a l’epicentre del conflicte, tenim una visió més local del conflicte. El pressupost de la producció no donava per tant, i tampoc és el que el director pretenia explicar-nos. És curiós el canvi de to de la pel·lícula, que lo ensucrat del principi, es transforma en cruel i malaltís, a partir de que esclata la guerra.

Nota: 3/5

dilluns, d’octubre 13, 2014

#Sitges2014: Enterrant el Festival

I toca posar punt i final a Sitges 2014 amb les pel·lícules de dissabte, i un rànquing de les que crec que han estat les 10 millors pel·lícules del que ha estat, sense cap mena de dubte, el Festival de més nivell dels darrers anys.
Començàvem el dissabte amb el que era la pel·lícula de clausura, Burying The Ex, la darrera pel·lícula de Joe Dante, un mestre del fantàstic que sempre estarem amb deute amb ell per fer Gremlins. Burying The Ex és pura sèrie B, i ho dic en el bon sentit de la paraula. Una pel·lícula senzilla, però tremendament efectiva. El repartiment és molt atractiu: Anton Yelchin (Star Trek), Ashley Green, en el paper de la ex, i Alexandra Daddario. Qui? Recordeu el primer capítol de True Detective? Així, segur que no heu oblidat a Alexandra Daddario. Yelchin interpreta a un noi que, cansat de la seva xicota, decideix per fi tallar amb ella, just abans que un autobús l'atropelli i la mati. Just després comença a sortir amb una noia amb la sí s'avé degut al seva compartida afició pels monstres. El que no estava previst és que la ex torni en forma de zombi i vulgui continuar la seva relació. Burying The Ex esdevé una pel·lícula molt divertida, clàssica i de molt poques pretensions, però que aconsegueix el que es proposa. S'han sentit veus de que és una pel·lícula massa petita per la clausura d'un Festival. Possiblement sí, però Dante fent sèrie B no deixa de tenir gràcia, i la veritat és la pel·lícula és curta i m'ho vaig passar molt bé. En certs moments Dante recupera l'esperit de la Troma, i això representa tota una reivindicació als orígens del Festival de Sitges, que trobo que està molt bé. I què coi, si això ajuda a que pugui arribar a sales comercials, endavant.
Canviem i anem per The Signal, una pel·lícula de ciència ficció indie que segueix a tres universitaris que estan buscant a un hacker amb el que mantenen una batalla virtual de fa uns dies. Quan creuen haver-lo localitzat en una casa abandonada, són capturats, imaginem, per algun tipus d'organització governamental. La pel·lícula està molt bé en la seva primera part, la segona, la de l'escapada, per mi decau perquè la pel·lícula passa a ser una altra cosa, malgrat que et manté atrapat perquè aconsegueix transmetre una certa fascinació, malgrat que el guió trepitja terrenys prou familiars, però no deixa de ser curiós de veure'ls des del punt de vista del cinema independent nord-americà. Entre els actors, Lawrence Fishburne, que imposa amb la seva presència, i Oliva Cooke, una actriu molt guapa, que ja hem vist a The Quiet Ones, i a la segurament veurem en futures produccions.produccions. The Signat acaba essent un producte més que digne.
A continuació The Rover, una pel·lícula australiana de gènere apocalíptic que ens transporta irremeiablement al món de Mad Max. Un home comença una cursa contra els que han robat el seu cotxe. Amb ell s'unirà el germà dels lladres, al que han deixat tirat i malferit al terra. Els protagonistes són Guy Pearce i un Robert Pattinson molt encertat. I és que penso que els papers de pringat li van molt bé. Molt millor que els '’heroi romàntic com a Crepúsculo o els de guapo interessant que li està oferint David Cronenberg. The Rover va incrementant el grau de violència de la pel·lícula, fins arribar a un final boníssim. The Rover manté una estètica de western i es mou a velocitat lenta tot el metratge. Amb tot plegat continua essent, també, molt recomanable.
I tanquem el festival amb Monsters: Dark Continent, que és la segona part de Monsters, la pel·lícula que ja era dolenta, dirigida per Gareth Edwards. Aquesta aconsegueix ser encara més dolenta que aquella. Un autèntic despropòsit de militars cridant i lluitant contra monstres. Avorrida a més no poder. Dues hores insuportables i soporíferes que encara ens va fer enyorar la primera, malgrat que no ens agradés. A la primera no sortien monstres, només s'intuïa que eren allí i lo important era una història d'amor. Aquesta no té res a veure i només tenim militars, exèrcit i més militars cridant, i ens delecta amb els diàlegs pitjors escrits del Festival. Curiós que acabés Sitges amb aquesta pel·lícula tant dolenta quan l'edició 2014 ha estat la de més qualitat dels darrers anys. Us deixo una llista amb el meu top 10 de les pel·lícules del Sitges 2014:

1. I Origins
2. The Guest
3. It Follows
4. Cold In July
5. Cub
6. The Babadook
7. Dead Snow 2: Red vs. Dead
8. The Canal
9. Predestination
10. The Voices

Que m'hagi costat fer la llista de 10 i que encara n'hagués afegit més denota la qualitat de l'edició d'aquest any.

diumenge, d’octubre 12, 2014

#Sitges2014: Kevin Smith es torna grotesc

El dijous va començar de manera excel·lent. Qui ens anava a dir que la primera seria la única producció bona que veuríem aquell dia. Parlo de Relatos salvajes, una pel·lícula argentina composada d'episodis al més pur estil Tales from the Crypt. Cadascuna de les històries són independents entre elles. Curiosament les pel·lícules episòdiques no funcionen, però aquesta sí i de meravella. De tots els relats que veiem no n'hi ha cap que sigui fluix, tots tenen un nivell molt alt i són boníssims. Sincerament, em costaria escollir i dir quin m'agrada més. Tots ells tenen alguna cosa especial. El denominador comú de Relatos salvajes és el seu humor negre, i és que, ja ens avisa el títol de la pel·lícula, el que veurem és molt salvatge, però en totes les històries, a causa del seu desfasament, ens deixa un grapat de rialles. 
I a partir d'aquí, l'horror, començant per Over Your Dead Body, la darrera pel·lícula de Takashi Miike. En aquesta ocasió adapta una famosa història de fantasmes japonesa. El Festival s'obstina, any rere any, a portar-nos pel·lícules d'aquest director. Un avorriment per una pel·lícula poc accessible, que tampoc sembla haver entusiasmat als seguidors habituals del prolífic realitzador japonès. 
Podia haver quelcom pitjor que Miike? Sí, El ardor, la pel·lícula que venia a continuació. Una pedanteria amb ínfules de western que ve a no explicar-nos res. El títol, El ardor, ja pronosticava l'estat d'ànim que se'ns quedaria al cos al pocs minuts d'estar-la veient. Suposadament és una pel·lícula de venjança, però tot passa amb una lentitud tal, que van passant els minuts i tenim la inexorable sensació de que no ens explica res. Pel·lícula ideal per la migdiada.
La festa depressiva va continuar amb Alleluia, incomprensiblement guanyadora del Melies d'Or. Primer, perquè no és de gènere fantàstic, i segon perquè és molt dolenta. L'únic destacable és la interpretació de Lola Dueñas, la resta, tant guió, com direcció, nefasta. Dueñas és una boja que s'alia amb un home del que s'enamora. L'home sedueix dones per treure'ls diners, però al personatge de Dueñas li pot la gelosia. El principal problema, a part del ritme, és que no te la creus perquè el guió no s'esforça en fer-la creïble.
A continuació varem poder veure L'altra frontera, telefilm que qualsevol d'aquests dies veurem per TV3. Entenem que la col·laboració de la nostra en el Festival, implicava veure una de les pel·lícules que ha produït. Curiosament, malgrat no esperar-ne res, és un producte prou digne amb els pocs mitjans de compta. L'altra frontera és una crítica als mitjans de comunicació que s'emmiralla en Els jocs de la fam. 
I el dijous acabava amb Autómata, protagonitzada per Antonio Banderas. Un actor que m'agrada a nivell personal, però que interpretativament no crec que sigui un bon actor, malgrat que té altres qualitats que l'han portat a treballar a Hollywood. Tornant a Autómata diré que és un mix d'un munt de pel·lícules de ciència ficció. No hi trobareu cap element original. Tot està vist i explicat, fins i tot la seva estètica, que és bona, però que qualsevol pot endevinar d'on ho ha copiat tot. Tècnicament ben feta i dirigida, però aquí s'acaba tot. Autómata està feta pel públic que no veu pel·lícules de ciència ficció. I és que si vols parlar d'intel·ligència artificial ho has de fer molt bé i ser molt original, cosa que Autómata no és.

I llavors arribava divendres on s'estrenava una de les pel·lícules més esperades del Festival, Tusk de Kevin Smith. Confesso que no m'havia informat prèviament de la pel·lícula, cosa que faig molt a Sitges, perquè l'efecte sorpresa fos bàsic. A part de quatre imatges que havia vist, no en sabia res. De fet, intuïa que Smith havia fet un producte de to semblant a Red State. Us explicaré que la sorpresa va ser majúscula, fins al punt que la pel·lícula em va deixar tant descol·locat que necessitaré tornar-la a veure per saber del cert si m'ha agradat o no. Tusk és clarament una comèdia. Així que tranquil·lament puc afirmar que després del parèntesis de Red State, Kevin Smith torna a la comèdia. Però no a la comèdia de Jay i Silent Bob, més aviat comèdia negra, grotesca i boja. De fet, l'origen de Tusk és una idea improvisada, d'aquelles que només se't poden passar pel cap anant begut, durant un podcast que Kevin Smith ha portat al límit, femt una pel·lícula. Tusk és en majúscules la pel·lícula més boja de la seva carrera, no apte que tots els estómacs. L'esmentat podcast, SModcast, és un espai on Smith sol utilitzar com a brainstorming, per posteriorment agafar-ne coses per les seves pel·lícules. La idea de Tusk va sorgir durant la pluja d'idees per Clerks 3. Com que la pel·lícula va quedar suspesa per motius de pressupost, Smith va agafar la idea de Tusk i la va desenvolupar fins el final. Tusk esdevé més que una pel·lícula una broma que aposta clarament per lo grotesc. Entre els actors trobem a Justin Long, Haley Joel Osment (el que era el nen d'El sexto sentido) i un Johnny Depp que no està acreditat. Els diàlegs són genials, i una vegada més, Kevin Smith demostra que és un dialogista excel·lent. I certament en treu partit perquè la pel·lícula està formada pràcticament per un encadenat de llargues escenes de diàleg entre els protagonistes. El punt de partida és un podcaster que viatja fins a Canadà per fer una entrevista pel seu programa. Allí contactarà amb un home que li explicarà una història que va compartir amb una morsa durant la seva joventut. 
A continuació arribava Lupin the Third, adaptació en imatge real del manga i anime Monkey Punch. Lupin III és el nét de famós lladre francès Arsène Lupin. La veritat és que no puc jutjar la seva fidelitat a l'original perquè a part d'haver vist algunes imatges, no el conec lo suficient. Sí diré que aquesta adaptació no crec que li faci justícia perquè no deixa de ser una pel·lícula més d'acció a l'estil japonès. Ben realitzada, prou entretinguda, però gens emocionant. No aprofundeix gens en els personatges i ens és absolutament igual el que els li passi. Lupin the Third és extremadament freda i poc emocionant, i es nota que vol imitar a la saga Ocean's Eleven, sense fortuna. 
El dia continuava amb When Animals Dream, una avorridíssima còpia barata danesa de Déjame entrar. El canvi consisteix en convertir a la protagonista en una mica més adulta i canviar el vampirisme per la licantropia. No val la pens perdre més temps en aquest avorrit producte en el que no passa res fins els darrers minuts.
La sorpresa va arribar a continuació amb What We Do In The Shadows, una comèdia vampírica molt original. La pel·lícula és un fals documental sobre uns vampirs que comparteixen pis. Tot està tractat en to de comèdia en aquesta producció on aquesta vampirs permeten que les càmeres entrin a casa seva, i fan confidències als espectadors com en un capítol de The office. El guió és extremadament enginyós i sap treure profit a tots els mites vampírics per donar-los la volta. Així descobrirem com els vampirs tenen problemes per arreglar-se quan surten al carrer perquè la seva imatge no es reflexa al mirall, o que no poden entrar a les discoteques perquè han de pagar i no els conviden a entrar. Ha guanyat el premi del públic. Amb això queda tot dit. 
Una de les millors sorpreses del terror del Festival arribava just a continuació amb It Follows. Una magnífica pel·lícula de terror dirigida per David Robert Mitchell al que caldrà seguir a partir d'ara. It Follows recorda molt a la manera a de dirigir de John Carpenter pels plànols que fa, per la música i per les cases que veiem que ens transporten a Halloween. El punt de partida argumental parteix d'uns esperits que persegueixen a adolescents. La qüestió és que segueixen a la seva víctima caminant fins a atrapar-la. L'objectiu és seguir viu i allunyar-se lo suficient perquè tardi a atrapar-te. No us explico quin és el motiu i per què els fantasmes segueixen a les seves víctimes, espero que ho descobriu quan la veieu. Sense cap mena de dubte esdevé la millor pel·lícula de terror de l'any, com el passat ho va ser You're The Next. 
El divendres va acabar amb un programa doble que era per anar a dormir directe. Primer amb Sword of Vengeance, una mena de Joc de trons dolent, sense guió, on els protagonistes només es dediquen a lluitar entre ells sense explicar res dels personatges, ni preocupar-se per crear una història. Previsible de principi a final. I després amb Let Us Prey, una història d'àngels, dimonis i càstigs amb personatges que han comès alguna atrocitat que trobaran el seu càstig diví o redempció. Encara que d'això últim, és bastant menys probable. 

Com que m'ha sortit un post més llarg del que pensava, deixo per demà les pel·lícules del darrer dia, juntament amb un rànquing de les 10 millors.

dissabte, d’octubre 11, 2014

#Sitges2014: Miralls i nines posseïdes

Més val tard que mai, però l'ingent quantitat de pel·lícules a veure no m'ha donat temps a fer les cròniques amb més puntualitat. Així que anem per feina i començo amb el penúltim article dedicat a Sitges, amb les pel·lícules projectades entre dimarts i dimecres.
El plat fort del dimarts va arribar a la nit amb Oculus, una brutal pel·lícula de por, que sí que en fa, narrada en dos moments del temps que es van simultaniejant. En aquest cas l'encanteri o possessió arriba a través d'un objecte, un mirall amb fantasma inclòs, que va provocar una desgràcia familiar. La filla de la família investigarà sobre el cas i planejarà una venjança contra l'esperit que el posseïx. Entre els al·licients per veure-la hi trobem a l'actriu de Battlestar Galactica, Katee Sackhoff.
També varem veure Jamie Marks is Dead una interessat i atmosfèrica pel·lícula de tall clàssic. Una història de fantasmes amb bullying pel mig. Jamie Marks és un adolescent que apareix mort al cantó del riu. Aviat descobrirem que patia assetjament per part dels membres de l'equip de futbol. Jamie es manifestarà en forma de fantasma davant dos alumnes que tenen algun sentiment de culpa per la seva mort, ja que mai el varen defensar. Un d'ells és membre de l'equip de futbol, lúnic que no l'assetjava, i l'altra una companya de l'escola. Ambdós companys s'enamoren, enduts per aquest sentiment de culpa, però no compartira la forma d'actuar davant l'aparició fantasmagòrica de Jamie. Bon clima amb una història senzilla i amb una poderosa fotografia i atmosfera claustrofòbica.
How I Live Now és una bona pel·lícula protagonitzada per adolescents amb elements de fantàstic que dignifica aquest gènere, demostrant que es poden fer bones pel·lícules fantàstiques amb adolescents, i que no tot en aquest gènere han de ser porqueries com Crepúsculo, que no poden ser visibles per ningú fora del seu públic objectiu. En aquest cas l'acció es concentra a Anglaterra, que ha estat víctima d'un atac nuclear. El terror es manifesta a través d'una situació desesperada que donarà poques concessions a l'espectador. 
Spring és una bona pel·lícula romàntica amb elements fantàstics que podria funcionar perfectament sense aquests ingredients, però que li donen un afegit nou. Perquè m'entengueu, seria com si un dels protagonistes d'Antes del amanecer fos una mena de criatura fantàstica i, a l'igual que la pel·lícula de Linklater, la relació sentimental tingués un temps limitat per desenvolupar-se. Això implica que les converses entre la parella també giren al voltant de cm és ser un ésser fantàstic. Modesta pel·lícula, però ben escrita i amb bones idees. 
David Cronenberg tornava a Sitges després de la fallida Cosmopolis amb Maps to the Stars. A Sitges sempre ha estat un director apreciat, però ja amb Cosmopolis va demostrar una manca de rumb que confirma Maps to the Stars. No essent tant dolenta com Cosmopolis, és un retrat fàcil de la societat de Hollywood, digne d'algú que ho veu des de fora, i que no és propi d'un director de cinema que ha viscut darrera del teló totes les perversions de Hollywood. Li hem d'agrair que aquest cop, malgrat que dolent, el guió sigui comprensible. La pel·lícula només s'aguanta per la interpretació incommensurable de Julianne Moore.
These final hours és l'enèsima pel·lícula sobre la fi del món que toca tots els tòpics del gènere, inclòs el final que és calcat a una pel·lícula de Hollywood estrenada aquest any. Al planeta només li queden poques hores, i el protagonista intentarà treure profit al temps que li queda de vida del planeta i a sí mateix. Això si els salvatges, que dieun ser persones, que es trobarà pel camí no li ho impedeixen. Tira enrera la seva poca originalitat i el catàleg de tòpics. Malgrat tot, l'acabat és bo.
Tanco el dimarts amb Goodnight Mommy, un plom de pel·lícula austríaca que te la veus a venir des del primer minut. Imitant l'estic de Haneke, i recalco per imitar perquè, a més, el director és un mal imitador. Veurem uns germans maleducats que molesten a la seva mare, la qual acaba de sortir d'una operació. La mare tampoc és l'exemple del que hauria de ser una mare. Total, més d'una hora veient a nens fent coses de nens, per portar-nos a una violència que ja es veu a venir. Si no, això no seria Sitges. 
I passem a dimecres. El dia s'aixecava amb èxit amb la projecció de La French, un thriller protagonitzat per Jean Dujardin (The Artist) basat en fets reals. La pel·lícula narra la història de persecució d'un nou magistrat disposat a acabar amb la màfia de Marsella, que també exportava droga a Nova York, i que era coneguda com La French Connection. El thriller està molt ben executat i interpretat. M'ha agradat sobretot el retrat dels personatges, la fotografia i el seu ritme trepidant.
Passem amb la decepció del dia, Annabelle. Al final de la pel·lícula el públic va xiular. S'ho mereixia? Sí i no. Ho dic perquè a Sitges s'aplaudeix tot, s'ho mereixi o no. És Annabelle el pitjor que hem vist? No, ni de conya. Us prometo que s'ha aplaudit autèntics esperpents que mereixien ser xiulats. Què ha passat? Crec que el tema és que veníem d'Expediente Warren i si la valorem com un spin-off del film dirigit per James Wan, doncs sí, és una autèntica decepció. Annabelle és una pel·lícula de terror més de les que es fan des de Hollywood. De manual si voleu. Agafem tots el tòpics de les pelis de terror, agafem un director amb poca personalitat que farà tot el que digui els productors i, sobretot, rodem ràpid per fer calaix. I... voilà! Aquí arriba la pel·lícula de la nina maleïda Annabelle. Annabelle esdevé el típic producte de Hollywood concebut per fer calaix. Està mal fet? Personalment també penso que un dels errors ha estat explicar l'origen de la nina quan més interessant hagués estat explicar la història amb les universitàries d'Expediente Warren, i deixar l'origen de la nina per uns pocs flashbacks. 
La cosa tampoc va millorar amb The Double, una avorrida i pretensiosa pel·lícula protagonitzada per Jesse Eisenberg que adapta un Dostoievski. Avorrida perquè el doble no entra en escena fins a mitja pel·lícula quan ja t'ha crescut la barba esperant que passi alguna cosa interessant. Això si no t'has adormit abans. 
Més alegria ens va donar A Hard Day, film coreà que comença molt fluix, però que va de menys a més, i al final ens deixa amb molt bon gust de boca. Una mescla entre thriller i comèdia sobre un policia que comet un atropellament. Ho intentarà a amagar i a mida que van sortint proves que l'inculpen intentarà amagar-ho, fins descobrir una conspiració de la que no n'era conscient. No falta la violència, però el que més destaco és la direcció. Una pel·lícula molt ben rodada que pot ser també del gust del públic acostumat a veure només produccions occidentals. 
A continuació varem poder veure Asmodexia, una de les produccions més amateurs que hem vist aquest any. Al seu favor s'ha de dir que no ha comptat amb cap ajuda pública. Desgraciadament la manca de pressupost es nota i esdevé un producte força esperpèntic. 
Tornaven a Sitges els responsables de dues pel·lícules celebrades pels fans com À l'interieur i Calvaire, que personalment sempre he trobat horroroses. Aquest cop s'han superat, i per més malament, amb Aux Yeux Des Vivants, una incomprensible barreja entre Els Goonies i elements de cinema gore. El malvat és un monstre castrat, clavadet a un Gollum passat d'hormones, que perseguirà a uns nens i a les seves famílies fins matar-los. Parlar de guió en aquesta pel·lícula seria dir massa. Tot plegat és un encadenat d'escenes violentes sense solta ni volta, on la lògica argumental ni hi és ni se l'espera. De lo pitjor que s'ha vist al Festival.
Demà la crònica dels últims dies.

dijous, d’octubre 09, 2014

#Sitges: Un gos i un gat

Un dels plats forts del Festival debutava diumenge. Es tracta d'I Origins dirigida per Mike Cahill, el director d'Otra Tierra, que ja va triomfar al Festival farà pocs anys. Repeteix amb Brit Marlig com a protagonista, i s'hi afegeix Michael Pitt. I Origins toca, en certa manera, el mateix tema que Otra Tierra, que parlava d'un jo paral·lel, o com podríem ser si haguéssim viscut en unes altres circumstàncies. Sense desvetllar de què va, només diré que el protagonista és un científic que estudia l'ull humà, el qual s'enamora perdudament d'una noia amb la que viurà una de les històries d'amor més profundes que hem vist al cinema. I Origins serà una de les pel·lícules que recordarem d'enguany i estarà al capdamunt de la nostra llista.

A continuació teníem The Guest, que ens planteja un format de pel·lícula ideal per Sitges. Si mesclem un protagonista xulesc, violència i Halloween, ens surt una de les pel·lícules més rodones del Festival. El protagonista és Dan Stevens, que interpreta a un soldat que ha estat a l'Afganistan, el qual truca a la casa de la família de Caleb, un company soldat que va morir en servei. La família l'acull per descobrir a través d'ell més coses del seu fill. Aquest convidat no tardarà a ficar-se a la família a la butxaca quan aconseguirà, amb mètodes a vegades massa expeditius, ajudar al germà petit a no ser assetjat a l'escola, a solucionar els problemes d'excessos de la germana, als problemes de feina del pare i a superar la mort del seu fill gran que sent la mare. Brutal l'utilització de la música i l'ambient de Halloween que, a la part final, gairebé es permet homenatjar al clàssic de John Carpenter.

La resta del dia es va saldar en produccions fluixes, començant per The Boxtrolls que va decebre. No és que sigui una mala pel·lícula, però de les tres de Laika és la més fluixa. Això sí, l'animació stop-motion és impecable, però no el guió o els personatges que mai t'arriben a emocionar com els de Coraline o Paranorman. Per acabar el diumenge dues pelis de terror. Una de seriosa Home, que converteix els fantasmes i les cases encantades en en avorriment solemne. Li vol donar un estil molt clàssic al relat, es preocupa massa per l'estil i poc pel contingut. I la darrera del dia va ser Housebound, una altra peli de fantasmes i cases encantades australiana, però feta amb conya. El problema és que el seu humor no em va agradar. Els gags estaven molt vistos i la combinació entre humor i por no acaba d'estar ben resolta. O serà que aquelles hores, i després d'un dia molt llarg, ja no estava d'humor? 

Passem a dilluns on destaco sobretot quatre pel·lícules. Començo per The Voices dirigida per Marjane Satrapi, en la que ens presenta una protagonista, interpretat per Ryan Reynolds, que té una percepció molt colorista i alegre del món, i escolta unes veus que el porten a cometre actes poc agradables. Les veus es manifesten, per exemple, a través d'un gos i un gat sensacional que li parlen i i donen consell, representant cadascun, respectivament, el bé i el mal. Magnífica posada en escena. Una comèdia negra, amb moments de realisme que posen al protagonista i a l'espectador de peus a terra per contemplar la cruesa real del seu món. Molt recomanable, divertida i amb una inoblidable escena musical durant els crèdits. 

De por i molta la varem viure amb The Canal. Novament una casa encantada plena de fantasmes que ens recorda en la construcció del relat a la primera temporada d'American Horror Story. Tant la música com els espants són tremendament efectius. The Canal s'ha convertit, juntament amb Oculus, en la peli que més por he passat aquest Festival. Només us diré que vaig sortir amb la pell de gallina.

L'altre recomanació és '71. No és un film fantàstic, al contrari, ens mostra l'estat de Belfast un any abans dels fets ocorreguts al 1972, des del punt de vista d'un soldat britànic que queda atrapat en el barri catòlic. Terror real en una producció excel·lentment dirigida. 

Tampoc estrictament de gènere fantàstic però molt genial, és Cold in July. Protagonitzada per Michael C. Hall (Dexter). Ens mostra la història d'un home normal que mata a un lladre emmascarat que entra a casa seva a robar. El pare del lladre buscarà venjança. Però no tot és el que sembla, ni tant sols el lladre sembla ser qui diuen que és. Magnífic guió i brillants interpretacions en una història que et porta contínuament per terrenys desconeguts. Una deles sorpreses del Festival. I tant!

I acabo amb les que no em varen agradar. The World of Kanako, del director de Confessions, que busca desquiciar a l'espectador amb el muntatge de la pel·lícula. Violència i violacions gratuïtes, personatges que no arriben i un excés de salts en el temps que la fan més incomprensible. Stereo, una còpia alemanya de Drive. Canviant al nen per una nena, el cotxe per una moto, fent que el prota al·lucini i sense la música electrònica ni tampoc visualment atractiva. Un subproducte que pel que ofereix, ens quedem amb l'original. I tanco amb A girl walks home alone at night. Una peli  de directora iraniana sobre vampirs que busca imitar, sense èxit, l'estil de Sólo los amantes sobreviven. Rodada en blanc i negre i parlada en persa, no és res més que una peli d'autor hardcore que no aporta res.

dilluns, d’octubre 06, 2014

#Sitges: I al segon dia varen arribar els zombis

Ahir a Sitges van brillar per sobre de la resta dues pel·lícules: Young Ones i Dead Snow 2: Red vs. Dead. Començo per la primera, The Young Ones és una pel·lícula futurista amb molts elements de western. Al record venen produccions com Mad Max o el violent cinema de Sam Peckinpah. En aquesta societat l'aigua és un bé escàs i com a conseqüèbcia s'ha dividit entre els que poden viure a les ciutats, i els que han de viure en zones desertes, on se les han de tenir per sobreviure. És en aquesta part on esdevé l'argument de Young Ones. Els protagonistes, un pare (excel·lent Michael Shannon) que farà el que sigui per assegurança la supervivència de la seva família. No ho tindrà fàcil enmig d'una societat d'indesitjables. M'ha encantat la fotografia, els seus grans terrenys desèrtics, i l'ús de la música. A més del fet de contrastar la societat del desert amb alguns invents tecnològics que els arriben d'altres parts del món. Serà una de les grans que veurem aquest any a Sitges.
Pel que fa a Dead Snow 2: Red vs. Dead, és una continuació directa de la primera. Més zombis, més nazis, més sang, més intestins i més de tot. I sí, fins i tot més bona, a pesar del desastre americà entremig de Tommy Wirkola amb Hansel y Gretrel: Witch Hunters. Els zombis nazis, no contents en recuperar el tresor perdut, buscaran completar la missió que els va encomanar Hitler. El deliri és constant i la pel·lícula no acusa en cap moment una baixada, típica en aquest tipus de film. Dead Snow 2 és una muntanya russa de principi a final. Per què és millor? Per què ara es permet anar sac des del primer minut. I el final, l'escena final amb la cançó... No explico més! Quin plaer. 

També voldria destacar Lawless, una violenta pel·lícula ambientada als Estats Units durant els anys de la llei seca. John Hillcoat (La carretera) signa una pel·lícula amb molts de trets, sang i moments complicats. El seu estil narratiu resulta molt particular perquè s'allunya dels cànons habituals, per la seva violència crua i estil narratiu, però ho sap fer fa sense renunciar a la comercialitzat. També molt recomanable.

Pel que fa a la resta, Zombeavers decep perquè no ens ofereix l'esbojarrament que tots esperàvem. Quan es torna més boja, ja ens ha enganxat a tots avorrits, i no ens ha donat el que volíem. Busca ser dolenta, però no ho fa amb gràcia. Sembla reprimir-se a sí mateixa quan una peli de castors zombis demana que et deixis anar des del primer moment. Amb fortuna arribava Cub, una molt bona pel·lícula de terror sobre uns nens escoltes que seran atacats en el bosc per un psicòpata al que acompanya un nen salvatge. Sap crear bones escenes de terror i t'atrapa fort sense deixar-te anar fins el final. Musarañas és una producció d'Àlex de la Iglesia que barreja un drama social amb de terror. El problema és la que la barreja resulta estranya. Com a drama, directament no funciona, però sí com a pel·lícula de gènere, el problema és que aquesta part arriba al tram final i en aquest moment ja podeu haver desistit de la pel·lícula. Acabo amb Kiki's Delivery Service, adaptació en imatge real de la pel·lícula de Miyazaki, feta sense màgia ni gràcia.

dissabte, d’octubre 04, 2014

#SITGES2014 ja és aquí

Un any més arriba el Festival Internacional de Cinema de Catalunya - SITGES 2014. Ahir va ser el primer dia, i ho va ser amb sorpreses. La pel·lícula inaugural va ser [REC4] que em va decebre, no només a mi, si no a la majoria de gent de la sala. Venint de l'excel·lent tercera entrega de Paco Plaza, aquest quarta, dirigida en solitari per Jaume Balagueró, és un bluf. L'argument és una continuació directa de la segona i s'ambienta en un vaixell. Primer error. Desdibuixa totalment el personatge de Manuela Velasco de la primera fent-la totalment irreconeixible. La converteix en una histèrica més. I podria continuar amb un guió dolent o una sèrie d'actors que es nota que estan recitant. 
La sorpresa del dia va ser Predestination dels germans Spierig i protagonitzada per Ethan Hawke i Sarah Snook. Viatges en el temps i un puzzle d'identitats i paradoxes temporals que només prenen sentit al final. Un guió sensacional. Una meravella del que no ens esperàvem res i ens va donar molt. 
També em va agradar The Babadook, un home del sac que s'apareix a un nen. Malgrat al principi sembla que afecta al nen, acaba afectant a la mare. Per cert atenció a l'actriu protagonista, Essie Davis. A la seva contra direm que no fa por, però l'atmosfera que crea de mal rotllo és molt bona, així com l'efecte de so del monstre. I el seu final és genial. 
La resta del dia, poc a destacar. Creep un found footage que a part de l'escena final és avorrit i prescindible, per reiteratiu. Under the Skin, una pedanteria d'autor, avorrida, però hipnòtica per com juga amb la llum i la música, i seductora pels nuus d'Scarlett Johansson. The Quiet Ones, una peli d'exorcismes de la nova Hammer. Lo millor, el seu to clàssic, Jared Harris i la primera posseïda sexi de la història, Olivia Cooke. Space Station 76, una avorrida comèdia que no fa riure ambientada a l'espai, en una estació espacial en la que els seus protagonistes semblen encallats als anys 70. No hi ha aventures espacials, només és un culebrot protagonitzat pels membres de l'estació. Acabo amb The Stranger una aproximació al vampirisme amb pocs recursos que li manca originalitat, i amb Child of God de James Franco. Si no us agrada com actor, us prometo que com a director és pitjor. I amb això, continua la vida a Sitges.