dimarts, de setembre 16, 2014

Boyhood


Boyhood és més que una pel·lícula, és una experiència vital. Gravada al llarg de 12 anys, ha esdevingut un experiment cinematogràfic únic i difícilment repetible, donades les característiques en les que es mou la indústria. Boyhood mostra el creixement d'un nen des dels sis fins el divuit anys. Dotze anys d'un rodatge que va començar al 2002 i que ha anat mantenint els mateixos actors fins el final. L'objectiu de Richard Linklater era anar més enllà del que està fent amb la saga iniciada al 1995 amb Antes del amanecer, reunint a la parella formada per Ethan Hawke i Julie Delpy cada 10 anys. Linklater volia parlar de la infantesa, però era incapaç de limitar-se en un període concret, així que va idear aquest projecte per tal que pogués incloure totes les etapes.
La pel·lícula no té un fil argumental concret, simplement veiem a Mason (interpretat per Ellar Coltrane) vivint diferents experiències durant dotze anys. Experiències molt lligades a cada moment de la vida en la que molts de nosaltres ens hi podem sentir identificats. Hi trobareu tots els moments: des dels temps dels dibuixos animats, passant pels videojocs, pels amics, les primeres xicotes i els canvis d'estil de vestir i pentinar-se durant l'adolescència a la recerca de una identitat pròpia. Tot és a Boyhood. Una de les coses més brillants del projecte és que l'espectador es pot sentir identificat amb més d'un personatge a la vegada, tant amb els nens com amb els pares. Els pares són interpretats per Patricia Arquette, que l'hem trobat molt a faltar en el cinema, ja que de fa uns anys ha centrat la seva carrera a la televisió, i Ethan Hawke. Durant aquesta anys, veiem canviar físicament a Arquette, mentre que Hawke és el que ha mantingut un físic més estable amb el pas dels anys. Fins i tot diria que l'han volgut fer semblar més gran amb el bigoti i la clenxa que li posen al final.
He intentat buscar-li defectes a Boyhood i la veritat és que no n'hi trobo. Potser l'únic és que les seves gairebé tres hores resulten llargues en el tram final, que és sobretot on em dóna la sensació que s'ha rodat més metratge. Pel contrari trobo a faltar més escenes de Mason quan és petit. Res més. La resta em sembla una meravella. Una pel·lícula que et fascina des del primer moment. Que t'atrapa. La història de Mason podria ser la nostra amb l'afegit que ha hagut de suportar la mala vista de la seva mare a l'hora d'escollir xicot. El que han fet Linklater amb Boyhood té molt de mèrit. Ser capaç de rodar durant 12 anys amb els mateixos actors durant uns dies a l'any, amb el cost que això suposa, sense esperar res en recaptació fins a la seva estrena, i sense saber com acabarà tot plegat, és d'una vàlua indescriptible. Un altre dels punts a favor és que Linklater ha sabut escapar de l'etiqueta de cinema experimental, fent una pel·lícula que ho és. És a dir, totes les barreres del públic envers aquest tipus de cinema, aquí no hi són ja que Boyhood és una pel·lícula molt accessible.
Més enllà de la anècdota d'un grup d'actors envellint a la pantalla, en especial el protagonista, darrera hi ha una gran pel·lícula. Boyhood és un seriosa candidata a l'Oscar i sense cap mena de dubte estarà en el rànquing de les millors pel·lícules de l'any. 

Nota: 4,5/5