dimarts, de setembre 30, 2014

La entrega

Hi ha pel·lícules que les construeixen els seus actors i que d'ells en depèn la seva qualitat final. La entrega és una d’aquestes. Tom Hardy i el malauradament desaparegut James Gandolfini són la base en la que s’aguanta aquesta pel·lícula, que la fa gran els seus dos actors principals. La mort de Gandolfini ja va ser prou desgraciada quan just ara començava una nova etapa en la seva vida professional. Lluny de Los Soprano, l’havíem vist recentment a Mátalos suevemente, La noche más oscura, i en una nova faceta d’actor de pel·lícula romàntica a Sobran las palabras. La entrega és la última pel·lícula que s’estrenarà de l’actor. Una autèntica pena que se suma a la desgraciada pèrdua de Phillip Seymour Hoffman. I és que ambdós eren uns actors d’un nivell excel·lent. Són d’aquells tipus d’actors que la pel·lícula es construeix amb ells com a base, i que, sense ells la pel·lícula perd sentit. Gandolfini actua més com a secundari, ja que el paper principal li toca a Tom Hardy, que demostra pel·lícula rere pel·lícula que s’està convertint en l’actor del moment. Darrerament ens està regalant unes interpretacions com les de Lawless o Locke, que algun dia seran reconegudes amb justícia. Igualment ens resulta impossible pensar que algun altre actor pogués ser més indicat per interpretar el paper de Gandolfini a La Entrega.
La pel·lícula ens explica la història de dos cosins que regenten un bar. Però no és un bar qualsevol ja que la màfia txetxena l’escull com a centre d’entrega per recaptar la quota que els comerciants dels barri han d’entregar-los. Quan el bar és atracat, la màfia els pressionarà perquè trobin als culpables. Pel que fa al cosí petit, veus que alguna cosa s’amaga darrera aquella cara i comportament de bon noi. El rescat d’un gos maltractat el portarà a conèixer a una noia. Tant el gos com la noia el portaran en un embolic i acabarà revelant la seva veritable naturalesa.
Interpretacions brillants i un guió i excel·lent per una pel·lícula petita, però molt eficaç. L’únic problema que té és que pot passar immerescudament desapercebuda.  


Nota: 4/5


dimecres, de setembre 24, 2014

Joe

Nicolas Cage s’ha decidit a fer una pel·lícula seriosa. La coprotagonitza Tye Sheridan, un dels adolescents de Mud. Vista, resulta lògic pensar que el seu director, David Gordon Green,  hagi vist abans el film protagonitzat per Matthew McConaghey. Green abandona les comèdies que li havia estat produint els darrers anys Judd Apatow, com ara Superfumados. Costa creure que el director de la comèdia interpretada per James Franco sigui el mateix que ha fet un retrat devastador d’uns personatges de l’Amèrica profunda.
Joe vol analitzar la relació de pares i fills. El jove protagonista, interpretat per Sheridan, ha relacionar-se amb un pare que el maltracta. Una mala persona capaç d’actes més que menyspreables. Joe, un exconvicte amb problemes amb l’autoritat, li ofereix feina i veurà en el noi a una versió més jove de sí mateix. Joe l’orientarà i l’ajudarà perquè no entri en el pou i així evitar que cometi els mateixos errors que ell va cometre en el passant, esdevenint una figura paternal per aquest adolescent.
La pel·lícula transcorre sense humor i sense cap tipus de concessió a l’espectador, cosa que li treu aquell punt que fa que Mud sigui una pel·lícula més amable. Potser l’únic moment és divertit és aquell en el que Joe i el noi van borratxos a la recerca del gos perdut.
Rodada a Texas, fa un retrat  del sud dels Estats Units que no ve de gust veure i que fa molta por. Ple de personatges trastocats i amb personatges que entren en el que ells defineixen com a brossa blanca. Pareu atenció al pont que apareix a la pel·lícula. Un escenari que es repeteix en moments clau de la cinta.

Nota: 3,5/5


dimarts, de setembre 23, 2014

El hombre más buscado

El hombre más buscado es basa en la novel·la d’espies, del mateix títol, escrita per John LeCarré. Al capdavant d’aquesta producció hi trobem a Phillip Seymor Hoffman, que interpreta a Gunther Bachmann, director d’una agència d’espionatge anti-terrorista, en el que ha estat, malauradament, el seu darrer paper complert en una pel·lícula. Encara els veurem a la darrera pel·lícula d’Els jocs de la fam, que no va poder acabar. Una vegada més, Hoffman , demostra que era un actor dels grans, un dels més bons que teníem ara mateix, i no cal dir que el trobarem molt a faltar en pel·lícules com aquestes, que semblen ésser fetes perquè ell les pugui interpretar. Entre els secundaris hi trobem a Rachel McAdams, com a l’advocada que representarà al suposat terrorista, William Dafoe, el banquer, i Robin Wright com la representant del govern dels Estats Units. 
El hombre más buscado està inspirada en fets reals i ambientada a Hamburg. Una ciutat que es manifesta fosca, gris i bruta en la pel·lícula. La pel·lícula ha estat dirigida per Anton Corbjin, el director d’El americano. I no puc no dir que es nota.
L’originalitat de la proposta és que la pel·lícula s’allunya de les produccions d’espies que estem acostumats. Gunther Bachmann no és ni Ethan Hunt, ni Jason Bourne. Bachmann està gras, fuma i quan han de córrer, no pot. El hombre más buscado és una aproximació a l’espionatge de veritat, el dels despatxos, on no hi ha acció. Aquí els espies són poc més que uns buròcrates. De fet la pel·lícula està plena d’escenes anti-climàtiques. I tampoc podem parlar de bons i dolents.Tots es creuen els bons i Corbjin mai es decanta al cantó de ningú, ja que mostra els fets amb fredor i objectivitat, ensenyant-nos el que mou a cadascun dels protagonistes, deixant que sigui l’espectador que jutgi. El ritme de la pel·lícula és pausat i tranquil, com ja ho era El americano. El hombre más buscado es caracteritza perquè no hi ha acció. Només en alguns instants intervé la violència, que se’ns mostra d’una manera molt seca i que contrasta amb el que hem estat veient fins el moment, violentant també a l’espectador.

Nota: 4/5




dimarts, de setembre 16, 2014

Boyhood


Boyhood és més que una pel·lícula, és una experiència vital. Gravada al llarg de 12 anys, ha esdevingut un experiment cinematogràfic únic i difícilment repetible, donades les característiques en les que es mou la indústria. Boyhood mostra el creixement d'un nen des dels sis fins el divuit anys. Dotze anys d'un rodatge que va començar al 2002 i que ha anat mantenint els mateixos actors fins el final. L'objectiu de Richard Linklater era anar més enllà del que està fent amb la saga iniciada al 1995 amb Antes del amanecer, reunint a la parella formada per Ethan Hawke i Julie Delpy cada 10 anys. Linklater volia parlar de la infantesa, però era incapaç de limitar-se en un període concret, així que va idear aquest projecte per tal que pogués incloure totes les etapes.
La pel·lícula no té un fil argumental concret, simplement veiem a Mason (interpretat per Ellar Coltrane) vivint diferents experiències durant dotze anys. Experiències molt lligades a cada moment de la vida en la que molts de nosaltres ens hi podem sentir identificats. Hi trobareu tots els moments: des dels temps dels dibuixos animats, passant pels videojocs, pels amics, les primeres xicotes i els canvis d'estil de vestir i pentinar-se durant l'adolescència a la recerca de una identitat pròpia. Tot és a Boyhood. Una de les coses més brillants del projecte és que l'espectador es pot sentir identificat amb més d'un personatge a la vegada, tant amb els nens com amb els pares. Els pares són interpretats per Patricia Arquette, que l'hem trobat molt a faltar en el cinema, ja que de fa uns anys ha centrat la seva carrera a la televisió, i Ethan Hawke. Durant aquesta anys, veiem canviar físicament a Arquette, mentre que Hawke és el que ha mantingut un físic més estable amb el pas dels anys. Fins i tot diria que l'han volgut fer semblar més gran amb el bigoti i la clenxa que li posen al final.
He intentat buscar-li defectes a Boyhood i la veritat és que no n'hi trobo. Potser l'únic és que les seves gairebé tres hores resulten llargues en el tram final, que és sobretot on em dóna la sensació que s'ha rodat més metratge. Pel contrari trobo a faltar més escenes de Mason quan és petit. Res més. La resta em sembla una meravella. Una pel·lícula que et fascina des del primer moment. Que t'atrapa. La història de Mason podria ser la nostra amb l'afegit que ha hagut de suportar la mala vista de la seva mare a l'hora d'escollir xicot. El que han fet Linklater amb Boyhood té molt de mèrit. Ser capaç de rodar durant 12 anys amb els mateixos actors durant uns dies a l'any, amb el cost que això suposa, sense esperar res en recaptació fins a la seva estrena, i sense saber com acabarà tot plegat, és d'una vàlua indescriptible. Un altre dels punts a favor és que Linklater ha sabut escapar de l'etiqueta de cinema experimental, fent una pel·lícula que ho és. És a dir, totes les barreres del públic envers aquest tipus de cinema, aquí no hi són ja que Boyhood és una pel·lícula molt accessible.
Més enllà de la anècdota d'un grup d'actors envellint a la pantalla, en especial el protagonista, darrera hi ha una gran pel·lícula. Boyhood és un seriosa candidata a l'Oscar i sense cap mena de dubte estarà en el rànquing de les millors pel·lícules de l'any. 

Nota: 4,5/5


dimarts, de setembre 09, 2014

Jersey Boys

Client Eastwood ens arriba amb una proposta inesperada, Jersey Boys, adaptació cinematogràfica del musical guanyador d'un munt de premis Tony, que ens narra l'èxit i la davallada del grup Four Seasons, responsable d'èxits com Cherry o Walk Like a Man. El focus d'atenció és el solista del grup, Frankie Valli. Eastwood demostra una vegada més que és un autor valent i que té la potestat de fer el que li vingui de gust. Ja sabem de llarg que la música l'apassiona, Eastwood sol composar també la banda sonora de les seves pel·lícules, així que no és estrany que hagi volgut incorporar a la seva filmografia un gènere que fins ara no havia tocat, el musical. Per fer-ho s'ha envoltat del que ell considera els millors, així que per confeccionar el càsting ha escollit molts dels actors que van protagonitzar el musical de Broadway, tots ells desconeguts en el cinema. Les úniques cares conegudes que hi trobarem són Christopher Walken, que interpreta al gàngster Gyp DeCarlo, i Vincent Piazza, un dels membres del grup que l'hem vist a la sèrie Broadwalk Empire.
La pel·lícula narra com un jove Frankie Valli passa a formar part del grup musical d'uns amics, que entren i surten de la presó per cometre petits delictes, els quals tenen lligams amb la màfia. El cap de màfia Gyp DeCarlo esdevé per a Frankie una figura paternal. Després de cantar la cançó preferida de la mare de DeCarlo, aquest li ofereix una ajuda per quan la consideri necessaria.
Eastwood posa en marxa tota la seva maquinaria, amb uns escenaris, decorats i vestuari excel·lents. No es pot dir el mateix del maquillatge, quan a la part final veiem els protagonistes de grans. Eastwood ha contractat amb mateix que va fer el maquillatge de J.Edgar. Així doncs, a l'escena final, els protagonistes semblen portar les caretes del Polònia. Algú li hauria d'explicar a Eastwood que caldria cuidar aquest aspecte.
Pel que fa a la resta, molt bé. La música impressionant i Eastwood sap portar el ritme de la pel·lícula, de dues hores i quart, sense que en cap moment esgoti.Curiosament la part més fluixa és el drama humà.  Jersey Boys es centra només en el grup i descuida la resta, com les relacions familiars de Vallie. Qua Esatwood decideix abordar-les, a l'espectador no li ha donat temps d'empatitzar amb un entorn del protagonista que en prou feines ha vist. Així, moments que haurien de ser molt intensos i dramàtics, que ja sabem que el director sol treballar de forma excel·lent, com ja ens ho ha demostrat a Mystic River o Million Dollar Baby, resultin molt freds.
Malgrat els seus defectes, Eastwood sap que Jersey Boys en el fons és un musical, i com a tal ha de transmetre bon rotllo, i això sense cap dubte ho aconsegueix. Menció apart pel protagonista principal i com imita la veu de falset de Valli, John Lloyd Young. Tot un descobriment.

Nota: 4/5


Casi humanos

Casi humanos és una proposta de cinema gore de baix pressupost que pren seva la premissa de La invasión de los ladrones de cuerpos. Agafant la idea d'aquest clàssic de la ciència ficció, presenta un nombre limitat de personatges que patiran terribles conseqüències al entrar en contacte amb una entitat alienígena. Més enllà d'un gore que aconsegueix retratar unes morts violentes i sagnants, la pel·lícula no té res més. Sense cap idea original ni un guió que en s'hi hagi treballat més de cinc minuts. I si voleu entro en les interpretacions, absolutament lamentables totes elles. En tot moment tens la sensació de que l'actor de torn està llegint. Creieu-me, el veritable horror de la pel·lícula està en les interpretacions dels actors, no en el monstre. I em sap greu dir-ho perquè les intencions eren bones i crec que en podia haver resultat un producte amb un mínim de decència. Però no és el cas. Lo més positiu és que dura poc més de 70 minuts i quan se't comença a fer soporífera, s'acosta el final. Un final que.. Bé, en la línia de la pel·lícula, estúpid.

Nota: 1,5/5


dilluns, de setembre 01, 2014

Comença la nova temporada del Ningú no és perfecte

La setmana del 8 al 14 de setembre comença una nova temporada del Ningú no és perfecte, el vostre programa de cinema, còmics i sèries de televisió. 
El Ningú no és perfecte continuarà les seves emissions per totes les ràdios que consten a l’espai Ràdio a la carta, on podeu consultar els horaris de cada emissora.
El programa continuarà estant disponible per a descarregar-lo en mp3 o escoltar-lo online, els dijous en aquesta mateixa web, al Facebook, al Twitter, a Ivoox i ITunes. Aquest primer programa arribarà un dia abans de lo habitual, enlloc de dijous, que és la diada, ho farà dimecres.
Aquesta temporada mantenim el mateix equip que ens va acompanyar la temporada passada amb alguna novetat ens els espais de les Xafarderies de la marta i els monogràfics d'en Bernat.  La resta d’espais: les estrenes, les Notícies calentes, la tertúlia, el Box Office i els 40 minuts, continuaran amb normalitat. I no descarteu alguna sorpresa durant la temporada.
En el primer programa de la temporada parlarem de les pel·lícules més destacades d’aquest estiu, com Guardianes de la Galaxia o Com ensinistrar un drac 2, en la que ens acompanyarà des de Suècia l'Aram Bonmatí. També ho farem de Boyhood (Momentos de una vida) i El hombre más buscado  que s’estrenen divendres 12. En les sèries farem una tertúlia sobre el final de True Blood. Aquest  setembre, i sobretot, les primeres d’octubre dedicarem una atenció especial al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Com cada any, continuarem regalant còmics de Panini. A partir de dimecres 10 tindreu penjada la primera pregunta.