dimarts, d’agost 26, 2014

El Congreso

The Congress és la nova pel·lícula d'Avi Folman, director de Vals con Bashir. Folman no ha decebut i ens ha ofert una pel·lícula molt interessant, que no rodona. Cal dir que el principi és boníssim. L'actriu Robin Wright, que s'interpreta a sí mateixa, li ofereixen la oportunitat d'endur-se una pasta a canvi de deixar d'actuar durant 20 anys. Durant aquest temps els seus drets d'imatge pertanyeran a un estudi que, gràcies a una nova tecnologia, li permetrà fer pel·lícules amb una imatge més jove d'ella. La Robin digital farà les promocions de pel·lícules i aquells llargs que l'estudi consideri adients i que l'original no va voler fer mai. Els productors desitgen tornar a tenir a la Robin de La princesa prometida. Hi ha un moment molt dur per ella en que li diuen com es va espatllar la seva carrera per triar les pel·lícules equivocades. Wright s'ho escolta sense immutar-se. Queda el dubte de si tot el que es diu d'ella és cert o forma part de la trama. Aquest primer tram és excel·lent. A partir d'aquí, i no explicaré els motius, la pel·lícula canvia i passa a ser narrada en dibuixos animats. Uns dibuixos molt psicodèlics. I és justament aquí quan comencen els problemes de la pel·lícula. El ritme es veu perjudicat, el canvi d'argument és massa radical i l'espectador veu com de cop i volta ha d'entrar en una nova pel·lícula que va per camins molt diferents del que ens parlava al principi. Malgrat tot, el balanç de The Congress és molt positiu. La pel·lícula és valenta i atractiva. S'atreveix a parlar de cara dels problemes de la indústria de Hollywood, arribant més enllà, parlant també dels problemes de la societat. The Congress utilitza l'exageració per fer-nos pensar cap on anem tots plegats. 

Nota: 4/5


Locke

Locke és una pel·lícula amb el mateix plantejament i estructura de Buried o Última llamada, és a dir, un sol actor en un espai reduït, en aquest cas un cotxe. La diferència d'aquesta amb les altres és que la tensió que es produeix no ve d'una situació de vida o mort, com ara que t'estiguin apuntant amb un rifle des d'una cabina o que t'hagin enterrat en vida en un taüt, si no que la situació és molt més quotidiana. El protagonista de la pel·lícula, Ivan Locke, intentarà resoldre per telèfon un problema laboral que el portarà sense remei a un carreró sense sortida, i al mateix temps un problema familiar que deixarà que esclati degut a un fantasma del seu passat. Ambdós problemes, ben diferents tenen el mateix origen. En aquesta nit, i a través del telèfon, sap que la seva vida tal com era abans s'ensorra. Durant aquesta estona intentarà que aquest ensorrament succeeixi de la manera més pacífica possible. 
Locke no dura més d'hora i mitja, cosa que ajuda al ritme de la pel·lícula i no l'eternitza. Però el que pretén, més enllà de la transmetre la tensió que viu el personatge, és fer un retrat d'aquest Ivan Locke, un planificador fins l'últim detall, una persona freda que li agrada tenir-ho tot planificat i ordenat, fins i tot el mateix caos en el que converteix la seva vida degut a la seva decisió. 
Qui aconsegueix mantenir-nos atrapats tot aquest temps és Tom Hardy, omnipresent durant els 80 minuts de durada, només intereactuant amb altres actors a través de la seva veu. La seva interpretació és una vegada més magnífica. A banda de la interpretació de Hardy, no puc deixar de parlar de la fotografia que ajuda a crear el clima que la pel·lícula necessita. No hem d'oblidar que Locke no deixa de ser cinema experimental. Un culebrot a ritme de thriller.

Nota: 3,5/5


dilluns, d’agost 25, 2014

Lucy

Luc Besson feia temps que no es posava darrera la càmera. L'any passat, després de produir un munt pel·lícules d'acció dignes d'un director en franca decadència, va tornar a la direcció amb The Family, un gènere que no li era proper, cosa que es notava. Lucy ha estat el seu darrer intent de remuntar la seva carrera com a director Ho ha aconseguit? A mitges. Lucy és una cinta d'acció amb una protagonista femenina. Una action-hero molt potent que és interpretada per Scarlett Johansson, que no ens enganyem, ho és tot en aquesta pel·lícula perquè sense ella no hi hauria pel·lícula. Així que els tres punts que li dono a la pel·lícula són gràcies a ella. 
Lucy va a dos nivells: el de pel·lícula d'acció i el de pel·lícula filosòfica. Un dels nivells funciona i l'altre no, és més, fracassa estrepitosament. Besson es posa a imitar a Terrence Malik i en alguns moments sembla que estigui fent un remake d'El árbol de la vida. No cal dir que quan la pel·lícula entra a aquest nivell, sobretot més acusament a la part final, sembla més producte d'una al·lucinació del director amb LSD, que no pas un intent de donar la seva versió de l'origen de l'univers i quina és la finalitat de l'espècia humana. Si descartem tota aquesta part que no funciona, ens queda una pel·lícula d'acció molt potent amb una Scarlett Johansson repartint bufes contra una colla de yakuzas. Es pot demanar més? La part d'acció té bon ritme i la durada de la pel·lícula, poc més de 90 minuts, ajuda molt. 
Johansson interpreta a Lucy, la típica americana ruca que es troba de vacances per Taipei. Lucy serà presa com a mula per a transportar una nova droga experimental. Després de ser segrestada i apallissada, la bossa que li han posat a la panxa rebenta i adquireix poders, ja que la droga li permet utilitzar, exponencialment, les parts del cervell que no fem servir. A partir d'aquest moment els yakuza aniran al seu darrera per recuperar la droga, mentre ella els apallissarà de diferents maneres, cada vegada més increïbles. 
Repeteixo la peli és Scarlett Johansson. Sense ella no hi ha peli. Només per això val la pena.

Nota: 3/5


Khumba

Khumba és una pel·lícula d'animació que ens arriba de Sud-Àfrica que ho fa amb una clara intenció: treure els quartos dels pares que estan avorrits de tenir els nens tants de dies a casa aquestes vacances. A vegades la cosa funciona i cola, però Khumba ha estat un fracàs total en taquilla. El problema de la pel·lícula és que no té cap punt d'interès i per això el públic l'ha ignorat. O potser se li ha vist massa el llautó? La pel·lícula no arriba de la mà de cap de les grans productores d'animació i això es nota, ja no per la qualitat del producte, que també, si no pel fet d'arribar en un moment molt oportunista sense oferir res a canvi. Khumba és un catàleg de tòpics de pel·lícules animades que ja hem vist mil i una vegades. Que si una mica d'El rei lleó, que si una mica de Madagascar, i creuem els dits a veure què surt. Què surt? Doncs una pel·lícula amb uns personatges tòpics i arquetípics, amb la història de moralina de sempre, que està molt bé, però ja ens la sabem. Potser que els més petits l'acabin gaudint d'alguna manera, més que gaudir, entretenir, mentre que pels pares representa un esforç físic i mental. Com a mínim és curta i en 90 minuts ja està llesta. 
Si parlem de com està feta, tècnicament està molt lluny dels productes de Pixar o DreamWorks tant perfectes que estem acostumats. Quan fas un pas enrera en animació es nota molt. El fet que els personatges no tinguin carisma, no els beneficia que tècnicament hagin estat incapaços de dotar-los d'emocions creïbles. I a més, vaig patir un problema que nomé sem passa amb el cinema oriental. Tots els animals de la mateixa espècie són pràcticament clavats, i quan per exemple, quan et mostren una zebra parlant ja no saps si és el líder o el ruc de la manada.
Us explico una mica l'argument perquè no sigui dit. El protagonista és Khumba, una zebra que neix sense ratlles i que se sent diferent (aquest zebra sí que la vaig diferenciar). Volent ser com els altres fuig del seu lloc segur, per trobar la manera d'aconseguir ser com les altres zebres, que fins ara només li han mostrat menyspreu. 
Curiosament sí va funcionar a Sud-Àfrica perquè sembla que n'estan preparant una segona part que imagino que amb els pèssims resultats econòmics d'aquesta primera, no es arribarà. 

Nota: 2/5


divendres, d’agost 22, 2014

Los mercenarios 3

Tercera entrega de la saga que va iniciar farà quatre anys Sylvester Stallone. Sense cap mena de dubte aquesta és la pitjor de la sèrie amb diferència. A veure, tots som conscients que aquesta saga és un plaer culpable com una catedral, però en aquesta pel·lícula dóna la sensació que creu que pot ser alguna cosa més i decideix innovar. Malament! Quina és la innovació? Introduir un conjunt de personatges joves que s'uneixen a l'equip i treuen protagonisme a les velles glòries. Senyors de Los mercenarios, això no és el que vol el públic objectiu d'aquesta saga. El públic de Los mercenarios són els fans de l'actioner dels 80 i principis dels 90. Deixar-los de banda per incorporar a Kellan Lutz i companyia l'únic que fa és repelir-los. Està clar que l'objectiu era ampliar el seu públic. Mantenir als fans de tota la vida, i atraure als adolescents que no havien mostrat cap interès per aquesta saga. Què ha passat? Que els adolescents l'han continuat ignorant, mentre que el públic que fins ara era fidel ha fugit en massa. 
A favor de la pel·lícula podem dir que no avorreix, que està plena de seqüències d'acció que es van encadenant, això sí, sense cap lògica argumental, una darrera l'altra. Crec que el camí que hauria d'haver seguit la saga era la de la segona part. La primera va servir com una presentació i declaració d'intencions, la qual s'esforçava per tenir un guió i un argument, altre cosa és que estigués més bé o més malament. La segona va tirar directament per l'autoparòdia per riure's i bé d'ells mateixos, amb aparicions d'uns i altres. Cameos que eren per aplaudir un i altre cop- Hi ha que encara té somnis humits pensant en l'aparició de Chuck Norris en aquella pel·lícula. En fi, que en aquesta tercera es carreguen tot lo bo que van aconseguir en la segona. És més, Arnold Schwarzenegger es pot considerar que no té cap escena d'acció. La única és cap al final i es limita a tirar trets sobre un helicòpter. Ni tant sols camina! Jet Li que tenia força protagonisme a les anteriors, en prou feines apareix i es troben a faltar moltes altres velles glòries de les anteriors pel·lícules que podrien haver repetit, però que no ho han fet al donar protagonisme als actors joves. Entre les incorporacions positives destaca per sobre de totes la de Wesley Snipes que ens trasllada als temps de Demolition Man. Pel que fa a la resta, m'ha agradat molt Kelsey Grammer (Frasier) que malgrat no està mai vinculat a l'actioner, el seu paper és molt bo. I ara és hora de treure la destral. Harrison Ford passa amb més pena que glòria, totalment desapercebut i desdibuixat, en un paper que substitueix el que correspondria a Bruce Willis, que no apareix perquè demanava massa diners. El cert és que se'l troba a faltar i Ford no omple aquest buit, pels motius que sigui. Me'n vaig a repartir per Mel Gibson, que si després de veure'l a Machete Kills ja us pensava-ho que estava acabat, a Los mercenarios 3 ho ratifica. Aquest home està en un punt d'interpretació tant baix que només el pot salvar Quentin Tarantino si li ofereix un paper a Los ocho odiosos. I tanco pel que m'ha semblat més esperpèntic: Antonio Banderas. A banda que la seva elecció per sobre d'altres herois d'acció dels 80 em sembla injustificada, perquè Banderas no ha estat mai lligat a aquest gènere, està sobre-actuat de mala manera. Li han atorgat el paper del graciós de grup que en cap moment fa gràcia, és més, carrega, provocant més mal de cap que una escena d'acció de Michael Bay. Està horrible com actor delectant-nos amb una de les pitjors interpretacions que veurem aquest any. Us recomano que el veieu en versió original per acabar d'apreciar lo malament que ho fa, ja que estic segur que el seu doblador deu arreglar la seva pèssima interpretació.
Stallone s'ha carregat solet aquesta saga que veient els resultats de crítica i públic, té difícil fer-ne una quarta part. Un cop cagada millor que ho deixi estar i es concentri amb el seu Rambo 5 que esperem que ens ofereixi el mateix gore de la quarta, el qual està totalment absent a Los mercenarios 3, que de totes les de la saga, pel nivell de violència, és la que més s'assembla a una pel·lícula de Walt Disney.

Nota: 2/5


dimarts, d’agost 19, 2014

Guardianes de la galaxia

Vagi per endavant que malgrat no hi ha grans spoilers en aquesta crítica, sí que n'hi ha de menors, però és que si no és impossible escriure res, així que esteu avisats.
Si aquesta secció de crítiques tingués un subtítol seria “El triomf de les minories”. Guardianes de la Galaxia, d'ara endavant Guardianes, està protagonitzada per un grup de personatges de secundaris, no només de Marvel en general, si no també de la Marvel còsmica. Thanos i Nova, els personatges més populars de la Marvel còsmica només tenen una petita aparició, mentre que d'altres, molt populars en els còmics com Estela Plateada per posar un exemple, ni tant sols apareixen. L'altre triomf de la minoria és el seu director, James Gunn, amb tant sols una pel·lícula com a director, Super, estrenada al 2010, i considerada per molts millor que Kick-Ass. Super abordava el tema dels superherois en el món real d'una manera intel·ligent. James Gunn va saber agafar l'esperit del còmic de Mark Millar, molt millor que la versió oficial de Matthew Vaughn.  Havent vist Super i comparant-la amb Guardianes, un fàcilment arriba a la conclusió que James Gunn ha fet el que li ha vingut amb gana amb aquests personatges. Ha tingut la sort que Marvel, amb l’apadrinament de Joss Whedon, li van donar màniga ample per aquest blockbuster. Una pel·lícula absolutament personal, gairebé diria de cinema d'autor, entenent a Gunn un tipus de li agrada l'espectacle. Hi ha que ha criticat que hi ha molta acció i que no aprofundeix en els personatges. Això és absolutament fals perquè Gunn no et dóna les coses mastegades, els personatges són allí i només cal parar atenció per adonar-se’n. Per què Rocket és com és? Un tipus arrogant, violent, graciós i irònic? El plànol en que es treu la samarreta on veiem les seves cicatrius, tenint a la memòria el moment en que explica, sense masses detalls, d'on prové, posa la pell de gallina i és fàcil fer-se càrrec del seu patiment. I així amb tots els protagonistes. Al llarg de la pel·lícula l'espectador acaba fent aquest puzle i construint els personatges. Potser l’únic del que no en sabem gaire res i és un misteri és Groot, al que esperem que ens expliquin més coses a la propera pel·lícula. Tornant als personatges, Rocket, l’ós rentador és l’estrella de la funció, un personatge digital que és un roba escenes. Peter Quill és l’aventurer, un Han Solo o l'Indiana Jones de la pel·lícula. Gamora és una freda guerrera, filla adoptiva del malvat Thanos, que al cantó del grup descobreix la seva humanitat. Drax és el forçut que poc té a aportar, però que també demostra que té el seu cor.
Hi ha que s'ha posat a comparar aquesta pel·lícula amb Star Wars. Doncs del meu punt de vista, res de res. Ambdues són molt diferents, malgrat que són dos space–opera, es mouen en terrenys oposats. Guardianes recorda més a aquelles pel·lícules de ciència ficció de sèrie B de principis dels 80. Pel·lícules d’aventures molt bones, però que el seu baix pressupost les relegava a la sèrie B. Guardianes recupera aquestes pel·lícules i li destina una gran pressupost per convertir-se en una aventura sense límits. L'homenatge és clar a través de la banda sonora, plena de temes musicals dels 70 que queden com anell al dit en mig de paisatges espacials de somni. I el gran mèrit és saber encaixar tot això dins l'univers cinematogràfic de Marvel, i ser capaç d'identificar aquesta pel·lícula com de Marvel, malgrat no trobar cap dels personatge de Los Vengadores. Marvel Studios ha aconseguit el que DC persegueix incansablement sense èxit, que és crear un univers de personatges coherent i identificable, semblant al dels seus còmics. Aquest univers continua en expansió. Guardianes continua amb la llavor plantada a Los Vengadores amb Thanos i continua amb les gemmes de l'infinit que acabaran d'explotar en un moment o altre, sigui a Los Vengadores o a les seqüeles de Guardianes.
Guardianes no és perfecte, és cert que hi ha coses que podrien funcionar millor. Per posar un exemple, a vegades els tocs d'humor són anti-climàtics i no queden bé a tot arreu, i a això em refereixo a l'enfrontament final entre Star Lord i Ronan. Però el fet de ser capaç de crear una pel·lícula a imatge i semblança de les que es feien als 80, per gent com jo mateix que vaig descobrir el cinema amb títols com E.T., i fer-ho bé, que no grinyoli i que l'espectador entri en un viatge de dues hores del que no es vol baixar, és molt difícil. James Gunn ho aconsegueix. També he sentit criticar que els alienígenes només tenen colors diferents, blau o rosat. Vaja com els còmics, aquí Gunn no ha inventat res de nou. Personalment m'ha agradat la seva imatge. En definitiva, Guardianes estava destinada a convertir-se, contra-pronòstic, amb la pel·lícula de l'estiu, i sense cap mena de dubte per la recaptació i recepció de crítica i públic, ha estat així.

Vull acabar amb una reclamació. Quedeu-vos fins els crèdits finals, on Marvel recupera un dels seus personatges secundaris que va gaudir de pel·lícula en els anys 80. Un personatge amb molts problemes de drets, que és una manera de la productora de reivindicar-se a sí mateixa, i donar un missatge molt clar a l'espectador. Que qualsevol cosa és possible, fins i tot recuperar a... Millor callo i deixo que el veieu vosaltres. 

Nota: 4,5/5

dimecres, d’agost 13, 2014

Chef

Segona pel·lícula de bon rotllo d’aquest estiu després de Begin Again, malgrat que Chef està un graó per sota de la pel·lícula de John Carney. E nostre protagonista, el chef, emprèn un viatge que li suposa un retorn als orígens després d’una mala crítica culinària. Sembla com si Jon Favreau, que s’havia guanyat el prestigi de tothom amb les dues primeres parts d’Iron Man, hagués fet exactament el mateix després de les males crítiques de Cowboys & Aliens. Favreu reacciona igual que el chef de la pel·lícula davant una mala crítica? En aquest cas m’agradaria veure-ho per un forat, però no estar al seu cantó. Memorable és el moment d’explosió d’ira del chef davant el crític que aguanta estoicament, interpretat per un grandiós Oliver Platt. Efectivament Chef és un retorn al cinema independent de Jon Favreu, on a banda de protagonitzar pel·lícules com Swingers, també n’era el seu guionista, fins el seu debut en la direcció al 2001 amb Made, protagonitzada pel seu amic Vince Vaughn, que també va co-protagonitzar i escriure.  També al igual que el protagonista que torna als orígens per tornar, més aviat que tard, a la primera línia, Favreau farà al mateix. Actualment està en la pre-producció d’una nova versió d’El llibre de la selva.
Tornant a Chef,  Favreau ens parla en la pel·lícula de les relacions familiars, sobretot entre pares i fills, en una situació familiar complicada. Però tot de molt bon rotllo. Potser en ocasions massa perfecte i  poc real, però Chef és una pel·lícula que et demana que entris en el seu joc, perquè si no, res de res. I és que, qui es pot creure que un chef de prestigi estigui vivint en un antre o que al quedar-se sense feina no tingui ni un cèntim d’estalvis? I er cas de ser així, la pel·lícula no ens ho explica. Però siguem sincers, ens és igual perquè fa un bon retrat dels personatges i ens deixem portar, al igual que el nen, per la seva aventura. Un dels aspectes més destacables de la pel·lícula és l’ús intel·ligent de les xarxes socials, integrat en el film com a motor narratiu, com cap  pel·lícula ha aconseguit fer-ho fins ara.
El pes de tota la pel·lícula recau amb Favreu, no només com a director, també és l’actor protagonista, que utilitza com a suport a John Leguizamo, com el seu amic inseparable, i a Emjay Anthony, que interpreta seu fill del chef. Pel que fa a la resta, Favreau ha tirat de les seves amistats i col·laboradors per completar un càsting ple d’estrelles amb participacions que van des del cameo, com el de Robert Downey Jr., a papers més secundaris amb més o menys importància, com és el cas d’Scarlett Johansson, Sofia Vergara, Dustin Hoffman i Oliver Platt.
Chef esdevé la recepta ideal per aquesta setmana cinematogràfica plena de la ferralla escombraria que ha inundat les sales.


Nota: 4/5


divendres, d’agost 08, 2014

Com ensinistrar un drac 2


Farà quatre anys DreamWorks estrenava Com ensinistrar un drac, dirigida per Dean DeBlois i Chris Sanders, co-directors de Lilo & Stitch, la millor pel·lícula Disney de la passada dècada. El seu objectiu era donar un nou rumb a les produccions animades de DreamWorks, molt pobres en guió, en un moment en que la saga que més beneficis li havia donat, Shrek, estava ja en decadència. Inesperadament sorgia una història d'amistat entre un nen i un drac, que recordava a la reivindicable El gigante de hierro. Com ensinistrar un drac es va posar a tots els espectadors a la butxaca pel  seus personatges ben definits, una història d'aventures entretinguda i emotiva i una banda sonora boníssima de John Powell amb aires celtes. Estic molt content de dir que tot lo positiu que es pot dir de la primera part, es pot aplicar també a la segona. En aquesta ocasió, repeteix com a director Dean DeBlois, que afronta el repte en solitari. Com ensinistar un drac 2 dóna un pas endavant respecte a la primera en tots sentits. En fer avançar els personatges cap a la maduresa i fer front als cops que dóna la vida. A mida que els seus personatges maduren, al mateix temps també ho fa aquesta saga que s'atreveix amb temes més foscos i adults que no són habituals en pel·lícules d'animació, i que només s'ha atrevit a tocar Pixar en certes ocasions, en pel·lícules com Toy Story, Wall·E o Up. Com ensinistrar un drac 2 no és una seqüela oportunista, té un història, un guió sòlid que té la necessitat de ser narrat.

El motor que impulsa la pel·lícula es divideix en dos: primer, el descobriment que fa Singlot respecte a que la seva mare està viva, i segon, la figura d'un temible caçador de dracs que posarà en perill de vida de tots els habitants de l'Illa del Fred. Al mateix temps la relació entre el nen, ja un adolescent, i el drac també creix i dóna un pas endavant. Ampliant l'emotiva la relació entre persones i animals. Més comparses són el seu grup d'amics, en el que només destaca la xicota del protagonista, Astrid, mentre que la resta només serveixen de suport pels moments còmics de la pel·lícula.
Com ensinistrar un drac 2 és una pel·lícula trepidant, visualment fantàstica i espectacular amb unes coreografies de vol amb dracs al·lucinants. DreamWorks també fa un salt de qualitat tècnicament parlant, més que evidents en les escenes de vol que comentava. Quan acaba la pel·lícula tens ganes de més. Per sort, no caldrà esperar quatre anys més, si no que en principi només ho haurem de fer fins el 2016 per continuar gaudint d'aquesta història. Si penseu que Frozen és lo millor en cinema d'animació, sento dir-vos que no li arriba a la sola de la sabata a Com ensinistrar un drac. Per acabar, ho faré amb un desig. Com ensinistrar un drac 2 és la millor pel·lícula d'animació de l'any i espero que guanyi l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació. Se'l mereix, no només per aquesta segona, si no també per la primera. I és que aquest 2014 no hi ha cap Toy Story que pugui fer ombra a les aventures de Singlot i Esdentegat.

Nota: 5/5


dimarts, d’agost 05, 2014

Begin Again

John Carney ja va demostrar al 2006 amb Once una facilitat inherent per saber trobar la combinació ideal entre música i comèdia romàntica. Ara repeteix la jugada als Estats Units amb Begin Again. La podem definir com una comèdia romàntica? No, però és el gènere que té més proper. De fet és la millor proposta del gènere des de (500) días juntos. No és comèdia romàntica perquè els seus dos protagonistes Mark Ruffalo i Kiera Knightley, mai arriben a ser parella romàntica a la pel·lícula. Són dues persones que estan soles en un moment molt baix de les seves vides que, al trobar-se, aconsegueixen aixecar el cap i juntes començar de nou, com ja ens diu el mateix títol. Begin Again és un exemple en el seu guió de com s'han de construir i explicar a l'espectador com són els personatges protagonistes. La pel·lícula utilitza la música com a fil conductor. Les cançons no deixen de ser unes protagonistes més, com també ho és Mahattan. És a través de la música, en l'essència del que és aquesta, quan el protagonistes recuperen les ganes de viure. Tampoc us penseu que la pel·lícula és una crítica a la música comercial i que es posiciona a favor del músic de carrer i dels músics que posen per davant la seva individualitat per sobre de la comercialitat. D'això també n'hi ha, però en cap moment és el leiv motive de la pel·lícula, ni tampoc pretén donar lliçons a ningú. Begin Again és una pel·lícula senzilla, de bon rotllo, que et deixa amb un somriure de felicitat babau durant dues hores. Una fita que poques pel·lícules poden dir haver aconseguit. Gran part de l'èxit es deu a la química entre Kiera Knightley, a la que agraïm veure en pel·lícules que no siguin d'època, i a Mark Ruffalo, amb una carrera increïble després de ser Hulk a Los Vengadores. Un altre dels punts a favor de la pel·lícula és la sinceritat en la que John Carney t'explica les coses, no només pel que fa a les relacions personals entre els protagonistes, si no tot lo referent a les quatre pinzellades que fa de les discogràfiques.
El gran mèrit de Begin Again és que Carney no utilitza sentimentalismes ni efectismes per emocionar a l'espectador. El secret està en la seva senzillesa. Si aquest estiu només anireu al cine tres vegades, una ha de ser per anar a veure Begin Again.

Nota: 4,5/5