dimecres, de juliol 30, 2014

Las vidas de Grace (Short Term 12)

Pel·lícula de caire social de cinema indie americà. Las vidas de Grace és molt de les dues coses. És a dir, que si no us interessa gens el cinema social i tampoc us agrada la manera de fotografiar i narrar del cine indie, Las vidas de Grace no és la vostra pel·lícula. Pel contrari, si us agraden les dues coses, trobareu que és una pel·lícula extraordinària. Personalment amb el que m’he quedat de la pel·lícula és amb la seva actriu principal, Brie Larson, perquè sense ella, directament no existiria pel·lícula, o no seria res més que un telefilm sobre menors maltractats. Larson fa una interpretació perfecte del seu personatge, i dic perfecte perquè no es pot millorar. Tota soleta és capaç de mantenir-te enganxat a la pantalla. Tant el seu personatge com la seva interpretació, m’han recordat molt a la de Jennifer Lawrence a Winter’s Bone. Brie Larson interpreta a una treballadora d’un centre de menors maltractats que també va patir maltractaments durant la seva infantesa. L’arribada d’una nena que la recorda molt a ella quan tenia la seva edat, i diferents circumstàncies personals, la porten a reviure el seu passat i s’adona que allò que creia superat i curat, encara no ho està.
Més enllà de l’actriu, la pel·lícula és força repetitiva i toca temes que ja hem vist altres vegades. Que tot plegat està molt ben portat, però també és cert que resulta molt vist i en conseqüència previsible, pel que pot fer que si el tema no et fa fred ni calor, t’acabis avorrint. Al seu favor diré que s’allunya de la sensibleria que solem veure en aquest tipus de pel·lícules. I és que el director, Destin Cretton, l’ha impregnat d’un realisme que fa mitja por. Costa creure que no hagi estat escrita per algú que no conegui el tema de primera mà. Malgrat la qüestió dels maltractaments i la rehabilitació us pugui tirar enrere, doneu-li una oportunitat, tant sols per Brie Larson ja val la pena.


Nota: 3/5



dijous, de juliol 24, 2014

Avions: Equip de rescat

Disney continua expandint l'univers de Cars amb una segona pel·lícula d'Avions que millora la primera. Avions va ser pensada per ser distribuïda exclusivament pel mercat domèstic. Realitzada per Disney, no per Pixar, com sí ho és Cars, els directius de la companyia del ratolí van creure que podrien fer més diners si provaven d'exhibir-la abans en cinemes. El cost i el risc que representa això actualment no és comparable amb el hagués tingut quan les sales no estaven digitalitzades. El resultat va ser tot un èxit. Dels 50 milions de dòlars que va recaptar, va obtenir uns ingressos de 219 a nivell mundial, als que se'ls hauria de sumar els beneficis posteriors de la venda en DVD i Blu-ray. No és d'estranyar que la companyia s'afanyés, i amb tant sols un any, tenim una segona entrega d’Avions, molt més ben resolta que la primera. Recent estrenada, veurem si és capaç d'igualar l'èxit de la primera.
Si la primera part repetia fil per randa l'esquema de la primera Cars, no pas el de la segona, que ha estat la pitjor pel·lícula de la història de Pixar. Bé, fil per randa, tampoc, ja que arraconava la part més de personatges i es quedava amb lo més superficial, les curses. Aquesta segona abandona el tema de les curses, perquè ja no dóna més de sí, i en canvi dóna als seus protagonistes més moments de personatge. L'avió Dusty es veu obligat a abandonar la competició, i per ajudar als habitants del seu poble decideix reinventar-se com avió apaga incendis. Marxarà del poble i aprendrà a apagar incendis al cantó dels millors avions de rescat.
Al contrari que la primera, aquesta segona no només en gaudiran els més petits, sinó que els grans no s'avorriran. A veure, posem les coses al seu lloc, en cap moment és comparable a les produccions animades més ambicioses que cada any ens presenta Diney, Pixar o DreamWorks, però resulta un producte força agradable, de durada perfecte i que no s'allarga innecessàriament, doncs no arriba a l'hora i mitja. Qui més en gaudirà seran els més menuts que quedaran bocabadats de les escenes amb els avions apagant incendis de grans proporcions. Un entreteniment ideal per la mainada per les caloroses tardes d'estiu.

Nota: 3/5


dimecres, de juliol 23, 2014

La cueva

Enèsim  found footage que és més de lo mateix i de lo de sempre, on la originalitat brilla per la seva absència. En favor del projecte direm que és una pel·lícula amateur que ha aconseguit arribar en sales comercials, i que sap compensar i dissimular la falta de recursos. El problema és que està construïda sobre un gènere cremat en el que només poden destacar aquells projectes capaços d'aportar coses noves. En aquesta ocasió, els protagonistes són un grups d'amics, del que costa deduir quin és el més curt de gambals de tots ells, que es fiquen en una cova i no saben com sortir-ne. Passen els dies i hauran de prendre decisions desesperades si volen continuar en vida. A part de ser lo de sempre, i la nul·la empatia de l'espectador envers aquests personatges, se li ha de reconèixer que crea una bona sensació d'angoixa. I pregunto jo, tant costava fer un personatge simpàtic amb el que l'espectador es pogués identificar? I és que veient-los com actuen, esperes que cap dels protagonistes aconsegueixi sortint-ne.


Nota: 2/5

dimarts, de juliol 22, 2014

El amanecer del planeta de los simios

El origen del planeta de los simios ja va ser tota una sorpresa quan es va estrenar a l'estiu de farà tres anys. Una pel·lícula de la qual no esperàvem res, i que pertanyia a una saga en la que encara perdurava el mal record del remake perpetrat per Tim Burton, l'any 2001. La nova saga pretenia explicar-nos l'inici d'aquesta història. De quina manera els simis van passar a ser l'espècie dominant del planeta, tal com reflectia la pel·lícula original del 1968, protagonitzada per l'expresident de l'associació del rifle, el desaparegut Charlton Heston.
El final de l'anterior ens deixava amb una nova raça de simis, liderats per Cèsar, el primer simi en desenvolupar intel·ligència humana, que fugia amb el seu grup a refugiar-se en els boscos de San Francisco. Aquesta segona part comença 10 anys després d'aquell final. Els simis estan construint una societat, que va avançant lentament, fora de la ciutat i lluny dels humans. Mentre, la població humana ha minvat radicalment degut al virus que va dotar d'intel·ligència als simis. Les condicions de vida dels humans són molt precàries. En un intent de millorar-les, els humans es veuen obligats a entrar en el territori dels simis per intentar reactivar el corrent elèctric de la ciutat. Serà en aquest moment, quan simis i humans es trobin cara a cara, que sorgirà lo pitjor de les dues espècies. Malauradament no s'imposarà la postura d'aquells que defensen una coexistència pacífica entre simis i humans, com a conseqüència de la desconfiança mútua en individus d'ambdós bàndols.
La pel·lícula és un blockbuster perfecte. Capaç d'entretenir amb impressionants seqüències d'acció, uns efectes especials sensacionals capaços de donar vida als simis digitals, un guió i una història intel·ligent i profunda, amb un munt de reflexions sobre el nostre món i la societat en general. Ciència ficció clàssica, a l'estil Gene Roddenberry, on es servia de la ciència ficció per parlar de problemes actuals, amb un munt de metàfores.
S'ha estat discutint si aquesta és millor que la primera, personalment crec que les dues estan a un mateix nivell, malgrat que la història que ens narra és diferent. Aquesta segona és una evolució de la primera que va més enllà. El director ha estat Matt Reeves, mà dreta durant molts anys de J.J. Abrams i que ha dirigit la magnífica Monstruoso, i l'encertadíssim remake Déjame entrar. Ell també serà el director de la tercera entrega d'aquest saga que ens està donant moltes alegries. I és que més enllà de l'original del 1969, la saga no tenia cap interès. Quan acaba et queden ganes de més, un objectiu que poques pel·lícules aconsegueixen, m'atreviria dir que aquest any només X-Men: Días del futuro pasado i aquesta.


Nota: 4,5/5


dimarts, de juliol 15, 2014

Un plan perfecto

Em pregunto quina ment malalta ha pogut posar aquest títol a una pel·lícula que es diu Friends with Kids, que a més resulta idoni pel que ens explica. Farem veure que no hem vist res i tirem endavant. Un plan perfecto és una pel·lícula estrenada a la resta del món farà dos anys que ens ha arribat aquí de casualitat. Com que les distribuïdores no volen estrenar res amb potencial comercial durant el mundial, aprofiten per treure de l’armari pel·lícules amb les que omplir la cartellera totes aquestes setmanes futbolístiques. Un plan perfecto és una d’elles. La veritat és que el repartiment és força atractiu: Megan Fox, Kristen Wigg, Jon Hamm, Maya Rudolph i Edward Burs. Però en realitat tots aquest actors són secundaris i no són res que comparses de Jennifer Westfeldt, que també l’ha dirigit, i Adam Scott. Westfeldt es mostra com una versió femenina de Woody Allen, posant-se davant i darrera la càmera, en aquesta pel·lícula sobre les relacions, l’amistat i els fills ambientada a Nova York.
Els protagonistes són una parella d’amics de tota la vida que s’estan fent grans, no tenen parella i desitgen tenir fills. La qüestió és que no estan disposats a passar per tots els problemes que implica el matrimoni. Així que acorden tenir un fill junts, sense ser parella, dividint-se les responsabilitats. Com és ja previsible la cosa no sortirà com havien previst perquè els sentiments sorgeixen malgrat que lo planejat i els seus intents d’evitar-ho, conscients dels problemes que els pot portar.
La pel·lícula podria haver funcionat millor si hagués estat coral, enlloc de concentrar-se en rtant sols una de les parelles. Seria positiu si hagués aprofundit en les altres, i així haver pogut gaudir dels actors secundaris que la formen, els quals sembla que només hi són per posar el seu nom al cartell i vendre més entrades, perquè el cert és que aporten ben poc a la pel·lícula. Un plan perfecto funciona amb correcció, explicant algunes veritats, però no oferint res de nou. Al final acaba essent una comèdia romàntica clàssica, amb alguns punts dramàtics, escrita amb intel·ligència, amb la que passes una bona estona, però que per la seva previsibilitat, acabes oblidant al cinc minuts.


Nota: 3/5


dimarts, de juliol 08, 2014

Mil maneras de morder el polvo

Després del seu debut com a director amb Ted, Seth MacFarlane torna amb una nova pel·lícula amb la que, a part de dirigir-la, també ha decidit posar-se davant de la càmera. A primer cop de vista, el mateixos defectes que teníem a Ted continuen a Mil maneras de morder el polvo. Seth MacFarlane és un tipus molt intel·ligent, un còmic de primera que ha demostrat un talent desbordant a Padre de família. La pregunta que em faig és, com és possible que no sàpiga traslladar aquesta frescor al cinema.? No puc evitar tenir la sensació de que s’autocensura, de que la indústria, pels seus interessos, li para els peus. Una mica el mateix que li va passar a la cerimònia dels Oscar que va presentar, malgrat que ha estat la millor de la última dècada, juntament amb la presentada per Hugh Jackman. A Mil maneras de morder el polvo hi ha una quantitats exagerada de gags que cansen. Està ple de gags de pets i caques. Seth MacFarlane és molt millor que això! Així que em costa entendre l’humor justet que té la pel·lícula. Què la salva? L’humor referencial, que tant bé domina MacFarlane per la seva condició de friki, i alguns recursos argumentals i de muntatge que també utilitza a Padre de família. El problema és que aquets moments brillants són pocs comparats amb els altres. Volem més moments musicals, volem més moments com l’aparició de... Va, agafeu-vos fort que ve un SPOILER, Doc Brown de Regreso al futuro. I d’altres cameos d’actors famosos, però poquets, un parell més com a molt. La seva durada tampoc ajuda. Dues hores són excessives per una pel·lícula que la història es pot resumir en tres línies i l’únic que fa és intentar omplir de moments més o menys divertits. Personalment he quedat esgotat del no parar d’humor escatològic i sexual que repeteix les mateixes bromes una vegada i una altra, i he trobat a faltar més gags intel·ligents i satírics, que hi són, però molt poquet.  


Nota: 3/5


dilluns, de juliol 07, 2014

The Kings of Summer

Arriba una de les pel·lícules independents americanes que més van entusiasmar a Sundance l’any passat. The Kings of Summer és una posada al dia de les pel·lícules que narren el pas de l’adolescència a la vida adulta que s’ambienta durant unes vacances d’estiu. Al veure-la resulta inevitable recordar clàssics del gènere com ara Cuenta conmigo.
El protagonista és Joe, interpretat per Jim Robinson al que veurem també a Jurassic World, un adolescent al que se li ha ennegrit al caràcter des de la mort de la seva mare. Des d’aquell moment la relació amb el seu pare tampoc ha estat fàcil, ja que aquest tampoc ha superat la pèrdua. Joe convenç a dos amics, amb relacions familiars complicades, d'escapar de casa. I així ho fan. Se’n van al bosc, construeixen una cabana i viuen segons les regles que ells mateixos s’imposen. Fins quan pot durar això?
The Kings of Summer és una pel·lícula agradable, amarga, divertida i sorprenent. Les personalitats dels tres protagonistes fugen dels estereotips que estem acostumats a veure en pel·lícules sobre adolescents. Penso que encertadament perquè això ajuda a que te’ls creguis i els vegis com a personatges reals. Ajuda també el fet de comptar amb actors completament desconeguts. El director ha estat Jordan Vogt-Roberts, que ha treballat sobre un guió de la Black List escrit per Chris Galleta. Per acompanyar aquesta aura melancòlica que desprèn la pel·lícula, el director utilitza la fotografia, excel·lent en les escenes a l’aire lliure, pràcticament poètiques en algunes ocasions.
The Kings of Summer acaba essent una mena de somni que acompleixen els seus protagonistes i una sorpresa pel públic que s’acosti a veure-la, ja que descobrirà una joia del cinema indie.


Nota: 4/5


dimecres, de juliol 02, 2014

Juntos y revueltos



Frank Coraci és un tipus que no inspira confiança, però no va ser així al principi de la seva carrera. Al 1998 dirigia El chico ideal, una molt bona comèdia romàntica ambientada als anys 80, i protagonitzada per Adam Sandler i Drew Barrymore, parella que tornaria a repetir l’èxit al 2004 amb 50 primeras citas, aquest cop dirigits per Peter Segal. A partir d’aquí la carrera de Coraci es veuria inundada per comèdies horribles, moltes d’elles protagonitzades per Adam Sandler: El aguador, La vuelta al mundo en 80 días o Zooloco. A Juntos y revueltos no només en retroba amb Sandler, sinó que també ho fa amb Drew Barrymore en una mena de retorn als orígens, que vista la pel·lícula no es produeix. Siguem francs, la pel·lícula és el que és i no li demanem que sigui una altra cosa. És una comèdia romàntica amb fills, on s’espera que els protagonistes acabin junts i veure un munt de gags relacionats amb els petits. El problema és de quina manera es genera tot això.
Comencem amb al part positiva, aviso que acabarem ràpid. La cosa es tradueix amb els seus dos protagonistes, Drew Barrymore i Adam Sandler. No es pot negar que tenen una química excel·lent i que només amb aquesta eviten el naufragi d’un llargmetratge que va directe al precipici. I fins aquí les coses positives. A les negatives no parlaré de la predicibilitat d’aquesta, ni tampoc de que és una comèdia romàntica que no ha evolucionat, malgrat els canvis que ha viscut el gènere. No puc dir que ja m’ho esperava, però no amb aquesta intensitat. El problema són els molts moments de vergonya aliena que provoca la pel·lícula i de continues mirades a les butaques del cantó, esperant no veure ningú conegut. Em refereixo, sobretot a les escenes del grup musical de sud-africans liderat per una versió africana del “primo de Zumosol”. N’hi ha que protesten per com Hergé va retratar els africans a Tintín en el Congo, Juntos y revueltos ens mostra una imatge d’ells encara més ridícula. I també la resta de secundaris. De fet si li traiem els secundaris i els de la coral ens hagués quedat una pel·lícula de 90 minuts prou apanyada, enlloc de la soporífera comèdia de dues hores que acaba essent.

Nota: 2/5


dimarts, de juliol 01, 2014

Tokarev



Tokarev és aquell típic producte que pot esdevenir un plaer culpable. La pel·lícula suposa el debut a Hollywood de Paco Cabezas, un realitzador, que a part d’Aparecidos, no és del meu gust. Tant Sexykiller com Carne de neón crec que són dues pel·lícules horroroses. Sobretot la última. Amb aquests precedents i amb un Nicholas Cage en el punt més baix de la seva carrera, vaig començar a veure Tokarev. Un cop vista, la pel·lícula no pretén res més que ser una altre versió de Venganza, canviant a Liam Neeson per Nicholas Cage.
Cage interpreta a un pare de família que ha refet la seva vida després de treballar per la màfia. Una nit la seva filla és assassinada en un assalt que té lloc a casa seva. Quan la policia dictamini que l’arma del crim pertany als russos, aquest relacionarà l’assassinat de la seva filla amb el que va cometre ell, juntament amb els seus socis, contra un missatger de la màfia russa. Un ajustament de comptes que aquests han tardat anys en saldar.
Tokarev és dolenta, sí. No s’aguanta per enlloc, també. Però veure a Nicholas Cage durant hora i mitja repartint hòsties a tort i a dret té el seu morbo. El guió és absurd, les interpretacions lamentables, el final previsible, però malgrat sigui un sense sentit, té un bon ritme que et manté enganxat durant l’hora i mitja de pel·lícula.

Nota: 2/5