dilluns, de juny 09, 2014

X-Men: Días del futuro pasado




No sabria dir si Bryan Singer signa la millor pel·lícula dels mutants feta mai fins ara, el que sí que estic segur és que com a mínim iguala la també excel·lent X-Men 2. Días del futuro pasado neix amb el clar propòsit de donar continuïtat al càsting de Primera generación, i al mateix temps integrar als protagonistes de la primera trilogia. Aquesta integració es dóna de forma orgànica, mai forçada, sempre que el guió ho justifica. D’aquí que ens hagués agradat recuperar molts altres personatges que havíem vist en anteriors pel·lícules, i que s’han hagut de conformar amb només algun cameo, alguns d’ells sense diàleg. El guió ha permès utilitzar trames complicades de viatges en el temps, molt freqüents en els còmics mutants de la Marvel, i que encara no havíem vist en el cinema. La fórmula d’utilitzar els dos càstings ha funcionat de manera excel·lent, i la tornarem a veure en marxa a X-Men Apocalipsis. Per això, us recomano que no marxeu del cinema fins el final dels crèdits per poder veure en imatges un tast del que vindrà a partir d’ara. Singer té un pla pels mutants, i aquesta vegada esperem que no ho deixi.
Tornant a Días del futuro pasado, si hem de dir que peca d’alguna cosa, és que resulta poc accessible per un recent vingut, és a dir que si no has vist totes les pel·lícules de la saga, et perdràs en molts moments. Com a minin cal haver vist les dues primeres i Primera generación. La pel·lícula arranca deu anys després de la nefasta X-Men: la desición final, i uns anys després de l’escena final de Lobezno Inmortal. La guerra entre humans i mutants ja ha començat. El món està mig destruït i els mutants estan a punt de ser extingits. Aquests són perseguits per uns robots de dimensions gegantines anomenats Sentinelles. Els Sentinelles no només s’han limitat a matar mutants, si no també als humans que podrien arribar a tenir fills mutants. La única opció que tenen els mutants liderats per una aliança entre Charles Xavier i Magneto, és viatjar enrere en el temps i desfer l’esdeveniment que va provocar la decisió de construir els Sentinelles. La solució serà portar la ment del Lobezno actual al seu propi cos tal com era al 1973. Un cop allí veurem com en deu anys, la vida tant de Xavier com la de Magneto ha canviat molt respecte el punt on els vàrem deixar a Primera generación. Al igual que la pel·lícula ambientada als anys seixanta, aquesta darrera integra elements històrics amb mutants, concretament el final de la guerra del Vietman, que adquireix molt de protagonisme, i ajuda a dibuixar l’escenari en el que es desenvoluparà la pel·lícula.
A Días del futuro tampoc li falta sentit de l’humor, que ens ve donat quasi sempre per Lobezno. Capítol a part per a Hugh Jackman, que acaba esdevenint una de les millors fusions de personatge de ficció i actor, de la història del cinema juntament amb Robert Downey Jr. i Tony Stark. Ja només la seva presència eleva la pel·lícula. L’actor ha abraçat al personatge sense por, i per a l’espectador és difícil diferenciar on comença un i acaba l’altre. Días del futuro pasado està plena de grans moments i molta èpica, especialment en el clímax final, però curiosament tothom està parlant de la mateixa escena, i amb raó. L’escena de Pietro Maximoff esdevé la millor de la pel·lícula i és la prova encarnada del gran talent de Bryan Singer. I és que si alguna cosa no li falta a la pel·lícula són tots els moments i escenes que recordarem durant anys. A Bryan Singer no se l’ha de felicitar per haver fet aquesta pel·lícula, se li ha de donar les gràcies i sobretot per, i ara faig un spoiler, o sigui que si no l’heu vist salteu directament al següent paràgraf, esborrar La desición final de la continuïtat de la saga, clavant un metafòric cop de puny a la cara a l’infaust Brett Ratner, donant-li al mateix temps una lliçó de cinema de 130 minuts. Al final, Singer acaba fent un reboot del seu univers, amb fets que estan condemnats a repetir-se, els de les dues primeres pel·lícules, i d’altres, els de la tercera, que han succeït de manera diferent. Aquesta posada al dia que diu necessitar Lobezno al final de la pel·lícula, també la voldríem tenir nosaltres.

Tampoc m’agradaria no deixar de mencionar els paperassos de James McAvoy, Michael Fassbender i Jennifer Lawrence que porten en molts moments tot el pes del relat. Ni tampoc al dolent recent arribat, Peter Dinklage, reconegut per tothom per Joc de trons, en el rol de Bolívar Trask, el creador dels Sentinelles.
Días del futuro pasado està a l’alçada del que esperàvem, Singer estima aquests personatges i això es nota i es transmet a l’espectador. El director de Sospechosos habituales continua essent un dels directors amb més talent de l’actualitat, que ens darrers anys, malgrat que la taquilla no l’ha acompanyat, no ha deixat de fer bones pel·lícules com Superman returns, Valkyria o Jack el cazagigantes. Ara el futur és obert, estarem a l’espera de veure que farà de nou en l’univers mutant.

Nota: 5/5