dilluns, de juny 30, 2014

Yo, Frankenstein



El productor Kevin Grevioux pensava que fàcilment podria repetir l’èxit d’Underworld. La primera presentava a vampirs i licantrops en una batalla ancestral, que incorporava una història d’amor a l’estil Romeu i Julieta. En conjunt no estava malament gràcies a una Kate Beckinsale embotida en cuir i a la tasca del realitzador Len Wiseman. Aquesta va acabar produint una sèrie de seqüeles i preqüeles que han estat força lamentables. Amb un producte més que esgotat, Grevioux va decidir que repetiria la fórmula. En aquesta ocasió els bàndols en guerra serien les gàrgoles i els dimonis, i la història d’amor la protagonitzaria el monstre de Frankeinsten, convertit en una heroi d’acció per a l’ocasió, i una humana. El resultat és un despropòsit que cal evitar com sigui. El millor de la pel·lícula és la seva durada, 80 minuts, pel que tampoc allarga l’agonia de l’espectador, que pateix per la seva salut mentre l’està veient. La pel·lícula és un seguit de manca d’idees i tòpics que es succeeixen sense solució de continuïtat. Per no funcionar, no funciona el seu protagonista principal un Aaron Eckhart, nou prou enlletgit per ser Frankeinstein que demostra que això de ser heroi d’acció no és lo seu, malgrat la musculatura que li han donat. Un Vin Diesel hagués estat més creïble, per dir alguna cosa. L’altre cosa que tampoc funciona és el guió, per dolent i inexistent. Quatre línies de diàleg i cops de puny i batalletes aquí i allà. Yo, Frankeisntein és producte destinat a ser pura sèrie B, i ha estat fet pesant en un blockbuster que podria competir amb les grans estrenes. El pitjor de tot és que es pren molt seriosament a sí mateixa, i el sentit de l’humor d’aquesta és inexistent. I em pregunto com han gastat els 65 milions que ha costat això? Ha estat en aquests efectes especials de fireta que inunden cada minuts de pel·lícula?

Nota: 1,5/5


dilluns, de juny 23, 2014

Transcendence


Wally Pfister, director de fotografia de Christopher Nolan, debutava amb aquesta pel·lícula que prometia menjar-se el món, com així ens narra també la mateixa. Ho tenia tot a favor, no cal dir que els contactes d’aquest senyor li han servit per completar un repartiment espectacular:  Johnny Depp, Rebecca Hall, Paul Bettany, Kate Mara, Morgan Freeman i Cillian Murphy. I el resultat de tot plegat? Mireu, ideal pel dia de revetlla, un  petard com aquells que feia temps que no veiem amb una llufa final, o una llufa que va creixent a mida que avancen els minuts. El despropòsit de tot plegat és tant espectacular que no sé ni per on començar. Ordenem les idees.
Transcendence és la història d’un visionari de la tecnologia, un guru a l’estil Steve Jobs, que després de ser enverinat per un grup terrorista i veient que els seus dies s’acaben, aconseguirà la immortalitat traspassant la seva consciència en un ordinador des d’on s’anirà escampant com un virus. No és que la idea sigui dolenta, al contrari. El que és dolent és tota la resta i com transformar això en un guió que no té ni cap ni peus, que no hi ha per on agafar-lo i acaba sent un despropòsit sense sentit on els personatges entren i surten sense cap explicació, i on les aliances impossibles es succeeixen sense sentit. A Transcendence hi trobareu el pitjor guió de l’any i aviso, li costarà trobar un rival que el destroni.
En quant als actors, un desastre. És possible veure fer un paper dolent a tot aquest repartiment? La resposta és que sí. Ho podem atribuir a una nefasta direcció d’actors, o com aquests, a l'igual el Barça aquest any, s’esborren de la pel·lícula com si aquesta no anés amb ells. Transcendence ha costat 100 milions de dòlars, que es nota que se’ls han gastat, però precisament la pel·lícula pogués haver funcionat millor amb un pressupost més petit i no amb una pel·lícula inundada d’efectes digitals innecessaris.
Però potser el pitjor que li passa és que resulta terriblement avorrida. Moltes vegades tens la sensació que no passa absolutament res. I aquesta sensació ja arriba al quart d’hora de pel·lícula. Mala senyal. A sobre la pel·lícula comença pel final, pel que ja saps com acabarà tot plegat, i tota la possible intriga que pogués tenir la pel·lícula desapareix completament.
Si fos un ordinador com el personatge de Johnny Depp, no tardaria en esborrar Transcendence de la meva memòria. Esteu segur que voleu enviar aquesta pel·lícula a la paperera de reciclatge? Sí, XD!

Nota: 1,5/5


dimecres, de juny 18, 2014

Las dos caras de enero


El guionista de pel·lícules tant dispars com Blancanieves i la leyenda del cazador i Drive debuta darrera la càmera en una producció que adapta una novel·la de Patricia Highsmith, autora d’El talento de Mr. Ripley. La pel·lícula és un thriller que involucra un matrimoni que en aparença només són una parella de turistes de viatge per Atenes, que acaben enredant un petit estafador en un trama d’assassinats.
Las dos caras de enero és gairebé teatral i li falta aquell punt de grandesa cinematogràfica que sí tenia la pel·lícula d’Anthony Minghella. L’acció gira al voltant de només tres personatges i els escenaris clau són molt poquets. El defecte que li trobo és formal, ja que esdevé poc cinematogràfica. Això sí, el director, Hossein Amini, s’esforça especialment en la fotografia. Un dels seus valors és que amb molt poc aconsegueix transmetre part de l’encant d’El talento de Mr. Ripley. I reitero part perquè entre les dues pel·lícules hi ha un graó de qualitat molt important. Si no saps que l’escriptora ha escrit les dues novel·les, hi ha alguna cosa que et porta a relacionar les dues pel·lícules. No sabria dir si és pels assassinats, el sol, uns paratges naturals assolellats, o per un director que intenta recordar-nos al que va fer Minghella en aquella pel·lícula. Els actors gairebé funcionen sols, Viggo Mortensen, Kirsten Dunst i Oscar Isaac, al que hem vist a A propósito de Llewyn Davis dels Coen, i veurem properament a l’episodi VII d’Star Wars. La pel·lícula avança a ritme lent, a vegades massa lent, i és carn de migdiada en sessions de les quatre de la tarda.
Las dos caras de enero és una pel·lícula simplement correcte, que es deixa veure bé, però que no sobresurt, i es pot donar entendre que pot arribar a ser prescindible.

Nota: 3/5


dilluns, de juny 16, 2014

Sólo los amantes sobreviven



L'inclassificable Jim Jarmush, ens presenta una atípica pel·lícula de vampirs protagonitzada per Tilda Swinton (Snowpiercer) i Tom Hiddleston, conegut per ser Loki a Los Vengadores. Jarmush s'atreveix a abordar el tema del vampirisme, només com l'autor de Dead Man podia fer. Els protagonistes són una parella de vampirs que porten molts anys casats, però que passen temporades allunyats l’un de l’altre. Ell recull la sang il·legalment d'un hospital, perquè mossegar a un humà sense saber-ne res d’aquest, implica un risc massa elevat. Representa que els humans, en la societat actual, tenim la sang massa contaminada, i el més segur és trobar sang néta. Un altre dels motius perquè fa això és perquè, com diu la protagonista, mossegar als humans és molt del segle XVII. Amb això ja us podeu fer una idea de com és aquesta pel·lícula. Ambdós són uns enamorats de la humanitat que veuen amb ràbia com els homes, als que ells anomenen zombis, s’ho estan carregant tot. La originalitat de la proposta radica en aquesta nova visió dels vampirs, que són uns enamorats de la música i la cultura, aprofiten la seva longeva vida per adquirir coneixements, enlloc d'anar pel món practicant el sexe i mossegant a tort i a dret. Tot plegat, no és res més que una crítica de Jarmush a la societat actual i un cant a la cultura en particular. Si sou molt fans de Jarmush, hi trobareu tots aquells elements que li són característics com ara una cura per la música que acompanya la pel·lícula, així com la seva impecable fotografia.
Una molt interessant proposta independent que demostra que amb els vampirs encara es poden fer coses noves.Sense cap dubte la millor pel·lícula del director des de Dead Man.

Nota: 3,5/5


dilluns, de juny 09, 2014

X-Men: Días del futuro pasado




No sabria dir si Bryan Singer signa la millor pel·lícula dels mutants feta mai fins ara, el que sí que estic segur és que com a mínim iguala la també excel·lent X-Men 2. Días del futuro pasado neix amb el clar propòsit de donar continuïtat al càsting de Primera generación, i al mateix temps integrar als protagonistes de la primera trilogia. Aquesta integració es dóna de forma orgànica, mai forçada, sempre que el guió ho justifica. D’aquí que ens hagués agradat recuperar molts altres personatges que havíem vist en anteriors pel·lícules, i que s’han hagut de conformar amb només algun cameo, alguns d’ells sense diàleg. El guió ha permès utilitzar trames complicades de viatges en el temps, molt freqüents en els còmics mutants de la Marvel, i que encara no havíem vist en el cinema. La fórmula d’utilitzar els dos càstings ha funcionat de manera excel·lent, i la tornarem a veure en marxa a X-Men Apocalipsis. Per això, us recomano que no marxeu del cinema fins el final dels crèdits per poder veure en imatges un tast del que vindrà a partir d’ara. Singer té un pla pels mutants, i aquesta vegada esperem que no ho deixi.
Tornant a Días del futuro pasado, si hem de dir que peca d’alguna cosa, és que resulta poc accessible per un recent vingut, és a dir que si no has vist totes les pel·lícules de la saga, et perdràs en molts moments. Com a minin cal haver vist les dues primeres i Primera generación. La pel·lícula arranca deu anys després de la nefasta X-Men: la desición final, i uns anys després de l’escena final de Lobezno Inmortal. La guerra entre humans i mutants ja ha començat. El món està mig destruït i els mutants estan a punt de ser extingits. Aquests són perseguits per uns robots de dimensions gegantines anomenats Sentinelles. Els Sentinelles no només s’han limitat a matar mutants, si no també als humans que podrien arribar a tenir fills mutants. La única opció que tenen els mutants liderats per una aliança entre Charles Xavier i Magneto, és viatjar enrere en el temps i desfer l’esdeveniment que va provocar la decisió de construir els Sentinelles. La solució serà portar la ment del Lobezno actual al seu propi cos tal com era al 1973. Un cop allí veurem com en deu anys, la vida tant de Xavier com la de Magneto ha canviat molt respecte el punt on els vàrem deixar a Primera generación. Al igual que la pel·lícula ambientada als anys seixanta, aquesta darrera integra elements històrics amb mutants, concretament el final de la guerra del Vietman, que adquireix molt de protagonisme, i ajuda a dibuixar l’escenari en el que es desenvoluparà la pel·lícula.
A Días del futuro tampoc li falta sentit de l’humor, que ens ve donat quasi sempre per Lobezno. Capítol a part per a Hugh Jackman, que acaba esdevenint una de les millors fusions de personatge de ficció i actor, de la història del cinema juntament amb Robert Downey Jr. i Tony Stark. Ja només la seva presència eleva la pel·lícula. L’actor ha abraçat al personatge sense por, i per a l’espectador és difícil diferenciar on comença un i acaba l’altre. Días del futuro pasado està plena de grans moments i molta èpica, especialment en el clímax final, però curiosament tothom està parlant de la mateixa escena, i amb raó. L’escena de Pietro Maximoff esdevé la millor de la pel·lícula i és la prova encarnada del gran talent de Bryan Singer. I és que si alguna cosa no li falta a la pel·lícula són tots els moments i escenes que recordarem durant anys. A Bryan Singer no se l’ha de felicitar per haver fet aquesta pel·lícula, se li ha de donar les gràcies i sobretot per, i ara faig un spoiler, o sigui que si no l’heu vist salteu directament al següent paràgraf, esborrar La desición final de la continuïtat de la saga, clavant un metafòric cop de puny a la cara a l’infaust Brett Ratner, donant-li al mateix temps una lliçó de cinema de 130 minuts. Al final, Singer acaba fent un reboot del seu univers, amb fets que estan condemnats a repetir-se, els de les dues primeres pel·lícules, i d’altres, els de la tercera, que han succeït de manera diferent. Aquesta posada al dia que diu necessitar Lobezno al final de la pel·lícula, també la voldríem tenir nosaltres.

Tampoc m’agradaria no deixar de mencionar els paperassos de James McAvoy, Michael Fassbender i Jennifer Lawrence que porten en molts moments tot el pes del relat. Ni tampoc al dolent recent arribat, Peter Dinklage, reconegut per tothom per Joc de trons, en el rol de Bolívar Trask, el creador dels Sentinelles.
Días del futuro pasado està a l’alçada del que esperàvem, Singer estima aquests personatges i això es nota i es transmet a l’espectador. El director de Sospechosos habituales continua essent un dels directors amb més talent de l’actualitat, que ens darrers anys, malgrat que la taquilla no l’ha acompanyat, no ha deixat de fer bones pel·lícules com Superman returns, Valkyria o Jack el cazagigantes. Ara el futur és obert, estarem a l’espera de veure que farà de nou en l’univers mutant.

Nota: 5/5


dimecres, de juny 04, 2014

Al filo del mañana



Tom Cruise torna amb una interessant distòpia de ciència ficció que utilitza el mateix recurs narratiu de la pel·lícula Atrapat en el temps. El particular dia de la marmota de Cruise, és aquell en el que l’envien a una missió suïcida contra uns extraterrestres que volen conquerir la Terra, que ens recorda a Starship Troopers. Cada vegada que el personatge de Cruise mori irremeiablement a mans dels alienígenes, desperta altre cop el dia abans de l’atac. A partir d’aquí es succeiran diferents misteris. Primer, per què Cruise viu el dia de la marmota; i segon, de quina manera salvar el planeta. L’evolució del seu personatge és també molt curiosa, de no voler ser l’heroi (més aviat al contrari, és una persona bastant egoista) passarà a salvar el món, no se sap si per l’altruisme de salvar el planeta, o si per salvar-se a sí mateix. Segurament una mica de cada.
La pel·lícula ha estat dirigida per Doug Liman, director d’El caso Bourne i Sr. y Sra. Smith, en la que és la seva millor pel·lícula des de la protagonitzada per Matt Damon. Liman  coneix tots els mecanismes per fer que una pel·lícula d’acció funcioni. La veritat és que la pel·lícula t’atrapa i malgrat ja et pots imaginar més o menys com acabarà, el camí que t’hi porta és molt entretingut. Ple d’acció, sentit de l’humor i visualment Al filo del mañana és molt atractiva. Cruise continua funcionant com a estrella d’acció i es manté en forma, de tal manera que la diferència d’edat amb la seva companya de repartiment, Emily Blunt, no sembla tant com és realment. Un dels encerts de la pel·lícula és fer servir el dia de la marmota i fer-ho de tal manera que en cap moment sembli reiteratiu ni que l’espectador tingui sensació de pesadesa. Entreteniment pur i dur i de primera classe. Al contrari que la fallida Godzilla de Gareth Edwards, Liman demostra que no cal reduir les escenes d’acció a la mínima expressió per fer uns personatges profunds, que amb moltes menys pinzellades que els de Godzilla, resulten més creïbles i t’expliquen més coses. I és que malgrat els protagonistes viuen el dia de la marmota, cada dia és diferent i hi ha coses noves a descobrir. Sento torna a parlar de Godzilla, però en aquella els protagonistes sí que semblaven viure en una reiteració constant, malgrat que no era així. Un dels encerts de la pel·lícula és que incorpora elements d’humor i no es pren massa seriosament a ella mateixa, pel que la sensació de gaudi és encara més gran. 

Nota: 4/5