dimarts, de maig 27, 2014

Big Bad Wolves





Ja avisava Quentin Tarantino, un parell de dies abans de la seva projecció a SITGES 2013, que Big Bad Wolves era al seu parer la pel·lícula que encapçalava llista anual de les millors pel·lícules de l’any. Personalment, jo no diria tant, però entenc els motius que han portat al director de Reservoir Dogs a pensar-ho, ja que la pel·lícula és deutora, en la manera de mostrar la violència a l’estil Tarantino. La pel·lícula, originaria d'Israel, tracta amb un humor negríssim qüestions com la pedofília i la tortura. I vet aquí l'aportació nova al gènere, atrevir-se a posar humor negre a un tema tant delicat com la pedofília, i aconseguir lo més difícil, que et surti bé.
Big Bad Wolves ens explica la història d'un policia que té molt clar la identitat del pedòfil que està violant i assassinat a unes nenes, però la falta de proves fa que l'hagin de deixar en llibertat. El mateix policia i un dels pares de les nenes assassinades atrapen al sospitós, que es declara innocent en tot moment, per tal de torturar-lo. L’objectiu és que es confessi culpable i els expliqui on enterra les parts dels cadàvers desmembrats de les nenes. El millor personatge de la pel·lícula és el pare de la víctima, el desconegut a les nostres terres Tzahi Grad, al que al seu personatge que no li tremolarà la mà l'hora d'arrencar les ungles de la mà del suposat pedòfil, o preparar-li un pastís molt especial.
Big Bad Wolves és una pel·lícula que crea una gran fascinació i que, malgrat l’humor negre amb el que intenta treure ferro a la situació, no pot evitar deixar un gust agre a la boca de l’espectador.

Nota: 4/5


dilluns, de maig 26, 2014

Grace de Mónaco



Pel·lícula que no passa de telefilm del canal Lifetime. Si aquesta ha de ser la pel·lícula que ha d’aixecar la carrera de Nicole Kidman, l’actriu australiana ho té clar. El director ha estat Olivier Dahan, responsable també d’un altre biopic, el d’Edith Piaf a La vida en rosa. Un dels problemes que arrossega la pel·lícula és la nul·la caracterització de Kidman com a Grace Kelly, pel que en tot moment penses que la que s’ha casat amb un príncep és la protagonista de Calma total. Era el que buscava el director? No és que Nicole Kidman ho faci malament, és que el director és tant nefast dirigint actors que a vegades sembla que Kidman demani a la càmera que la deixi en pau. I dic això per l’abús de primers plànols constants a l’actriu, que la fan semblar més a un monstre de Jack el cazagigantes, que no pas a una princesa. Uns primers plànols que no la beneficien per estar massa castigada pel bótox. Les interpretacions més destacades són les dels secundaris: Tim Roth, Parker Posey i Frank Langella.
La pel·lícula es concentra en un capítol molt concret en la vida de Grace Kelly. El moment en que no se sent útil a palau, i rep la oferta d’Alfred Hithcock (en la enèsima presència ficcionada del director de Los pájaros en lo que portem d’any) per protagonitzar Marnie, la ladrona. La pel·lícula ens mostra el canvi que provoca que la princesa deixi definitivament enrere el seu passat com actriu, i troba el seu rol dins la família reial de Mònaco.
El principal problema de la pel·lícula és que és avorrida com ella sola. És una peli d’una idea a la que no para de donar-hi voltes i voltes, pel que el cansament i la desconnexió de l’espectador envers ella no tarden en arribar. Tampoc la plana direcció d’Olivier Dahan convenç, ja que no ofereix res que ens faci pensar que no estem davant un telefilm. El que desprèn la pel·lícula és fredor, manca d’ànima, la sensació de que tot és buit perquè només toca la superfície. Al final et quedes amb la sensació que lo més interessant no s’explica, i que s’ha fet una ficció a partir de titulars d’articles de diaris i revistes de l’època. Al final esdevé una pel·lícula tant oblidable com prescindible.
Si us interessa la figura de Grace Kelly en aquesta pel·lícula no hi trobareu res que valgui la pena.

Nota: 2/5


dimecres, de maig 21, 2014

Maniac



Remake de la pel·lícula del mateix títol del 1980 dirigida per William Lustig. En aquest remake, Lustig es manté com a productor, però cedeix la direcció a Franck Khalfoun. Entre els guionistes hi trobem una referència del terror modern com Alejandre Aja.
El fet que Maniac sigui una pel·lícula molt ben aconseguida cal trobar-lo en el fet que sigui prou diferent per ser una pel·lícula nova, però que en canvi té prous elements per relacionar-lo amb l'original. El plantejament és el mateix i l’estètica és molt dels anys 70. El canvis radiquen en tres punts molt importants. Primer el canvi de ciutat, de Nova York a Los Ángeles. Als 70 Nova York era una ciutat amb molta delinqüència, recordeu aquelles pel·lícules de Charles Bronson? Aquest aspecte brut no resultava creïble a la Nova York actual, i es trasllada a Los Ángeles, una ciutat ideal, on la pobresa i la riquesa conviuen molt a prop. Segon, la narració amb càmera subjectiva. Tota la pel·lícula està rodada com si veiéssim el que veuen els ulls del protagonista. Un Elijah Wood que només és present en reflexos a través de miralls, la seva respiració i la seva veu. En aquest cas es fa imprescindible la versió original per entendre el personatge que tan bé ha treballat l’actor. Malgrat no està davant de la pantalla, Eijah Wood aconsegueix que la seva presència sigui brutal, sobretot pel treball amb la veu. I tercer, allò que empeny al protagonista a cometre els assassinats. En aquest remake, el personatge de Wood intenta frenar els seus instints assassins, sense èxit. Ell vol fer les coses bé, però l’instint assassí és massa fort i per tant irrefrenable.
Maniac resulta una pel·lícula impactat per les seva cruesa, tant en els assassinats, com el protagonista o en els indrets sòrdids on succeeix l’acció. Una pel·lícula bruta que sembla extreta d’una filmoteca perduda dels anys 70. Una perla del cinema de terror que ofereix un producte diferent al que estem acostumats actualment.
Nota: 4/5


dimarts, de maig 20, 2014

Godzilla



Godzilla ha tornat! Després de l’infecte remake americà dels anys 90 dirigit per l’infaust Ronald Emmerich, Hollywood s’ha atrevit a recuperar el personatge, aquest cop mirant una mica més en l’origen del personatge al Japó. Però ha estat això suficient? Ara us ho explico.
Per entendre Godzilla cal aturar-se en la figura del que en va ser escollit director, Gareth Edwards. Edwards es va donar a conèixer amb la pel·lícula Monsters, que no va tenir cap repercussió en el circuit comercial, però en canvi sí en els diversos festivals on es va presentar. Personalment la vaig trobar una pel·lícula molt i molt avorrida. No li vaig saber trobar els valors que ens havien venut. Una pel·lícula de monstres sense veure en cap moment els monstres? Entenc que era una pel·lícula independent i que el pressupost no donava per fer sortir uns monstres, però els monstres van acabar essent només una excusa per la típica pel·lícula apocalíptica a la que afegeix elements romàntics. En tot cas, Edwards ha gaudit a Godzilla d’un pressupost espectacular per poder mostrar monstres en el seu esplendor. I la pregunta que em faig és: I per què no ho ha fet? O no ho ha fet en la mesura que esperem tots d’una pel·lícula de Godzilla? Com és que la pel·lícula se centra en excés en els personatges humans i poc en Godzilla? Com és que les escenes dels humans resulten més fredes que les que hi surt l’estimat monstre d’origen japonès? Tot això són apreciacions inexplicables que m’han vingut al cap mentre veia la pel·lícula. Què voleu que us digui, m’emociona quan veig a Godzilla en pantalla i no passa el mateix amb Bryan Cranston, Juliette Binoche o Aaron Johnson.
En general la pel·lícula m’ha agradat, però amb matisos. He trobat a faltar molta més presència de Godzilla, que només apareix parcialment i en poques escenes fosques en gran part de la pel·lícula. No és només fins a la part final, quan Godzilla combat amb els dos monstres, quan el podem contemplar amb el tot el seu esplendor. M’ha agradat, però l’he pogut gaudir poquet. I què voleu que us digui, m’ha fet ràbia, i més quan m’he hagut d’empassar un munt d’escenes redundants protagonitzades per humans que ja no aportaven res a la pel·lícula. En aquest aspecte l’equilibri no està ben portat, i Gareth Edwards té molt a aprendre de Guillermo del Toro i Pacific Rim, per exemple. M’ha agradat que ens recordin que l’origen del Godzilla és al Japó i que aquest país sigui part de la història, malgrat la incomprensible sensació de que a Japó es parli anglès i no japonès.
Sobre el disseny de personatges, Godzilla és espectacular, “tremendu” m’atreviria a dir. Un ésser espectacularment gegantí com mai fins ara havíem vist en el cinema. En canvi, els altres monstres, el seu disseny no m’ha convençut i ens recorda inevitablement a Alien.
En resum, que la pel·lícula se salva al final, quan els humans perden el protagonisme per concentrar-se en Godzilla. És llavors quan es desperta el nen que portem a dins. A veure si Warner espavila en la segona part i els humans passen a ser els secundaris i Godzilla l’actor principal. I és que no esperem menys d’una pel·lícula que es diu Godzilla.
Nota: 3,5/5


dimecres, de maig 14, 2014

The Machine



Interessant proposta independent de ciència ficció amb segell britànic. The Machine toca l’etern tema de la robòtica i si aquesta es pot arribar a considerar vida. Pot la intel·ligència artificial arribar a desenvolupar consciència de sí mateixa i ser capaç de tenir sentiments? The Machine ens evoca a pel·lícules com Blade Runner, sèries com Star Trek i, òbviament, les novel·les d’Isaac Asimov.
Ambientada en un futur on la Gran Bretanya es troba en plena guerra freda contra la Xina, el govern britànic busca mitjançant intel·ligència artificial, crear un exèrcit de robots amb factor humà que obeeixin sense discussió les ordres dels seus superiors.
El punt més fort de la pel·lícula és la seva part més intel·lectual. Per contra tota la trama militar resulta pesada i avorrida. En aquest aspecte The Machine és víctima de la seva condició d’independent i de la manca de pressupost. L’aparició d’Ava és determinant en un moment on la pel·lícula decau a l’avorriment, per a continuació aixecar el vol i començar a plantejar les qüestions que hauria d’haver concentrat de bon principi. És per això que la pel·lícula dóna la sensació d’haver degustat una cosa molt bona durant poc temps. The Machine queda perjudicada per, primer,  tocar temes on és important el tenir un bon pressupost, i segon, no aprofundir lo suficient en la trama més psicològica i filosòfica que al final ens queda amb gust de poc. Una pena perquè podia haver estat una gran pel·lícula.
Nota: 2,5/5




dimarts, de maig 13, 2014

Malditos vecinos



Nicholas Stoller dirigint. El “hype” era alt. Paso de ti, Todo sobre mi desmadre i Eternamente comprometidos eren grans comèdies. Malditos vecinos prometia ser la seva visió de Desmadre a la americana. Malauradament les bones intencions fracassen i Malditos vecinos es converteix en una gamberrada que es queda en terra de ningú. Què passa amb aquest estil de comèdies en les que més de 30 anys d’evolució cinematogràfica es tradueixen en involució a mans de prometedors realitzadors? Com és possible que Porky’s o la més recent American Pie, siguin més valentes que Malditos vecinos, on la transgressió es limita a la utilització de l’humor més groller, oblidant-se de la construcció de personatges i elaborar un guió decent més enllà dels gags?
Ja haureu notat que la pel·lícula no m’ha agradat. Passat el quart d’hora ja ho hem vist tot i ja s’ha dit tot. La resta és més del mateix fins arribar al minut 90, en el que acabes sentint que has vist consecutivament les dues parts estrenades d’El Hòbbit. Malditos vecinos no ofereix ni aporta res de nou. Project X tampoc és de la meva devoció, però com a mínim sí que aportava coses noves que Malditos vecinos s’ha limitat a copiar i fer-ho malament. Seth Rogen fa el paper de sempre, tampoc res de nou, mentre que Zac Efron te’l mires amb cara de pena. Impacta veure’l amb un aspecte físic massa passat pels esteroides. El seu rostre reflecteix els accessos que han perjudicat la seva carrera. La seva imatge poc té a veure amb la de High School Musical, i no hoc dic com una cosa positiva, tot el contrari. El personatge que més sobra és el de Rose Byrne, que s’hauria d’haver quedat com a secundari i no en principal, ja que perjudica la dinàmica entre Rogen i Efron. L’aspecte més fluix, repeteixo, és el guió. La pel·lícula és només el seu plantejament, que construeix diferents capes del mateix i en uns diàlegs gens treballats que es limiten dir més paraulotes que l’escena anterior.

Nota: 2,5/5


dilluns, de maig 12, 2014

Snowpiercer (Rompenieves)



Una de les millors pel·lícules de gènere fantàstic que veurem aquest any. Lo pitjor, la limitada distribució cinematogràfica que converteix a internet com a la única opció per veure-la.
Snowpiercer neix per convertir-se en una pel·lícula de culte immediat. Després d’haver-la vista tens la sensació d’estar d’un producte molt similar al que va ser Cube al seu moment. No per pressupost, perquè aquesta en té molt més, sinó per ser una obra única en el seu gènere. La comparació amb Cube no és gratuïta, perquè el salt de vagó en vagó que fan els protagonistes recorda en certa manera quan els protagonistes de Cube canviaven de cub i no sabien quins eren els perills que es trobarien en el nou escenari.
Faig cinc cèntims del seu argument. En un futur on la humanitat ha quedat destruïda fruit d’un canvi climàtic que ha congelat el planeta, els únics supervivents viatgen a l’Snowpiercer, un tren que dóna la volt al món cada any. El tren està sempre en marxa. A la part de la cua vien els pobres, mentre que a la part de davant hi ha els rics. Els pobres es rebel·laran i s’endinsaran als vagons dels rics. La gràcia és que no tot és el que sembla i les sorpreses no paren de succeir a partir del moment en que els pobres comencen la invasió.
El repartiment d’Snowpiercer és estel·lar. Chris Evans, en un paper molt semblant al de Capità Amèrica, Jamie Bell, John Hurt, Ed Harris i Tilda Swinton en un paper que serà recordat durant anys. El director és el sud-coreà Bong Joon-ho, realitzador de The Host. I certament és nota. Snowpiercer té tota la narrativa i espectacularitat del cinema nord-americà amb els millors atributs del cinema oriental. Sap com conjugar perfectament els dos mons.
Torno a repetir que Snowpiecer és un producte únic i inclassificable que passa pel dramatisme, s’atreveix amb la crítica social, les metàfores futuristes i també amb la comèdia negra.
Destinada sobretot per aquells que creuen que ja s’ha explicat tot en el gènere post-apocalíptic. 

Nota: 4,5/5


Scalletti: Girona Connection



Aviat farà un any del final d’ Scalletti: Girona Connection. Moment ideal per fer-ne una reflexió ja que el seu showrunner, Callahan Ruiz, és mostra més dur que Ridley Scott a l’hora de fer una seqüela o un spin-off de la seva obra.
Anem per parts, què és Scalletti? Una web-sèrie que bé podria passar per una pel·lícula, ja que els nou episodis dels que consta estan fets per ser devorats i consumits d’un sol glop. David Ruiz és un freak del cinema d’acció dels 80 que ha construït un producte freak, amb reminiscències dels millors germans Zucker de l’època d’Aterriza como puedas. Una comèdia policíaca esbojarrada amb moments delirants i surrealistes. El protagonista és Scalletti, un policia arrogant, interpretat per un encertat Rubén Merino, que de Califòrnia arriba a Girona per detenir el líder d’Spectrum, una organització criminal, a mig camí entre SPECTRA de la saga Bond i MAD de l’inspector Gadget. A part del protagonista principal, no hem d’oblidar els altres dos pilars principals: Palomero, un secundari perfecte i rodó interpretat per José García, que aconsegueix que ens arribem a estimar a aquest barrufet poca traça, o aquesta mena de Danny Glover si Scalletti fos Mel Gibson, donant el contrapunt necessari al protagonista. A ulls de tothom Palomero esdevé un dels encerts més destacts de la sèrie. L’altre pilar són els diferents agents de policia que interpreta el llibreter Guillem Terribas que proporciona alguns dels gags més aconseguits de la sèrie. Si ja de per sí Scalletti és una sèrie molt “bizarra”, per “bizarro” els números musicals que conté, igual de bojos com la mateixa sèrie. No sabem si responen a alguna obsessió particular de David Ruiz envers els musicals. Vistos els resultats no seria d’estranyar veure’l en un futur fent una paròdia de Glee o Moulin Rouge.
Malgrat totes les bogeries d’Scalletti, al darrera hi ha molta feina i molt enginy. Molt d’amor i coneixements de clàssics del cinema dels anys 80. Des de la saga Karate Kid, a referències als herois d’acció dels 80 com Stallone, Schwarzennegger i Chuck Norris. Un amor a pel·lícules de culte de la desapareguda i enyorada productora Cannon. A banda de saber crear bons diàlegs i bons arguments, al darrera hi ha un munt de cultura cinematogràfica que David Ruiz sap casar amb la seva idea, perquè la coneix molt bé.
Lo millor de tot plegat són els resultats obtinguts amb els pocs mitjans dels que compta. No vull arribar a pensar del que hagués estat capaç en cas de comptar amb més recursos econòmics. Per sort, allà on no arriba el pressupost, David Ruiz ho cobreix amb imaginació. I li sobra!
Si encara no l’heu vist, colla d’inconscients, ja tardeu. Podeu trobar tots els capítols a la web http://scalletti.com. I gratis! Ningú us etiquetarà de pirates si els veieu. 


dimarts, de maig 06, 2014

Divergent



Nova fantasia distòpica basada en una sèrie de llibres destinats a adolescents. Hem arribat a un punt que totes aquestes pel·lícules ens semblen totes iguals. Canvia l’entorn, però els pilars són idèntics. Trobar les diferències entre Els jocs de la fam i Divergent costa, i més quan només ens venen al cap els punts en comú. Les sensacions de Divergent són les mateixes que la primera d’Els jocs de la fam, malgrat que penso que Divergent supera amb escreix la seqüela d’aquesta, que no és res més que una infecte reiteració del que era la primera. Espero que no cometin el mateix error en la segona part de Divergent, Insurgent. El problema que tenen aquestes adaptacions és que s’han de limitar a reproduir les novel·les fil per randa per no fer entrar en còlera als fans dels llibres. El públic del cinema és més ampli, i heus aquí la clau de l’èxit d’El Senyor dels Anells o Harry Potter, que s’han atrevit a traduir-les en llenguatge cinematogràfic, malgrat que això signifiqui alterar en alguns punts el material en el que es basa. I què coi! Si amb la perspectiva de l’obra acaba hi ha alguna cosa que es pot millorar... per què no?
Divergent ens presenta a una protagonista femenina, Trice, una adolescent que viu en un Detroit futurista i post-apocalíptic. La ciutat està envoltada d’unes xarxes que la protegeixen d’alguna cosa temible que està a fora, però que en aquesta pel·lícula encara no sabem què és. La societat s’organitza en cinc categories que marquen el futur de cada persona que l’integra. Entre les categories està a punt d’esclatar una guerra que posarà en dubte la viabilitat d’aquesta organització. Tampoc falta la història d’amor adolescent imprescindible en aquestes pel·lícules, entre la protagonista i el seu mentor. 
Un del aspectes positius de Divergent és que és més rica que Els jocs de la fam perquè pot anar més enllà dels combats mortals entre adolescents a lo Battle Royal. El principal problema de Divergent és que primer va arribar Els jocs de la fam, i tot el que veiem ens sembla una reiteració. Però ara mateix si me n’he de quedar amb alguna em quedo amb Divergent perquè penso que pot anar més enllà i explicar coses noves, cosa que no crec que pugui fer Els jocs de la fam, com ja es va veure a la segona part.

Nota: 3/5