dilluns, d’abril 28, 2014

El viento se levanta (The Wind Rises)



Confesso que la primera vegada que vaig veure El viento se levanta a SITGES 2013, no vaig ser just amb ella. A vegades, enmig de l’empatx de veure set o vuit pel·lícules diàries, pot donar-se el fet que acabis jutjant una pel·lícula per sota del que es mereix. Si això afegim que El viento se levanta es va projectar en una única sessió el darrer dia de  Festival, que aquesta va començar amb una hora i quart part de retard, que la projecció es va iniciar a les dotze de la mitjanit i es va allargar fins les dues de la matinada, després de portar 70 pel·lícules al damunt, reconec que les meves condicions físiques no eren les millors per gaudir de la darrera pel·lícula de Miyazaki. Amb la seva estrena comercial, ara ja l’he pogut veure amb la calma que es mereix, i estic en condicions de dir que és una meravella. Segurament no és tant genial com les seves pel·lícules més emblemàtiques, però està al capdamunt de totes les pel·lícules animades del que portem d’any, i sense cap mena de dubte va ser la millor del 2013, pel que es mereixia l’Oscar que va guanyar Frozen.
Per damunt de tot destaco dues coses, la impecable i acurada animació tradicional que caracteritza les produccions de l’Studio Ghibli, senzillament toca la perfecció, i l’altre la música que l’acompanya. Miyazaki ens parla d’uns dels temes que més l’apassionen, l’aviació. En aquesta ocasió fuig dels móns imaginaris que el caracteritzen, per explicar-nos una biografia, la història real de Jiro Horikoshi, un nen que somnia en ser dissenyador d'avions. Ja de gran, fa realitat el seu somni quan entra a treballar en una empresa que dissenya caces de combat en temps de la Segona Guerra Mundial. Jiro no descansarà fins trobar el disseny perfecte, no només que agafi alta velocitat, ja que estèticament busca la bellesa de l’aeroplà. En una vida tant entregada a la feina i a la passió, Jiro no tindrà temps per res, fins que es retroba amb una noia que va conèixer temps enrere i de la s’enamora. Però el seu amor no serà fàcil.
Malgrat el realisme del relat, l’empremta de Miyazaki es nota quan el protagonista es troba en somnis amb un dissenyador d’avions italià al que admira, on desborda la fantasia amb dissenys d’avions magnífics, però impossibles. Miyazaki tampoc deixa escapar l'oportunitat per transmetre un missatge pacifista en un ambient ple d'avions de combat. L’únic del que ens lamentem al acabar la pel·lícula és que El viento se levanta serà la darrera pel·lícula del mestre de l’animació japonès, Hayao Miyazaki, demostrant una vegada més que es pot fer poesia en el cinema.
Nota: 4/5