dimarts, d’abril 29, 2014

Pompeya



Paul W.S. Anderson, el director de la saga Resident Evil és el realitzador d’aquest peplum, rodat com si fos una pel·lícula més la saga de zombis basada en el famós videojoc. Les habilitats darrera la càmera d’Anderson no són el seu fort i queda demostrat una vegada més aquí. Pompeya és una combinació entre efectes digitals de segona categoria, amb cartró pedra del dolent. Només cal veure com les pedres del volcà cauen sobre els actors, i aquets simulen haver rebut un pedrot, mentre l’espectador té la sensació de contemplar com li salten boletes de porexpan. Pompeya és una peli rònega, però no només pels efectes, del que només salva l’erupció del volcà, ho és també pel vestuari i l’ambientació que traspua incredibilitat pels quatre cantons. És impossible creure’s res, ja no només per tot això, també per un excés evident de l’ús de pantalles verdes.
I ara vaig pels actors. A ells els vull dedicar un paràgraf. El cartell de Pompeya és prou atractiu: Kit Harrington, Emily Browning, Jared Harris i Kiefer Sutherland. Primer de tot dir que tots ells estan horribles. És com si estiguessin fora de lloc. Sutherland és una caricatura de sí mateix. Un dolent ha de fer alguna cosa més que forçar cara d’empipat i cridar com un boig. Un altre tema són els pocs matisos que té la pel·lícula. Els bons són molt bons i els dolents molt dolents. I tot plegat perquè sí. Però això és causa d’un guió, ja no dolent, sinó que inexistent. Entre la parella protagonista, Harrington i Browning, la química és inexistent i mai et creus aquest enamorament. A part que tots els tòpics que puguin existir, hi apareixen. Harrington s’ha treballat un físic que glaça la sang i es situa a l’alçada dels guerrers depilats de 300. A Harrington el veiem interpretant a John Snow a la sèrie Joc de trons. A Pompeia s’oblida del que és interpretar, i tot el carisma que li veiem a la sèrie de George R.R. Martin, s’envaeix com si mai hagués existit. Browning tampoc salva res de res, sempre està a l’ombra de l’actriu que fa de la seva criada, perquè, digue-m’ho clar, està de molt més bon veure i queda clar que el protagonista erra a l’hora de triar a quina es vol traginar, perquè aquí d’amor, per més que ens volen fer creure, res de res.
Hi ha alguna cos salvable? L’explosió volcànica tarda en arribar, però quan arriba està bé. Ara bé, ens enganxa cansats després d’una hora i deu minuts de buit total. Anderson emplena una pel·lícula de porqueria, perquè no en sap més i tampoc té idees. L’únic que volia mostrar era l’explosió del volcà. Aquí és on ha dedicat els seus esforços. La propera vegada comença per aquí home! Total, amb un guió pobre i un lamentable retrat de personatges, al final ens importa ben poc si els personatges s’acaben salvant o sucumbint a les flames.
Nota: 1,5/5


dilluns, d’abril 28, 2014

El viento se levanta (The Wind Rises)



Confesso que la primera vegada que vaig veure El viento se levanta a SITGES 2013, no vaig ser just amb ella. A vegades, enmig de l’empatx de veure set o vuit pel·lícules diàries, pot donar-se el fet que acabis jutjant una pel·lícula per sota del que es mereix. Si això afegim que El viento se levanta es va projectar en una única sessió el darrer dia de  Festival, que aquesta va començar amb una hora i quart part de retard, que la projecció es va iniciar a les dotze de la mitjanit i es va allargar fins les dues de la matinada, després de portar 70 pel·lícules al damunt, reconec que les meves condicions físiques no eren les millors per gaudir de la darrera pel·lícula de Miyazaki. Amb la seva estrena comercial, ara ja l’he pogut veure amb la calma que es mereix, i estic en condicions de dir que és una meravella. Segurament no és tant genial com les seves pel·lícules més emblemàtiques, però està al capdamunt de totes les pel·lícules animades del que portem d’any, i sense cap mena de dubte va ser la millor del 2013, pel que es mereixia l’Oscar que va guanyar Frozen.
Per damunt de tot destaco dues coses, la impecable i acurada animació tradicional que caracteritza les produccions de l’Studio Ghibli, senzillament toca la perfecció, i l’altre la música que l’acompanya. Miyazaki ens parla d’uns dels temes que més l’apassionen, l’aviació. En aquesta ocasió fuig dels móns imaginaris que el caracteritzen, per explicar-nos una biografia, la història real de Jiro Horikoshi, un nen que somnia en ser dissenyador d'avions. Ja de gran, fa realitat el seu somni quan entra a treballar en una empresa que dissenya caces de combat en temps de la Segona Guerra Mundial. Jiro no descansarà fins trobar el disseny perfecte, no només que agafi alta velocitat, ja que estèticament busca la bellesa de l’aeroplà. En una vida tant entregada a la feina i a la passió, Jiro no tindrà temps per res, fins que es retroba amb una noia que va conèixer temps enrere i de la s’enamora. Però el seu amor no serà fàcil.
Malgrat el realisme del relat, l’empremta de Miyazaki es nota quan el protagonista es troba en somnis amb un dissenyador d’avions italià al que admira, on desborda la fantasia amb dissenys d’avions magnífics, però impossibles. Miyazaki tampoc deixa escapar l'oportunitat per transmetre un missatge pacifista en un ambient ple d'avions de combat. L’únic del que ens lamentem al acabar la pel·lícula és que El viento se levanta serà la darrera pel·lícula del mestre de l’animació japonès, Hayao Miyazaki, demostrant una vegada més que es pot fer poesia en el cinema.
Nota: 4/5


dimarts, d’abril 22, 2014

The Amazing Spider-man 2: El poder de Electro (sense grans spoilers)



Primer de tot, aquesta crítica estarà absent d’spoilers, com a mínim d’aquells que els americans qualifiquen com a major spoilers. Així sentiu-vos tranquils si encara no l’heu vist. La crítica amb spoilers la reservem pel programa de ràdio d’aquesta setmana.
D’entrada ja dic que la primera pel·lícula d’aquesta nova saga encapçalada pel realitzador Marc Webb em va agradar. Continu pensant que les dues primeres de Sam Raimi eren millors que aquesta primera, però que en canvi oferia una nova visió del personatge prou interesant que la justificava. El que menys em va agradar va ser que deixava de banda elements de l’univers Spider-Man. Tant sols no hi eren presents perquè buscava allunyar-se de la saga anterior.
En aquesta segona part, malgrat que no hi són presents tots els elements que hi haurien de ser, molts ja han tornat. Sí, ja sé que les comparacions són odioses, però és inevitable. Aquest The Amazing Spider-man 2 aconsegueix superar en alguns aspectes al Spider-Man de Raimi. El poder de Electro crea la versió  Peter Parker/Spider-Man més fidel que hem vist fins ara en pantalla. L’essència d’Spider-Man és aquell aparentment despreocupat davant els seus enemics, que no para de parlar i fa constantment acudits dolents, però graciosos. Mentre que Peter Parker és més aviat un personatge melancòlic, al que no paren de passar-li desgràcies a la gent que l’envolta. La vida de Peter Parker és un culebrot, així ho és en l’essència del còmic i per fi ho és en aquesta pel·lícula. I així ho esperaven, d’aquí la contractació de Marc Webb (500 días juntos). En els seus orígens Peter Parker/Spider-man és així en el còmic, i fins el moment mai havíem tingut l’ocasió de veure’l així al cinema. The Amazing Spider-man 2 supera a la pel·lícula del 2012 en molts aspectes i al meu parer, malgrat ser molt diferents, es posa molt a prop de la segona de Raimi.
Entre els problemes d’El poder de Electro, penso que potser la part central de la mateixa és el seu punt feble, però un dels aspectes que se li ha criticat, l’abundància d’enemics, no m’ha molestat. Crec que han sabut trobar un equilibri perfecte. Rino és tant sols anecdòtic i ens els presenta de cara a futures pel·lícules i spin-off. L’eix central de la pel·lícula gira al voltant d’Electro, ben definit i al qual m’ha encantat pel rèdit cinematogràfic que li han sabut treure. D’acord que en els còmics és un enemic de segona, però en aquesta adaptació l’han fet tremendament poderós i ha donat molt de joc per crear un magnífics efectes digitals, que és el que el públic busca quan va a veure un blockbuster d’aquestes característiques. L’altre dolent, el Duende Verde, també el veiem poquet, més aviat veiem a Harry Osborn, i podríem dir que la seva trama també es queda a mitges per ser més desenvolupada de cara al futur. I és que The Amazing Spider-Man 2 l’hem d’entendre com un capítol més del culebrot de la vida d’Spider-Man, que ja sabem que continuarà en una futura tercera i quarta part, així com en dos spin-off: Los Seis Siniestros (protagonitzada pels seus enemics) i Venom (només centrada en aquest personatge aràcnid que encara no ha debutat en el reboot).
Capítol a part mereix parlar dels actors d’aquesta pel·lícula. I si hi ha una cosa que aquest reboot supera en escreix a la saga de Raimi són els actors. Andrew Garfield és un actoràs i resulta perfecte com a Peter Parker. Construeix un personatge que va més enllà de l’aturat i a vegades tontet que va retratar  Tobey Maguire. Peter Parker té matisos, a vegades fanfarró, però en realitat un adolescent melancòlic i castigat pel sentiment de culpa.
Emma Stone... Per on començar? Gwen Stacy per a mi era un personatge que ja no existia quan vaig llegir el primer còmic d’Spider-Man, i malgrat llegir molts articles de com va afectar la desaparició del personatge, mai vaig connectar sentimentalment amb ella perquè ja no hi era. Era cosa del passat. Per a mi el present era Mary Jane. Marc Webb i Emma Stone han aconseguit que ens enamorem de Gwen Stacy de la mateixa manera que ho devien fer els lectors de còmics de l’època. La seva interpretació és perfecte i la química entre Garfield i Stone és un dels punts forts de la pel·lícula. Es cruspeixen literalment la pantalla. Sense les seqüències d’acció la pel·lícula funcionaria perfectament com una comèdia romàntica sobre la relació entre Peter i Gwen. A més Stone va més enllà del tòpic de damisel·la en problemes que espera ser salvada per l’heroi. Quan convé s’arremanga per ajudar-lo a arribar on ell no pot.
Dane DeHann com a Harry Osborn ens fa oblidar completament a James Franco, ajudat pel seu aspecte físic que està entre la cara de bon nen i psicòpata que necessita la pel·lícula.
I acabo amb el dolent principal, Jamie Foxx que està com brillant. I m’ha sortit una broma sense voler-ho!
The Amazing Spider-man 2: El poder de Electro tanca alguna de les trames inacabades de la primera part, tot lo relatiu a la mort dels seus pares, i en deixa d’altres obertes com Oscorp i la creació de dolents que faran la vida impossible al nostre heroi. Per els desconfiats, és cert que les escenes de Shailene Woodley interpretant a Mary Jane s’han eliminat. Sota el meu punt de vista amb bon criteri, perquè sí que hagués distret de la relació principal entre Peter i Gwen. I també perquè costarà trobar una actriu que pugui igualar la química que Garfield té amb  Emma Stone. Algú ha pensat que Stone pugui interpretar a Mary Jane també?
Per acabar, hi ha una cosa a la pel·lícula que li falta i no sé dir què és exactament, però sí que tenen les pel·lícules de Marvel Studios que les fa úniques. És cert que a vegades vol explicar massa coses i les acaba simplificant massa, i les passa bastant per sobre. Però potser estem acostumats a pel·lícules de superherois que pretén ser quelcom més grandiloqüent, quan The Amazing Spider-man 2 no pretén ser res més que una pel·lícula de superherois, amb més punts en comú amb qualsevol de les sèries d’animació d’Spider-Man del dissabte al matí, que no pas en cap altre blockbuster de superherois. I és que malgrat les pegues en el guió que li vulguem buscar en les trames que envolten els enemics, que les trobarem si volem, The Amazing Spider-man 2 és un entreteniment de primera classe.
Nota: 4/5

dimecres, d’abril 16, 2014

Noé



Darren Aranofsky sempre ha resultat inclassificable i ho és més que mai amb Noé. Què és Noé? Pregunta senzilla de difícil resposta. Noé és un blockbuster independent. Barreja elements propis de la filmografia del director de La fuente de la vida (filosofia marca de la casa), elements religiosos i cinema catastrofista a l’estil Roland Emmerich i... Voilà! Tenim Noé. Costa pensar que va abandonar Lobezno Inmortal per fer Noé, però és així. Noé és la pel·lícula més accessible del director, malgrat que darrerament amb El luchador i Cisne negro, Aranofsky ja era conegut pel gran públic, malgrat l’espessor de les seves pel·lícules. El millor de la pel·lícula és Russell Crowe en un nou paperàs (i atenció, com a Los Miserables, canta una cançoneta). Els efectes digitals són menys bons de lo esperat. M’explico, la inundació i el mar està bé, però els animals són tots digitals i es nota la falta de vida de les bèsties en una mirada falsa. El general la sensació de la pel·lícula és bona, malgrat que el metratge és molt exagerat. Dos hores i quart són excessives per tan poca història i intenta allargar-se en coses que no calen, com el descendent de Caín amagat a l’arca recordant-nos la maldat de la humanitat. Una reiteració que no fa falta. Pel que fa a la resta dels actors: Anthony Hopkins que no sé si fa de Matusalem, Odín o Hannibal Lecter; Jennifer Connelly que s’ha fet gran (snif);  Logan Lerman, el millor al cantó de Crowe, Emma Watson, molt descol·locada en un paper que no li va, i l’actor que fa de fill gran de Noé, que no sé com es diu i tampoc em molestaré a buscar-ho, que sembla un model de calçotets de Calkin Klein amb nul talent per la interpretació. Malgrat que en alguns moments sembla una versió d’El día del mañana, Aranofsky ens fa interessar per la història amb els seus missatges i imatges que ens evoquen a una cosa que no té res a veure amb un blockbuster, malgrat que a primer cop d’ull ho pugui semblar.
Nota: 3,5/5


Seguridad no garantizada



Una de les sorpreses més agradables d’aquesta temporada, que malauradament s’ha estrenat en poquíssimes sales, ja que la pel·lícula és del 2011 i ja va ser vista al SITGES 2012. Seguridad no garantizada és el debut en la direcció de Colin Trevorrow, el responsable de la quarta entrega de Jurassic Park. Spielberg va quedar tant fascinat per aquesta pel·lícula que va creure que Trevorrow era l’ideal per torna a l’illa de Sorna. No és d’estrenyar que agradés a Spielberg perquè recorda molt al cinema dels anys 80. La pel·lícula pretenia acostar-se a l’estil d’Els Goonies, Star Wars o Regreso al futuro. Sota una premissa de ciència ficció (un home posa un anunci al diari perquè busca company per viatjar en el temps), en realitat la peli és una excel·lent comèdia romàntica entre dues parelles i un hindú que recorda al Raj de The Big Bang Theory. Un aplaudiment es mereixen també la parella protagonista: Aubrey Plaza, a la que esperem veure més sovint, i Mark Dusplass. La pel·lícula és sòlida gràcies al seu bon guió, diàlegs i una construcció dels personatges, que denoten l'amor del directori el guionista Derek Connolly cap a ells. Seguridad no garantizada és una pel·lícula independent que sap treure profit a cada cèntim, dels pocs que ha costat fer-la. Va guanyar, merescudament, el premi al millor guió a Sundance. Tot el que hauria de ser el cinema indie és aquí!
Nota: 4,5/5




dimarts, d’abril 08, 2014

Río 2



Carlos Saldanha, el responsable de la saga Ice Age s’ha proposat amb Río fer una nova franquícia d’animació. Des d’aquí l’encoratgem a que abandoni la idea. La primera, la veritat, no em va semblar res memorable, però estava bé. Una pel·lícula curiosa, divertida, sense masses pretensions, bona combinació de música i color... La modèstia de la primera s’acaba en aquesta segona que s’ho creu massa i acaba fracassant. No en tots els aspectes perquè en quant a tècnica és superior a la primera, però sí en la resta com per exemple el guió. Han fet la pel·lícula més pensant en fer coreografies amb ocells i inundar-nos la vista de colors, sense destinar cap esforç en buscar una bona història que explicar-nos, o directament alguna història. Els diàlegs són cansats i les situacions avorrides i reciclades d’un munt de comèdies passades de moda. Segurament els més petits s’ho passaran bé, però pels adults representa una tortura majúscula. L’avorriment és constant per la predictibilitat de totes les situacions que ens planteja i la manca d’originalitat, és com si el guió s’hagués fet a corre cuita en un cap de setmana per dedicar el temps a la resta. Una pena que no triessin tirar pel mateix camí que la primera. Río 2 és un exemple de com exprimir una pel·lícula rentable per fer diners, malgrat no tinguis res a explicar.
Nota: 2/5