dilluns, de març 31, 2014

Capitán América: El Soldado de Invierno

Marvel es vesteix de James Bond en la segona part de Capitán América: El primer Vengador. Per cert, gran homenatge en els crèdits finals a l’espia britànic. El Soldado de Invierno és una història d’espies i corrupció amb superherois. Aquesta segona part és radicalment diferent a la primera en tot. Com a espectador em vaig quedar tant fora de joc com el mateix protagonista que viu en una època que encara no entén. El to que imprimeixen Anthony i Joe Russo és tant diferent al de Joe Johnston que també vaig tenir la sensació de trobar-me fora d’època, igual que li passa al Capi. Això no vol dir que la pel·lícula tingui moments nostàlgics, que els té, però aquets són massa durs, molt marcats per la tragèdia. Les conseqüències psicològiques de despertar-se després de 60 anys congelat i descobrir que tots els que coneixies són morts, són aquí. Steve Rogers és un personatge melancòlic, enyora el passat, quan les coses eren més senzilles, quan estava clar qui eren els bons i qui eren els dolents. En una conversa inicial amb Nick Furia, el Capi deixa clar que per més que estigui en una nova era, no pensa abandonar els valors en els que creia durant la Segona Guerra Mundial. M’ha encantat el retrat dels diferents dolents que veiem a la pel·lícula, més enllà de Batroc, que no serveix per altra cosa que fer quatre saltirons i donar pas a la pel·lícula. Em refereixo a Zola, que només té una escena, però quina escena! M’ha agradat particularment la reinvenció cinematogràfica del personatge. I sobretot el Soldat d’Hivern, que no desvetllarem la seva identitat perquè, malgrat els seguidors del còmic tenim molt assumit de qui es tracta, pels que només coneixen al Capi per les pel·lícules, està narrat de tal manera que quan es descobreix la seva identitat, esdevingui una sorpresa. Sorprenentment, Marvel ha dosificat la presència del Soldat d’Hivern en aquesta pel·lícula, mantenint-lo molt a l’ombra i al final explicant lo just respecte ell. Personalment m’hagués agradat que ens expliquessin més coses perquè el personatge és molt interessant, però el final és clarament obert i està clar que la trama d’aquest continuarà i es desenvoluparà en la tercera pel·lícula.
La pel·lícula està certament més influenciada per Los Vengadores que no pas per la primera part. Veure en acció a Nick Furia, Maria Hill, la Vídua Negra el Falcó i el Capi, no deixa de ser una mena de Vengadores a petita escala. I més si tenim en compte que no falten referències als personatges de la casa de les idees, tant als que que ja coneixen adaptació, com els que encara no. Així ens podem fer una idea per on aniran els trets a partir d’ara.
Sobre els nous personatges, m’ha encantat sobretot Anthony Mackie com el Falcó, molt ben recreat, així com haver donat temps a desenvolupar el personatge de la Vídua Negra. Pel camí sempre es perden personatges que podien haver dit més, però no havia més temps, com Sharon Carter, de la que sí esperem més a la tercera.
Una de les diferències respecte a Los Vengadores és que si la pel·lícula de Whedon era un no parar, El Soldado de Invierno es pren descansos entre les diferents seqüències d’acció per aprofundir en els patronatges o desenvolupar la trama al voltant de la corrupció que es va desenredant a foc lent.
El que també m’ha sorprès molt agradablement és l’acció. Molt física, molt clàssica. Amb espectaculars persecucions de cotxes en mig de les autovies, amb trets i explosions. Els efectes especials queden reduïts a l’escena d’acció final amb els helitransports de l’operació Inside en acció.
Agraïm també un nou cameo d’Stan Lee que en aquesta ocasió té línees de diàleg i resulta especialment graciós.
Recordem que la pel·lícula té dues escenes addicionals. Una al mig dels crèdits finals, que serveix de nexe entre la pel·lícula que acabem de veure amb Los Vengadores: La era de Ultrón, on es presenten uns nous personatges que veurem en aquesta; i la de després dels crèdits que no és res més que un epíleg que enllaçarà amb la tercera pel·lícula del Capi.
Una altra de les conseqüències que portarà aquesta pel·lícula serà veure com afecta a la sère Agents of S.H.I.E.L.D. perquè el que passa aquí al voltant d’aquesta organització és molt important que és impossible que no afecti a la sèrie. De fet, la sèrie ha anat donant un seguit de pistes que condueixen a aquest punt. El gran mèrit de Marvel és haver aconseguit crear un univers cohesionat i fer que totes les pel·lícules funcionin i s’entenguin també de manera individual. 

Nota: 4,5/5


dimecres, de març 26, 2014

El Gran Hotel Budapest



Wes Anderson era un director que detestava. Mai me n’he amagat. Pretensiós, pendent i sobrevalorat, no era del meu gust. Les seves suposades comèdies, no només no em feien gràcia, si no que eren una llauna sense precedents. Estic parlant de Los Tenebbaums, Life Aquatic i Viaje a Darjeeling. De cop i volta, i sense esperar res, fa una meravella que es diu Fantástico Sr. Fox, i em canvia completament l’opinió que en tenia d’ell. Pensant que a lo millor havia estat l’animació que l’havia beneficiat, vaig anar a veure Moonrise Kingdom sense esperar-ne massa, i es va convertir en una de les meves pel·lícules predilectes del 2012. Què havia passat amb Wes Anderson? S’havia convertit de cop i volta en un director que podia explicar coses interessants? Sembla que sí, i El Gran Hotel Budapest és la confirmació. Al meu parer, resta per sota de Moonrise Kingdom, però igualment sap ficar-se a l’espectador a la butxaca, tant per un impressionant Ralph Fiennes en el paper del conserge, com el dels múltiples secundaris que no paren d’aparèixer al llarg del metratge. Anderson continua utilitzant les seves maquetes i una extraordinària fotografia que adorna la història, no d’un hotel en realitat, si no d’un conserge que era més que un conserge, i la seva extraordinària aventura  per demostrar la seva innocència en un cas d’assassinat. Anderson utilitza la  comèdia i un humor negre molt encertat per explicar-nos-la. Els personatges entren i surten, fins el punt que si haguéssim de buscar un equivalent en comèdia, serien els germans Marx, o potser seria massa atrevit no utilitzar cap altre referent que no fos del mateix Anderson. Darrera el guió s’amaga molta cultura i imaginació sobre l’època passada en la que ens transporta el relat. Anderson continua essent d’aquells directors amb personalitat desbordant que només veient 30 segons de qualsevol de les seves pel·lícules, reconeixes que ell n’és el director. Evidentment és una pel·lícula que busca més el públic cinèfil que no pas el públic general, però no tanca les portes a ningú i tothom és ben rebut al Gran Hotel Budapest.
Nota: 4/5


dimarts, de març 25, 2014

Byzantium



Després d’uns anys perdut i oblidat, Neil Jordan torna més en forma que mai. Jordan reincideix en diversos temes i obsessions que l’han marcat a la seva carrera cinematogràfica amb Byzantium. Al tractar-se de vampirs, i tenint en compte que la pel·lícula no és en cap cas corrent, no costa gens endevinar el perquè el realitzador d’Entrevista amb el vampir va decidir dirigir-la. A Byzantium, Jordan parla dels vampirs sota unes premisses diferents, però igual de sagnants com se li demana al gènere. La protagonista és una vampiressa que a part d’alimentar-se, també és una mica puta. De fet, bastant, que per això munta una casa de barrets que li serveixi d’aixopluc per la seva filla i ella mateixa. Jordan aporta elements nous a la mitologia dels vampirs, elimina algunes llegendes al seu respecte, però manté la seva essència, fent-los absolutament reconeixibles. El relat funciona com una mena de La Riera amb vampirs, i la veritat és que enganxa i funciona. Les protagonistes són la espectacular Gemma Arterton i Saoirse Ronan, que interpreten a mare i filla vampirs, que porten anys fugin dels seus perseguidors. La fotografia de la pel·lícula és certament especial, provocant alguns instants veritablement hipnòtics. Byzantium és una pel·lícula que crea fascinació i que gira al voltant de la violència i amor. Gran part de lo bo de la pel·lícula és el to marcadament clàssic de la mateixa.
Si Dràcula mira pelis de vampirs, amb Crepúsculo posaria el dit avall, però amb Byzantium el dit apuntaria cap amunt.
Nota: 3,5/5



dimecres, de març 19, 2014

Una vida en tres días



Jason Reitman, fill del mític director de Los cazafantasmas, va fer-se un nom propi a la indústria amb pel·lícules com Grácias por fumar, Juno i Up in the air. La seva següent pel·lícula, Young Adult, va ser un entrebanc inesperat del que tots esperàvem que es recuperés amb Una vida en tres días. Les crítiques d’aquesta no han estat massa bones, però a mi m’ha agradat. Bé, tot, no, el final no m’ha agradat. L’he trobat massa ensucrat i el melodrama que ens narra passa a assemblar-se a una novel·la de Nicholas Sparks. El resultat final acaba essent tant dolç com el famós pastís que cuina Josh Brolin. Però fora dels minuts finals, i que la pel·lícula hagués tingut millor fortuna si s’hagués acabat un pèl abans, suposa un gaudir de bones interpretacions per part Kate Winslet, Josh Brolin, el jove Gattlin Griffith, Clark Gregg – el nostre agent Coulson de SHIELD – i Tobey Maguire, del que com Scarlett Johansson a Her, gairebé només n’escoltem la veu, que es perd en la versió doblada. Quan finalment apareix se li troba a faltar el vestit d’Spider-Man. Tornant al tema, Brolin interpreta un fugitiu que es refugia a casa d’una mare divorciada amb un fill. Ella no surt de casa per una sèrie de pors que ha anat desenvolupant. Entre el fugitiu i la família es crearà una relació molt especial, que vindrà motivada per una sèrie de necessitats que tenen els personatges i que recíprocament aniran omplint els buits de les seves vides. Un dels esculls de la pel·lícula és la credibilitat que pot tenir el fet de que entri a casa teva un fugitiu que et lliga en una cadira, i que l’endemà ja estiguis besant-li els peus després de que hagi fet un pastís. És cert que cal fer un acte de fe, però és necessari pel que et vol explicar la pel·lícula. La solidesa dels actors esdevé una peça imprescindible perquè la pel·lícula funcioni. I, malgrat el final, aconsegueix fer-ho en la major part del metratge.

Nota: 3,5/5


dimarts, de març 18, 2014

Dallas Buyers Club



Dallas Buyers Club ens arriba massa tard, si tenim en compte que va ser una de les nou nominades enguany a l’Oscar a la millor pel·lícula. Finalment se’n a va endur tres, dos d’ells en la categoria d’interpretació per Matthew McConaughey i Jared Leto. No sé quins motius porten una distribuïdora a estrenar després dels Oscar una de les nominades, quan ja ha passat tot l’efecte publicitari que arrosseguen. Però ja sabem que si alguna cosa no funciona, després tot és culpa de la pirateria. Tornant a la pel·lícula, Dallas Buyers Club és un retrat molt bo sobre els primers anys de la SIDA als Estats Units, quan era una malaltia molt desconeguda. La pel·lícula es mou massa en extrems, el bons - els malalts - i els dolents - els metges i les farmacèutiques. Una simplificació un pèl injusta, però de la que ens oblidem davant el desplegament de carisma de Matthew McConaughey i com desenvolupa a un personatge que resulta odiós en el seu inici, i que acaba fent-se amb el cor de l’espectador. McConaughey  construeix un malalt de SIDA ple de matisos, un antiheroi amb codi ètic molt personal. Per si amb McConaughey no n’hi hagués prou, més endavant s’incorpora el personatge de Jared Leto que esdevé un vehicle per humanitzar-lo i es converteix amb el personatges amb el que més connecta l’espectador. Dallas Buyers Club es pot entendre com un biopic, però el gran mèrit de la pel·lícula és que com espectadors en cap moment percebem que pretengui explicar-nos la biografia de res ni ningú. Donada la delicada temàtica de pel·lícula, era fàcil caure en l’aspecte lacrimogen, però just al contrari, Dallas Buyers Club li dóna la volta i explica les coses tal com eren, amb dosis d’optimisme i humor negre.

Nota: 4/5


Veronica Mars



Rob Thomas, creador de la sèrie de televisió Veronica Mars, va aconseguir reunir els diners necessaris per fer realitat el seu somni i el dels fans de la sèrie; fer-ne una pel·lícula gràcies a una campanya sense precedents de crowfunding a través de Kickstarter. Estrenada simultàniament en cinemes selectes dels Estats Units i en múltiples plataformes digitals, la pel·lícula de Veronica Mars és més interessant en quant a una lectura sobre el futur de la distribució cinematogràfica o el finançament de produccions dirigides a un públic molt específic, que no pas en el del resultat final. La pel·lícula l’han pagat els fans i està destinada a ells. Com la pot gaudir algú com jo que no he vist la sèrie? La veritat? Perdent moltes coses pel camí, però cal dir que Thomas fa us esforç perquè l’espectador acabat d’arribar entengui la trama principal, malgrat es perdrà un munt de detalls. Admeto que em fa ràbia perdre’m informació, és per això que he hagut de completar la pel·lícula buscant per internet un cop vista, per saber d’on sortien aquest munt de personatges secundaris. Aquest probablement sigui el principal escull de Veronica Mars, que no presenta personatges perquè se suposa que ja els coneixes. La trama no arrenca veritablement fins a la meitat quan es comença a desembolicar el misteri que ha de resoldre l’ex-detectiu. La part inicial està plena de retrobaments i s’entreté amb una pista falsa que ja saps que no portarà enlloc. Pels fans, estic convençut que els agradarà molt, és feta per ells i es nota en cada moment. Mentre, la resta d’espectadors també hi trobarem alguns elements per gaudir-ne. El principal i més important, Kristen Bell, de la que és impossible no enamorar-se.

Nota: 3/5


dilluns, de març 17, 2014

300: El origen de un imperio



Què és el primer que vaig pensar després de veure la seqüela de 300? “És millor del que em pensava”. No sabria com interpretar-ho perquè les expectatives que havia posat a aquesta innecessària seqüela eren molt dolentes. I més tenint en compte que els darrers projectes de Zack Snyder em semblen abominables. I per abominables vull dir Sucker Punch i Man of Steel. Snyder no n’ha estat el director, però sí el productor. De fet 300: El origen de un imperio és d’aquelles pel·lícules que costa trobar la personalitat del director, Noam Murro. De fet la seva personalitat, si en té alguna, ha quedat absorbida complement per la del productor, Snyder. Però algun mèrit deu tenir Murro que aconseguir l’impossible: fer digne una pel·lícula basada en un còmic que encara no s’ha publicat, la qual ens explica una història que no aporta res, i que el resultat sigui més solvent que les darreres pel·lícules de Snyder com a director. 300: El origen de un imperio manté l’estètica, la imatge i la càmera lenta que van convertir 300 en una pel·lícula de culte. Igualment els actors continuen musculats, depilats i untats d’oli, pel que costa deduir si van vestits per la batalla o per una gai-parade. I perq   uè quedi clar qui són els bons i els dolents, aquests darrers van tapats i vestits de negre. En tot cas, el nivell d’actors també baixa. Gerard Butler va rebutjar fer un cameo, pel que les aparicions de Leónidas són imatges reciclades de la primera pel·lícula La única que repeteix amb un cert protagonisme és Lena Headey, de Joc de trons, i Rodrigo Santoro, que reprèn el paper de Xerxes, malgrat que el seu protagonisme és més aviat testimonial. L’autèntica protagonista, i gran encert de càsting, és Eva Green que interpreta a la malvada Artemisa. No exagero quan dic que Eva Green aguanta la pel·lícula ella sola, perquè és així. I també perquè és la única persona del càsting que demostra tenir dots d’interpretació. Argumentalment, ha sabut jugar bé, perquè l’acció succeeix paral·lelament a 300, amb excepció del principi, que és una preqüela, i el final que és una seqüela.

Nota: 3/5


dimarts, de març 11, 2014

Las aventuras de Peabody y Sherman


Adaptació moderna del curts animats per a televisió dels anys 60, Peabody's Improbable History, que no van tenir repercussió més enllà dels Estats Units. Peabody és un gos molt intel·ligent que té una màquina del temps amb el que viatja al cantó del seu fill adoptiu, un nen humà. L’adaptació cinematogràfica no és res més que una actualització amb un cert punt “old-fashion”. La història és senzilla i els personatges agradables. La pel·lícula es construeix sense cap altre pretensió que entretenir i que els petits aprenguin alguna cosa, sense semblar que ens estigui alliçonant. I aquí la seva virtut, que és la voler entretenir per damunt de tot. Per altra banda, els grans hi poden trobar algun diàleg referencial, que és més una aclucada d’ull al públic adult que cap altra cosa. El director ha estat Rob Minkoff, un dels directors d’El rei lleó, que ha volgut combinar modernitat amb un aire antic. Podria ser que aquest aire antic allunyi a la pel·lícula de les produccions animades que estem acostumats a veure recentment, però no es pot negar que ha estat un decisió valenta. No serà ni molt menys la pel·lícula d’animació de l’any, però en una època fora de vacances on els infants no són el públic objectiu, s’agraeix l’aparició d’una pel·lícula digna destinada a ells.
  
Nota: 3/5

dilluns, de març 10, 2014

Philomena




Pel·lícula britànica de pressupost reduït protagonitzada per Steve Coogan i Judi Dench, que va ser una de les nominades a millor pel·lícula en els Oscar. Basada en una història real, ens narra la història de Philomena, una anciana que busca el seu fill, el qual va ser donat en adopció en contra de la seva voluntat mentre es trobava en un convent de monges. Un periodista polític que està passant per un mal moment professional decideix ajudar-la a trobar les respostes que necessita. Philomena ens conduirà per camins que no són els previsibles en una història d’aquestes característiques, demostrant que la vida real és menys previsible que el cinema. La història és senzilla, però intensa. La clau de que funcioni tant bé és la química entre els dos protagonista, uns esplèndids Dench i Coogan. Darrera la càmera es nota la solvència d’Stephen Frears, que li resulta natural donar solidesa als personatges. Frears també sap donar el to adequat a la pel·lícula perquè en cap moment pugui resultar lacrimògena ni censurar descaradament als culpables de la situació. Està clar que les dolentes de la funció són les monges, però és la pròpia Philomena que demostra més capacitat de perdó i una visió menys egoista de la vida que les que suposadament estan institucionalitzades per aquesta finalitat.
Philomena és una gran recomanació per veure una pel·lícula curta, que va al gra, que no té floritures i ofereix unes interpretacions magnífiques. I malgrat el que pugui semblar a priori, sortireu amb un somriure a la boca.
  
Nota: 4/5