Her

Spike Jonze arriba amb una nova pel·lícula imprescindible i diferent, com totes les de la seva filmografia. Her probablement sigui més accessible i comercial, si és que aquesta paraula es pot aplicar al seu cinema, que no pas Cómo ser John Malkovich o El ladrón de orquídeas. Her és un conte fantàstic sobre la deixadesa envers les relacions socials que suposa l’excés de tecnologia de la societat actual. El protagonista, interpretat per Joaquim Phoenix, acaba de sortir d’un divorci problemàtic provocat per un canvi en l’actitud del protagonista. La societat futurista que ens presenta la pel·lícula aparentment és preciosa, amb la seva llum i colors vius, però la gent ha perdut la capacitat d’expressar els seus sentiments com s’ha fet tota la vida. Sense anar més lluny, el personatge de Phoenix treballa en una empresa que es dedica a escriure cartes manuscrites als éssers estimats dels seus clients. El protagonista s’enamora de la veu del sistema operatiu que instal·la al seu ordinador i mòbil. La veu pertany a la inconfusible Scarlett Johansson, que aconsegueix clavar la interpretació només amb la veu, pel que es fa imprescindible veure-la en versió original si no us voleu perdre els matisos que dóna l’actriu al seu personatge. A part, que la veu trencada de Johansson és molt particular i li dóna una personalitat molt concreta al personatge. Un dels aspectes que més m’ha agradat ha estat el final, ja que té un perill greu de no saber-la acabar bé. Tot el contrari, Jonze dóna a la pel·lícula el final perfecte i no explico res per no desvetllar-lo, però que acaba d’arrodonir aquest missatge i valors que ens vol transmetre Her ja de bon principi. De totes les nominades d’engany, és la que té millor guió, pel que seria totalment injust que no s’endugui l’estatueta en aquesta categoria. I a la pregunta immediata que us podeu fer: es pot tenir sexe amb un sistema operatiu? Her respon aquesta pregunta.

Nota: 4/5

Cuando todo está perdido

La darrera pel·lícula protagonitzada per Robert Redford entra en aquest nou gènere de persona atrapada en un lloc, on l’acció passa en un sol escenari. Diga-li Buried en un taüt, Gravity a l’espai o Cuando todo està perdido en una barca que s’enfonsa. De les que he mencionat abans, la cinta de J.C. Chandor és la que en surt més mal parada. El fet que no hi hagi diàlegs no ajuda a que notem inexorablement l’avorriment, i en comparació, podem pensar que la darrera hora de La vida de Pi és un blockbuster estiuenc. La pel·lícula és una hora i tres quarts d’un home fent front a diferents calamitats marítimes i un bon manual del què fer si et peta la barca en alta mar. Com que no hi ha diàlegs, i ho admeto, sóc un ignorant en navegació, no entenc la meitat de les coses que fa Redford en la barca. D’altra banda, Chandor no aconsegueix que sentim empatia envers el protagonista i el final ens és igual si viu o mor. I parlant del final (no us explico com acaba) el director acaba prenent un decisió covarda i fàcil. I no dic res més per no xafar-la. En quan a la pel·lícula, resulta manipuladora perquè posa a Redford en una situació sense sortida. Li dóna una oportunitat darrera una altra per salvar-se i sempre passa alguna cosa que acaba sortint malament. Tant és així, que finalment cau en el ridícul i acabes rient en situacions francament dramàtiques. Cuando todo està perdido té coses molt positives, però només en la part tècnica, com la fotografia i la sensació visual de realisme. En la creativa, suspèn inexorablement.

Nota: 2,5/5

Robocop (2014)

Absolutament innecessari remake del clàssic de Paul Verhoeven del 1987, que es carrega tota la ironia i càrrega política que contenia la pel·lícula. La subtilesa deixa pas a l’evidència en un cinema que no estimula les neurones de l’espectador. Aquest missatge va dirigit a qualsevol que li agradi l’original: escapeu-ne abans no sigui massa tard. I per aquells que tinguin al·lèrgia a veure pel·lícules anteriors al 2000: endavant, no desentona amb la resta de remakes desastrosos que s’estan fent els últims anys. Aquests dies he pogut llegir alguna de les crítiques de la pel·lícula, i m’he fixat amb una que deia que era molt millor que el remake de Desafio total. A veure, allò era un despropòsit de dimensions còsmiques, i serà referent negatiu sempre que parlem de remakes. Dir que Robocop (2014) és millor no és dir gran cosa. El nou Robocop ha costat 10 vegades més que l’original, però els seus 100 milions de pressupost no llueixen per enlloc. Robocop (2014) no és lo espectacular que prometia, malgrat que penso que no s’hauria d’haver planificat que ho fos, perquè no li cal. Algú recorda el Robocop volador de Robocop 3? El missatge és prou contundent i el millor que li va a aquesta història és la sèrie B i un pressupost ajustat. Robocop és filla del seu temps i fer-la avui deixa de tenir sentit perquè el seu concepte està molt lligat als Estats Units de Ronald Reagan. El trasllat actual es fa sense referents polítics ni tampoc reflexa la societat violenta de l’original. Al remake, la corrupció és de la pròpia policia i la crítica, per dir alguna cosa, és pels mitjans de comunicació. El remake sí que té un missatge clar, que la privatització de l’exèrcit, en cas d’existir, seria una cosa dolenta. El punt de vista de Robocop (2014) és molt diferent a l’original, ja que es centra en el dilema entre home i màquina, i la relació d’aquest amb la seva família. El protagonista és Joel Kinnaman, conegut per la sèrie The Killing. No sé si perquè té un rostre agradable que el director José Padilha, té la necessitat imperiosa de mostrar-lo sense casc. Caldria haver-se fixat més amb un remake que sí que val la pena com Dredd, a l’hora de pensar en el de Robocop. Desafortunadament no ha estat així, i s’ha volgut fer una pel·lícula per masses on la violència, la sang i el gore de l’original són inexistents. Com he dit abans, potser aquesta història sense el referent de Verhoeven ens la miraríem amb uns altres ulls. Robocop (2014) no millora l’original en cap dels seus aspectes. Al final, el tant criticat uniforme de Robocop acaba essent igual perquè que es perdi el disseny és irrellevant quan s’ha perdut l’ànima en aquesta producció freda i sense gràcia. Una ànima que curiosament reivindica constantment el protagonista, però no la pel·lícula.

Nota: 2/5

La LEGO pel·lícula

Primera pel·lícula rodada en cinema que utilitza l’animació stop-motion amb figures de Lego. La pel·lícula pot ser igual d’excessiva que El lobo de Wall Street, però clar, en un altres termes. Ho dic perquè no para, estan passant coses constantment i no dóna treva a l’avorriment. Qui més bé s’ho passaran per les imatges i l’acció seran els petits, però en lo relatiu als diàlegs i el fons de la història, els que captaran el sentit complert seran els adults. El gran mèrit de La LEGO pel·lícula és saber enfocar-la per tots els públics i que cadascun dels espectadors hi trobi coses pròpies. Sense desvetllar res, el millor de tot és el final que dóna sentit a una obra que en alguns moments pot resultar desconcertant. Si us arribeu a trobar excessivament aclaparats, tranquils, al final tot queda molt ben explicat donant una solució absolutament brillant. Els responsables d’aquesta han estat Philip Lord i Chris Miller, els mateixos que la primera de Pluja de mandonguilles. Un dels seus mèrits és haver sabut utilitzar els herois DC en versió Lego, de manera molt més eficient que Warner amb les seves pel·lícules d’imatge real. Com tota pel·lícula d’aquestes característiques té una cançó estúpida que enganxa i que promet no marxar amb facilitat del teu cervell: Ereverything is Awesome. Visualment és molt atractiva, primer per la utilització de l’stop-motion, que se’n fa un ús molt limitat en la indústria per la feina i el temps que requereix. Aquesta és combinada en alguns moments per animació digital. Traieu la pols als vostres Lego, la mainada voldrà jugar amb ells tant bon punt sortiu del cinema. I és que algú ha dit que les joguines no són per jugar?

Nota: 4/5

Nebraska

Alexander Payne ens va guanyar el cor a Entre copas, malgrat que les seves dues pel·lícules anteriors, Election i A propósito de Schmidt,  també ens havíem entusiasmat. Però està clar que va haver un abans i un després a la seva carrera a partir de la road-movie vinícola que li va suposar la seva primera nominació als Oscar. Set anys va tardar a fer una nova pel·lícula, Los descendientes, que el va consolidar com un dels realitzadors més ben considerats. Sortosament no ha tardat tant en dirigir una nova pel·lícula, i Nebraska arriba tant sols dos anys després de la cinta que interpretava George Clooney. Nebraska és cinema independent nord-americà rodat amb veterania, però amb l’aparença i frescor d’un director novell. Ha estat rodada en blanc i negre i protagonitzada per actors poc populars o directament desconeguts. La història és potent i real com la vida mateixa. I aquest és el gran mèrit de la pel·lícula, la construcció i definició d’uns personatges que sembla que puguis i tocar i que fàcilment pots identificar entre els més grans de qualsevol família. Bruce Dern, etern secundari, li arriba una perla de personatge que borda magistralment i que ens recorda inevitablement al protagonista de Una historia verdadera de David Lynch. El protagonista creu haver estat premiat amb un milió de dòlars. En realitat es tracta de la típica estafa de telemàrqueting, però l’home està convençut de que és real i vol anar a recollir el premi com sigui. El seu fill l’acompanyarà en aquest viatge, on es trobaran a família i coneguts que ja l’havien oblidat, però davant la possibilitat de que sigui ric trauran el pitjor d’ells, o la seva veritable persona. El viatge esdevindrà curatiu per la relació entre el pare i el fill. Mentre el primer voldrà arreglar els errors que ha comès al llarg de la seva vida, el fill entendrà perquè el seu pare és com és. Nebraska és una pel·lícula sensacional amb guió excel·lent, una fotografia impressionant i la que ens regala les millors interpretacions de la carrera dels Oscar d’enguany.

Nota: 4,5/5