Spike Jonze arriba amb una nova
pel·lícula imprescindible i diferent, com totes les de la seva filmografia. Her
probablement sigui més accessible i comercial, si és que aquesta paraula es pot
aplicar al seu cinema, que no pas Cómo ser John Malkovich o El ladrón de
orquídeas. Her és un conte fantàstic sobre la deixadesa envers les relacions
socials que suposa l’excés de tecnologia de la societat actual. El
protagonista, interpretat per Joaquim Phoenix, acaba de sortir d’un divorci
problemàtic provocat per un canvi en l’actitud del protagonista. La societat
futurista que ens presenta la pel·lícula aparentment és preciosa, amb la seva
llum i colors vius, però la gent ha perdut la capacitat d’expressar els seus
sentiments com s’ha fet tota la vida. Sense anar més lluny, el personatge de
Phoenix treballa en una empresa que es dedica a escriure cartes manuscrites als
éssers estimats dels seus clients. El protagonista s’enamora de la veu del
sistema operatiu que instal·la al seu ordinador i mòbil. La veu pertany a la
inconfusible Scarlett Johansson, que aconsegueix clavar la interpretació només
amb la veu, pel que es fa imprescindible veure-la en versió original si no us
voleu perdre els matisos que dóna l’actriu al seu personatge. A part, que la
veu trencada de Johansson és molt particular i li dóna una personalitat molt
concreta al personatge. Un dels aspectes que més m’ha agradat ha estat el
final, ja que té un perill greu de no saber-la acabar bé. Tot el contrari,
Jonze dóna a la pel·lícula el final perfecte i no explico res per no
desvetllar-lo, però que acaba d’arrodonir aquest missatge i valors que ens vol
transmetre Her ja de bon principi. De totes les nominades d’engany, és la que té
millor guió, pel que seria totalment injust que no s’endugui l’estatueta en
aquesta categoria. I a la pregunta immediata que us podeu fer: es pot tenir
sexe amb un sistema operatiu? Her respon aquesta pregunta.
Nota: 4/5