Estrenada en cinemes independents
nord-americans i distribuïda per VOD, Sony s’ha fet enrere en la seva decisió
de no estrenar aquesta pel·lícula, malgrat les amenaces rebudes. Les sales
d’exhibició que formen part de grups empresarials, la gran majoria als Estats
Units, varen rebre amenaces terroristes si projectaven The interview. Per precaució, aquestes varen decidir no exhibir-la,
i davant aquest panorama, Sony va posar la pel·lícula en el calaix. Però les
crítiques del president Obama envers la decisió de Sony, han fet que aquesta
finalment optés per estrenar-la, ni que fos amb les circumstàncies que ho ha
fet. D’aquesta manera es tanca, provisionalment, el capítol i tota la polèmica
que ha envoltat aquesta pel·lícula que, recordem, va ser la detonant que uns hackers entressin al servidor de Sony i
difonguessin algunes de les seves estrenes més important, així com un munt de
correus electrònics molt compromesos que han esquitxat, no només als directius
de Sony, si no també als d’altres companyies i algunes estrelles de Hollywood. L’arrel
del problema és que The interview és
una sàtira política de Corea del Nord i ens explica, en to de comèdia, un pla
de la CIA per
matar al seu president, Kim Jong-un.
I després de tota la polèmica,
parlem de la pel·lícula, no? The
interview ha estat dirigida per Evan Goldberg i Seth Roger, responsables
també de Juerga hasta el fin, en la
que Rogen es retroba amb James Franco amb qui també va coincidir al 2008 aSuperfumados. En aquesta pel·lícula, com ja és habitual en ells,
s’envolten d’actors famosos que s’han prestat a fer una paròdia de sí mateixos
en cameos. The interview vindria a ser el nostre equivalent al Polònia, allargat en quasi dues hores.
El film és una sàtira humorística, de l’estil que ja ens te acostumat la
parella, que agrada o no agrada, no accepta terme mig. Ho reconec, aquest punt
escatològic i sexual de Rogen i Franco, em fa gràcia. Tot i això, en aquesta
pel·lícula James Franco està més sobreactuat que mai, però s’entén que força al
seu personatge més enllà de paròdia, així que has d’entrar en el joc que et
proposa. Un cop tenim els personatges situats a Corea del Nord, entra en acció
el Kim Jong-un de la pel·lícula, que esdevé l’element més destacable d’aquesta,
fins el punt que en ell acabes veient el veritable dictador. Un dels grans
moment de la pel·lícula és el clímax final. Absolutament hilarant i de ben
segur que no haurà agradat gens ni mica al líder coreà. Diuen que Sony li va
demanar a Rogen que el suavitzés, no vull pensar com hagués estat la versió no
censurada, però me l’imagino.
The interview té gràcia i és molt entretinguda. Hi ha qui l’ha
criticat perquè la pel·lícula ha fet molt soroll per a no res, ja que no passarà
a la història pel seu guió. No obliden que tampoc pretenia res més. La seva sàtira
no és fina precisament, just el contrari. Tota la polèmica que ha vingut
després ha estat afegida, i no per més polèmica una pel·lícula ha de ser més
bona.
The interview no hagués passat a la història si no hagués passat
l’atac hacker, però és que tampoc ho
pretenia. Només volia arrencar un grapat de somriures al mateix temps que
critica i es riu dels dictadors, en concret de Kim Jong-un. Objectiu aconseguit
i un aplaudiment.
Doraemon va començar a emetre’s a la televisió japonesa al 1973 i fins avui se n’han fet més de 2.400 episodis. A Catalunya va arribar més tard de la mà de TV3 però, al igual que al Japó, ha esdevingut un fenomen que traspassa generacions. Infants i adults han crescut veient les noves aventures de Doraemon.
Stand by me Doraemon és la pel·lícula que commemora el quaranta
cinquè aniversari de la creació del personatge en el manga, essent aquesta la pel·lícula número
trenta-cinc protagonitzada pel gat còsmic. Des de 1980, cada any, s’estrena al Japó
una pel·lícula de Doraemon. Aquí no s’han estrenat totes al cinema, però
després de que l’any passat s’estrenés amb èxit Doraemon i Nobita Holmes al misteriós museu del futur, la
distribuïdora Alfa Pictures ha confiat novament amb Doraemon, Nobita i la resta
de la colla. Aquest 2014 s’han estrenat al Japó dues pel·lícules de Doraemon,
l’habitual de cada any i aquesta commemorativa. Stand by me Doraemon, ha estat la primera pel·lícula de
Doraemon feta amb animació digital, però sembla que serà una cosa més aviat
anecdòtica perquè la que s’estrenarà l’any vinent, Doraemon: Nobita's Space Hero Record of
Space Heroes, torna a estar feta amb animació tradicional. Stand by me Doraemon és una cosa a part
que entraria a formar part del que cinematogràficament anomenem reboot. La pel·lícula és una relectura
de l’origen de Doraemon, i al mateix temps ens ofereix una aventura icònica de
Doraemon i Nobita, en la que hi són presents tots els seus elements i
personatges secundaris més identificables: la porta màgica, els dorayakis, la Shizuka, els zeros de Nobita i una infinitat d'invents. Stand by me Doraemon esdevé una pel·lícula
autònoma que poden veure tots aquells que no coneixen el personatge i també pels
que sí que el coneixen. Aquets últims hi trobaran tots els elements que fan que
els encanti. Stand by me Doraemon és una
festa amb majúscules per a tota la família.
La pel·lícula ens presenta a
Nobita, un nen de 10 anys que viu a les afores de Tokio, el qual rep la visita
de Sewashi, un nen del segle XXII que es presenta com un descendent seu.
Sewashi li explica que els seus actes provocaran desastres en la seva futura
família i, per tal de solucionar-ho, li deixa a Doraemon, un gat robot que
l’ajudarà a resoldre els seus problemes amb la tecnologia del futur que extreu
de la butxaca màgica. Doraemon no podrà tornar a la seva època fins que
aconsegueixi el seu objectiu.
Existia el temor de que al haver
estat feta amb animació digital per ordinador, podria restar profunditat en els
personatges o que aquets semblessin estranys, però res més lluny de realitat. El
traspàs a digital és perfecte i els personatges conserven la seva essència. La
història és, en cert punt, melancòlica i toca molts pals. Però com sempre en
les històries de Doraemon preval l’optimisme i el final feliç. A Stand by me Doraemon hi trobarem, per
sobre de tot, valors tant forts com l’amistat, en un espectacle que en
gaudeixen tant els petits com els més grans.
Des de que John Lasseter, creador
dels estudis Pixar, va fitxar per Disney hi ha un fet innegable, les
produccions de Pixar ja no són el que eren, mentre que les de Disney, que
estaven enfonsades en la misèria, han començat a sorgir amb molta força. Mentre
Pixar ens ha ofert productes de qualitat discutible com Cars 2, Brave o Monsters University, Disney ens ha
presentat pel·lícules infinitament superiors com Enredados, En Ralph, el
destructor i Frozen: El regne del gel.
Big Hero 6 és un nou exemple de
l’excel·lent estat de forma de la divisió animada de Disney.
Per altra banda, la compra de
Marvel per part de Disney ha estat la millor inversió d’una companyia
cinematogràfica en molts anys, a l’espera del rendiment que tregui la mateixa
Disney de Lucasfilm. La compra de Marvel encara no s’havia traduït en una
pel·lícula d’animació, però com que les pel·lícules d’imatge real continuen funcionant
com una màquina ben engreixada, el fet d’adaptar un còmic Marvel i convertir-lo
en una pel·lícula animada, no s’havia produït fins ara.
Chris Williams i Don Hall, els
directors de Big Hero 6, varen creure que seria una bona idea adaptar-ne un, però
per tal de no interferir en el desenvolupament de les pel·lícules de Marvel
Studios, van escollir un grup de superherois d’allò més secundari. I és que des
de que varen ser creats als 1998, aquest grup no ha protagonitzat ni una desena
de còmics. Aquest fet que normalment seria un inconvenient, ha estat tot el
contrari pels seus directors, ja que els ha donat moltíssima llibertat per fer
el que volguessin amb aquests personatges que, fins ara, la majoria dels
aficionats als còmics Marvel no coneixia ni tant sols la seva existència.
El resultat és la millor
pel·lícula d’animació de Disney des de l’arribada de John Lasseter. Frozen: El regne del gel va
funcionar molt bé entre les nenes, i
menys en els nens. Ha arribat l’hora de girar la truita, en un concepte de
pel·lícula que agradarà a totes les generacions.
A Big Hero 6 s’uneix el concepte
de superherois estil Marvel, amb l’esperit que Lasseter va donar a Big Hero 6 funciona perquè la història es construeix
tenint com a base uns personatges que ens arriben, sobretot Hiro, el seu germà
Tadashi i el robot Baymax. I tampoc oblidar el magnífic disseny de producció,
en la recreació d’aquesta barreja de ciutat entre San Francisco i Tokyo, i
l’aprofitament que treu de l’estètica japonesa. En aquest aspecte la pel·lícula
és totalment insuperable. Com tota pel·lícula basada en personatges Marvel, Big
Hero 6 també té una escena posteriors als títols de crèdit on apareix un
personatge que qualsevol seguidor de Marvel identificarà.
les
pel·lícules de Pixar.
La pel·lícula ens presenta a
Hiro, que influenciat pel seu germà Tadashi, decideix entrar a la universitat
per desenvolupar un projecte de robòtica. Després que una tragèdia destrossi
tots els seus plans, recuperarà les ganes de viure gràcies a Baymax, un robot
creat per Tadashi. A partir d’aquí: superherois, dolent, robatoris, misteris,
èpica, sentiments i sobretot molt de Baymax, una autèntica de troballa de
personatge que es guanyarà el cor de tots els espectadors. Un còctel molt ben
barrejat amb un resultat excel·lent.
Si em pregunteu per les millors
pel·lícules d’animació de l’any, ho tinc molt clar, Com ensinistrar un drac 2 i Big
Hero 6. I no poso La Lego pel·lícula perquè, malgrat que està
molt bé, no és tant bona com aquestes. Big
Hero 6 serà la pel·lícula de referència aquest Nadal, després que la
tercera entrega d’El Hòbbit hagi
tornat a decebre com ja ho va fer la segona.
Finalment s’ha estrenat la
tercera i última entrega en la que Peter Jackson ha adaptat la primera novel·la
de J.R.R. Tolkien, El Hòbbit. Moment
de fer balanç i emetre un veredicte, no només d’aquesta pel·lícula, si no de la
trilogia sencera i, al meu parer, el resultat ha estat en globalment negatiu.
Ho dic a contracor, perquè tenia moltes esperances dipositades en aquesta
trilogia. Era dels que es varen alegrar quan Guillermo del Toro va abandonar el
projecte i el va agafar Peter Jackson, però, finalment, aquest ha demostrat que
tot el que havia de dir sobre la Terra
Mitjana, ja ho va dir a la trilogia d’El senyor dels anells. Lo que ha vingut després ha estat una
demostració d’impotència, males decisions i manca d’idees.
El primer error va ser convertir
una novel·la de 300 pàgines en una trilogia de gairebé 9 hores, quan no havia
material suficient. Una decisió purament comercial i que s’ha demostrat que s’ha
pres sense cap tipus justificació artística. El preu per aconseguir més
taquilla serà car. Aquesta trilogia no serà recordada com l’anterior, ni
s’emportarà cap premi o reconeixement, ni tampoc ocuparà un lloc especial en el
nostre cor. El fet d’allargar la història, ha portat a recrear-se en algunes
escenes més enllà de lo necessari, a inventar el que no tocava i a una
necessitat del director de renunciar a l’esperit infantil del llibre per
convertir-lo en una preqüela d’El senyor
del Anells. Personalment hagués preferit que s’hagués adaptar en tant sols
una pel·lícula de tres hores, o màxim dues de dues hores, i llavors, si Jackson
hagués volgut, fer una preqüela d’El
senyor del anells. Però, el que no és admissible és que hagi barrejat les
dues coses. Mentre el públic objectiu del llibre és l’infantil i preadolescent,
la pel·lícula té com a públic objectiu adolescents i adults. Jackson ha enfosquit
El Hòbbit i l’ha convertit en una
cosa que no és.
Personalment, la que més m’agrada
i que es manté més fidel al llibre és la primera. És cert que abans no surten de
La Comarca
s’allarga en excés, però la resta està molt bé. Tots els elements que fan
identificable El Hòbbit són allí:
l’optimisme del relat, el nans i les seves cançons, Gàndalf, l’aventura,
Gollum, etcètera. Vista en conjunt, el que em sobra és la introducció del Bilbo
vell amb Frodo, que un cop estrenada la trilogia sencera, esdevé una
introducció del tot prescindible que no aporta absolutament res al conjunt.
Pel que fa a la segona, la
qualifico sobradament com la pitjor de totes. És la menys fidel a la novel·la i
Jackson s’obsessiona per inventar coses que no hi haurien de ser, com la
relació amorosa entre una elfa i un nan, o les múltiples escenes que busquen
connectar les dues trilogies. A això últim, em refereixo a lo que passa amb Gàndalf
quan es repara de Bilbo i els nans, o tot lo que fa referència a personatges
com Sauron, Saruman o Galadriel, que també són presents en la tercera part,
però que se’n desfà ràpidament. Tampoc es justifica la presència d’Orlando
Bloom com a Legolas, que acaba essent tant sols un exercici de nostàlgia que fa
que recordem que bona era la trilogia anterior i que pobra és aquesta. El seu
personatge es limita a fer saltirons i poca cosa més. Per altra banda, la
sensació de videojoc és present en moltes de les seqüències d’acció.
I finalment arriba aquesta
tercera, que en dues hores i mitja adapta les poc més de 30 pàgines màxim que
quedava per adaptar de la novel·la. En aquesta ocasió finalitza el relat
inconclús sobre el drac Smaug i dedica pràcticament tot el metratge a La
batalla dels cinc exèrcits. Aquesta lluita està explicada molt per sobre en el
llibre, cosa que li ha permès a Jackson explicar el que vulgui, això sí, respectant
el mateix final dels protagonistes. Jackson, en relació a la batalla, ha fet el
que li ha vingut de gust, al recrear una lluita semblant a les que havíem vist
a El senyor dels anells i que,
segurament, haurà satisfet als que desconeixien El Hobbit i en la primera pel·lícula es van trobar un producte molt
diferent a El senyor dels anells. Malgrat
els seus defectes, aquesta tercera pel·lícula no m’ha desagradat. Més ben dit,
m’ha entretingut, però poca cosa més es pot dir. El seu acabat no és bo, i amb
això em refereixo als efectes especials. En ocasions te n’adones de les
pantalles blaves i els orcs i éssers creats per ordinador es nota moltíssim que
són efectes digitals, pel que t’acabes sortint de la pel·lícula. Em dóna la
sensació de que no arribaven a temps per l’estrena. De fet ja es va endarrerir
uns mesos, perquè s’havia d’estrenar a l’estiu, però és evident que
necessitaven més temps per donar-li un acabat millor. Però repeteixo, malgrat
els seus defectes, no és avorrida.
No voldria acabar sense parlar
també de les coses bones de la trilogia, com la magnífica interpretació de Martin
Freeman com a Bilbo, que no ens fa enyorar a Frodo en cap moment, és més el
prefereixo mil vegades. Freeman és el Bilbo perfecte, i és un dels millors
encerts de càsting de la història del cinema. També m’ha agradat el disseny del
drac Smaug i com sempre, Ian McKellen, en el paper de Gàndalf.
El Hòbbit s’ha acabat, i ara tocarà esperar una altra cosa.
Personalment, sempre em quedarà una espineta clavada pel seu resultat, ja que
en mans d’un realitzador més competent i d’una productora que hagués posat per
davant els interessos creatius per sobre dels comercials, haguéssim tingut una
adaptació ben diferent.
Segona pel·lícula de Theodore
Melfi, la qual ha estat produïda pels germans Weinstein. St. Vincent podria ser una versió molt menys aconseguida d’Up de Pixar, perquè que té algunes similituds
en el seu argument.
Bill Murray interpreta a Vincent,
un vell rondinaire amb poques ganes de viure que té deutes de joc i problemes
amb la beguda. Quan la seva veïna (Melissa McCarthy), una mare en procés de
divorci que s’acaba de mudar a la casa del cantó, no sap a qui recórrer perquè
tingui cura del seu fill (Jaeden Lieberher), no li queda més remeï que
deixar-lo amb Vincent. És una situació en la que, a priori, tots guanyen: per
un cantó, Vincent necessita diners per pagar-se el joc i els serveis d’una
prostituta russa (Naomi Watts) i, per l’altre, la mare no ha de recollir el seu
fill lluny de casa. El nen aprendrà, al cantó del seu mal carat cangur, lliçons
de vida ja que, pel fet de fer de cangur, Vincent no està disposat a renunciar
a les seves visites habituals al bar i al d’hipòdrom.
La pel·lícula és bastant
agradable, a pesar de que et porta en terrenys coneguts i previsibles i les
situacions que planeja les hem vist moltes vegades. Però, és curiós com la
fórmula d’ajuntar un nen amb algú que no sintonitza amb els infants encara
funciona cinematogràficament. Hi ha un moment a la pel·lícula que sembla que aquesta
hagi de donar un gir dramàtic que ens agafa desprevinguts, però no tarda en
tornar a agafar el to que tenia fins aquell moment. Durant el camí, coneixerem
per què Vincent és així i servirà per redimir-lo davant l’espectador.
St. Vincent funciona gràcies a Bill Murray que esdevé el motor de
la pel·lícula. És cert que la seva interpretació està en la línia de les
pel·lícules que ha fet els darrers anys, però actualment no hi ha cap altre
actor que pogués aconseguir la dimensió que dóna al seu personatge. I el mateix
es pot aplicar a tots els actors que semblen estar en estat de gràcia i són
capaços de que ens oblidem que el guió és una fórmula repetida mil i una
vegades.
St. Vincent ha obtingut una nominació als Globus d’Or en la
categoria de millor pel·lícula de comèdia o musical. Crec que és un pèl
exagerat, però no deixa de ser una pel·lícula de bon rotllo que et dibuixa un
somriure a la cara.
Adaptació de baix pressupost del joc de Hasbro,
Ouija. La pel·lícula ha estat produïda per Michael Bay, pel que d’entrada no hem
d’esperar-ne res d’extraordinari. I efectivament és així. Si tenim molt clar que anem
a veure una pel·lícula de terror de fórmula, com pot ser la mateixa Annabelle,
ens pot agradar i tot, com m’ha passat a mi. En cap moment vaig pensar que
Ouija seria com It Follow o que voldria aportar coses noves al gènere de terror
adolescent. És el mateix de sempre, correctament realitzat i amb un parell d’espants
que et fan aixecar de la butaca. No hi busqueu res més perquè tampoc ho pretén.
Si teniu clar això, aneu i gaudiu, si us espereu alguna altra cosa més, és
millor deixar-ho córrer. Com a mínim no és un insult a l’espectador com [REC]
4, i malgrat ser una pel·lícula de manual, enllesteix bastant ràpid, va al gra i
no s’entreté. És cert que necessita que li donem marge al guió perquè no s’aguanta
per enlloc. No s’entén que els personatges adults desapareguin com per art de màgia
i només quedin els adolescents. També podem gaudir de les actrius, sobretot d’Olivia
Cooke, que hem vist recentment a la pel·lícula de terror El estigma del mal i l’any que ve a la de gènere fantàstic, La señal.
La història comença amb una adolescent que apareix morta,
aparentment suïcidada, després d’haver jugat amb la
Ouija. La seva millor amiga recull la
taula i reuneix als seus amics per intentar contactar amb ella i poder-se’n
acomiadar. Enlloc de contactar amb l’amiga acaben contactant amb l’esperit que
la va matar.
Què voleu que us digui, malgrat els seus innumerables
problemes m’ho he passat bé. Ouija és el un plaer culpable del terror.
Woody Allen ens presenta la seva última pel·lícula
anual després de la celebrada Blue Jasmine, estrenada l’any passat. Sobre aquesta
última pel·lícula, imagino que haureu sentit repetidament i per tot arreu que és
un Woody Allen menor. I la veritat és que és així, però un Woody Allen menor no
és un Woody Allen dolent, com el de Vicky Cristina Barcelona, A Roma amb amor o
Coneixeràs a l’home dels teus somnis. Cal fer la diferència, perquè hi ha qui
considera que Woody Allen no fa pel·lícules dolentes. De totes maneres un Woody
Allen menor és millor que les millors pel·lícules d’altres directors.
Un dels punts de discussió de Màgia a la llum de la
lluna és on està el punt que la fa brillar, i us ho resumeixo ràpidament: Emma
Stone. Sense l’actriu la pel·lícula seria una altra cosa. Emma Stone té la
capacitat d’enamorar, no només als personatges que pul·lulen al seu voltant a
la pel·lícula, si no també a l’espectador. Personalment vaig ser víctima dels
encants d’Emma Stone que està més guapa que mai i radiant, il·luminada pel sol
de la Costa Blava.
La pel·lícula està plena d’elements recurrents en
la filmografia de Woody Allen; els mags, les festes l’alta societat, el romanç,
etcètera. Tot comença amb la funció d’un mag, a principis dels anys 20. A part de les seves
funcions habituals d’il·lusionista, es dedica a desemmascarar a aquelles persones
que es fan passar per espiritistes. Un col·lega de professió li parla d’una mèdium
que està a la Costa Blava
de França, a la qual ha estat incapaç de desemmascarar i li demana ajuda perquè
ho faci. Al trobar-se amb ella anirà dubtant de la seva capacitat de raó, i a
mida que comenci a creure amb els poders de la mèdium, també s’hi anirà
enamorant.
A Màgia a la llum de lluna, Woody Allen no ens vol
explicar una història profunda ni transcendent, ni res d’això, malgrat que a
vegades a punti a un debat entre fe i raó. Simplement ens ofereix una bona comèdia
romàntica que ens dibuixa un somriure durant tota la projecció, gràcies a la
bona química entre Colin Firth i Emma Stone. Màgia a la llum de lluna és una
comèdia sense pretensions, que ens mostra uns paisatges espectaculars de la Costa Blava amb un scope que fa imprescindible el seu
visionat en una sala de cinema.
Comèdia negra britànica amb una
lectura política i social de rerefons. Juegos sucios dóna un gir al gènere de
tortures a l’estil Saw essent en aquesta ocasió els protagonistes que
decideixen sotmetre’s voluntàriament a ser degradats i torturats a canvi de
diners. Els torturats són un pare de família amb l’aigua el coll que no sap
on anar a buscar diners per evitar un desnonament, i un delinqüent de poca volada
que viu de fer treballs menors. La oportunitat de la seva vida els arriba quan
són reptats per un matrimoni de milionaris avorrits a que s’humiliïn i es
torturin a canvi de diners. Qui arribi més lluny s’emportarà el pot de 250.000
dòlars.
Humor negríssim i molta mala llet
és el que ens ofereix el debut en la direcció d’ E.L. Katz. La pel·lícula posa
constantment en escac a l’espectador per si és capaç de continuar veient el mal
que s’autoinfligeixen els dos personatges i comprovar si en la següent prova seran
capaços de caure més baix que l’anterior. El to de festa de sang i humor que
vol tenir la pel·lícula no acaba d’estar aconseguit perquè el drama social hi
és sempre present i acaba per angoixar també a l’espectador que no té molt clar
si està veient o no una broma macabra.
Juegos sucios és una proposta
diferent en el gènere de terror per seu transfons social amb unes pertinents
dosis de fàstic i gore.
Ja era hora, els pingüins de
Madagascar ja tenen franquícia pròpia. Aquets peculiars animalons que van eclipsar
els protagonistes de la saga mare, demanaven a crits la seva pel·lícula. I més
des de que al 2008 s’estrenés una sèrie de televisió, actualment encara en
emissió, que podem veure a Catalunya pel canal Super3. La sèrie va servir per
diferenciar les personalitats dels pingüins i crear històries televisives d’espionatge
protagonitzades per aquets pingüins i pel lèmur Julien, també de la saga
Madagascar. La sèrie ha tingut el mèrit de meravellar als més petits i també d’agradar
als grans que els acompanyen a través de treballats diàlegs que surten del bec dels pingüins Capità, Recluta, Kowalski i Rico. Bé, en Rico regurgita més
que parla, però això és un altre tema. Respecte
al merchandising, els pingüins han superat al dels protagonistes de Madagascar,
pel que era lògic i d’esperar que tard o d’hora arribés la pel·li. Per fi l’hem
vist i us puc dir que no decep gens ni mica.
Els pingüins de Madagascar no
pretén revolucionar el gènere, ni tenir la profunditat de Toy Story o Com
ensinistrar un drac, sap a la lliga que juga i ho fa molt bé. El poc més d’hora
i mitja que dura la pel·lícula passa en un sospir i pel camí el somriure no
marxarà de la nostre boca i se’ns escaparan també unes quantes riallades.
El film ens explica
l’origen dels pingüins i com es varen conèixer, en un pròleg emotiu i
ple d’acció. Posteriorment ens trasllada just a on els varem deixar al final de
Madagascar 3, on coneixeran el Vent del Nord, una força d’elit animal liderada
per un llop misteriós (amb la veu de Benedict Cumberbatch), que es dedica a
ajudar als animals que no tenen qui els protegeixi. Junts s’enfrontaran amb
l’amenaça del pervers Dr. Octavius Brine, un pop científic que pretén destruir
la imatge de tots els pingüins del planeta.
I atenció, després dels primers
crèdits hi ha una escena en la que ens retrobem amb un parell de personatges
molt lligats als pingüins. Tot amenitzat amb una tema brutal de l’omnipresent
Pitbull. Parlant de la música, no vull deixar escapar l’oportunitat per fer
referència a la banda sonora que ha composat Lorne Balfe, on rendeix homenatge
als temes d’espies.
Els pingüins de Madagascar és un
no parar d’escenes d’acció i diàlegs divertits que surten del bec dels pingüins.
Tota una pel·lícula d’espionatge a la que haurem de posar al cantó de Misión
imposible i James Bond. I ara somrieu i saludeu nois.
Terry Gilliam no ha deixat mai de
ser un director controvertit. A favor seu diré que té un estil propi que el fa
inconfusible, però que moltes vegades acaba essent esclau del seu estil. Això és
el que li passa a la seva darrera pel·lícula The Zero Theorem.
Com ja ens té acostumats, The Zero
Theorem és una pel·lícula que s’ha fet sota moltes dificultats, en aquesta
ocasió, econòmiques. Amb l’anterior, El imaginario del Dr. Parnassus, va haver de
fer front a la mort del protagonista, Heath Ledger, a la meitat del rodatge. I
si anem repassant totes les seves pel·lícules, no en trobarem cap que no hagi
tingut algun problema. Lluny de rendir-se, sempre ho intenta fins el final. Fins
i tot amb The Man Who Killed Don
Quixote, que sembla ser que aquesta vegada sí rodarà. Veurem.
Un cop vista The Zero Theorem puc entendre la dificultat perquè bàsicament
no és una bona pel·lícula. Christoph Waltz interpreta a Qohen, un excèntric un geni dels
ordinadors que viu un món corporatiu controlat
per una obscura figura anomenada “Direcció”. Qohen viu aïllat i
concentrat en la feina, treballa en la
solució a un estrany teorema, fins que comença a establir altres
relacions.
El problema de la pel·lícula és que és una distòpia visualment carregadíssima,
que exhibeix una opulència visual que la fa abandonar qualsevol narrativa. El
guió no està ben explicat, i la pel·lícula és confusa i tremendament avorrida. M’atreviria
a dir que només l'ha entès Gillian. A part del missatge evident de crear un món
imaginari que intenta ser una crítica del món actual, cada vegada més esclau de
la tecnologia, la pel·li és completament buida de contingut, navega
sense rumb i va donant tombs tota l'estona. Visualment és molt atractiva, pels
efectes digitals i colors, ja sabem que això Gilliam ho sap fer bé, però les gairebé dues
hores de metratge es fan eternes.
Se suposa que és una metàfora actual sobre la
comunicació, però creieu-me que res té sentit.
Lluny del que semblava amb la primera pel·lícula, la saga Els jocs de la fam s’ha acabat arrossegant com ànima en pena cada novembre a tots cinemes. S’ha convertit en una successora de La saga Crepúsculo, que no és el que pretenia inicialment. Si la primera part demostrava que podia ser vista també pel públic que habitualment va als cinemes, les dues últimes pel·lícules només poden convèncer als convençuts joves lectors de les novel·les. És molt probable que Gary Ross, director de la primera, hi tingui alguna cosa a veure. Des de que Francis Lawrence s’ha fet càrrec de la direcció de la franquícia, això s’enfonsa. Reconec que vaig ser molt crític amb la segona pel·lícula perquè no avançava res de res el que havíem vist a la primera. En llamas es limitava a explicar-nos el mateix, semblava més un remake pitjor de la primera que no pas una pel·lícula original, però com a mínim passaven coses. No es pot dir el mateix d’aquesta tercera pel·lícula que no ens explica absolutament res. Però quin és el problema? És que no saben què explicar o bé el llibre no donava per fer dues pel·lícules? De moment em decantaré per la segona opció perquè si ho faig per la primera, hauríem de descartar veure la continuació que s’estrenarà d’aquí un any. Aquest problema no és de Los juegos del hambre. Hollywood abandona qualsevol justificació creativa per allargar com sigui les franquícies que els donen diners. Aquest ha estat el cas de Harry Potter, La saga Crepúsculo o el més escandalós, El Hòbbit, que n'han fet tres pel·lícules de tres hores per adaptar un llibre de 300 pàgines. Si aquestes pel·lícules s’haguessin adaptat en una sola probablement estaríem davant de productes millors, però que no haurien donat tants diners i tots sabem que la indústria a aquests nivells només entén de diners i no els expliquis res més. Per sort encara existeixen directors amb talent que són capaços de fer coses positives amb lo que els mana el productor de torn.
Torno a la sensació de buit que deixa la pel·lícula en una entrega que ens prometien acció i que no passa res. En dues hores només hi ha una escena d’acció i mitja, i dic mitja perquè comença, però no en veiem el final, ens l’expliquen. I aquest és el problema de la pel·lícula, que ens expliquen moltes coses, però no veiem res. No entenc com la pel·lícula ha costat 120 milions de dòlars quan moltes vegades els efectes especials són de fireta. Per què escatimen diners en una pel·lícula com aquesta que pot fàcilment arribar a recaptar 800 milions a tot el món? La resposta serà que la gent l’anirà a veure facin el que facin, així que per què esforçar-se? El fet de que no passa res no és l’únic problema, el següent problema és com omplir aquest buit. Solució, amb diàlegs interminables. Us prometo que en aquesta pel·lícula els protagonistes parlen més que a les pel·lícules de Woody Allen. Això és normal en les pel·lícules del director novaiorquès i en moltes d’altres, però no en les pel·lícules que són suposadament d’acció o aventures com aquesta. I el nivell de diàlegs ja us els podeu imaginar.
Em sap greu veure actors com Woody Harrelson que ve de fer True Detective, o Julianne Moore, incommensurable a cada pel·lícula que fa, al grandíssim Philip Seymour Hoffman,que a més aquesta va ser la seva última pel·lícula abans de morir, o a tota una institució interpretativa com Donald Sutherland, malgastant el seu talent en aquest producte. Però acceptem veure’ls de secundaris perquè això els dóna diners i puguin fer pel·lícules no tant comercials, però molt més interessants.
No entenc què han fet amb aquesta saga i com han pogut ignorar en les seves seqüeles tot lo bo que tenia la primera. Sinsajo. Parte 1 no és una pel·lícula, és només la introducció d’alguna cosa que no sabem com serà perquè el que passa a la pel·lícula es pot resumir en una frase i a més succeeix en els últims moments. La pel·lícula per si sola no funciona i està per veure si ho pot fer enganxada amb la segona part.
La manca de tensió i èpica és atribuïble a una direcció plana. És trist admetreu-ho, però Los juegos del hambre s’ha vist superada cinematogràficament per la seva còpia, Divergent. I abans d’acabar fer un incís sobre el doblatge, concretament sobre la dobladora de Jennifer Lawrence que és molt dolenta. Un doblador que llegeix i no interpreta s’hauria de dedicar exclusivament a fer documentals.
Don Coscarelli va sorprendre als fans del cinema fantàstic al 1979 amb Phantasma, un film de gènere que ja esdevingut de culte. Aquesta pel·lícula el va marcar tant que des de aleshores ha buscat desesperadament fer una altra pel·lícula de culte, resultant sempre en un fracàs. La seva segona pel·lícula més recordada és El senyor de las bestias, una mena de Conan de sèrie B, protagonitzada per Marc Singer, el que seria el Donovan de la sèrie V. Aquesta pel·lícula només ens la mirem amb bons ulls aquells que varem créixer passant estones i remenant en els videoclubs dels anys 80. Malgrat que els d’aquella generació trobem a faltar els videoclubs, què haguéssim donat aquella època per tenir connexió a internet i poder veure les pel·lícules que desitjaven pràcticament a la carta. El romanticisme cinematogràfic del videoclub es va extingir. Les grans franquícies de videoclub que varen sorgir posteriorment ja no teniem aquell no sé què. Precisament aquest romanticisme de videoclub dels 80 és el que intenta recuperar repetidament Coscarelli sense èxit. John muere al final ho intenta, però fracassa estrepitosament.
Coscarelli portava més de 10 anys sense dirigir res de res. La seva última pel·lícula, Bubba Ho-tep del 2002, era una comèdia de terror de sèrie B protagonitzada per un referent del gènere com Bruce Campbell, que interpretava a un Elvis Prestley que vivia retirat en una residència de Texas, i que es feia passar un dels seus imitadors perquè ningú pensés que estava viu, i que lluitava contra una maligna entitat egípcia. Des de llavors només ha dirigit un episodi de l'extraordinària sèrie Masters of Horror fins arribar a John muere al final.
La pel·lícula ens presenta una droga que permet viatjar entre dimensions i el temps. John la pren i descobreix que uns éssers d’una altra dimensió volen envair la Terra. El seu amic Wong l’ajudarà a fer front a la invasió.
En aquesta ocasió l’aposta de Coscarelli per la sèrie B ha estat més pressupostària que voluntària. El relat demana efectes especials per fer creïble la història, però quan no tens diners per utilitzar CGI, les limitacions econòmiques et porten a buscar altres recursos.
El que se li ha oblidat a Coscarelli és que els films de culte no es planifiquen, sorgeixen espontàniament, i acaba essent el públic el que decideix si aquella pel·lícula ignorada per les masses és de culte o simplement és una mala pel·lícula sense elements d’interès.
Un altre factor que juga en contra del relat és la seva narrativa fragmentada que resulta caòtica i fa que la pel·lícula sigui incomprensible. John muere al final comença bé, però es va desinflant a marxes forçades i les seves bones intencions que la convertien una pel·lícula que prometia molt, acaba derivant una absoluta decepció i Coscarelli fracassa al final.
Hi ha pel·lícules que et deixen xafat i Matar al mensajero
n’és una. Suposo que no es pot considerar un spoiler el que vaig a dir, tenint en compte que aquesta història es
basa en fets reals i qualsevol persona pot consultar què va ser del periodista
Gary Webb. Esteu avisats! Matar al mensajero és una pel·lícula basada en fets
reals, massa real. El protagonista s’enfonsa i no es recupera mai. La seva vida
se’n va a la merda per fer bé la seva feina i destapar un cas de corrupció de la
CIA. I les circumstàncies del seu final
resten en una absoluta obscuritat. Aquí no hi ha final feliç ni girs inesperats
que posen a tothom al seu lloc.
La pel·lícula ha estat dirigida per Michael Cuesta, que ha dirigit
un munt de capítols de la sèrie Homeland. Si alguna cosa tenen en comú la
pel·lícula i la sèrie, és mostrar-nos el cantó més fosc de les agències
d’espionatge dels Estats Units amb la gravetat del que aquí se’ns explica va
passar. La CIA i
els diaris grans del país varen enfonsar en la misèria a un periodista local
que destapar que, durant el govern de Reagan, la CIA va finançar la Contra a Nicaragua amb
diners que provenien de la droga i que aquestes es distribuïen en els barris negres. Els
grans diaris del país varen ajudar al govern a desacreditar la notícia perquè
no varen ser ells els que la van destapar i varen acceptar de bon grat les
pressions del govern. Quan es va demostrar que Webb tenia raó, la notícia
va aparèixer en lletra petita perquè les portades estaven ocupades en un tema
molt més vital pel país com el cigar de Clinton i les taques en el vestit de
Monica Lewinsky. La veritat tampoc va servir perquè Webb continués exercint de
periodista.
El protagonista és Jeremy Renner que abandona temporalment
les pel·lícules d’acció. Matar al mensajero li suposa una oportunitat de
demostrar que és alguna cosa més que un tipus dur i que quan vol també pot ser
un bon actor. La seva interpretació del periodista és absolutament immersiva i
ens fa oblidar completament a l’actor i quedar-nos amb Gary Webb. Renner
aconsegueix transmetre l’angoixa de Webb quan veu que tots els seus companys li
giren l’esquena. L’escena del final, en el que el veiem al cantó de la seva família
durant la gala del premi de periodista de l’any, és terrible. Veure’l donar la
cara davant un auditori de gent que els repudia és devastador.
Matar al mensajero resulta molt recomanable, no només pel
seu ritme àgil que et manté enganxat tota la pel·lícula, també per fer una
reflexió que fa sobre el funcionament de les estructures de poder, tant polítiques
com periodístiques que conviden inexorablement al pessimisme.
Mike Cahill va deixar de ser un desconegut gràcies a Otra
Tierra, una de les millors pel·lícules de ciència ficció de farà un parell
d’anys. Otra Tierra era una pel·lícula indie
que amb molta imaginació, utilitzava l’excusa d’una Terra paral·lela on vivien
versions alternatives de nosaltres mateixos. Sota un context de ciència ficció,
era l’excusa per parlar-nos de les segones oportunitats i de la redempció. Mike
Cahill es retroba amb la mateixa actriu, Brit Marling. Orígenes, com aquí han
titulat I Origins, no deixa de ser una expansió de la primera. Cahill ens torna
a parlar de les segones oportunitats, però en aquesta ocasió s’atreveix, a anar
més lluny del que ens explicava a Otra Tierra. Orígenes és una pel·lícula
indie, però el fet de comptar amb més pressupost que Otra Tierra, no li ha restat frescor. La història va de Nova York a la Índia i es
multipliquen els exteriors. Orígenes és
una barreja de gèneres, tan passa per la ciència ficció, com ens explica una
història d’amor que va més enllà de lo imaginable, que incorpora elements científics
i religiosos.
Sense desvetllar res un explico l’argument. El doctor Ian
Grey és un biòleg que estudia l’evolució de l’ull humà i la possibilitat de que
éssers que no tenen o han perdut la vista, la puguin desenvolupar o recuperar.
La seva fascinació per l’ull humà el porten a fer fotografies dels iris de les
persones, és per això que sempre va càmera en mà. Una nit coneix una noia amb una màscara, en una festa de disfresses, a la que fa una foto del seu iris.
Després de mantenir relacions en un lavabo, la perd de vista. La seva obsessió
a partir d’aquell moment serà trobar-la, només tenint com a referència la imatge
del seu fascinant iris.I em quedo aquí perquè continuar seria desvetllar
l’element fantàstic que m’agradaria que descobríssiu per vosaltres mateixos.
En el repartiment, a part de Brit Marling, hi trobem a Michael
Pitt, que interpreta a la perfecció al científic, i a la catalana Astrid
Bergès-Frisbey, la noia de la que s’enamora el protagonista. L’inici de la
pel·lícula, quan desenvolupa la història d’amor, és clau pel que vindrà
després. Entre els dos actors hi ha molt bona química, i l’espectador tampoc
tarda en enamorar-se de la noia de la mateixa manera que ho fa el protagonista.
Aquesta connexió que crea amb l’espectador el vincula emocionalment amb el que
és la segona part del relat. Mike Cahill ens porta constantment per terrenys
desconeguts a través d’una pel·lícula que equilibra a la perfecció els
conceptes científics amb els espirituals. La pel·lícula és un pas endavant amb
la carrera de Cahill. Esperem amb fascinació el següent pas.
Orígenes va ser la clara i justa guanyadora del SITGES 2014.
Seria d’agrair que la gent deixés de parlar tant d’Interstellar i ho fes més
d’Orígenes, entre d’altres coses perquè és millor pel·lícula que la de Christopher
Nolan i pot passar injustament desapercebuda.
Hi ha una famosa dita que diu que
els gossos s’assemblen als seus amos. Si la portem al terreny cinematogràfic
podríem dir que les pel·lícules s’assemblen als seus director. Això és el que
li passa a Christopher Nolan i al seu cinema. La setmana passada feia unes declaracions en les que criticava les pel·lícules de Marvel
Studios. Sense anomenar la productora que és el malson de DC/Warner, Nolan la
menyspreava amb el trist argument de que les pel·lícules de veritat no tenen
escenes postcrèdits. La tropa de Marvel
zombis no va tardar en llançar-se al coll del director de la darrera
trilogia de Batman que, com el polític de torn o el jugador de futbol que se’n
va de la llengua, va dir que se’l va mal interpretar i que no va dir això.
Aquesta prepotència de creure’s el salvador del cinema comercial i ser millor
que la resta, és la mateixa que té
Interstellar, que es creu la salvadora de la ciència ficció. Coherence,
estrenada farà unes setmanes i que ha costat el mateix que un berenar en un fast-food, li dóna cinquanta mil voltes
a tots nivells, fins i tot en el científic, que se suposa que és el punt fort
d’Interstellar que, per cert, ha costat 165 milions.
Interstellar extremarà la divisió
entre els fans i els detractors de Nolan, ja que esdevé un espectacle de lo que
els seus fans estimen i de lo que els seus detractors odien. El problema amb
Nolan és el mateix que passa amb el cinema de Woody Allen. El seu públic ja té
una opinió feta abans de veure la pel·lícula i no la canvia, independentment que
la pel·lícula sigui millor o pitjor. No us penseu que sóc detractor de Nolan,
però tampoc en sóc un fan. Sí que li reconec que el seu cinema té un segell
personal que el fa destacar i que les seves pel·lícules visualment són molt
bones.
Quan veig Memento o Insomnia i llavors veig El caballero oscuro: La
leyenda renace o Interstellar em pregunto: què
li ha passat a aquest home? Sóc molt fan de les seves primeres pel·lícules,
però gens del que està fent darrerament. Només salvo Origen i El caballero
oscuro. Segurament els seus actors principals, Leonardo DiCaprio i Heath Ledger
respectivament hi tinguin molt a veure.
Anem a per la crítica d’Interstellar,
però he cregut oportú fer aquesta introducció al parlar d’algú tant
controvertit com Christopher Nolan. Pel que heu llegit fins ara no us penseu
que Interstellar és una mala pel·lícula. De fet, fins la última mitja hora, és
una mostra de ciència ficció psedocientífica per a masses. Res del que ens
explica és nou o original. Tots aquells que som seguidors de la ciència ficció
i hem vist qualsevol sèrie d’Star Trek, estem més que familiaritzats amb les
teories plantejades a Interstellar. El problema de la pel·lícula és el propi
Nolan i l’estil que té per narrar les seves històries. Deixo a part l’aspecte
visual que sense cap mena de dubte és lo millor i més destacat de la
pel·lícula. A favor d’Interstellar puntua també Matthew McConaughey, l’actor de
moda del moment. Des de que va guanyar l’Oscar i va ser el protagonista de la
sèrie True Detective, tothom vol veure més coses d’aquest actor que sempre ha
estat bo, però que al estar encasellat en papers romàntics, molts no veien més
enllà. Només cal donar un cop d’ull a les primeres pel·lícules de l’actor per
adonar-se que no ha passat de mal a bon actor de la nit al dia.
Sense explicar massa res direm
que Interstellar està ambientada en un moment en el que la Terra està esdevenint tòxica
pels seus habitants. Matthew McConaughey és un pare que decideix acceptar una
missió de la NASA
de viatjar a l’espai i trobar un planeta on els habitants de la Terra hi puguin viure. El
preu serà abandonar a la seva família durant uns anys o qui sap si per sempre.
El que durant dues hores i mitja és una correcta pel·lícula de ciència ficció, en els últims vint minuts, es transforma en un melodrama familiar de llàgrima fàcil. Interstellar perd la visió científica que fins el moment era la base de la pel·lícula. El guió deixa de tenir coherència i anul·la tot lo anterior i perd tot el sentit. Nolan porta les coses al punt que vol sense preocupar-se de donar explicacions a l’espectador. La suposada sorpresa final he de reconèixer que se’m va passar pel cap en un moment concret de la pel·lícula, però la vaig descartar perquè pensava que seria massa absurd. Vaig sobreestimar a Nolan. El truc de Nolan és embolicar la troca fins el punt que no t’adonis que t’està venent fum amb no res. Que tinguis la percepció que ets tu el que no ho l'ha entès, no pas el director i el guionista que t’ho estan explicant malament. No us espanteu, els espectadors no tenen la culpa del batibull mental de Nolan. El problema és únicament seu.
Liam Neeson ha tingut una segona
vida cinematogràfica a partir de Venganza. En aquesta segona vida, que li ha
arribat en plena maduresa, s’ha convertit en un inesperat action-hero que reparteix bufes a tort i a dret. És per això que Caminando
entre las tumbas ens pot arribar a confondre i pensar que estem davant una
proposta semblant a Non-Stop. Aquí, Neeson, també reparteix, però la pel·lícula
no és ni molt menys d’acció, ni el seu personatge té res a veure amb els que darrerament
l’han fet popular dins el gènere d’acció. Caminando entre las tumbas és més
aviat un thriller amb punts dramàtics, així que si prèviament no sabeu de què
va la cosa, és possible que algú es pugui sentir decebut perquè la pel·lícula
no acabi essent el que s’espera.
Caminando entre las tumbas està
basada en una de la sèrie de novel·les escrites per Lawrence Block i protagonitzades
pel detectiu Matt Scudder. No és la primera vegada que Matt Scudder trepitja al
cinema. Al 1986 Jeff Bridges va interpretar el mateix personatge a 8 millones de maneras de
morir. En aquesta ocasió s’aliarà a contracor amb un traficant de drogues per atrapar
a uns assassins que segresten i maten dones.
Caminando entre las tumbas ja
avisa, parla de caminar i no de córrer, i la pel·lícula fa això precisament, caminar
lentament fins a la seva resolució. La història en sí no és molt original, però
el que sí destaca és la seva posada en escena. Amb un innegable aire de sèrie
B, la violència es mostra de forma seca i bruta. Els principals valors de la
pel·lícula els trobem en un immens Liam Neeson, que mostra una actitud que
omple tota la pel·lícula, i també una atmosfera fosca i boirosa, que el seu
director, Scott Frank, ens transmet a través de les imatges i la música. Ja he
dit abans que a nivell de guió és on més fluixeja, la història no és massa
original i en relació a la caracterització de personatges, escapa poc dels
arquetips. Malgrat els seus defectes es deixa veure força bé pel seu clima,
violència i falta de pretensions.
Els Boxtrolls és la nova
pel·lícula de Laika, la productora de les millors pel·lícules d’animació stop-motion dels últims anys,
responsables de meravelles com Els móns de Coraline i Paranorman.
Els Boxtrolls són unes criatures
subterrànies que, degut als tripijocs dels que manen a la superfície, han estat
acusats de tot tipus de crueltats, però en realitat els Boxtrolls són incapaços
de fer mal a ningú. Entre els Boxtrolls viu Eggs, un nen humà que ha estat
criat per aquestes criatures, i que se sent part d’ells, fins que descobreix
que en realitat és humà, una espècie de la que no en sap pràcticament res. Eggs
intentarà que els humans canviïn la mentalitat hostil envers els Boxtrolls.
Malauradament el resultat final
d’Els Boxtrolls es queda molt lluny del que ens van oferir les seves anteriors
pel·lícules. No és que sigui una mala
pel·lícula, però de les tres de Laika és la més fluixa. No puc amagar la decepció que m’ha suposat. Això
sí, tècnicament està al mateix nivell prodigiós de les anteriors. L'animació stop-motion, combinada amb animació 3-D,
i la recreació del món on es mouen els protagonistes és impecable, però en
canvi no ho és el guió o els personatges que mai t'arriben a emocionar. El
Boxtrolls és la més fluixa de les seves pel·lícules a nivell argumental
i de profunditat de personatges. El nen protagonista no emociona com ho feien
Coraline o Norman. A Els Boxtrolls li manca aquella màgia i ànima que tenen Els
móns de Coraline i Paranorman, que tant bé van connectar amb el públic. Malgrat
lo atractiu de lo visual d’Els Boxtrolls, aquesta acaba resultant
desesperadament freda. Sembla com si haguessin concentrat tot el temps de
producció en la qüestió artística, despreocupant-se del guió, com si aquest els
fos igual. En certa manera, i continuant la metàfora de la pel·lícula, els
Boxtrolls reals serien els guionistes i els que viuen a la ciutat, el
departament d’art. Una pena, però com que sabem que són capaços de fer-ho bé,
encara creiem amb Laika!
James McAvoy interpreta a Filth
el paper més extrem de la seva carrera. Però interpretar un paper tan llaminer no ens assegura una bona pel·lícula.
En canvi sí una extraordinària actuació si el protagonista és un bon actor com
McAvoy. Això és just el que ens trobem a Filth, pel·lícula basada en una
novel·la d’Irvine Welsh, l’autor de Trainspotting.
James McAvoy interpreta a un
detectiu escocès torturat per diferents motius, el més recent és la separació
de la seva dona, la qual té la custòdia de la seva filla. El detectiu pren tot
tipus de drogues i no para de veure whisky. Viu en un estat mental perjudicial,
al temps que creu que el que pot solucionar els seus problemes amb un
ascens laboral. Així que utilitzarà tots els seus recursos, la majoria absents
d’ètica, per obtenir-lo. Però el fet d’estar col·locat tot el dia farà que les
decisions que prengui no siguin encertades i no resultin com ell espera.
El problema principal de la
pel·lícula és que el guió, la història, és totalment inexistent. Tot es mou al
voltant del plantejament que acabo d’explicar i no va més enllà. Filth es
redueix a fer un retrat d’un protagonista que va perdent facultats a mida que
avança la pel·lícula arribant a un estat mental final absolutament caòtic.
Filth esdevé un seguit de fets vistos des del punt de vista d’un borratxo, i la
pel·lícula es va tornant cada vegada més incoherent i boja. A mida que avança
s’ensorra, al mateix temps que ho fa el protagonista en aquest pou de merda que
és ell mateix. També caldria analitzar el retrat brut i alcohòlic que fa de la
societat escocesa. De fet tota la pel·lícula és així, bastant fastigosa, com ja
ens avança el mateix títol.
Si la pel·lícula fos alguna cosa
més que el deliri d’un borratxo estaríem davant una bona pel·lícula, però no és
així. Filth només s’aguanta per la superba interpretació de James McAvoy,
físicament deteriorat per interpretar aquest detectiu acabat, que no fa més que
espifiar-la més i més. Una mica com li ha passat al seu director, John S.
Baird, que perd el control de la pel·lícula al igual que el personatge de
McAvoy per el control de la seva vida.
Quarta entrega de la saga [REC]
que va inaugurar el passat Festival de Sitges. Després del genial parèntesis de
la tercera part, dirigida per Paco Plaza, Jaume Balagueró torna a la direcció
de la saga reprenent, amb poca fortuna, l’argument de la segona part. [REC] 4 és
una decepció absoluta i esdevé un autèntic bluf.
La primera és, sense cap mena de
dubte, la millor pel·lícula de terror del cinema espanyol. Un guió simple i una
autèntica muntanya russa d’emocions. Un túnel del terror cinematogràfic que es
gaudeix de forma brutal. a les fosques en una sala de cinema. La segona va ser
tota una decepció. No feia por, el protagonisme passava en mans dels Geos i
intentaven buscar una explicació innecessària on no feia falta. Recordeu
l’origen demoníac de virus? La tercera oblidava la segona completament i
apostava per fer una comèdia terrorífica al més pur estil Posesión infernal. I
amb la quarta, [REC] torna a decebre perquè continua l’estil de la segona, i
repeteix exactament els mateixos errors. [REC] 4 no fa por, el guió és absurd i
les interpretacions són lo pitjor que veurem en anys, fins el punt que es nota
que els actors estan llegint o recitant de memòria. Personalment, no li
perdonaré a Balagueró que hagi destrossat completament el personatge que va
construir Manuela Velasco a la primera pel·lícula, ja que l’ha convertit en uns
histèrica insuportable, convertint el seu personatge en totalment
irreconeixible. Tampoc és verídic fer creure a l’espectador que entre la
primera pel·lícula i aquesta ha passat un dia, quan el físic de Manuel Velasco
evidencia que efectivament han passat 10 anys. Però Velasco no és la única histèrica
de [REC] 4, la resta de protagonistes no parlen, es passen pràcticament tota
l’estona cridant i esbroncant-se.
Els supervivents de l’edifici on
succeïen els fets de la primera i segona pel·lícules, són portats en un vaixell
a alta mar, per poder aïllar la infecció en cas de que es descontroli. Entre
els supervivents reconeixem a la reportera Ángela Vidal i a dos Geos. Al vaixell
trobem tant a la tripulació com un equip d’investigació a les ordres del doctor
Ricarte. Ricarte ha construït un laboratori en el que experimenta amb el virus
que portava la Nena
Medeiros. Ricarte perdrà el control de la investigació i la
tripulació començarà a infectar-se.
Ambientar aquesta segon en un
vaixell ha estat un error M’hagués interessat més veure com el virus
s’escampava per Barcelona, però entenem que el pressupost donava pel que donava
i que no hi ha hagut més imaginació que la del euro. I si no, que m’expliquin
la poca originalitat de la proposta i la previsibilitat de tot el relat.
Entre les interpretacions dels
actors, les línies de diàleg i els girs de guió, [REC] 4 s’acaba convertint en
una comèdia inintencionada, no pas intencionada com era la tercera. El problema
és que també és terriblement avorrida.
I després xiulen Annabelle a
Sitges quan [REC] 4 és molt pitjor. En fi!
Robert Downey Jr. aparca
temporalment el seu paper de Tony Stark/Iron Man per posar-se en la pell d’un
individu més normal. L’actor de Los Vengadores interpreta a Hank Palmer, un
advocat sense escrúpols, d’aquells que no tenen cap sentiment de culpabilitat a
l’hora de defensar a culpables mentre tinguin els diners per pagar la seva
desorbitada minuta. Com ha arribat Hank a ser un advocat arrogant i triomfador
amb una vida professional plena, però amb una vida familiar a punt
d’ensorrar-se? Això és el que ens explicarà la pel·lícula al llarg de dues
hores i quart. Tot es precipita quan rep la notícia de la mort de la seva mare
i ha de tornar al seu poble natal, a Indiana. Allí es retrobarà amb el seu
pare, el jutge del poble, amb el que fa anys que no es parla. El que havia de
ser una visita ràpida no ho serà, ja que el pare serà acusat d’haver atropellat
deliberadament a un criminal, que va fer engarjolar en el passat, el qual acaba
de sortir de la presó. El juez desgranarà la relació entre els diferents
membres d’aquesta família i els fets del passat que els han portat al punt que
són ara.
Les relacions familiars que podem
veure a la pel·lícula, són tant complexes i tenses al mateix temps que m’han
recordat a les d’Agost, la pel·lícula protagonitzada per Meryl Streep. Malgrat
que El juez podria entrar en el que coneixem com a gènere judicial perquè part
de l’acció transcorre en el judici del pare de Hank, jo no la qualificaria així
perquè, al final, saber si el pare va atropellar o no al criminal és el de
menys. El judici en realitat és el catalitzador perquè pare i fill es sincerin
mútuament, perquè ho deixin anar tot i cadascú exposi el perquè van fer el que
van fer. El que veritablement importa a la pel·lícula és la història que va
canviar aquesta família. En moments claus d’El juez és desencadenen un tsunami
de sentiments que acaben convertint El juez en una pel·lícula de pura emoció.
El pilar fonamental en el que se
sustenta El juez són els seus dos actors principals: Robert Downey Jr. i Robert
Duvall. Una parella d’actors amb una química extraordinària que fa que la
pel·lícula funcioni en els moments que no ho hagués fet amb uns altres actors. Veure
actuar junts a Robert Downey Jr. i Robert Duvall és un autèntic regal, dos
actors magnífics que al ajuntar-se, encara es creixen més i un fa millor a
l’altre. És tot un plaer veure’ls junts, ja que són capaços de mostrant-nos
aquesta relació entre pare i fill sustentada en l’amor, però que a través de les
decisions que han arribat a prendre al llarg dels anys, com veiem d’inici, t’indueixen
a pensar el contrari.
Si El juez no us toca d’alguna
manera, és que sou de pedra
Jon Hamm, el protagonista
principal de Mad Men, encapçala el repartiment d’aquesta pel·lícula, basada en
fets reals, produïda per Walt Disney. Hamm interpreta a un agent esportiu que,
per reflotar la seva empresa, viatja fins a la Índia per trobar nous talents. La
idea és reconvertir a dos jugadors de criquet en jugadors professionals de
beisbol. La seva estratègia consisteix en fer un concurs de talents, el Million Dollar Arm, que recorri les
principals ciutats de la Índia. Els que quedin en primer i segon lloc,
guanyaran una recompensa econòmica, i hauran de marxar als Estats Units, on
disposaran de pocs mesos per convertir-se en jugadors de beisbol d’elit.
El primer xoc pels espectadors de
Mad Men és veure a Jon Hamm conduint cotxes moderns, utilitzar el telèfon mòbil
i veure’l roba contemporània. Un cop superat això, ens deixem endur pel carisma
de l’actor que atorga al seu personatge una presència contundent, tal com fa a
Mad Men amb Don Draper. El chico del millón de dólares és una pel·lícula de bon
rotllo on tots els personatges cauen bé, i l’espectador veu la pel·lícula amb
un somriure constant. Els moments més divertits es produeixen amb l’arribada
dels jugadors indis a Nord-amèrica i el previsible xoc cultural d’uns nois que
no parlen anglès i no coneixen les comoditats i la cultura del món occidental.
Sí que és cert que Jon Hamm està
molt bé en aquesta pel·lícula, però també cal destacar als veterans secundaris
com Bill Paxton i Alan Arkin, o als menys coneguts actors d’origen indi, Suraj
Sharma (La vida de Pi) i Madhur Mittal (Slumdog Millionaire).
Malgrat la sensació positiva que
et deixa, si l’analitzes fredament, no pots ignorar que tot és molt previsible
i que s’endevina amb extremada facilitat quina serà l’escena següent. Però
també he de dit que com que et deixes emportar pels actors, i al final, li
perdones els defectes perquè acaba resultant una pel·lícula molt agradable.
Un any ha tardat en estrenar-se
la millor pel·lícula del SITGES2013, que només es va endur el premi al millor
guió. Coherence va esdevenir un exemple sensacional de com fer una excel·lent
pel·lícula de ciència ficció, sense efectes especials i amb un pressupost
ridícul.
Coherence és una pel·lícula
independent rodada en un sol escenari. Un grup d'amics es reuneixen per sopar i
observar el pas d'un cometa. Em els recorda que al 1923, el pas d'un cometa va
alterar la personalitat dels habitants d'un petit poble de Finlàndia. De sobte,
la llum se'n va. A partir d'aquell moment alguna cosa canviarà. Només una casa
del veïnat té llum. Dos dels comensals decideixen anar-hi per investigar què
passa. Quan tornin a la casa de la que han sortit, aquesta no serà igual a com
era al marxar. M'agradaria explicar-ne més coses de l'argument, però és millor
que com a espectadors aneu entrant lentament en el que Coherence proposa.
Coherence està feta pel boca a boca, i és la típica pel·lícula de ciència
ficció de la que tothom en parla quan la veu. Així ha passat per tot arreu on
s’ha pogut veure.
Coherence, amb el pressupost
d'una sabata i una espardenya, s’atreveix a jugar a la mateixa lliga de Fringe.
Amb només diàlegs i imaginació, construeix una història de viatges en el temps
i realitats alternatives que fa front a les grans produccions de Hollywood, que
compten amb caríssims efectes especials, però que majoritàriament els manca una
bona història que narrar. Pura ciència ficció sense efectes especials de cap
mena. Tot això gràcies a un guió excel·lent que, a més, sap sorprendre a
l'espectador, posant-lo a prova minut rere minut. Coherence es nodreix de la
ciència ficció clàssica, així com dels còmics de superherois on el tema del
multivers és molt habitual. Coherence no busca ser una pel·lícula científica
malgrat utilitza les teories d'Stephen Hawking sobre les realitats múltiples.
El director i guionista explica que el cometa és l'excusa per portar a
l'espectador a un lloc similar a un episodi de La dimensió desconeguda.
Coherence és exactament la raó
per la que un sent amor cap a la ciència ficció.
