dimarts, de desembre 30, 2014

The interview

Estrenada en cinemes independents nord-americans i distribuïda per VOD, Sony s’ha fet enrere en la seva decisió de no estrenar aquesta pel·lícula, malgrat les amenaces rebudes. Les sales d’exhibició que formen part de grups empresarials, la gran majoria als Estats Units, varen rebre amenaces terroristes si projectaven The interview. Per precaució, aquestes varen decidir no exhibir-la, i davant aquest panorama, Sony va posar la pel·lícula en el calaix. Però les crítiques del president Obama envers la decisió de Sony, han fet que aquesta finalment optés per estrenar-la, ni que fos amb les circumstàncies que ho ha fet. D’aquesta manera es tanca, provisionalment, el capítol i tota la polèmica que ha envoltat aquesta pel·lícula que, recordem, va ser la detonant que uns hackers entressin al servidor de Sony i difonguessin algunes de les seves estrenes més important, així com un munt de correus electrònics molt compromesos que han esquitxat, no només als directius de Sony, si no també als d’altres companyies i algunes estrelles de Hollywood. L’arrel del problema és que The interview és una sàtira política de Corea del Nord i ens explica, en to de comèdia, un pla de la CIA per matar al seu president, Kim Jong-un.
I després de tota la polèmica, parlem de la pel·lícula, no? The interview ha estat dirigida per Evan Goldberg i Seth Roger, responsables també de Juerga hasta el fin, en la que Rogen es retroba amb James Franco amb qui també va coincidir al 2008 a Superfumados. En aquesta pel·lícula, com ja és habitual en ells, s’envolten d’actors famosos que s’han prestat a fer una paròdia de sí mateixos en cameos. The interview vindria a ser el nostre equivalent al Polònia, allargat en quasi dues hores. El film és una sàtira humorística, de l’estil que ja ens te acostumat la parella, que agrada o no agrada, no accepta terme mig. Ho reconec, aquest punt escatològic i sexual de Rogen i Franco, em fa gràcia. Tot i això, en aquesta pel·lícula James Franco està més sobreactuat que mai, però s’entén que força al seu personatge més enllà de paròdia, així que has d’entrar en el joc que et proposa. Un cop tenim els personatges situats a Corea del Nord, entra en acció el Kim Jong-un de la pel·lícula, que esdevé l’element més destacable d’aquesta, fins el punt que en ell acabes veient el veritable dictador. Un dels grans moment de la pel·lícula és el clímax final. Absolutament hilarant i de ben segur que no haurà agradat gens ni mica al líder coreà. Diuen que Sony li va demanar a Rogen que el suavitzés, no vull pensar com hagués estat la versió no censurada, però me l’imagino.
The interview té gràcia i és molt entretinguda. Hi ha qui l’ha criticat perquè la pel·lícula ha fet molt soroll per a no res, ja que no passarà a la història pel seu guió. No obliden que tampoc pretenia res més. La seva sàtira no és fina precisament, just el contrari. Tota la polèmica que ha vingut després ha estat afegida, i no per més polèmica una pel·lícula ha de ser més bona.
The interview no hagués passat a la història si no hagués passat l’atac hacker, però és que tampoc ho pretenia. Només volia arrencar un grapat de somriures al mateix temps que critica i es riu dels dictadors, en concret de Kim Jong-un. Objectiu aconseguit i un aplaudiment.


Nota: 3,5/5


dilluns, de desembre 29, 2014

Stand by me Doraemon

Doraemon va començar a emetre’s a la televisió japonesa al 1973 i fins avui se n’han fet més de 2.400 episodis. A Catalunya va arribar més tard de la mà de TV3 però, al igual que al Japó, ha esdevingut un fenomen que traspassa generacions. Infants i adults han crescut veient les noves aventures de Doraemon.
Stand by me Doraemon és la pel·lícula que commemora el quaranta cinquè aniversari de la creació del personatge en el manga, essent aquesta la pel·lícula número trenta-cinc protagonitzada pel gat còsmic. Des de 1980, cada any, s’estrena al Japó una pel·lícula de Doraemon. Aquí no s’han estrenat totes al cinema, però després de que l’any passat s’estrenés amb èxit Doraemon i Nobita Holmes al misteriós museu del futur, la distribuïdora Alfa Pictures ha confiat novament amb Doraemon, Nobita i la resta de la colla. Aquest 2014 s’han estrenat al Japó dues pel·lícules de Doraemon, l’habitual de cada any i aquesta commemorativa. Stand by me Doraemon, ha estat la primera pel·lícula de Doraemon feta amb animació digital, però sembla que serà una cosa més aviat anecdòtica perquè la que s’estrenarà l’any vinent, Doraemon: Nobita's Space Hero Record of Space Heroes, torna a estar feta amb animació tradicional. Stand by me Doraemon és una cosa a part que entraria a formar part del que cinematogràficament anomenem reboot. La pel·lícula és una relectura de l’origen de Doraemon, i al mateix temps ens ofereix una aventura icònica de Doraemon i Nobita, en la que hi són presents tots els seus elements i personatges secundaris més identificables:  la porta màgica, els dorayakis, la Shizuka, els zeros de Nobita i una infinitat d'invents. Stand by me Doraemon esdevé una pel·lícula autònoma que poden veure tots aquells que no coneixen el personatge i també pels que sí que el coneixen. Aquets últims hi trobaran tots els elements que fan que els encanti. Stand by me Doraemon és una festa amb majúscules per a tota la família. 
La pel·lícula ens presenta a Nobita, un nen de 10 anys que viu a les afores de Tokio, el qual rep la visita de Sewashi, un nen del segle XXII que es presenta com un descendent seu. Sewashi li explica que els seus actes provocaran desastres en la seva futura família i, per tal de solucionar-ho, li deixa a Doraemon, un gat robot que l’ajudarà a resoldre els seus problemes amb la tecnologia del futur que extreu de la butxaca màgica. Doraemon no podrà tornar a la seva època fins que aconsegueixi el seu objectiu.
Existia el temor de que al haver estat feta amb animació digital per ordinador, podria restar profunditat en els personatges o que aquets semblessin estranys, però res més lluny de realitat. El traspàs a digital és perfecte i els personatges conserven la seva essència. La història és, en cert punt, melancòlica i toca molts pals. Però com sempre en les històries de Doraemon preval l’optimisme i el final feliç. A Stand by me Doraemon hi trobarem, per sobre de tot, valors tant forts com l’amistat, en un espectacle que en gaudeixen tant els petits com els més grans. 


Nota: 4/5


dimarts, de desembre 23, 2014

Big Hero 6

Des de que John Lasseter, creador dels estudis Pixar, va fitxar per Disney hi ha un fet innegable, les produccions de Pixar ja no són el que eren, mentre que les de Disney, que estaven enfonsades en la misèria, han començat a sorgir amb molta força. Mentre Pixar ens ha ofert productes de qualitat discutible com Cars 2, Brave o Monsters University, Disney ens ha presentat pel·lícules infinitament superiors com Enredados, En Ralph, el destructor i Frozen: El regne del gel. Big Hero 6 és un nou exemple de l’excel·lent estat de forma de la divisió animada de Disney.
Per altra banda, la compra de Marvel per part de Disney ha estat la millor inversió d’una companyia cinematogràfica en molts anys, a l’espera del rendiment que tregui la mateixa Disney de Lucasfilm. La compra de Marvel encara no s’havia traduït en una pel·lícula d’animació, però com que les pel·lícules d’imatge real continuen funcionant com una màquina ben engreixada, el fet d’adaptar un còmic Marvel i convertir-lo en una pel·lícula animada, no s’havia produït fins ara.
Chris Williams i Don Hall, els directors de Big Hero 6, varen creure que seria una bona idea adaptar-ne un, però per tal de no interferir en el desenvolupament de les pel·lícules de Marvel Studios, van escollir un grup de superherois d’allò més secundari. I és que des de que varen ser creats als 1998, aquest grup no ha protagonitzat ni una desena de còmics. Aquest fet que normalment seria un inconvenient, ha estat tot el contrari pels seus directors, ja que els ha donat moltíssima llibertat per fer el que volguessin amb aquests personatges que, fins ara, la majoria dels aficionats als còmics Marvel no coneixia ni tant sols la seva existència.
El resultat és la millor pel·lícula d’animació de Disney des de l’arribada de John Lasseter. Frozen: El regne del gel va funcionar  molt bé entre les nenes, i menys en els nens. Ha arribat l’hora de girar la truita, en un concepte de pel·lícula que agradarà a totes les generacions.
A Big Hero 6 s’uneix el concepte de superherois estil Marvel, amb l’esperit que Lasseter va donar a Big Hero 6 funciona perquè la història es construeix tenint com a base uns personatges que ens arriben, sobretot Hiro, el seu germà Tadashi i el robot Baymax. I tampoc oblidar el magnífic disseny de producció, en la recreació d’aquesta barreja de ciutat entre San Francisco i Tokyo, i l’aprofitament que treu de l’estètica japonesa. En aquest aspecte la pel·lícula és totalment insuperable. Com tota pel·lícula basada en personatges Marvel, Big Hero 6 també té una escena posteriors als títols de crèdit on apareix un personatge que qualsevol seguidor de Marvel identificarà.
les pel·lícules de Pixar.
La pel·lícula ens presenta a Hiro, que influenciat pel seu germà Tadashi, decideix entrar a la universitat per desenvolupar un projecte de robòtica. Després que una tragèdia destrossi tots els seus plans, recuperarà les ganes de viure gràcies a Baymax, un robot creat per Tadashi. A partir d’aquí: superherois, dolent, robatoris, misteris, èpica, sentiments i sobretot molt de Baymax, una autèntica de troballa de personatge que es guanyarà el cor de tots els espectadors. Un còctel molt ben barrejat amb un resultat excel·lent.
Si em pregunteu per les millors pel·lícules d’animació de l’any, ho tinc molt clar, Com ensinistrar un drac 2 i Big Hero 6. I no poso La Lego pel·lícula perquè, malgrat que està molt bé, no és tant bona com aquestes. Big Hero 6 serà la pel·lícula de referència aquest Nadal, després que la tercera entrega d’El Hòbbit hagi tornat a decebre com ja ho va fer la segona.


Nota: 4,5/5


dilluns, de desembre 22, 2014

El Hobbit: La batalla de los cinco ejércitos

Finalment s’ha estrenat la tercera i última entrega en la que Peter Jackson ha adaptat la primera novel·la de J.R.R. Tolkien, El Hòbbit. Moment de fer balanç i emetre un veredicte, no només d’aquesta pel·lícula, si no de la trilogia sencera i, al meu parer, el resultat ha estat en globalment negatiu. Ho dic a contracor, perquè tenia moltes esperances dipositades en aquesta trilogia. Era dels que es varen alegrar quan Guillermo del Toro va abandonar el projecte i el va agafar Peter Jackson, però, finalment, aquest ha demostrat que tot el que havia de dir sobre la Terra Mitjana, ja ho va dir a la trilogia d’El senyor dels anells. Lo que ha vingut després ha estat una demostració d’impotència, males decisions i manca d’idees.
El primer error va ser convertir una novel·la de 300 pàgines en una trilogia de gairebé 9 hores, quan no havia material suficient. Una decisió purament comercial i que s’ha demostrat que s’ha pres sense cap tipus justificació artística. El preu per aconseguir més taquilla serà car. Aquesta trilogia no serà recordada com l’anterior, ni s’emportarà cap premi o reconeixement, ni tampoc ocuparà un lloc especial en el nostre cor. El fet d’allargar la història, ha portat a recrear-se en algunes escenes més enllà de lo necessari, a inventar el que no tocava i a una necessitat del director de renunciar a l’esperit infantil del llibre per convertir-lo en una preqüela d’El senyor del Anells. Personalment hagués preferit que s’hagués adaptar en tant sols una pel·lícula de tres hores, o màxim dues de dues hores, i llavors, si Jackson hagués volgut, fer una preqüela d’El senyor del anells. Però, el que no és admissible és que hagi barrejat les dues coses. Mentre el públic objectiu del llibre és l’infantil i preadolescent, la pel·lícula té com a públic objectiu adolescents i adults. Jackson ha enfosquit El Hòbbit i l’ha convertit en una cosa que no és.
Personalment, la que més m’agrada i que es manté més fidel al llibre és la primera. És cert que abans no surten de La Comarca s’allarga en excés, però la resta està molt bé. Tots els elements que fan identificable El Hòbbit són allí: l’optimisme del relat, el nans i les seves cançons, Gàndalf, l’aventura, Gollum, etcètera. Vista en conjunt, el que em sobra és la introducció del Bilbo vell amb Frodo, que un cop estrenada la trilogia sencera, esdevé una introducció del tot prescindible que no aporta absolutament res al conjunt.
Pel que fa a la segona, la qualifico sobradament com la pitjor de totes. És la menys fidel a la novel·la i Jackson s’obsessiona per inventar coses que no hi haurien de ser, com la relació amorosa entre una elfa i un nan, o les múltiples escenes que busquen connectar les dues trilogies. A això últim, em refereixo a lo que passa amb Gàndalf quan es repara de Bilbo i els nans, o tot lo que fa referència a personatges com Sauron, Saruman o Galadriel, que també són presents en la tercera part, però que se’n desfà ràpidament. Tampoc es justifica la presència d’Orlando Bloom com a Legolas, que acaba essent tant sols un exercici de nostàlgia que fa que recordem que bona era la trilogia anterior i que pobra és aquesta. El seu personatge es limita a fer saltirons i poca cosa més. Per altra banda, la sensació de videojoc és present en moltes de les seqüències d’acció.
I finalment arriba aquesta tercera, que en dues hores i mitja adapta les poc més de 30 pàgines màxim que quedava per adaptar de la novel·la. En aquesta ocasió finalitza el relat inconclús sobre el drac Smaug i dedica pràcticament tot el metratge a La batalla dels cinc exèrcits. Aquesta lluita està explicada molt per sobre en el llibre, cosa que li ha permès a Jackson explicar el que vulgui, això sí, respectant el mateix final dels protagonistes. Jackson, en relació a la batalla, ha fet el que li ha vingut de gust, al recrear una lluita semblant a les que havíem vist a El senyor dels anells i que, segurament, haurà satisfet als que desconeixien El Hobbit i en la primera pel·lícula es van trobar un producte molt diferent a El senyor dels anells. Malgrat els seus defectes, aquesta tercera pel·lícula no m’ha desagradat. Més ben dit, m’ha entretingut, però poca cosa més es pot dir. El seu acabat no és bo, i amb això em refereixo als efectes especials. En ocasions te n’adones de les pantalles blaves i els orcs i éssers creats per ordinador es nota moltíssim que són efectes digitals, pel que t’acabes sortint de la pel·lícula. Em dóna la sensació de que no arribaven a temps per l’estrena. De fet ja es va endarrerir uns mesos, perquè s’havia d’estrenar a l’estiu, però és evident que necessitaven més temps per donar-li un acabat millor. Però repeteixo, malgrat els seus defectes, no és avorrida.
No voldria acabar sense parlar també de les coses bones de la trilogia, com la magnífica interpretació de Martin Freeman com a Bilbo, que no ens fa enyorar a Frodo en cap moment, és més el prefereixo mil vegades. Freeman és el Bilbo perfecte, i és un dels millors encerts de càsting de la història del cinema. També m’ha agradat el disseny del drac Smaug i com sempre, Ian McKellen, en el paper de Gàndalf.
El Hòbbit s’ha acabat, i ara tocarà esperar una altra cosa. Personalment, sempre em quedarà una espineta clavada pel seu resultat, ja que en mans d’un realitzador més competent i d’una productora que hagués posat per davant els interessos creatius per sobre dels comercials, haguéssim tingut una adaptació ben diferent.


Nota: 3/5


dimecres, de desembre 17, 2014

St. Vincent

Segona pel·lícula de Theodore Melfi, la qual ha estat produïda pels germans Weinstein. St. Vincent podria ser una versió molt menys aconseguida d’Up de Pixar, perquè que té algunes similituds en el seu argument.
Bill Murray interpreta a Vincent, un vell rondinaire amb poques ganes de viure que té deutes de joc i problemes amb la beguda. Quan la seva veïna (Melissa McCarthy), una mare en procés de divorci que s’acaba de mudar a la casa del cantó, no sap a qui recórrer perquè tingui cura del seu fill (Jaeden Lieberher), no li queda més remeï que deixar-lo amb Vincent. És una situació en la que, a priori, tots guanyen: per un cantó, Vincent necessita diners per pagar-se el joc i els serveis d’una prostituta russa (Naomi Watts) i, per l’altre, la mare no ha de recollir el seu fill lluny de casa. El nen aprendrà, al cantó del seu mal carat cangur, lliçons de vida ja que, pel fet de fer de cangur, Vincent no està disposat a renunciar a les seves visites habituals al bar i al d’hipòdrom.
La pel·lícula és bastant agradable, a pesar de que et porta en terrenys coneguts i previsibles i les situacions que planeja les hem vist moltes vegades. Però, és curiós com la fórmula d’ajuntar un nen amb algú que no sintonitza amb els infants encara funciona cinematogràficament. Hi ha un moment a la pel·lícula que sembla que aquesta hagi de donar un gir dramàtic que ens agafa desprevinguts, però no tarda en tornar a agafar el to que tenia fins aquell moment. Durant el camí, coneixerem per què Vincent és així i servirà per redimir-lo davant l’espectador.
St. Vincent funciona gràcies a Bill Murray que esdevé el motor de la pel·lícula. És cert que la seva interpretació està en la línia de les pel·lícules que ha fet els darrers anys, però actualment no hi ha cap altre actor que pogués aconseguir la dimensió que dóna al seu personatge. I el mateix es pot aplicar a tots els actors que semblen estar en estat de gràcia i són capaços de que ens oblidem que el guió és una fórmula repetida mil i una vegades.
St. Vincent ha obtingut una nominació als Globus d’Or en la categoria de millor pel·lícula de comèdia o musical. Crec que és un pèl exagerat, però no deixa de ser una pel·lícula de bon rotllo que et dibuixa un somriure a la cara.


Nota: 3/5



dimecres, de desembre 10, 2014

Ouija

Adaptació de baix pressupost del joc de Hasbro, Ouija. La pel·lícula ha estat produïda per Michael Bay, pel que d’entrada no hem d’esperar-ne res d’extraordinari. I efectivament és així. Si tenim molt clar que anem a veure una pel·lícula de terror de fórmula, com pot ser la mateixa Annabelle, ens pot agradar i tot, com m’ha passat a mi. En cap moment vaig pensar que Ouija seria com It Follow o que voldria aportar coses noves al gènere de terror adolescent. És el mateix de sempre, correctament realitzat i amb un parell d’espants que et fan aixecar de la butaca. No hi busqueu res més perquè tampoc ho pretén. Si teniu clar això, aneu i gaudiu, si us espereu alguna altra cosa més, és millor deixar-ho córrer. Com a mínim no és un insult a l’espectador com [REC] 4, i malgrat ser una pel·lícula de manual, enllesteix bastant ràpid, va al gra i no s’entreté. És cert que necessita que li donem marge al guió perquè no s’aguanta per enlloc. No s’entén que els personatges adults desapareguin com per art de màgia i només quedin els adolescents. També podem gaudir de les actrius, sobretot d’Olivia Cooke, que hem vist recentment a la pel·lícula de terror El estigma del mal i l’any que ve a la de gènere fantàstic, La señal.
La història comença amb una adolescent que apareix morta, aparentment suïcidada, després d’haver jugat amb la Ouija. La seva millor amiga recull la taula i reuneix als seus amics per intentar contactar amb ella i poder-se’n acomiadar. Enlloc de contactar amb l’amiga acaben contactant amb l’esperit que la va matar.
Què voleu que us digui, malgrat els seus innumerables problemes m’ho he passat bé. Ouija és el un plaer culpable del terror.


Nota: 3/5




dimarts, de desembre 09, 2014

Màgia a la llum de la lluna

Woody Allen ens presenta la seva última pel·lícula anual després de la celebrada Blue Jasmine, estrenada l’any passat. Sobre aquesta última pel·lícula, imagino que haureu sentit repetidament i per tot arreu que és un Woody Allen menor. I la veritat és que és així, però un Woody Allen menor no és un Woody Allen dolent, com el de Vicky Cristina Barcelona, A Roma amb amor o Coneixeràs a l’home dels teus somnis. Cal fer la diferència, perquè hi ha qui considera que Woody Allen no fa pel·lícules dolentes. De totes maneres un Woody Allen menor és millor que les millors pel·lícules d’altres directors.  
Un dels punts de discussió de Màgia a la llum de la lluna és on està el punt que la fa brillar, i us ho resumeixo ràpidament: Emma Stone. Sense l’actriu la pel·lícula seria una altra cosa. Emma Stone té la capacitat d’enamorar, no només als personatges que pul·lulen al seu voltant a la pel·lícula, si no també a l’espectador. Personalment vaig ser víctima dels encants d’Emma Stone que està més guapa que mai i radiant, il·luminada pel sol de la Costa Blava.
La pel·lícula està plena d’elements recurrents en la filmografia de Woody Allen; els mags, les festes l’alta societat, el romanç, etcètera. Tot comença amb la funció d’un mag, a principis dels anys 20. A part de les seves funcions habituals d’il·lusionista, es dedica a desemmascarar a aquelles persones que es fan passar per espiritistes. Un col·lega de professió li parla d’una mèdium que està a la Costa Blava de França, a la qual ha estat incapaç de desemmascarar i li demana ajuda perquè ho faci. Al trobar-se amb ella anirà dubtant de la seva capacitat de raó, i a mida que comenci a creure amb els poders de la mèdium, també s’hi anirà enamorant.
A Màgia a la llum de lluna, Woody Allen no ens vol explicar una història profunda ni transcendent, ni res d’això, malgrat que a vegades a punti a un debat entre fe i raó. Simplement ens ofereix una bona comèdia romàntica que ens dibuixa un somriure durant tota la projecció, gràcies a la bona química entre Colin Firth i Emma Stone. Màgia a la llum de lluna és una comèdia sense pretensions, que ens mostra uns paisatges espectaculars de la Costa Blava amb un scope que fa imprescindible el seu visionat en una sala de cinema.


Nota: 3,5/5


dimecres, de desembre 03, 2014

Juegos sucios

Comèdia negra britànica amb una lectura política i social de rerefons. Juegos sucios dóna un gir al gènere de tortures a l’estil Saw essent en aquesta ocasió els protagonistes que decideixen sotmetre’s voluntàriament a ser degradats i torturats a canvi de diners. Els torturats són un pare de família amb l’aigua el coll que no sap on anar a buscar diners per evitar un desnonament, i un delinqüent de poca volada que viu de fer treballs menors. La oportunitat de la seva vida els arriba quan són reptats per un matrimoni de milionaris avorrits a que s’humiliïn i es torturin a canvi de diners. Qui arribi més lluny s’emportarà el pot de 250.000 dòlars.
Humor negríssim i molta mala llet és el que ens ofereix el debut en la direcció d’ E.L. Katz. La pel·lícula posa constantment en escac a l’espectador per si és capaç de continuar veient el mal que s’autoinfligeixen els dos personatges i comprovar si en la següent prova seran capaços de caure més baix que l’anterior. El to de festa de sang i humor que vol tenir la pel·lícula no acaba d’estar aconseguit perquè el drama social hi és sempre present i acaba per angoixar també a l’espectador que no té molt clar si està veient o no una broma macabra.
Juegos sucios és una proposta diferent en el gènere de terror per seu transfons social amb unes pertinents dosis de fàstic i gore.


Nota: 3/5


dimarts, de desembre 02, 2014

Els pingüins de Madagascar

Ja era hora, els pingüins de Madagascar ja tenen franquícia pròpia. Aquets peculiars animalons que van eclipsar els protagonistes de la saga mare, demanaven a crits la seva pel·lícula. I més des de que al 2008 s’estrenés una sèrie de televisió, actualment encara en emissió, que podem veure a Catalunya pel canal Super3. La sèrie va servir per diferenciar les personalitats dels pingüins i crear històries televisives d’espionatge protagonitzades per aquets pingüins i pel lèmur Julien, també de la saga Madagascar. La sèrie ha tingut el mèrit de meravellar als més petits i també d’agradar als grans que els acompanyen a través de treballats diàlegs que surten del bec dels pingüins Capità, Recluta, Kowalski i Rico. Bé, en Rico regurgita més que parla, però això és un altre tema.  Respecte al merchandising, els pingüins han superat al dels protagonistes de Madagascar, pel que era lògic i d’esperar que tard o d’hora arribés la pel·li. Per fi l’hem vist i us puc dir que no decep gens ni mica.
Els pingüins de Madagascar no pretén revolucionar el gènere, ni tenir la profunditat de Toy Story o Com ensinistrar un drac, sap a la lliga que juga i ho fa molt bé. El poc més d’hora i mitja que dura la pel·lícula passa en un sospir i pel camí el somriure no marxarà de la nostre boca i se’ns escaparan també unes quantes riallades.
El film ens explica l’origen dels pingüins i com es varen conèixer, en un pròleg emotiu i ple d’acció. Posteriorment ens trasllada just a on els varem deixar al final de Madagascar 3, on coneixeran el Vent del Nord, una força d’elit animal liderada per un llop misteriós (amb la veu de Benedict Cumberbatch), que es dedica a ajudar als animals que no tenen qui els protegeixi. Junts s’enfrontaran amb l’amenaça del pervers Dr. Octavius Brine, un pop científic que pretén destruir la imatge de tots els pingüins del planeta.
I atenció, després dels primers crèdits hi ha una escena en la que ens retrobem amb un parell de personatges molt lligats als pingüins. Tot amenitzat amb una tema brutal de l’omnipresent Pitbull. Parlant de la música, no vull deixar escapar l’oportunitat per fer referència a la banda sonora que ha composat Lorne Balfe, on rendeix homenatge als temes d’espies.
Els pingüins de Madagascar és un no parar d’escenes d’acció i diàlegs divertits que surten del bec dels pingüins. Tota una pel·lícula d’espionatge a la que haurem de posar al cantó de Misión imposible i James Bond. I ara somrieu i saludeu nois.

Nota: 4/5


The Zero Theorem

Terry Gilliam no ha deixat mai de ser un director controvertit. A favor seu diré que té un estil propi que el fa inconfusible, però que moltes vegades acaba essent esclau del seu estil. Això és el que li passa a la seva darrera pel·lícula The Zero Theorem.
Com ja ens té acostumats, The Zero Theorem és una pel·lícula que s’ha fet sota moltes dificultats, en aquesta ocasió, econòmiques. Amb l’anterior, El imaginario del Dr. Parnassus, va haver de fer front a la mort del protagonista, Heath Ledger, a la meitat del rodatge. I si anem repassant totes les seves pel·lícules, no en trobarem cap que no hagi tingut algun problema. Lluny de rendir-se, sempre ho intenta fins el final. Fins i tot amb The Man Who Killed Don Quixote, que sembla ser que aquesta vegada sí rodarà. Veurem.
Un cop vista The Zero Theorem puc entendre la dificultat perquè bàsicament no és una bona pel·lícula. Christoph Waltz interpreta a Qohen, un excèntric un geni dels ordinadors que viu un món corporatiu controlat per una obscura figura anomenada “Direcció”. Qohen viu aïllat i concentrat en la feina, treballa en la solució a un estrany teorema, fins que comença a establir altres relacions.
El problema de la pel·lícula és que és una distòpia visualment carregadíssima, que exhibeix una opulència visual que la fa abandonar qualsevol narrativa. El guió no està ben explicat, i la pel·lícula és confusa i tremendament avorrida. M’atreviria a dir que només l'ha entès Gillian. A part del missatge evident de crear un món imaginari que intenta ser una crítica del món actual, cada vegada més esclau de la tecnologia, la pel·li és completament buida de contingut, navega sense rumb i va donant tombs tota l'estona. Visualment és molt atractiva, pels efectes digitals i colors, ja sabem que això Gilliam ho sap fer bé, però les gairebé dues hores de metratge es fan eternes. 
Se suposa que és una metàfora actual sobre la comunicació, però creieu-me que res té sentit.

Nota: 1,5/5


dimecres, de novembre 26, 2014

Los juegos del hambre: Sinsajo Parte 1

Lluny del que semblava amb la primera pel·lícula, la saga Els jocs de la fam s’ha acabat arrossegant com ànima en pena cada novembre a tots cinemes. S’ha convertit en una successora de La saga Crepúsculo, que no és el que pretenia inicialment. Si la primera part demostrava que podia ser vista també pel públic que habitualment va als cinemes, les dues últimes pel·lícules només poden convèncer als convençuts joves lectors de les novel·les. És molt probable que Gary Ross, director de la primera, hi tingui alguna cosa a veure. Des de que Francis Lawrence s’ha fet càrrec de la direcció de la franquícia, això s’enfonsa. Reconec que vaig ser molt crític amb la segona pel·lícula perquè no avançava res de res el que havíem vist a la primera. En llamas es limitava a explicar-nos el mateix, semblava més un remake pitjor de la primera que no pas una pel·lícula original, però com a mínim passaven coses. No es pot dir el mateix d’aquesta tercera pel·lícula que no ens explica absolutament res. Però quin és el problema? És que no saben què explicar o bé el llibre no donava per fer dues pel·lícules? De moment em decantaré per la segona opció perquè si ho faig per la primera, hauríem de descartar veure la continuació que s’estrenarà d’aquí un any. Aquest problema no és de Los juegos del hambre. Hollywood abandona qualsevol justificació creativa per allargar com sigui les franquícies que els donen diners. Aquest ha estat el cas de Harry Potter, La saga Crepúsculo o el més escandalós, El Hòbbit, que n'han fet tres pel·lícules de tres hores per adaptar un llibre de 300 pàgines. Si aquestes pel·lícules s’haguessin adaptat en una sola probablement estaríem davant de productes millors, però que no haurien donat tants diners i tots sabem que la indústria a aquests nivells només entén de diners i no els expliquis res més. Per sort encara existeixen directors amb talent que són capaços de fer coses positives amb lo que els mana el productor de torn.
Torno a la sensació de buit que deixa la pel·lícula en una entrega que ens prometien acció i que no passa res. En dues hores només hi ha una escena d’acció i mitja, i dic mitja perquè comença, però no en veiem el final, ens l’expliquen. I aquest és el problema de la pel·lícula, que ens expliquen moltes coses, però no veiem res. No entenc com la pel·lícula ha costat 120 milions de dòlars quan moltes vegades els efectes especials són de fireta. Per què escatimen diners en una pel·lícula com aquesta que pot fàcilment arribar a recaptar 800 milions a tot el món? La resposta serà que la gent l’anirà a veure facin el que facin, així que per què esforçar-se? El fet de que no passa res no és l’únic problema, el següent problema és com omplir aquest buit. Solució, amb diàlegs interminables. Us prometo que en aquesta pel·lícula els protagonistes parlen més que a les pel·lícules de Woody Allen. Això és normal en les pel·lícules del director novaiorquès i en moltes d’altres, però no en les pel·lícules que són suposadament d’acció o aventures com aquesta. I el nivell de diàlegs ja us els podeu imaginar. 
Em sap greu veure actors com Woody Harrelson que ve de fer True Detective, o Julianne Moore, incommensurable a cada pel·lícula que fa, al grandíssim Philip Seymour Hoffman,que a més aquesta va ser la seva última pel·lícula abans de morir, o a tota una institució interpretativa com Donald Sutherland, malgastant el seu talent en aquest producte. Però acceptem veure’ls de secundaris perquè això els dóna diners i puguin fer pel·lícules no tant comercials, però molt més interessants. 
No entenc què han fet amb aquesta saga i com han pogut ignorar en les seves seqüeles tot lo bo que tenia la primera. Sinsajo. Parte 1 no és una pel·lícula, és només la introducció d’alguna cosa que no sabem com serà perquè el que passa a la pel·lícula es pot resumir en una frase i a més succeeix en els últims moments. La pel·lícula per si sola no funciona i està per veure si ho pot fer enganxada amb la segona part. 
La manca de tensió i èpica és atribuïble a una direcció plana. És trist admetreu-ho, però Los juegos del hambre s’ha vist superada cinematogràficament per la seva còpia, Divergent. I abans d’acabar fer un incís sobre el doblatge, concretament sobre la dobladora de Jennifer Lawrence que és molt dolenta. Un doblador que llegeix i no interpreta s’hauria de dedicar exclusivament a fer documentals. 

Nota: 1,5/5


dimarts, de novembre 25, 2014

John muere al final

Don Coscarelli va sorprendre als fans del cinema fantàstic al 1979 amb Phantasma, un film de gènere que ja esdevingut de culte. Aquesta pel·lícula el va marcar tant que des de aleshores ha buscat desesperadament fer una altra pel·lícula de culte, resultant sempre en un fracàs. La seva segona pel·lícula més recordada és El senyor de las bestias, una mena de Conan de sèrie B, protagonitzada per Marc Singer, el que seria el Donovan de la sèrie V. Aquesta pel·lícula només ens la mirem amb bons ulls aquells que varem créixer passant estones i remenant en els videoclubs dels anys 80. Malgrat que els d’aquella generació trobem a faltar els videoclubs, què haguéssim donat aquella època per tenir connexió a internet i poder veure les pel·lícules que desitjaven pràcticament a la carta. El romanticisme cinematogràfic del videoclub es va extingir. Les grans franquícies de videoclub que varen sorgir posteriorment ja no teniem aquell no sé què. Precisament aquest romanticisme de videoclub dels 80 és el que intenta recuperar repetidament Coscarelli sense èxit. John muere al final ho intenta, però fracassa estrepitosament. 
Coscarelli portava més de 10 anys sense dirigir res de res. La seva última pel·lícula, Bubba Ho-tep del 2002, era una comèdia de terror de sèrie B protagonitzada per un referent del gènere com Bruce Campbell, que interpretava a un Elvis Prestley que vivia retirat en una residència de Texas, i que es feia passar un dels seus imitadors perquè ningú pensés que estava viu, i que lluitava contra una maligna entitat egípcia. Des de llavors només ha dirigit un episodi de l'extraordinària sèrie Masters of Horror fins arribar a John muere al final. 
La pel·lícula ens presenta una droga que permet viatjar entre dimensions i el temps. John la pren i descobreix que uns éssers d’una altra dimensió volen envair la Terra. El seu amic Wong l’ajudarà a fer front a la invasió.
En aquesta ocasió l’aposta de Coscarelli per la sèrie B ha estat més pressupostària que voluntària. El relat demana efectes especials per fer creïble la història, però quan no tens diners per utilitzar CGI, les limitacions econòmiques et porten a buscar altres recursos. 
El que se li ha oblidat a Coscarelli és que els films de culte no es planifiquen, sorgeixen espontàniament, i acaba essent el públic el que decideix si aquella pel·lícula ignorada per les masses és de culte o simplement és una mala pel·lícula sense elements d’interès.
Un altre factor que juga en contra del relat és la seva narrativa fragmentada que resulta caòtica i fa que la pel·lícula sigui incomprensible. John muere al final comença bé, però es va desinflant a marxes forçades i les seves bones intencions que la convertien una pel·lícula que prometia molt, acaba derivant una absoluta decepció i Coscarelli fracassa al final.

Nota: 2/5

dimecres, de novembre 19, 2014

Matar al mensajero

Hi ha pel·lícules que et deixen xafat i Matar al mensajero n’és una. Suposo que no es pot considerar un spoiler el que vaig a dir, tenint en compte que aquesta història es basa en fets reals i qualsevol persona pot consultar què va ser del periodista Gary Webb. Esteu avisats! Matar al mensajero és una pel·lícula basada en fets reals, massa real. El protagonista s’enfonsa i no es recupera mai. La seva vida se’n va a la merda per fer bé la seva feina i destapar un cas de corrupció de la CIA. I les circumstàncies del seu final resten en una absoluta obscuritat. Aquí no hi ha final feliç ni girs inesperats que posen a tothom al seu lloc.
La pel·lícula ha estat dirigida per Michael Cuesta, que ha dirigit un munt de capítols de la sèrie Homeland. Si alguna cosa tenen en comú la pel·lícula i la sèrie, és mostrar-nos el cantó més fosc de les agències d’espionatge dels Estats Units amb la gravetat del que aquí se’ns explica va passar. La CIA i els diaris grans del país varen enfonsar en la misèria a un periodista local que destapar que, durant el govern de Reagan, la CIA va finançar la Contra a Nicaragua amb diners que provenien de la droga i que aquestes es distribuïen en els barris negres. Els grans diaris del país varen ajudar al govern a desacreditar la notícia perquè no varen ser ells els que la van destapar i varen acceptar de bon grat les pressions del govern. Quan es va demostrar que Webb tenia raó, la notícia va aparèixer en lletra petita perquè les portades estaven ocupades en un tema molt més vital pel país com el cigar de Clinton i les taques en el vestit de Monica Lewinsky. La veritat tampoc va servir perquè Webb continués exercint de periodista.
El protagonista és Jeremy Renner que abandona temporalment les pel·lícules d’acció. Matar al mensajero li suposa una oportunitat de demostrar que és alguna cosa més que un tipus dur i que quan vol també pot ser un bon actor. La seva interpretació del periodista és absolutament immersiva i ens fa oblidar completament a l’actor i quedar-nos amb Gary Webb. Renner aconsegueix transmetre l’angoixa de Webb quan veu que tots els seus companys li giren l’esquena. L’escena del final, en el que el veiem al cantó de la seva família durant la gala del premi de periodista de l’any, és terrible. Veure’l donar la cara davant un auditori de gent que els repudia és devastador.

Matar al mensajero resulta molt recomanable, no només pel seu ritme àgil que et manté enganxat tota la pel·lícula, també per fer una reflexió que fa sobre el funcionament de les estructures de poder, tant polítiques com periodístiques que conviden inexorablement al pessimisme.


Nota: 3,5/5


dimarts, de novembre 18, 2014

Orígenes

Mike Cahill va deixar de ser un desconegut gràcies a Otra Tierra, una de les millors pel·lícules de ciència ficció de farà un parell d’anys. Otra Tierra era una pel·lícula indie que amb molta imaginació, utilitzava l’excusa d’una Terra paral·lela on vivien versions alternatives de nosaltres mateixos. Sota un context de ciència ficció, era l’excusa per parlar-nos de les segones oportunitats i de la redempció. Mike Cahill es retroba amb la mateixa actriu, Brit Marling. Orígenes, com aquí han titulat I Origins, no deixa de ser una expansió de la primera. Cahill ens torna a parlar de les segones oportunitats, però en aquesta ocasió s’atreveix, a anar més lluny del que ens explicava a Otra Tierra. Orígenes és una pel·lícula indie, però el fet de comptar amb més pressupost que Otra Tierra, no li ha restat frescor. La història va de Nova York a la Índia i es multipliquen els exteriors. Orígenes és una barreja de gèneres, tan passa per la ciència ficció, com ens explica una història d’amor que va més enllà de lo imaginable, que incorpora elements científics i religiosos.
Sense desvetllar res un explico l’argument. El doctor Ian Grey és un biòleg que estudia l’evolució de l’ull humà i la possibilitat de que éssers que no tenen o han perdut la vista, la puguin desenvolupar o recuperar. La seva fascinació per l’ull humà el porten a fer fotografies dels iris de les persones, és per això que sempre va càmera en mà. Una nit coneix una noia amb una màscara, en una festa de disfresses, a la que fa una foto del seu iris. Després de mantenir relacions en un lavabo, la perd de vista. La seva obsessió a partir d’aquell moment serà trobar-la, només tenint com a referència la imatge del seu fascinant iris.I em quedo aquí perquè continuar seria desvetllar l’element fantàstic que m’agradaria que descobríssiu per vosaltres mateixos.
En el repartiment, a part de Brit Marling, hi trobem a Michael Pitt, que interpreta a la perfecció al científic, i a la catalana Astrid Bergès-Frisbey, la noia de la que s’enamora el protagonista. L’inici de la pel·lícula, quan desenvolupa la història d’amor, és clau pel que vindrà després. Entre els dos actors hi ha molt bona química, i l’espectador tampoc tarda en enamorar-se de la noia de la mateixa manera que ho fa el protagonista. Aquesta connexió que crea amb l’espectador el vincula emocionalment amb el que és la segona part del relat. Mike Cahill ens porta constantment per terrenys desconeguts a través d’una pel·lícula que equilibra a la perfecció els conceptes científics amb els espirituals. La pel·lícula és un pas endavant amb la carrera de Cahill. Esperem amb fascinació el següent pas.
Orígenes va ser la clara i justa guanyadora del SITGES 2014. Seria d’agrair que la gent deixés de parlar tant d’Interstellar i ho fes més d’Orígenes, entre d’altres coses perquè és millor pel·lícula que la de Christopher Nolan i pot passar injustament desapercebuda. 

Nota: 4,5/5


dimarts, de novembre 11, 2014

Intersetellar

Hi ha una famosa dita que diu que els gossos s’assemblen als seus amos. Si la portem al terreny cinematogràfic podríem dir que les pel·lícules s’assemblen als seus director. Això és el que li passa a Christopher Nolan i al seu cinema. La setmana passada feia unes declaracions en les que criticava les pel·lícules de Marvel Studios. Sense anomenar la productora que és el malson de DC/Warner, Nolan la menyspreava amb el trist argument de que les pel·lícules de veritat no tenen escenes postcrèdits. La tropa de Marvel zombis no va tardar en llançar-se al coll del director de la darrera trilogia de Batman que, com el polític de torn o el jugador de futbol que se’n va de la llengua, va dir que se’l va mal interpretar i que no va dir això. Aquesta prepotència de creure’s el salvador del cinema comercial i ser millor que la  resta, és la mateixa que té Interstellar, que es creu la salvadora de la ciència ficció. Coherence, estrenada farà unes setmanes i que ha costat el mateix que un berenar en un fast-food, li dóna cinquanta mil voltes a tots nivells, fins i tot en el científic, que se suposa que és el punt fort d’Interstellar que, per cert, ha costat 165 milions.
Interstellar extremarà la divisió entre els fans i els detractors de Nolan, ja que esdevé un espectacle de lo que els seus fans estimen i de lo que els seus detractors odien. El problema amb Nolan és el mateix que passa amb el cinema de Woody Allen. El seu públic ja té una opinió feta abans de veure la pel·lícula i no la canvia, independentment que la pel·lícula sigui millor o pitjor. No us penseu que sóc detractor de Nolan, però tampoc en sóc un fan. Sí que li reconec que el seu cinema té un segell personal que el fa destacar i que les seves pel·lícules visualment són molt bones.
Quan veig Memento o Insomnia i llavors veig El caballero oscuro: La leyenda renace o Interstellar em pregunto: què li ha passat a aquest home? Sóc molt fan de les seves primeres pel·lícules, però gens del que està fent darrerament. Només salvo Origen i El caballero oscuro. Segurament els seus actors principals, Leonardo DiCaprio i Heath Ledger respectivament hi tinguin molt a veure.
Anem a per la crítica d’Interstellar, però he cregut oportú fer aquesta introducció al parlar d’algú tant controvertit com Christopher Nolan. Pel que heu llegit fins ara no us penseu que Interstellar és una mala pel·lícula. De fet, fins la última mitja hora, és una mostra de ciència ficció psedocientífica per a masses. Res del que ens explica és nou o original. Tots aquells que som seguidors de la ciència ficció i hem vist qualsevol sèrie d’Star Trek, estem més que familiaritzats amb les teories plantejades a Interstellar. El problema de la pel·lícula és el propi Nolan i l’estil que té per narrar les seves històries. Deixo a part l’aspecte visual que sense cap mena de dubte és lo millor i més destacat de la pel·lícula. A favor d’Interstellar puntua també Matthew McConaughey, l’actor de moda del moment. Des de que va guanyar l’Oscar i va ser el protagonista de la sèrie True Detective, tothom vol veure més coses d’aquest actor que sempre ha estat bo, però que al estar encasellat en papers romàntics, molts no veien més enllà. Només cal donar un cop d’ull a les primeres pel·lícules de l’actor per adonar-se que no ha passat de mal a bon actor de la nit al dia.
Sense explicar massa res direm que Interstellar està ambientada en un moment en el que la Terra està esdevenint tòxica pels seus habitants. Matthew McConaughey és un pare que decideix acceptar una missió de la NASA de viatjar a l’espai i trobar un planeta on els habitants de la Terra hi puguin viure. El preu serà abandonar a la seva família durant uns anys o qui sap si per sempre.
El que durant dues hores i mitja és una correcta pel·lícula de ciència ficció, en els últims vint minuts, es transforma en un melodrama familiar de llàgrima fàcil. Interstellar perd la visió científica que fins el moment era la base de la pel·lícula. El guió deixa de tenir coherència i anul·la tot lo anterior i perd tot el sentit. Nolan porta les coses al punt que vol sense preocupar-se de donar explicacions a l’espectador. La suposada sorpresa final he de reconèixer que se’m va passar pel cap en un moment concret de la pel·lícula, però la vaig descartar perquè pensava que seria massa absurd. Vaig sobreestimar a Nolan. El truc de Nolan és embolicar la troca fins el punt que no t’adonis que t’està venent fum amb no res. Que tinguis la percepció que ets tu el que no ho l'ha entès, no pas el director i el guionista que t’ho estan explicant malament. No us espanteu, els espectadors no tenen la culpa del batibull mental de Nolan. El problema és únicament seu.

Nota: 2,5/5


dimecres, de novembre 05, 2014

Caminando entre las tumbas

Liam Neeson ha tingut una segona vida cinematogràfica a partir de Venganza. En aquesta segona vida, que li ha arribat en plena maduresa, s’ha convertit en un inesperat action-hero que reparteix bufes a tort i a dret. És per això que Caminando entre las tumbas ens pot arribar a confondre i pensar que estem davant una proposta semblant a Non-Stop. Aquí, Neeson, també reparteix, però la pel·lícula no és ni molt menys d’acció, ni el seu personatge té res a veure amb els que darrerament l’han fet popular dins el gènere d’acció. Caminando entre las tumbas és més aviat un thriller amb punts dramàtics, així que si prèviament no sabeu de què va la cosa, és possible que algú es pugui sentir decebut perquè la pel·lícula no acabi essent el que s’espera.
Caminando entre las tumbas està basada en una de la sèrie de novel·les escrites per Lawrence Block i protagonitzades pel detectiu Matt Scudder. No és la primera vegada que Matt Scudder trepitja al cinema. Al 1986 Jeff Bridges va interpretar el mateix personatge a 8 millones de maneras de morir. En aquesta ocasió s’aliarà a contracor amb un traficant de drogues per atrapar a uns assassins que segresten i maten dones.
Caminando entre las tumbas ja avisa, parla de caminar i no de córrer, i la pel·lícula fa això precisament, caminar lentament fins a la seva resolució. La història en sí no és molt original, però el que sí destaca és la seva posada en escena. Amb un innegable aire de sèrie B, la violència es mostra de forma seca i bruta. Els principals valors de la pel·lícula els trobem en un immens Liam Neeson, que mostra una actitud que omple tota la pel·lícula, i també una atmosfera fosca i boirosa, que el seu director, Scott Frank, ens transmet a través de les imatges i la música. Ja he dit abans que a nivell de guió és on més fluixeja, la història no és massa original i en relació a la caracterització de personatges, escapa poc dels arquetips. Malgrat els seus defectes es deixa veure força bé pel seu clima, violència i falta de pretensions.

Nota: 3/5


dimarts, de novembre 04, 2014

Els Boxtrolls

Els Boxtrolls és la nova pel·lícula de Laika, la productora de les millors pel·lícules d’animació stop-motion dels últims anys, responsables de meravelles com Els móns de Coraline i Paranorman.
Els Boxtrolls són unes criatures subterrànies que, degut als tripijocs dels que manen a la superfície, han estat acusats de tot tipus de crueltats, però en realitat els Boxtrolls són incapaços de fer mal a ningú. Entre els Boxtrolls viu Eggs, un nen humà que ha estat criat per aquestes criatures, i que se sent part d’ells, fins que descobreix que en realitat és humà, una espècie de la que no en sap pràcticament res. Eggs intentarà que els humans canviïn la mentalitat hostil envers els Boxtrolls.
Malauradament el resultat final d’Els Boxtrolls es queda molt lluny del que ens van oferir les seves anteriors pel·lícules. No és que sigui una mala pel·lícula, però de les tres de Laika és la més fluixa.  No puc amagar la decepció que m’ha suposat. Això sí, tècnicament està al mateix nivell prodigiós de les anteriors. L'animació stop-motion, combinada amb animació 3-D, i la recreació del món on es mouen els protagonistes és impecable, però en canvi no ho és el guió o els personatges que mai t'arriben a emocionar. El Boxtrolls és la més fluixa de les seves pel·lícules a nivell argumental i de profunditat de personatges. El nen protagonista no emociona com ho feien Coraline o Norman. A Els Boxtrolls li manca aquella màgia i ànima que tenen Els móns de Coraline i Paranorman, que tant bé van connectar amb el públic. Malgrat lo atractiu de lo visual d’Els Boxtrolls, aquesta acaba resultant desesperadament freda. Sembla com si haguessin concentrat tot el temps de producció en la qüestió artística, despreocupant-se del guió, com si aquest els fos igual. En certa manera, i continuant la metàfora de la pel·lícula, els Boxtrolls reals serien els guionistes i els que viuen a la ciutat, el departament d’art. Una pena, però com que sabem que són capaços de fer-ho bé, encara creiem amb Laika!

Nota: 2,5/5


Filth, el sucio

James McAvoy interpreta a Filth el paper més extrem de la seva carrera. Però interpretar un paper tan  llaminer no ens assegura una bona pel·lícula. En canvi sí una extraordinària actuació si el protagonista és un bon actor com McAvoy. Això és just el que ens trobem a Filth, pel·lícula basada en una novel·la d’Irvine Welsh, l’autor de Trainspotting.
James McAvoy interpreta a un detectiu escocès torturat per diferents motius, el més recent és la separació de la seva dona, la qual té la custòdia de la seva filla. El detectiu pren tot tipus de drogues i no para de veure whisky. Viu en un estat mental perjudicial, al temps que creu que el que pot solucionar els seus problemes amb un ascens laboral. Així que utilitzarà tots els seus recursos, la majoria absents d’ètica, per obtenir-lo. Però el fet d’estar col·locat tot el dia farà que les decisions que prengui no siguin encertades i no resultin com ell espera.
El problema principal de la pel·lícula és que el guió, la història, és totalment inexistent. Tot es mou al voltant del plantejament que acabo d’explicar i no va més enllà. Filth es redueix a fer un retrat d’un protagonista que va perdent facultats a mida que avança la pel·lícula arribant a un estat mental final absolutament caòtic. Filth esdevé un seguit de fets vistos des del punt de vista d’un borratxo, i la pel·lícula es va tornant cada vegada més incoherent i boja. A mida que avança s’ensorra, al mateix temps que ho fa el protagonista en aquest pou de merda que és ell mateix. També caldria analitzar el retrat brut i alcohòlic que fa de la societat escocesa. De fet tota la pel·lícula és així, bastant fastigosa, com ja ens avança el mateix títol.
Si la pel·lícula fos alguna cosa més que el deliri d’un borratxo estaríem davant una bona pel·lícula, però no és així. Filth només s’aguanta per la superba interpretació de James McAvoy, físicament deteriorat per interpretar aquest detectiu acabat, que no fa més que espifiar-la més i més. Una mica com li ha passat al seu director, John S. Baird, que perd el control de la pel·lícula al igual que el personatge de McAvoy per el control de la seva vida.

Nota: 2,5/5


dilluns, de novembre 03, 2014

[REC] 4

Quarta entrega de la saga [REC] que va inaugurar el passat Festival de Sitges. Després del genial parèntesis de la tercera part, dirigida per Paco Plaza, Jaume Balagueró torna a la direcció de la saga reprenent, amb poca fortuna, l’argument de la segona part. [REC] 4 és una decepció absoluta i esdevé un autèntic bluf.
La primera és, sense cap mena de dubte, la millor pel·lícula de terror del cinema espanyol. Un guió simple i una autèntica muntanya russa d’emocions. Un túnel del terror cinematogràfic que es gaudeix de forma brutal. a les fosques en una sala de cinema. La segona va ser tota una decepció. No feia por, el protagonisme passava en mans dels Geos i intentaven buscar una explicació innecessària on no feia falta. Recordeu l’origen demoníac de virus? La tercera oblidava la segona completament i apostava per fer una comèdia terrorífica al més pur estil Posesión infernal. I amb la quarta, [REC] torna a decebre perquè continua l’estil de la segona, i repeteix exactament els mateixos errors. [REC] 4 no fa por, el guió és absurd i les interpretacions són lo pitjor que veurem en anys, fins el punt que es nota que els actors estan llegint o recitant de memòria. Personalment, no li perdonaré a Balagueró que hagi destrossat completament el personatge que va construir Manuela Velasco a la primera pel·lícula, ja que l’ha convertit en uns histèrica insuportable, convertint el seu personatge en totalment irreconeixible. Tampoc és verídic fer creure a l’espectador que entre la primera pel·lícula i aquesta ha passat un dia, quan el físic de Manuel Velasco evidencia que efectivament han passat 10 anys. Però Velasco no és la única histèrica de [REC] 4, la resta de protagonistes no parlen, es passen pràcticament tota l’estona cridant i esbroncant-se.
Els supervivents de l’edifici on succeïen els fets de la primera i segona pel·lícules, són portats en un vaixell a alta mar, per poder aïllar la infecció en cas de que es descontroli. Entre els supervivents reconeixem a la reportera Ángela Vidal i a dos Geos. Al vaixell trobem tant a la tripulació com un equip d’investigació a les ordres del doctor Ricarte. Ricarte ha construït un laboratori en el que experimenta amb el virus que portava la Nena Medeiros. Ricarte perdrà el control de la investigació i la tripulació començarà a infectar-se.
Ambientar aquesta segon en un vaixell ha estat un error M’hagués interessat més veure com el virus s’escampava per Barcelona, però entenem que el pressupost donava pel que donava i que no hi ha hagut més imaginació que la del euro. I si no, que m’expliquin la poca originalitat de la proposta i la previsibilitat de tot el relat.
Entre les interpretacions dels actors, les línies de diàleg i els girs de guió, [REC] 4 s’acaba convertint en una comèdia inintencionada, no pas intencionada com era la tercera. El problema és que també és terriblement avorrida.
I després xiulen Annabelle a Sitges quan [REC] 4 és molt pitjor. En fi!


Nota: 1,5/5


dijous, d’octubre 30, 2014

El juez

Robert Downey Jr. aparca temporalment el seu paper de Tony Stark/Iron Man per posar-se en la pell d’un individu més normal. L’actor de Los Vengadores interpreta a Hank Palmer, un advocat sense escrúpols, d’aquells que no tenen cap sentiment de culpabilitat a l’hora de defensar a culpables mentre tinguin els diners per pagar la seva desorbitada minuta. Com ha arribat Hank a ser un advocat arrogant i triomfador amb una vida professional plena, però amb una vida familiar a punt d’ensorrar-se? Això és el que ens explicarà la pel·lícula al llarg de dues hores i quart. Tot es precipita quan rep la notícia de la mort de la seva mare i ha de tornar al seu poble natal, a Indiana. Allí es retrobarà amb el seu pare, el jutge del poble, amb el que fa anys que no es parla. El que havia de ser una visita ràpida no ho serà, ja que el pare serà acusat d’haver atropellat deliberadament a un criminal, que va fer engarjolar en el passat, el qual acaba de sortir de la presó. El juez desgranarà la relació entre els diferents membres d’aquesta família i els fets del passat que els han portat al punt que són ara.
Les relacions familiars que podem veure a la pel·lícula, són tant complexes i tenses al mateix temps que m’han recordat a les d’Agost, la pel·lícula protagonitzada per Meryl Streep. Malgrat que El juez podria entrar en el que coneixem com a gènere judicial perquè part de l’acció transcorre en el judici del pare de Hank, jo no la qualificaria així perquè, al final, saber si el pare va atropellar o no al criminal és el de menys. El judici en realitat és el catalitzador perquè pare i fill es sincerin mútuament, perquè ho deixin anar tot i cadascú exposi el perquè van fer el que van fer. El que veritablement importa a la pel·lícula és la història que va canviar aquesta família. En moments claus d’El juez és desencadenen un tsunami de sentiments que acaben convertint El juez en una pel·lícula de pura emoció.
El pilar fonamental en el que se sustenta El juez són els seus dos actors principals: Robert Downey Jr. i Robert Duvall. Una parella d’actors amb una química extraordinària que fa que la pel·lícula funcioni en els moments que no ho hagués fet amb uns altres actors. Veure actuar junts a Robert Downey Jr. i Robert Duvall és un autèntic regal, dos actors magnífics que al ajuntar-se, encara es creixen més i un fa millor a l’altre. És tot un plaer veure’ls junts, ja que són capaços de mostrant-nos aquesta relació entre pare i fill sustentada en l’amor, però que a través de les decisions que han arribat a prendre al llarg dels anys, com veiem d’inici, t’indueixen a pensar el contrari.
Si El juez no us toca d’alguna manera, és que sou de pedra


Nota: 4/5


dimarts, d’octubre 28, 2014

El chico del millón de dólares

Jon Hamm, el protagonista principal de Mad Men, encapçala el repartiment d’aquesta pel·lícula, basada en fets reals, produïda per Walt Disney. Hamm interpreta a un agent esportiu que, per reflotar la seva empresa, viatja fins a la Índia per trobar nous talents. La idea és reconvertir a dos jugadors de criquet en jugadors professionals de beisbol. La seva estratègia consisteix en fer un concurs de talents, el Million Dollar Arm, que recorri les principals ciutats de la Índia. Els que quedin en primer i segon lloc, guanyaran una recompensa econòmica, i hauran de marxar als Estats Units, on disposaran de pocs mesos per convertir-se en jugadors de beisbol d’elit.
El primer xoc pels espectadors de Mad Men és veure a Jon Hamm conduint cotxes moderns, utilitzar el telèfon mòbil i veure’l roba contemporània. Un cop superat això, ens deixem endur pel carisma de l’actor que atorga al seu personatge una presència contundent, tal com fa a Mad Men amb Don Draper. El chico del millón de dólares és una pel·lícula de bon rotllo on tots els personatges cauen bé, i l’espectador veu la pel·lícula amb un somriure constant. Els moments més divertits es produeixen amb l’arribada dels jugadors indis a Nord-amèrica i el previsible xoc cultural d’uns nois que no parlen anglès i no coneixen les comoditats i la cultura del món occidental.
Sí que és cert que Jon Hamm està molt bé en aquesta pel·lícula, però també cal destacar als veterans secundaris com Bill Paxton i Alan Arkin, o als menys coneguts actors d’origen indi, Suraj Sharma (La vida de Pi) i Madhur Mittal (Slumdog Millionaire).
Malgrat la sensació positiva que et deixa, si l’analitzes fredament, no pots ignorar que tot és molt previsible i que s’endevina amb extremada facilitat quina serà l’escena següent. Però també he de dit que com que et deixes emportar pels actors, i al final, li perdones els defectes perquè acaba resultant una pel·lícula molt agradable.

Nota: 3,5/5


dilluns, d’octubre 27, 2014

Coherence

Un any ha tardat en estrenar-se la millor pel·lícula del SITGES2013, que només es va endur el premi al millor guió. Coherence va esdevenir un exemple sensacional de com fer una excel·lent pel·lícula de ciència ficció, sense efectes especials i amb un pressupost ridícul.
Coherence és una pel·lícula independent rodada en un sol escenari. Un grup d'amics es reuneixen per sopar i observar el pas d'un cometa. Em els recorda que al 1923, el pas d'un cometa va alterar la personalitat dels habitants d'un petit poble de Finlàndia. De sobte, la llum se'n va. A partir d'aquell moment alguna cosa canviarà. Només una casa del veïnat té llum. Dos dels comensals decideixen anar-hi per investigar què passa. Quan tornin a la casa de la que han sortit, aquesta no serà igual a com era al marxar. M'agradaria explicar-ne més coses de l'argument, però és millor que com a espectadors aneu entrant lentament en el que Coherence proposa. Coherence està feta pel boca a boca, i és la típica pel·lícula de ciència ficció de la que tothom en parla quan la veu. Així ha passat per tot arreu on s’ha pogut veure.
Coherence, amb el pressupost d'una sabata i una espardenya, s’atreveix a jugar a la mateixa lliga de Fringe. Amb només diàlegs i imaginació, construeix una història de viatges en el temps i realitats alternatives que fa front a les grans produccions de Hollywood, que compten amb caríssims efectes especials, però que majoritàriament els manca una bona història que narrar. Pura ciència ficció sense efectes especials de cap mena. Tot això gràcies a un guió excel·lent que, a més, sap sorprendre a l'espectador, posant-lo a prova minut rere minut. Coherence es nodreix de la ciència ficció clàssica, així com dels còmics de superherois on el tema del multivers és molt habitual. Coherence no busca ser una pel·lícula científica malgrat utilitza les teories d'Stephen Hawking sobre les realitats múltiples. El director i guionista explica que el cometa és l'excusa per portar a l'espectador a un lloc similar a un episodi de La dimensió desconeguda.
Coherence és exactament la raó per la que un sent amor cap a la ciència ficció.


Nota: 4,5/5