dimecres, d’octubre 16, 2013

Sitges per accident

Matí molt accidentat a Sitges. La primera pel·lícula del matí, The Congress ha patit dues interrupcions per problemes amb el servidor. I la segona, Open Grave s'ha parat també dues vegades, però la segona, a cinc minuts del final, no ha estat possible tornar-la a arrencar i ningú l'ha vist. Així que us en parlaré sense saber del cert com acaba, però sí intuint-t’ho. Tampoc és que vagués molt la pena, però un ja s'hi queda per saber com acaba. Aquest cop ni així.
Anem el gra. Comencem amb The Congress, la nova pel·lícula d'Avi Folman, director de Vals con Bashir. Folman no ha decebut i ens ha ofert una de les pel·lícules més interessants, que no rodones, del Festival. Cal dir que el principi és boníssim. L’actriu Robin Wright, que s'interpreta a sí mateixa, li ofereixen la oportunitat d'endur-se una pasta a canvi de deixar d'actuar durant 20 anys. Durant aquest temps els seus drets d'imatge pertanyeran a un estudi que, gràcies a una nova tecnologia, li permetrà fer pel·lícules amb una imatge més jove d'ella. La Robin digital farà les promocions de pel·lícules i aquells llargs que l'estudi consideri adients i que l'original no va voler fer mai. Els productors desitgen tornar a tenir a la Robin de La princesa prometida. Hi ha un moment molt dur per ella en que li diuen com es va espatllar la seva carrera per triar les pel·lícules equivocades. Wright s'ho escolta sense immutar-se. Queda el dubte de si tot el que es diu d'ella és cert o forma part de la trama. Aquest primer tram és excel·lent. A partir d'aquí, i no explicaré els motius, la pel·lícula canvia i passa a ser narrada en dibuixos animats. Uns dibuixos molt psicodèlics. I és justament aquí quan comencen els problemes de la pel·lícula. El ritme es veu perjudicat, el canvi d'argument és massa radical i l'espectador veu com de cop i volta ha d'entrar en una nova pel·lícula que va per camins molt diferents del que ens parlava al principi. Malgrat tot, el balanç de The Congress és molt positiu. La pel·lícula és valenta i atractiva. S’atreveix a parlar de cara dels problemes de la indústria de Hollywood, arribant més enllà, parlant també dels problemes de la societat. The Congress utilitza l’exageració per fer-nos pensar cap on anem tots plegats. 



Pel que fa a Open Grave és una pel·lícula fallida sobre un grup de gent que desperta amnèsica en una casa. Un d’ells s’ha despertat enmig d’una muntanya de cadàvers. Per què estan allí i com és que han perdut la memòria? Doncs precisament això, que és el que volem saber, no ens ho comencen a explicar fins ben passada la hora. Quan descobrim el pastís de tot plegat, acaba essent d’allò més previsible, i arriba a tocar del final, quan la peli ja ha perdut a tota l’audiència que s’havia sentit atreta pel seu plantejament. I és que veure durant una hora a un grup de gent escridassant-se i donant-se cops de pal, perquè no confien amb els altres, ni saben qui són, és extremadament avorrit. A part que ja ho hem vist mil vegades. Open Grave té uns bons cinc minuts, uns nefastos seixanta, uns interessants vint i dels cinc minuts finals no en puc parlar. Sorry!
I acabo amb Hellbenders, una producció de sèrie B que intenta fer riure, però no té cap gràcia. Els protagonistes són uns religiosos que es dediquen a ajudar a persones posseïdes i lluitar contra el diable. Tot això en clau de comèdia, amb acudits previsibles i que fan que et quedis amb cara de Ryan Gosling.