dilluns, d’octubre 21, 2013

Kamehame-ha a l'Auditori de Sitges

Dissabte va ser el darrer dia del SITGES 2013. Com Grand Piano va estar a l'alçada del que és una pel·lícula d'obertura, no podem dir el mateix de la clausura amb The Sacrament. Es podia haver projectat en qualsevol moment del Festival, menys a la clausura. The Sacrament és una pel·lícula basada en un cas real sobre una secta que va acabar cometent un suïcidi col·lectiu. Però atenció, no és el que se'ns narra a la pel·lícula. The Sacrament és l'enèsim found footage que hem vist en el Festival, una fórmula que cansa i esgota, però que reconec que en aquesta pel·lícula, de la manera que està fet, no cansa tant. El principal problema, a banda de ser un innecessari found footage, és que en una pel·lícula de 90 minuts, comencis a explicar alguna cosa interessant passat el minut 50, quan queda poc més de mitja hora per acabar-la. Dóna la sensació que fins ara ha estat perdent el temps. Crear un clima previ està bé, però sense passar-se. Vegeu un exemple amb Frankenstein's Army, un altre found footage, però més ben fet. Amb una introducció ràpida i amb el que l'acció no tarda en arribar. La comparo amb aquesta salvant les distàncies, malgrat les dues pel·lícules són molt diferents, la forma de narrar-les és semblant. El cas és que l'espectador arriba ja cansat després d'uns minuts que no explica massa res, i en que l'únic destacable és la breu entrevista que manté l'entrevistador amb el líder de la secta.
La sorpresa més agradable del dia la va protagonitzar el retorn de Son Goku i els seus amics amb Dragon Ball Z: Battle of Gods. La pel·lícula reprèn la història de Bola de drac allà on acaba la sèrie, després de la batalla contra els monstre Bu. La pel·lícula és absolutament rodona perquè capta l'essència de Bola de drac en un llargmetratge, cosa que no era fàcil. A Battle of Gods hi trobareu tots aquells ingredients que l'identifiquen, començant per l'humor i l'excel·lent química entre personatges de Bola de drac, fins a les batalles kamehamehaniques de Bola de drac Z. Alguns es queixaven que hi havia poca lluita, a aquests els hi dic que no coneixen Bola de drac, perquè la sèrie de Toriyama és més que això, almenys en els seus inicis. I si Z peca d'alguna cosa és per l'excés de batalles que s'eternitzaven. La pel·lícula ens presenta un nou personatge, un tal Bills, que la llegenda diu que serà vençut algun dia pel Déu Superguerrer. Al assabentar-se que un Superguerrer, Goku, va derrotar a Freezer, decideix anar-lo a buscar i veure si aquest té la força suficient per derrotar-lo. La pel·lícula té moments per tothom, i és que Bola de drac està tant plena de personatges que sempre n'hi han alguns, com en Cor Petit o en Krilin, que es troba a faltar una mica més d'ells. Un aplaudiment per haver sabut mantenir en vida la essència de la sèrie i els personatges. I veure Bola de drac a la pantalla de l'Auditori amb un so excel·lent, us prometo que feia posar la pell de gallina. 

Per contra l'altre anime que ens esperava, The Wind Rises, que a més s'ha anunciat que serà la darrera pel·lícula d'Hayao Miyazaki, va decepcionar. Tots sabíem que Miyazaki aquesta vegada havia fet alguna cosa més real, allunyada dels móns de fantasia que l'han fet popular i tant bé ha desenvolupat, però aquesta història tant realista ens va agafar per sorpresa. El protagonista és Jiro Horikoshi, un nen que somnia en ser dissenyador d'avions. Ja de gran, fa realitat el seu somni quan ha de dissenyar caces de combat durant la Segona Guerra Mundial. Els millors moments de la pel·lícula estan al principi, quan ens narra com el nen va a la recerca d'un somni. Ja de gran hi incorpora una història d'amor que ja ens ha explicat el cinema milers de vegades, i sense res nou a destacar. Això sí, com sempre, l'animació i la música excel·lents. A pesar d'això, per la història i el ritme de la mateixa, The Wind Rises no acaba de funcionar.
I tanco amb Haunter, la nova pel·lícula de Vincenzo Natali, director de Cube. Incapaç de tornar a crear un èxit a l'alçada del seu debut cinematogràfic, Natali ens narra una història de fantasmes i cases encantades, però té alguns punts diferents a la resta, que no explicaré per xafar algunes de les sorpreses que us hi anireu trobant. Sense ser cap Insidious, ni mot menys, la pel·lícula compleix força bé i destaca per sobre de les cintes del seu gènere. La protagonista és Abigail Breslin, una adolescent que està atrapada, com Bill Murray, en el mateix dia, matí rere matí. Per quin motiu li passa això i com podrà escapar-ne? Haunter entreté i es deixa veure molt bé.

Em queda la darrera crònica de balanç que publicaré properament.