dilluns, d’octubre 21, 2013

Kamehame-ha a l'Auditori de Sitges

Dissabte va ser el darrer dia del SITGES 2013. Com Grand Piano va estar a l'alçada del que és una pel·lícula d'obertura, no podem dir el mateix de la clausura amb The Sacrament. Es podia haver projectat en qualsevol moment del Festival, menys a la clausura. The Sacrament és una pel·lícula basada en un cas real sobre una secta que va acabar cometent un suïcidi col·lectiu. Però atenció, no és el que se'ns narra a la pel·lícula. The Sacrament és l'enèsim found footage que hem vist en el Festival, una fórmula que cansa i esgota, però que reconec que en aquesta pel·lícula, de la manera que està fet, no cansa tant. El principal problema, a banda de ser un innecessari found footage, és que en una pel·lícula de 90 minuts, comencis a explicar alguna cosa interessant passat el minut 50, quan queda poc més de mitja hora per acabar-la. Dóna la sensació que fins ara ha estat perdent el temps. Crear un clima previ està bé, però sense passar-se. Vegeu un exemple amb Frankenstein's Army, un altre found footage, però més ben fet. Amb una introducció ràpida i amb el que l'acció no tarda en arribar. La comparo amb aquesta salvant les distàncies, malgrat les dues pel·lícules són molt diferents, la forma de narrar-les és semblant. El cas és que l'espectador arriba ja cansat després d'uns minuts que no explica massa res, i en que l'únic destacable és la breu entrevista que manté l'entrevistador amb el líder de la secta.
La sorpresa més agradable del dia la va protagonitzar el retorn de Son Goku i els seus amics amb Dragon Ball Z: Battle of Gods. La pel·lícula reprèn la història de Bola de drac allà on acaba la sèrie, després de la batalla contra els monstre Bu. La pel·lícula és absolutament rodona perquè capta l'essència de Bola de drac en un llargmetratge, cosa que no era fàcil. A Battle of Gods hi trobareu tots aquells ingredients que l'identifiquen, començant per l'humor i l'excel·lent química entre personatges de Bola de drac, fins a les batalles kamehamehaniques de Bola de drac Z. Alguns es queixaven que hi havia poca lluita, a aquests els hi dic que no coneixen Bola de drac, perquè la sèrie de Toriyama és més que això, almenys en els seus inicis. I si Z peca d'alguna cosa és per l'excés de batalles que s'eternitzaven. La pel·lícula ens presenta un nou personatge, un tal Bills, que la llegenda diu que serà vençut algun dia pel Déu Superguerrer. Al assabentar-se que un Superguerrer, Goku, va derrotar a Freezer, decideix anar-lo a buscar i veure si aquest té la força suficient per derrotar-lo. La pel·lícula té moments per tothom, i és que Bola de drac està tant plena de personatges que sempre n'hi han alguns, com en Cor Petit o en Krilin, que es troba a faltar una mica més d'ells. Un aplaudiment per haver sabut mantenir en vida la essència de la sèrie i els personatges. I veure Bola de drac a la pantalla de l'Auditori amb un so excel·lent, us prometo que feia posar la pell de gallina. 

Per contra l'altre anime que ens esperava, The Wind Rises, que a més s'ha anunciat que serà la darrera pel·lícula d'Hayao Miyazaki, va decepcionar. Tots sabíem que Miyazaki aquesta vegada havia fet alguna cosa més real, allunyada dels móns de fantasia que l'han fet popular i tant bé ha desenvolupat, però aquesta història tant realista ens va agafar per sorpresa. El protagonista és Jiro Horikoshi, un nen que somnia en ser dissenyador d'avions. Ja de gran, fa realitat el seu somni quan ha de dissenyar caces de combat durant la Segona Guerra Mundial. Els millors moments de la pel·lícula estan al principi, quan ens narra com el nen va a la recerca d'un somni. Ja de gran hi incorpora una història d'amor que ja ens ha explicat el cinema milers de vegades, i sense res nou a destacar. Això sí, com sempre, l'animació i la música excel·lents. A pesar d'això, per la història i el ritme de la mateixa, The Wind Rises no acaba de funcionar.
I tanco amb Haunter, la nova pel·lícula de Vincenzo Natali, director de Cube. Incapaç de tornar a crear un èxit a l'alçada del seu debut cinematogràfic, Natali ens narra una història de fantasmes i cases encantades, però té alguns punts diferents a la resta, que no explicaré per xafar algunes de les sorpreses que us hi anireu trobant. Sense ser cap Insidious, ni mot menys, la pel·lícula compleix força bé i destaca per sobre de les cintes del seu gènere. La protagonista és Abigail Breslin, una adolescent que està atrapada, com Bill Murray, en el mateix dia, matí rere matí. Per quin motiu li passa això i com podrà escapar-ne? Haunter entreté i es deixa veure molt bé.

Em queda la darrera crònica de balanç que publicaré properament.

dissabte, d’octubre 19, 2013

Fantasmes i Cheerleaders

Comencem amb el repàs de les pel·lícules d'aquest divendres. Avui hem vist una de les més esperades d'aquesta edició, Insidious: Chapter 2 de James Wan. Wan ens ha sorprès en aquesta segona entrega perquè ha fet un producte clarament molt diferent de la primera. L'argument és una continuació directe de l'anterior. Aquí abandonem el concepte de casa encantada i anem directament a resoldre el cas de possessió del personatge que interpreta Patrick Wilson. Si la primera era una pel·lícula de terror sense concessions, hereva directa de Poltergeist, al Chapter 2, Wan ha volgut fer una cosa completament diferent, respecte el que va ser la primera part, o a la recent estrenada The Conjuring. Insidious: Chapter 2 no fa por, però tampoc ho busca. Wan vol crear més aviat sensació de mal rotllo. Si a la primera en prou feines mostrava cap fantasma i tot era molt suggerit, a la segona entrega es deixa anar i els fantasmes apareixen a tort i a dret. Wan , a més, es permet el luxe d'innovar i afegir un element de ciència ficció en una història de fantasmes i possessions. Alguns aquest canvi de to tant radical no els agradarà, a altres sí perquè Wan no s'ha limitat a fer el mateix, si no que ha volgut fer una cosa nova. Malgrat que a mi em tindreu a la banda dels que defensaran Insidious: Chapter 2, reconec que la primera és superior, però en canvi la nova pel·lícula m'ha passat més ràpid que la primera. I en aquesta, Wan demostra que pot fer alguna cosa més que pel·lícules de fantasmes. 


La sorpresa agradable del dia ha vingut amb All Cheerleaders Die, la darrera pel·lícula de Lucky McKee. La peli dóna una volta als tòpics del cinema de cheerleaders i jugadors de futbol de les típiques pel·lícules americanes, i l'acosta al gènere de terror més gore. Les cheerleaders de la pel·lícula moren en un accident de cotxe provocat pels jugadors de l'escola. Malgrat això, recuperen la vida gràcies a una de les seves companyes que és bruixa. Ja us podeu pensar què faran aquestes cheerleaders als jugadors que les van deixar tirades després de l'accident. I més si tenim en compte que, com els vampirs, necessiten sang per continuar vives. All Cheerleaders Die és una gamberrada encantadora que ha posat a cent al públic que l'ha vist. 


Avui també hem vist The Returned, una pel·lícula de zombis sense zombis. La idea és molt bona, però el desenvolupament de la pel·lícula es va perdent a partir de la meitat, fins arribar a un final que l'acaba destrossant. Els “returned” que fa referència el títol són uns infectats per un virus que els converteix en zombis. Malgrat que no s'ha trobat una cura, sí que existeix un medicament que conté la infecció i permet als seus portadors fer una vida normal. Però un sector de la població no està disposada a viure amb els infectats, així que es talla el subministrament del medicament i els seus portadors comencen a ésser assassinats per grups terroristes. El problema de la peli són els enormes forats de guió que té a partir de la meitat (no els explico per no xafar) i el final, que és còpia directa d'un conegut film de terror. Una pena perquè havia començat bé.
Fluixíssima ha estat 009 RE: Cyborg, un anime que suposa la continuació d'una sèrie de televisió basada en un popular manga. El problema que té és que és inaccessible als que no coneixen res sobre la història i els personatges. A més és un rotllo monumental. Els protagonistes són uns cyborgs que hauran de descobrir i aturar als que estan derruint els gratacels de tot el món. S'ha presentat en un innecessari i prescindible 3D.
També s'ha passat Fatal, una pel·lícula coreana que no abraça el terreny Sitges fins la part final. Un noi tímid, que va participar en una violació amb altres estudiants, es retrobarà amb la víctima sense que ella sàpiga qui és. Quan s'adoni que ella no ha superat el trauma, decidirà fer alguna cosa. El ritme és lent, però un cop entres a la pel·lícula, t'enganxa. Personatges molt ben treballats.
I acabo amb dos found footage, format que aquest any ha arribat a ser excessiu a Sitges. El primer és Afflicted, que està ben aconseguit, però és més del mateix. El format esgota i la pel·lícula també. Ens explica, a l'estil Chronicle, com un malalt terminal de viatge per Europa s'acaba convertint en vampir. Veiem la seva transformació i com és incapaç d'acceptar en què s'ha convertit. La sed de sang li acabarà fent fer coses que d'altra manera no hagués fet mai. L'altra és VHS 2. Si la primera ja era dolenta, aquesta segona la supera. Iguala la fórmula de fer un found footage a base de curts de found footage. No pot evitar els dos defectes que ja té d'entrada: ser un found footage i una pel·lícula episòdica.

divendres, d’octubre 18, 2013

Filosofades diverses

El dijous va finalitzar amb unes quantes pel·lícules d'allò més peculiars. Comencem amb la que més em va agradar, The Philosophers, però que tampoc és una pel·lícula rodona ni molt menys. The Philosophers està protagonitzada per un munt d'estrelles juvenils que hem vist en el cinema i la televisió. No diré els noms perquè hi ha fins a 20 protagonistes, que interpreten a 20 alumnes durant una classe de filosofia d'hora i mitja. La peli és precisament això, la classe final del curs de l'assignatura on els alumnes hauran de superar el dilema que els proposa el professor. Aquest prepara una targeta que cada alumne agafarà a l'atzar amb informació sobre el personatge que interpretaran en el dilema. El dilema consisteix en que davant un apocalipsi nuclear només hi ha espai per la mitat d'ells en el búnquer. Els mateixos alumnes han de decidir qui es queda dins i qui fora. La gràcia està en com ens ho presenta el director a nivell formal, perquè la pel·lícula combina les escenes a l'aula amb les imaginades pels alumnes: durant l'atac nuclear i dins el búnquer. El problema que li he trobat és que es fa llarga perquè repeteix el supòsit tres vegades i acaba fatigant a l'espectador. Lo ideal hagués estat un quart d'hora menys de metratge.


Us heu preguntat mai com era el projecte d'adaptar Dune, en el qual va estar treballant durant dos anys Alejandro Jodorowsky? Les respostes es troben en el documental Jodorowsky's Dune, on descobrireu que personalitats com Orson Wells, Mick Jagger i Salvador Dalí varen acceptar de participar-hi. Aquest documental serveix perquè ens adonem que malgrat la pel·lícula no es va arribar a fer (no va ser fins anys més tard que David Lynch es faria la seva versió) va influenciar notablement al cinema de ciència ficció, començant per Star Wars, seguint per Alien i un llarg etcètera que descobrim en el documental.
També hem tingut oportunitat de veure la nova pel·lícula de Nick Cassavetes, Yellow. El més destacable és la imaginació amb la que està narrada, que és precisament a través dels ulls de la seva protagonista. Holmes és una noia que està enganxada als antidepressius. Al llarg de la pel·lícula descobrirem què l'ha portat a aquesta situació en la que la seva família hi ha tingut molt a veure. Cassavetes juga amb diferents recursos narratius, i amb la realitat i la imaginació de la protagonista per explicar-nos aquesta història familiar extrema tant especial.
I acabo amb The Demon's Rock, la més fluixa i directament dolenta de les quatre. Estem davant d'un autentic producte de sèrie Z que sembla fet als anys 70. Un nen és segrestat per una mena de guardià de l'infern que li farà de mestre. Ja de gran tres dimonis escapen per desencadenar l'infern a la Terra. Tan sols aquest aprenent del diable els podrà aturar. Pocs diàlegs, excés de música estrident, moltes caretes i litre i litres de sang i maquillatge barat. Acaba per avorrir perquè no explica res durant els 100 minuts de metratge.
I vinga, per la mitjanit us prometo que us parlaré d'Insidious 2.

Tarantino marca el camí

Ja ho va dir Tarantino fa un parell de dies, Big Bad Wolves és per ell la millor pel·lícula de l'any. Jo no diria tant, però és una de les millors que veurem en tot el Festival. Entenc perfectament perquè Tarantino creu que és la millor. I és que la peli té molts elements propis del cinema del director de Django. La pel·lícula és d'Israel i tracta amb un humor negríssim qüestions com la pedofília i la tortura. I vet aquí l'aportació nova al gènere que és atrevir-se a posar humor negre a un tema tant delicat com la pedofília, i fer que et surti bé. Big Bad Wolves parla d'un policia que té molt clar qui és el pedòfil que està violant i assassinat a unes nenes, però la falta de proves fa que l'hagin de deixar lliure. El mateix policia i un dels pares al que han assassinat la seva filla persegueixen al sospitós, que es declara innocent, per tal de torturar-lo perquè els expliqui on enterra part dels cadàvers. El millor personatge de la pel·lícula és el pare de la víctima, que no li tremola la mà l'hora d'arrencar les ungles de la mà, o preparar un pastís molt especial. Big Bad Wolves ens va deixar a tots fascinats.


I ahir també varem tenir la darrera pel·lícula de l'inclassificable Jim Jarmush, protagonitzada per Tilda Swinton i Tom Hiddleston. El film es diu Only Lovers Left Alive i Jarmush s'atreveix a abordar el tema del vampirisme només com l'autor de Dead Man podia fer. Els protagonistes són una parella de vampirs que porten molts anys casats. Ell recull la sang il·legalment d'un hospital, perquè representa mossegar algú implica un risc massa elevat perquè els humans tenim la sang massa contaminada, i perquè com diu ella perquè és molt del segle XVII. Ambdós són uns enamorats de la humanitat que veuen amb ràbia com els homes, als que ells anomenen zombis, ens ho estem carregant tot. Sobta aquesta nova visió dels vampirs sobre uns enamorats pel la música i la cultura que aprofiten la seva longeva vida per adquirir coneixement, enlloc d'anar pel món practicant el sexe i mossegant a tort i a dret. Pel·lícula molt interessant i recomanable.

dijous, d’octubre 17, 2013

Desintoxicació

Joss Whedon ha arribat a Sitges i ho ha fet per la porta gran. Much a do about nothing és la pel·lícula que va rodar Whedon durant la postproducció de Los Vengadores en blanc i negre, a casa seva, amb actors amics i en menys de dues setmanes. La intenció és doble i clara. Una, la desintoxicació artística de blockbusters i superherois que li havia xuclat molt de temps i energia. I dos, inculcar als actors acostumats a treballar a Hollywood textos de Shakespeare, que els actors britànics es saben de memòria, però que els americans poques vegades representen. La desintoxicació de Whedon també va servir per a mi, una mica esgotat d'un excés de cinema fantàstic i un percentatge de pelis mediocres més elevat que altres anys. Necessitava un respir de tot plegat i Whedon me'l va proporcionar en una pel·lícula que no adapta res. És el text original de Shakespeare, amb actors vestits normals, i com a únic decorat la casa del mateix Whedon. La pel·lícula funciona molt bé i és que l'obra de Shakespeare és molt bona. Els actors també se'ls veu molt implicats i desprenen una complicitat que arriba a l'espectador. Una peli meravellosa de cap a peus. I per cert, renoi amb la casa de Whedon, jo en vull una d'igual!


I canviem radicalment de peli, perquè us parlaré de Frankenstein's army. Una bogeria i deliri absolut. Quan penses en Sitges, penses en productes com Frankenstein's army. La peli és un found footage desvergonyit, ambientat en la Segona Guerra Mundial, però rodat a tot color i amb un so fantàstic. Després d'un inici típic en aquest tipus de productes, no triga massa a anar al gra i mostrar-nos una sèrie de monstres creats pel doctor Frankenstein, formats a partir de cadàvers, amb tota una sèrie d'utensilis pensats per la mutilació, de la que seran víctimes uns soldats de l'exèrcit rus. Monstres irreals, sang a dojo i operacions cerebrals com no s'han vist mai. La paraula que millor el defineix és “birraze” i porta el concepte de Zombis nazis més enllà.

I acabem amb lo més fluixet del dia. Dark Touch és la història d'una nena amb poders mentals que pateix maltractes i ningú sospita que té poders, ni tant sols en els moments més evidents. Després de matar a la seva família, és enviada amb una família d'acollida. El que comença interessant amb una peli fantàstica barrejada amb crítica social a nens maltractats, acaba degenerant en un despropòsit de guió que no va sap on va i se li escapa completament de les mans a la seva directora, Marina de Van. Al final la Dark Touch acaba essent ridícula i de vergonya aliena.

Amb alguna cosa més de fortuna arriba Europa Report, però no cal llençar cap coet al vol tampoc. Europa Report és la germana pobre de Gravity. Un found footage sobre uns astronautes que aterren a la superfície d'una de les llunes de Júpiter. Malgrat que està realitzat amb més factura i treball que la majoria dels found footage, no passa de lo que ja hem vist milers de vegades amb tots els tòpics del gènere. Així que no és gens difícil endevinar que passarà en tot moment, fet que incrementa la sensació d'avorriment.

I acabo amb el "bodrio". I és que no es pot dir de cap altra manera. Parlo de Gallows Hill. Un cop vista, us prometo que em pensava que havia tornat la Fantastic Factory. La pel·lícula és la típica de nena posseïda pel diable i un grup de persones atrapades en una casa aïllada. Espants gratuïts, interpretacions nefastes, guió pèssim, previsible en tot moment i una direcció terrible. És més del de sempre, però a sobre mal fet. No perdeu ni un minut amb ella.

dimecres, d’octubre 16, 2013

Sitges per accident

Matí molt accidentat a Sitges. La primera pel·lícula del matí, The Congress ha patit dues interrupcions per problemes amb el servidor. I la segona, Open Grave s'ha parat també dues vegades, però la segona, a cinc minuts del final, no ha estat possible tornar-la a arrencar i ningú l'ha vist. Així que us en parlaré sense saber del cert com acaba, però sí intuint-t’ho. Tampoc és que vagués molt la pena, però un ja s'hi queda per saber com acaba. Aquest cop ni així.
Anem el gra. Comencem amb The Congress, la nova pel·lícula d'Avi Folman, director de Vals con Bashir. Folman no ha decebut i ens ha ofert una de les pel·lícules més interessants, que no rodones, del Festival. Cal dir que el principi és boníssim. L’actriu Robin Wright, que s'interpreta a sí mateixa, li ofereixen la oportunitat d'endur-se una pasta a canvi de deixar d'actuar durant 20 anys. Durant aquest temps els seus drets d'imatge pertanyeran a un estudi que, gràcies a una nova tecnologia, li permetrà fer pel·lícules amb una imatge més jove d'ella. La Robin digital farà les promocions de pel·lícules i aquells llargs que l'estudi consideri adients i que l'original no va voler fer mai. Els productors desitgen tornar a tenir a la Robin de La princesa prometida. Hi ha un moment molt dur per ella en que li diuen com es va espatllar la seva carrera per triar les pel·lícules equivocades. Wright s'ho escolta sense immutar-se. Queda el dubte de si tot el que es diu d'ella és cert o forma part de la trama. Aquest primer tram és excel·lent. A partir d'aquí, i no explicaré els motius, la pel·lícula canvia i passa a ser narrada en dibuixos animats. Uns dibuixos molt psicodèlics. I és justament aquí quan comencen els problemes de la pel·lícula. El ritme es veu perjudicat, el canvi d'argument és massa radical i l'espectador veu com de cop i volta ha d'entrar en una nova pel·lícula que va per camins molt diferents del que ens parlava al principi. Malgrat tot, el balanç de The Congress és molt positiu. La pel·lícula és valenta i atractiva. S’atreveix a parlar de cara dels problemes de la indústria de Hollywood, arribant més enllà, parlant també dels problemes de la societat. The Congress utilitza l’exageració per fer-nos pensar cap on anem tots plegats. 



Pel que fa a Open Grave és una pel·lícula fallida sobre un grup de gent que desperta amnèsica en una casa. Un d’ells s’ha despertat enmig d’una muntanya de cadàvers. Per què estan allí i com és que han perdut la memòria? Doncs precisament això, que és el que volem saber, no ens ho comencen a explicar fins ben passada la hora. Quan descobrim el pastís de tot plegat, acaba essent d’allò més previsible, i arriba a tocar del final, quan la peli ja ha perdut a tota l’audiència que s’havia sentit atreta pel seu plantejament. I és que veure durant una hora a un grup de gent escridassant-se i donant-se cops de pal, perquè no confien amb els altres, ni saben qui són, és extremadament avorrit. A part que ja ho hem vist mil vegades. Open Grave té uns bons cinc minuts, uns nefastos seixanta, uns interessants vint i dels cinc minuts finals no en puc parlar. Sorry!
I acabo amb Hellbenders, una producció de sèrie B que intenta fer riure, però no té cap gràcia. Els protagonistes són uns religiosos que es dediquen a ajudar a persones posseïdes i lluitar contra el diable. Tot això en clau de comèdia, amb acudits previsibles i que fan que et quedis amb cara de Ryan Gosling.

Enemic perfecte

Enmig del desert cinematogràfic que vam viure ahir, de cop i volta va sorgir una pel·lícula boníssima. Es tracta d'Enemy, dirigida pel canadenc Denis Villeneuve, director d'Incendies i de la recent estrenada, Prisioneros. Enemy està basada en la novel·la de José Saramago, L'home duplicat. Ho diré sense embuts, Enemy m'ha semblat una meravella. Et manté atrapat des del primer minut i no et deixa anar fins el 90. I quan acaba dius: “Ja està? Si només ha passat una hora.” Però, no. Enemy és d'aquelles pel·lícules amb múltiples lectures que genera converses sobre el que has vist i com es pot interpretar o les diferents teories del que li està passant als personatges interpretats per Jake Gyllenhaal. I sap greu no poder explicar res perquè encara no l'ha vist gaire ningú. Tot comença quan un professor d'història una dia, veient una pel·lícula, descobreix un actor clavat a ell. De seguida es posarà a buscar-lo per internet per confirmar la seva sospita i voldrà contactar-hi. I ja està, de debò, quan menys sabeu de la peli millor. No pertany a la secció oficial, però és clara favorita a endur-se el premi del públic. Enemy és una peli que necessita un segon visionat, un cop, menys o menys pots saber per on van els trets, i per confirmar les diferents pistes i elements simbòlics que hi apareixen de bon començament i que no els hi fet massa cas, fins el final, és clar. I no us penseu que res és gratuït a la pel·lícula, tot hi és per alguna cosa. I així, sense voler-ho, acabes tenim un debat filosòfic i humà amb el company o amb tu mateix. Grandiosa pel·lícula. 

 
Però per arribar a Enemy, ens varem haver d'empassar l'enèsima porqueria del dia. És Hooked Up, la peli que han promocionat aquests dies per aquí perquè ha estat rodada en un Iphone. I és que no es pot promocionar per res més perquè és una vergonya que aquest producte estigui en la secció oficial, quan lo més normal és que estigués en el Brigadoon o en una sessió de les cinc de la matinada com a molt estirar. Hooked Up és un altre found footage sobre uns americans que, a la recerca de festa a Barcelona, acaben tancats en una casa antiga per ésser assassinats. El tema està que el guió, si és que n'hi ha, és pèssim, els personatges insuportables i les situacions que han de fer por, fan riure. Em sap greu pels qui l'han fet amb tota la bona intenció, però la peli és molt dolenta i exposar-la a l'Auditori ha estat un suïcidi. Molt adient, tot i així, a la pròpia pel·lícula.

dimarts, d’octubre 15, 2013

Fugues a Sitges

Avui està essent un dia de fugues en massa de les diferents pel·lícules que s'estan projectant, cosa que ja comença a preocupar la poca qualitat de la programació d'enguany. No obstant, començo parlant de lo únic que es pot salvar d'avui. Es tracta de Real, la darrera pel·lícula del japonès Kiyoshi Kurosawa, director de Kairo. Real ens presenta a una jove dibuixant de manga que s'ha quedat en coma després d'un intent de suïcidi. El seu xicot accepta participar en un tractament mèdic revolucionari per tal de fer-la despertar. Es tracta d'una nova tecnologia anomenada "sensing", que consisteix en connectar la ment d'una persona conscient amb la del pacient per ajudar-lo a superar el coma. El guió no està exempt de sorpreses, alguns cops d'efecte i girs argumentals. Real és bona, però allarga massa el seu final. No exagero si us dic que hi ha com a quatre moments en el que sembla que la pel·lícula s'acabi, però el relat continua. Però la història enganxa, i anem descobrint i coneixent aquests personatges que ens transporten a un Japó amb uns paisatges de somni. Amb la parella protagonista descobrirem allò que ni ells mateixos ja recorden.


Nicolas Winding Refn, director de Drive i Valhalla Rising, ha decebut amb la seva nova pel·lícula, Only God Forgives. Després de l'èxit de Drive, magnífica pel·lícula, aquest home s'ho ha cregut massa i ha fet una castanya de tamany dimensional. Only God Forgives és d'una pretensiositat màxima. Oblideu-vos de Drive, malgrat Ryan Gosling fent les mateixes cares. No ho és. De fet, sembla feta per un altre director. El principi us posarà a prova la paciència per si val la pena continuar veient-la tota o no. Jo l'he vista tota i us dic que no val la pena, malgrat l'alt contingut de violència que hi trobareu. La història és la d'una mare i un fill que busquen venjar la mort del germà d'aquest. Els motius que varen portar a la seva mort estan ben justificats, però la mare no permetrà que la mort del seu fill més estimat quedi sense càstig. Un bunyol amb bon aspecte, però un bunyol igualment.
Però les que més fugues han despertat, inclosa la meva, són les dues següents. La primera, A Field in England, una pel·lícula britànica de Ben Wheatley que l'any passat va triomfar amb Sightseers.  Wheatley es vesteix com l'Albert Serra britànic i ha fet una pel·lícula que pot competir amb avorriment i pretensiositat amb El cant dels ocells. Res a veure amb el seu èxit Sighseers, està rodada en blanc i negre i transcorre en un sol escenari, un camp. Els protagonistes ingereixen uns bolets al·lucinògens i la peli és només això, les seves al·lucinacions. I la segona, L'Étrange Couleur Des Larmes de Ton Corps. D'història poca. Un home busca a la seva dona que ha desaparegut, el seu propi bloc de pisos. I ja està. Res més, almenys fins als primers tres quarts d'hora que és el que he aguantat. Imatges amb colors molts forts, plànols ràpids i marejants i pantalles innecessàriament dividides. Dóna la sensació que avui Sitges s'ha vestit d'una pretensiositat que ha degenerat en mediocritat. Avui és d'aquells dies que no saps si estàs en un festival de cinema fantàstic o en un festival de cinema experimental. Només faltava que ens programessin Hisòoria de la meva mort en aquest festival. Calla, que a lo millor serà la peli sorpresa!

The Sex of the Dammed

El dilluns es va completar amb Kiss of the Dammed, pel·lícula de Xan Cassavetes, filla de John i germana de Nick. La pel·lícula és una aproximació romàntica al vampirisme. De fet, que els protagonistes siguin vampirs és part de l'escenari, però podrien no ser-ho i funcionaria igual. Tot comença en un videoclub, suposo que per buscar un referent actual a una cosa tan antiga com els vampirs. Allí, Paolo, un guionista de cinema, coneixerà a Djuna, una vampiressa. Ràpidament s'enamoren i ella el converteix immediatament. La pel·lícula enlloc de centrar-se en les sensacions d'ell com a nou vampir, ho fa en l'arribada de la germana de Djuna, una vampiressa que no portarà pocs problemes a la seva germana. La pel·lícula té un contingut eròtic i sexual molt potent, que sempre va bé a les nits del Festival. Kiss of Dammed juga amb vampirs que es mouen en un món glamurós, que ens mostra tot el que Crepúsculo ha negat al éssers de la nit. La fotografia és un dels elements més ben cuidats de la pel·lícula, que esdevé una proposta molt recomanable.


També varem poder veure We Are What We Are, remake americà d'una pel·lícula mexicana, sobre una família pobre de l'Amèrica profunda que per alimentar-se mata a persones per cuinar-les i cruspir-se-les. La pel·lícula s'allarga massa perquè la història no dona per mes i s'allarga amb una lentitud extrema. Quan es comença a animar és quan desenvolupa la conclusió, però llavors ja ha perdut a part del públic que l'estava veient. El remake no serveix per res, perquè repeteix els mateixos errors de l'original. Això sí, la darrera escena ha arrencat un aplaudiment massiu a la paleta. Després de The Green Inferno, We Are What We Are, és la segona pel·lícula amb temàtica caníbal d'aquest Festival.
I acabo amb Borgman del realitzador neerlandès, Alex van Warmerdam, que ha fet una pel·lícula que honora la terminació del seu cognom Warmerdam va arrencar un munt de rialles quan va ser mencionat pel presentador que estava a l'Auditori. El pobre director es devia quedar sense entendre perquè reia la gent amb el seu cognom.Us explico això perquè la peli és tant dolenta que tampoc us vull avorrir. Absurda al màxim, probablement s'endugui algun premi dels crítics. I és que cal fugir de totes les pel·lícules que obtenen un premi de la crítica. Deixaria que un homeless que no coneixeu de res es quedés a viure a casa vostra com aquell que no vol la cosa? Eh que no? Doncs no en parlem més.

dilluns, d’octubre 14, 2013

Coherence Kills Machete

Prometo que tenia pensat escriure aquest post començant per Machete Kills, però l'arribada de Coherence ho ha canviat tot. I és que teniu al meu parer, la ferma candidata a guanyar l'edició d'enguany. Però com que darrerament sempre guanya la més dolenta, probablement no guanyi res.
Coherence és una pel·lícula indepedent rodada en un sol escenari on un grup d'amics queden per sopar. Casualment, aquella nit, passa per la Terra un cometa que acabarà canviant la vetllada i les seves vides. Coherence amb un pressupost d'una sabata i una espardenya, s'atreviex a jugar a la mateixa lliga de Fringe, i posar sobre la taula temes com els viatges en el temps o les realitats alternatives. Pura ciència ficció sense efectes especials de cap mena. Tot això gràcies a un guió excel·lent que a més sap sorpendre a l'espectador, posant-lo a prova minut rere minut. M'agradaria explicar-ne més coses de l'argument, però és millor que com a espectadors aneu entrant lentament en el que Coherence proposa. Ja us aviso que passi el que passi, serà la pel·lícula de ciència ficció de la que tothom parlarà. Lo més fotut és que tal com està la situació actualment del cinema, dubto que s'estreni. Sense noms coneguts, ni efectes especials, un escenari, gran, però un, només les bones crítiques i algun premi poden ajudar a que la conegui la gent. Coherence és exactament la raó per la que un ve a Sitges.


I anem del que volia parlar inicialment, Machete Kills, el nou deliri de Robert Rodríguez. Aquesta segona part no és millor ni pitjor. És més del mateix. Ja a l'inici podem veure un fals tràiler del que serà la seva continuació, Machete Kills Again in Space. En aquesta ocasió Machete treballa a les ordres del perident els Estats Units, interpretat per Charlie Sheen. Segur que el seu pare se'n sent molt orgullós. En els crèdits inicials ja ens avisa Rodriguez que introdueix un nou actor, un tal Carlos Estévez, que és tal com Sheen apareix acreditat, fins i tot al final de la peli. Personalment la primera ja em va agradar i aquesta també ho ha fet. És tant boja que és impossible no divertir-se amb ella i les seves estrelles. No és poca broma: Jessica Alba, Michelle Rodríguez, Antonio Bandera, Lady Gaga, Demián Bichir i Mel Gibson com el dolent. I per suposat, Danny Trejo com a Machete. El defecte és que allarga la broma massa i li sobra un quart d'hora que s'acaba ressentint en el tram central de Machete Kills. La pel·lícula no enganya a ningú, ja sabeu el que hi hi i el que trobareu. Machete Kills ha triumfat a Sitges, després de fracassar aquest mateix cap de setmana a la taquilla nord-americana.


Patrick, més riure que espants

El plat fort de diumenge a la tarda a Sitges era Patrick, pel·lícula protagonitzada per Charles Dance, molt conegut recentment pel seu paper de patriarca dels Lannister, Twyn, a la sèrie Joc de trons. Abans de la projecció, Dance va rebre la Màquina del temps, i va presentar davant el deliri del públic assistent, l'episodi 9 de la tercera temporada de Joc de trons. Però parlem de la peli. Patritck és australiana i està ambientada en un hospital especialitzat en pacients comatosos. L'hospital es troba en una casa gòtica i només hi ha un doctor. Un dels pacients, Patrick, malgrat està comatós mostra poders telequinètics, però només davant una infermera de la que s'ha enamorat. I no m`estranya, ja que el director enfoca a patrick marcant un paquet, que va canviant de tamany, durant gran part de la peli. No sabria molt bé com valorar a Patrick perquè està plena de moments absurds, que enlloc de por fan riure, i no tinc molt clar que fer riure fos la intenció del director. La música és excessivament intrusiva i molesta en molts instants. El muntatge és horrorós i la presència excessiva de falsos espants cada dos minuts és poc efectiva i ridícula. Això sí, cal reconèixer-li un clímax final molt treballat. Malgrat tot, m'ha entretingut i divertit, però no veig clar que busqués la diversió, si no el terror.


La resta de pel·lícules de la tarda ja són molt més discutibles. Començo per Mariah Mundi and the Midas box, que té producció catalana, i ens la van vendre com el nou Harry Potter. Al final, res de res, més aviat la nova La brújula dorada, i ni això, perquè els efectes especials brillen per la seva absència. Ni el públic al que anava dirigit li va agradar. Prometo que vaig veure a nens dormint a les butaques. El guió és patètic, els personatges estan mal dibuixats i els motius perquè passen o es fan les coses queden en un sac trencat. Un desastre majúscul que no hi ha per on agafar-lo. El que no entenc és que hagin convençut a actors com Sam Neill o Michael Sheen per fer aquest despropòsit. Ni parlo de la interpretació dels nens perquè han agafat lo pitjor que han trobat i desprenen una manca de carisma brutal. Lo pitjor és que acaba amb un cliffhanger absurd que ens porta a una segona part que esperem no es rodi mai.
El dia va acabar amb Chimères, una producció europea que busca una aproximació realista sobre els vampirs. Al final acaba essent una peli que utilitza tots el tòpics, lenta i poc interessant. Només la salva el seu desenllaç perquè ens porta per un terreny inesperat, que ja es hi poda haver portat abans d'esgotar la paciència de l'espectador, i deixant gust final més agre que dolç.

A Glimpse Inside the Mind of Charlie Sheen

També hem pogut gaudir de la pel·lícula de l'altre fill de Francis Ford, Roman Coppola, A glimpse inside the mind of Charles Swan III. Roman Coppola es disfressa de Wes Anderson creant una pel·lícula molt al seu estil. El repartiment és molt atractiu: Charlie Sheen, Jason Schwartzman, Patricia Arquette i Bill Murray. La pel·lícula té bones intencions. Si Roman Coppola es treballa una carrera com a director, promet, més enllà de les tasques de productor o guionista que ha desenvolupat fins ara. La peli és molt indie i pateix totes les mancances i virtuts del cinema indie nord-americà. Sheen interpreta a un milionari que ocupa un 70% del seu cervell pensant en el sexe, un 20% en els diners i la resta en necessitats bàsiques. Sheen està sensacional i la pel·lícula s'aguanta bàsicament per ell. Amb un altre actor no hi hauria per on agafar-la. I és que en cap moment dubtes que Charlie Sheen, en el fons, s'interpreta a sí mateix. A partir d'aquí comença un deliri de records, imaginació i tocar de peus a terra per superar la seva darrera relació. Roman Coppola apunta maneres, però encara li queda un munt si vol ser el nou Wes Anderson.


La fi del món arriba a Sitges

Qui ho anava a dir que el plat fort d'aquest diumenge a Sitges seria The Call. Quin tros de peli que incomprensiblement s'estrenarà directament en el mercat domèstic. Halle Berry, que per altra banda cada dia està més jove, treballa contestant trucades del telèfon d'emergències. Després d'un trauma provocat per un error durant una trucada, que costa la vida a una noia, tardarà un temps per tornar-se a posarà altre cop al telèfon. I ho farà per ajudar a una noia que ha estat segrestada, que truca a emergències des del maleter del cotxe en el que l'ha ficat el segrestador. A partir d'aquí començarà una cursa angoixant per trobar la manera de salvar-li la vida. The Call et manté amb el cor agafat durant hora i mitja, i no et deixa anar. Brad Anderson, un habitual a Sitges, sempre ha estat un director correcte que amb The Call passa a un nivell superior. La part final potser és la més inversemblant, però hem gaudit com camells, especialment en la darrera escena. I és que això és Sitges. 


També hem gaudit de la tercera pel·lícula d'Edgar Wright, protagonitzada per la parella Simon Pegg i Nick Frost, The World's End, on un grup de cinc amics d'institut es reuneixen després de molts anys per acabar la ruta dels 12 pubs d'un petit poble britànic La idea és veure's en una nit una pinta en cada pub. La vegada que van intentar fer-la es van quedar en nou pubs. Però el que aparentment sembla un poble tranquil, al final no ho serà tant. Gir de guió al clatell i la peli passa a ser una altra. Sense dir res, amb reminiscències a un clàssic de la ciència ficció. The World's End és clarament la menys rodona de la trilogia que completen Zombis party i Hot Fuzz, però malgrat tot és entretinguda, amb uns diàlegs molt ben cuidats, i la parella Simon Pegg-Nick Frost que ja és tota una obligació veure. Tot i així li manca la frescor de les altres dues, potser per lo estàtic de la història i perquè té massa alts i baixos.

El matí l'hem completat amb Mindscape, un thriller psicològic sobre uns agents que poden ficar-se al cap de les persones, explorar en els seus records, i així esbrinar si allò que diuen és cert o fals. Un d'aquests agents haurà d'ajudar a una família a esbrinar si la seva filla és una psicòpata. La resolució del cas no serà tan clara com es creia perquè no tot és el que sembla. Mindscape és força correcte amb unes bones interpretacions per part de Mark Strong i Taissa Farmiga. A l'igual que Grand Piano, Mindscape et demana fe perquè entris en el joc que et proposa i et deixis endur per la situació. Aquesta és la única manera de la que en pots gaudir. A mi m'ha agradat i la poc més d'hora i mitja passa de forma ràpida i entretinguda. La producció és catalana i corre a càrrec de Jaume Collet-Serra.

diumenge, d’octubre 13, 2013

Recoi amb el Facebook

El dissabte es va tancar amb dues propostes força interessants. Comencem per Antisocial, una pel·lícula canadenca de terror, amb les xarxes socials com a gran protagonistes. I aquí rau l'originalitat de la proposta. La peli comença amb una epidèmia que es va estenent ràpidament per tot el móndurant la nit de cap d'any. Els protagonistes són cinc universitaris que el celebraran tancats a la seva casa. Quan l'epidèmia s'estengui serà qüestió de no deixar entrar ningú. Però què passaria si el que fa estendre l'epidèmia és a dins i no fora? Antisocial fa un ús integral i intel·ligent dels facebooks, skypes i similars. Antisocial és molt recomable perquè integra l'addicció moderna a les xarxes socials amb l'slasher.

I per finalitzar Contracted, una peli que la idea és molt bona, però que en el desenvolupament es perd, perquè de fet, no s'havia fet mai una pel·lícula que explica el que fa aquesta. És en la seqüència final on es descobreix tot, ja que és el punt on comencen la resta de pel·lícules d'aquest tema. I no puc explicar res més perquè no la vull rebentar. En tot cas, veurem com una suposada lesbiana, després de practicar sexe amb un desconegut, veurà com el seu cos comença a canviar, però sense saber en què s'està transformant. Segurament en un curt funcionaria molt bé, però el llarg es resenteix d'estirar en excés un xiclet que no dóna més. Igualment es deixa veure.

Space Captain: Capità Bótox

Ha tornat el capità Harlock a Space Pirate: Captian Harlock. Es tracta d'una adaptació del manga de Leiji Matsumoto, que va ser adaptat com a sèrie de televisió del 78 al 80. L'argument d'aquesta poc té a veure amb el de la sèrie d'anime. Les Mazoni no apareixen i l'objectiu de Harlock n'és un altre. La pel·lícula només agafa el referent visual i va a la seva com un reboot autèntic. Una pena. Ja us dic que els fans del capità se'ls veia molt cabrejats després de la projecció. L'animació és digital en 3D. Els japonesos no han aconseguit l'evolució que Hollywood ha obtingut en aquesta tecnologia i els personatges semblen els de l'antiga adaptació en el mateix format de Final Fantasy. Els personatges es mostren estàtics, encartonats, i per les seves expressions facials semblen injectats de bótox. 

 
La pel·lícula és entretinguda, però és una altra cosa, i no es fa reviure la nostra infància. De fet la pel·lícula cedeix el paper protagonista, no al capità, que més aviat és un secundari, si no a un tal Yama, que és una mena de clon jove de Harlock. Certament no m'ha agradat que el capità no fos el protagonista. La trama és simple, però ens la complica en la manera de narra-la, cercant una innecessària transcendentalisme, quan lo seu hagués estat buscar un retorn als orígens que ens frustra no haver viscut. La història costa de seguir, a vegades es fa incomprensible. És una pena perquè el projecte ho tenia tot, però ha renunciat amb excés a les seves arrels. Mirant enrere, Space Pirate és una oportunitat perduda.

dissabte, d’octubre 12, 2013

Eli Roth, lo promès és lo que tens

Aquest començament de dissabte ha acabat essent molt menys prometedor del que ens esperàvem. Hem començat amb Magic, magic, una producció xilena  que barreja actors patris amb anglosaxons com Juno Temple i Michael Cera. I aquí s'acaba lo interessant de la peli. La resta ens relata com un grup de joves marxen a passar unes vacances en una casa rural aïllada. Tots els protagonistes cauen fatal a l'espectador per diferents comportaments, inclosa la protagonista Temple, que va embogint lentament. En algun moment esperes que agafarà un ganivet i acabarà matant a tothom, però això no arriba a succeir. De fet no passa res. Fins i tot el final no és tal. 97 minuts de no res, i això que al principi estava res, però la pel·lícula no va més enllà del plantejament, deixant el nus i el desenllaç en la imaginació de l'espectador.
Després de la decepció matinal, arribava una de les pel·lícules més esperades del Festival, The Green Inferno d'Eli Roth. I en aquest cas, sí, l'ha clavat. Roth prometia sang i sadisme i això és el que ha tingut el públic. Roth és un perturbat molt estimat a Sitges. Roth ofereix un Holocausto caníbal per la generació moderna. Al final ha resultat no ser tant forta com esperava mentre la veia. A mitja pel·lícula hi ha una escena de gore molt i molt bèstia, i es clar, penses que anirà pujant el to a mida que avança, però no, l'escena central és la més forta d'una peli que no es queda curta en litres de sang. Els protagonistes són uns activistes ecologistes que seran agafats presoners per una tribu caníbal que es troben en la selva del Perú. The Green Inferno és el que penses i no decep. 


El matí ha acabat amb una sessió doble que és per tornar-se'n a llit. Primer, The Jungle, una peli australiana que és un found footage sobre uns investigadors que volen filmar un guepard únic que es troba a les selves d'Indonèsia. La peli és hora i mitja de quatre homes caminant per la selva amb la càmera amb mà i arbustos que es mouen. Una total i autèntica estafa que ni fa por, ni distreu, i que s'ha endut la xiulada més espectacular que s'ha escoltat a Sitges en anys. Una barreja impossible entre El projecto de la bruja de Blair, Paranormal activity i Chicken Little.
I tanca el matí Blind detective, una comèdia policíaca de Johnnie To. Blind detective és una comèdia fluixa i d'humor molt local, completament allunyada de les violentes cintes sense concessions a les que ens té acostumats To. Vigileu amb aquesta perquè no resultarà el que espereu.