dimecres, de juny 13, 2018

Salyut-7: Héroes en el espacio

Sou dels que penseu que Apollo 13 va ser una oportunitat perduda? Creieu que de la pel·lícula dirigida per Ron Howard en podia haver sortit una pel·lícula emotiva i no una de mediocre? Això es corregeix a Salyut-7, héroes en el espacio. Es tracta d’una excel·lent producció russa que ens narra el seu Apollo 13, en aquest cas ens explica de forma emotiva i emocionat com uns cosmonautes russos són enviats a l’estació espacial russa Salyut-7 per reparar-la en plena Guerra Freda i durant la Guerra de les Galàxies entre els governs dels Estats Units i la U.R.S.S. 
La pel·lícula té tot el que li faltava a Apollo 13, uns personatges que et creguessis i molta emoció. 
Tècnicament és impecable, és més, conté 40 minuts gravats en gravetat zero de veritat, no la simulada que vam veure a Gravity
La pel·lícula et manté amb l’ai al cor fins al final. Fins al punt que, durant la projecció, no vaig poder aguantar més i vaig decidir consultar a la Wikipedia com acabava la història perquè no podia més. 
Salyut-7, héroes en el espacio és una pel·lícula amb molta emoció i feta amb el cor. Una història èpica, una pel·lícula èpica increïblement basada en fets reals.


dimecres, de juny 06, 2018

Han Solo: Una historia de Star Wars (sense espòilers)

Segon spin-off de la saga després de Rogue One i quarta pel·lícula d’Star Wars del cànon Disney. És Han Solo: Una historia de Star Wars una bona pel·lícula? Afirmo rotundament que sí. És la millor que les tres anteriors? També, i ho explicaré a continuació. 
Han Solo: Una historia de Star Wars és fonamentalment un western. Una versió d’Star Wars passada per l’univers Firefly. El guionista Lawrence Kasdan no només ha estat darrere el guió dels episodis V, VI i VII, també és el guionista i director del millor western dels 80, Silverado, que comptava amb un repartiment extraordinari de mitjans d’aquella dècada. És tan western que hi trobem elements vistos mil-i-una vegada en el gènere com l’atracament a un tren, la típica escena de la foguera, una partida de cartes en un “saloon”, una escena d'explosions en una mina i un duel rodat com una autèntica i pura pel·lícula de l’oest.
Kasdan no ha volgut inventar gairebé res per aquesta pel·lícula i té molt del que avui en dia anomenem fan service, que consisteix a plasmar en pantalla molts dels moments de la biografia de Han Solo que se’ns havien explicat en les anteriors pel·lícules. I si per això no fos suficient, Kasdan rescata elements de Legends, el que anteriorment s’anomenava univers estès, per dotar de més cohesió l’origen d’un dels personatges més estimats d’Star Wars. Kasdan també s'atreveix, ni que sigui només en una menció, sobre les qüestions morals del que fan els soldats de l'Imperi en els planetes que conquereixen.
Han Solo no és una pel·lícula de jedis i força, però és molt Star Wars. Per primera vegada prenen protagonisme aquells baixos fons que estaven a la saga com a rerefons i passen a ser l’únic escenari d’aquesta pel·lícula. Veure el submón en què es mouen els contrabandistes era una de les coses que ens devien les pel·lícules d’Star Wars.
Entre els nous personatges trobem el malfactor Tobias Beckett, que interpreta Woody Harrelson que no deixa fer el paper de sempre de Woody Harrelson i que aquí queda molt bé, la seva sòcia, Val, que interpreta Thandie Newton, el cap criminal Dryden Vos, interpretat per Paul Bettany, i Qi’ra, una vella coneguda del protagonista encarnada per Emilia Clarke. Qui realment es mereix totes les crítiques en una interpretació que justeja és Clarke que no està a l'altura de la dualitat que requereix el seu personatge. Clarke està molt bé com a mare de dracs, però és incapaç de ser creïble en un paper diferent. La pròxima vegada que li posin el coach a ella. Després us explico això del coach.
Entre els personatges ja coneguts trobarem a Chewbacca, Lando Calrissian, interpretat per Donald Glover, que dóna a Lando una nova dimensió a la ja vista a L'imperi contraataca i El reton del Jedi. El to burlesc li escau a la perfecció i el cert és que té molt bona química amb Han Solo. Acabo amb Han Solo, interpretat per Alden Ehrenreich, que no aconsegueix fer-nos oblidar a Harrison Ford. Ehrenreich no és pas un mal actor, de fet el seu Solo el treu prou bé, però en tota la pel·lícula he estat incapaç de veure-li res que em recordi a Ford. Sense cap mena de dubte el càsting ha estat un error, però qualsevol actor que s’hi hagués posat, per més bo que fos, hagués estat un error només pel fet de no assemblar-se o no saber imitar a Harrison Ford com a Han Solo. 
Pel que fa a la direcció, només puc fer que aplaudir davant la tasca de Ron Howard. El que ha aconseguit en temps rècord és brillant. No tinc cap dubte que ha arreglat i ha convertit en una bona pel·lícula el que era el desastre de Lord i Miller.
Sobre la banda sonora, un excel·lent. John Powell ha compost uns temes sensacionals, però cal posar-se genolls davant el leitmotiv de John Williams que saldat un deute, ja que Solo era l’únic personatge principal de la saga sense leitmotiv
Han Solo és una pel·lícula senzilla, honesta i entretinguda. Una bona pel·lícula de la saga, la millor del cànon Disney que corre el perill de passar injustament desapercebuda. Una barreja d’space opera, western i cinema d’aventures, escrita amb solidesa i dirigida amb veterania i mà ferma. 
I després d'explicar tot això, per què ha estat un fracàs en taquilla? El primer que ens pot passar pel cap és la data poc idònia, per massa propera a Vengadores: Infinity War i Deadpool 2. Les persones som animals de costums i en els darrers anys ja estem mentalitzats que per Nadal toca una pel·lícula d’Star Wars. Segon, per tota la problemàtica que ha existit en el rodatge i els problemes amb els primers directors, Phil Lord i Christopher Miller. Tercer, per l’oposició dels fans de substituir a Harrison Ford per Alden Ehrenreich. Més delicte té la cosa quan aquesta setmana hem sabut que Lord i Miller van fer un càsting a Anthony Ingruber, que era qui volien els fans i que hagués estat un Han Solo perfecte. Els rumors de Hollywood no s’aturen i afirmen que Ehrenreich comptava amb la benedicció d’Steven Spielberg. Sembla que quan es va fer el càsting a Ingruber ja estava decidit que seria Ehrenreich, i que tot va ser un paperot per fer creure als fans que els tenien en compte. El cas és que Lucasfilm va demanar a Ehrenreich una cosa que no sabia fer, que era imitar a Harrison Ford, i que no van escollir a Ingruber perquè se suposa que només sabia a imitar a Harrison Ford. Incomprensible. No s’ha de menysprear als fans en aquest tipus de decisions ja que et poden enfonsar la pel·lícula. Zachary Quinto va ser una proposta dels trekkies per interpretar a Spock i mai ha estat qüestionat. Tots sabem l'opinió dels fans sobre el càsting de la pel·lícula de Los Cuatro Fantásticos de Josh Trunk i com va acabar la cosa. I quart i últim, la mala opinió general dels fans respecte a les noves de pel·lícules produïdes per Disney que no han acomplert les expectatives. Aquest conjunt de coses han fet que ningú esperés amb ganes Han Solo i que fins i tot, havent rebut bones crítiques i havent deixat gran part dels fans contents, la pel·lícula ha fracassat i el tot s’hi val de Disney amb Star Wars, donant per fet que la gent l’anirà a veure igualment, ja no és cert. 
Sobre la pel·lícula, no vull explicar res més per no revelar res important. En tot cas, un recomano l’especial amb espòilers que vam gravar la setmana passada al Ningú no és perfecte. Gairebé dues hores de Han Solo amb tot l'interessant sobre la pel·lícula, que és molt, i que no podem explicar aquí sense descobrir res. El trobareu aquí: http://www.ivoox.com/26265521.


dilluns, de juny 04, 2018

Los extraños: Cacería nocturna

Seqüela de Los extraños que arriba molt tard respecte a la primera, estrenada el 2008. Aquests 10 anys entre una pel·lícula i una altra han perjudicat sense cap mena de dubte l’efecte que pugui tenir aquesta. El gènere ha evolucionat en aquest temps i treta de context, la mateixa història no crea el mateix impacte. A tot això, cal afegir que van arribar pel·lícules posteriors que van evolucionar el concepte de Los extraños com The Purge. The Purge revestia amb un argument la violència sense sentit que veiem a Los extraños, que incrementava i realçava el seu concepte. Cacería noctura no l’evoluciona, el seu visionat ens pot resultar un pèl anacrònic, i talment és com veure una pel·lícula de la dècada anterior. 
Amb un repartiment renovat format per Christina Hendricks, Bailee Madison, Martin Henderson i Lewis Pullman, ens narra com una família que viatja per carretera per a acompanyar a la seva problemàtica filla a un internat, es veurà assetjada per tres psicòpates emmascarats que assassinen sense pietat en un campament de remolcs.
Si som capaços d’abstreure’ns del guió, el cert és que podrem gaudir de la part més sanguinolenta. No tant en els espants, que són absolutament de manual, sinó més aviat en la tensió, i sobretot en l’estètica. La meva escena preferida és la de la piscina. El joc de llums recorden en alguns moments a The Guest. El fet que soni de fons un tema tant dels 80 com Total Eclypse of the Heart de Bonnie Tyler, li donen aquest aire que tant en recorda a l’estètica de la pel·lícula d’Adam Wingard. Una escena meravellosa que per ella sola justifica la pel·lícula sencera. De totes maneres, el director d’aquesta, Johannes Roberts, té cura en la tria de la música i col·locar-la amb sentit i el moment precís. 
Com ja avançava, el principal problema de la pel·lícula és un guió ple de tòpics i previsible. Els personatges prenen les pitjors decisions possibles, creieu-me, són estúpids o bé el guionista creu que els estúpids som els espectadors que ens ho empassarem tot. Si voleu, parlem de la nul·la composició de personatges, però la veritat és que no ho faré perquè no en tinc ganes i seria una pèrdua de temps, tant per mi mateix que escric, com per a vosaltres que llegiu. Amb algun tret original ens haguérem conformat, perquè, siguem sincers, tampoc anem a buscar profunditat en una segona entrega de Los extraños.
Los extraños: Cacería nocturna requereix una apagada prèvia de cervell per a poder-la gaudir. Si ho feu, té prou al·licients com per, com a fans del gènere, trobar-hi punts interessants i estimulants. En tot cas, l’últim terç de la pel·lícula és per no perdre-se’l. La pel·lícula va de menys i més, i l’enfrontament final és una delícia.


dimarts, de maig 29, 2018

Deadpool 2 (sense espòilers)

Després d’anys d’insistència per part de Ryan Reynolds, la productora Fox va accedir a rodar una pel·lícula protagonitzada pel mercenari bocamoll mutant de Marvel, Deadpool. Això sí, amb un pressupost molt ajustat, només 58 milions de dòlars, ja que no confiava massa en la viabilitat econòmica del projecte, i menys després de la fracassada versió del personatge mostrada a X-Men Orígenes: Lobezno. Reynolds personalment es va encarregar d’escollir director i guionistes. El resultat, la pel·lícula més taquillera de superherois de la història de la Fox amb 762 milions. Un rècord també per una pel·lícula classificada R. Els bons resultats obligaven a fer-ne una segona part. Però l’èxit de la pel·lícula va acabar amb una lluita de poder entre el director Tim Miller i el protagonista i productor, Ryan Reynolds, per a veure qui d’ells tenia el mèrit d’aquest èxit. Les discrepàncies entre Miller i Reynolds anaven més enllà, ja que Miller pretenia fer una segona pel·lícula més transcendent i molt més costosa, cosa que traïa la raó de ser i el fet diferencial de Deadpool respecte a la resta del gènere superheroic. La Fox es va posar del cantó de Reynolds, qui va ser qui va moure cel i terra perquè es pogués fer la primera, cosa que va acabar amb l’acomiadament de Miller. Reynolds es va posar a treballar de seguida i va contractar un nou director, David Leitch, codirector de la primera entrega de John Wick i director d’Atómica amb Charlize Theron.
El resultat, una pel·lícula molt divertida i entretinguda, en la línia de la primera part. En aquesta ocasió hem guanyat amb el canvi de director, ja que les escenes d’acció, concretament en les coreografies de les lluites i el cos a cos, són millors i més enginyoses que les de la primera. Leitch és un expert en el tema i es nota moltíssim. 
Pel que fa a la fotografia, tot i que Leicht la podria haver canviat per a mantenir-la més propera al seu estil, se cenyeix a imitar a la de la primera per donar sensació d’unitat. El pressupost, tot i que més alt, ha servit per donar a la pel·lícula un millor acabat, això es nota sobretot els personatges digitals com és Coloso, que són més realistes, però continua amb l’estètica bruta de la primera.
A Deadpool 2 desapareix l’efecte sorpresa perquè ja sabem a què juga, però intenta no repetir-se i canvia la situació del personatge perquè veiem com es desenvolupa en unes circumstàncies i un context diferent. 
Deadpool ens diu al començament que aquesta és una pel·lícula familiar, i la veritat és que sí. La línia argumental principal gira al voltant de la necessitat de Deadpool, un solitari empedreït, de trobar una família, siguin els X-Men o els X-Force. Però els valors familiars se’ns presenten amb un embolcall diferent a través de renecs, desmembraments i un humor escatològic i políticament incorrecte. 
Sobre el guió, és cert que és molt senzill, però senzill no vol dir dolent. Té tantes coses a explicar, fer bromes i presentar un munt de personatges nous, que li resulta impossible estendre’s en algunes trames, com per exemple la de Cable. Els guionistes han tirat per un camí sabent que era impossible fer-ho per dos. I pels insatisfets, ells mateixos reconeixen que no poden arribar a tot arreu i és Deadpool qui fa les bromes per deixar en evidència els guionistes. 
Pel que fa als actors, Ryan Reynolds ha nascut per interpretar a Deadpool. És el paper de la seva vida. Sobre els secundaris, destacar sobretot a Josh Brolin (Cable) i a la que sense cap mena de dubte és el descobriment de la pel·lícula, Zazie Beetz (Domino). 
Parlem de l’humor. Deadpool 2 dispara a tot arreu i el protagonista xerra tant que a vegades pot costar agafar totes les referències. I és que Deadpool no discrimina, reparteix contra tothom. Si tenim en compte les vegades que trenca la quarta paret, no només és necessari estar el cas de les referències a pel·lícules, sinó a les circumstàncies dels rodatges i als còmics. Per qui segueixi els còmics d’X-Men, li serà més fàcil agafar les múltiples referències que deixa anar. 
Deadpool 2 és diversió de primera i posa la cirereta al pastís en unes escenes entre els crèdits, que no només són cànon i completen la pel·lícula, sinó que a més Reynolds i Fox s’atreveixen a riure’s d’ells mateixos, a la vegada que deixen anar algun dard enverinat. Curiosament, els millors gags de la pel·lícula són els d’aquestes escenes.
Personalment, prefereixo més les pel·lícules de superherois convencionals, en lloc de les paròdies com Deadpool 2, però s’ha de reconèixer que la pel·lícula és un aire fresc necessari i que necessitem alguna cosa diferent d’aquest estil, de tant en tant. Deadpool 2 ens deixa amb sensacions molt positives i restem amb ganes d’una nova entrega d’aquí un parell d’anys. 


dimarts, de maig 22, 2018

Cargo

El públic que habitualment va a Sitges sap perfectament que el cinema fantàstic australià ofereix no poques sorpreses, i que les pel·lícules d’Screen Australia són sinònim de qualitat. Només quedava el dubte si aquesta associació amb Netflix hauria estat positiva. El resultat és un sí rotund. Tot i la mala fama, més que merescuda, de les pel·lícules Netflix, Cargo conté tots els trets identificatius del cinema d’Screen Australia.
Cargo és una pel·lícula de zombis o infectats en un món ja postapocalíptic. La història no és nova i segurament heu vist productes semblants, però igual que les pel·lícules de zombis orientals que han arribat en els darrers anys, aprofita els paisatges propis, els australians, i la cultura del seu país, a través dels aborígens, per signar una història de zombis que podria haver fet el mateix George Romero. 
El principal encert de Cargo és agafar el concepte romerià del zombi, canviar-li el context i veure com es desenvolupa en un altre paisatge. El tractament de l’humà i el zombi, que veiem a Cargo són deutors del cinema de Romero.
La clau de la pel·lícula és fer que els protagonistes siguin molt humans, que hi sintonitzem i ens importi el que els passi. Els zombis no són un instrument per fer fàstic, sinó de terror i remoure’ns sentiments. La pel·lícula s’esforça per estendre conceptes que en moltes pel·lícules hi passen més per sobre, com el procés físic de transformació, i com l’humà es prepara durant aquest temps a l’inevitable, dins un context de família. Un tema que també tractava de manera força central Maggie protagonitzada per Arnold Schwarzenegger. Cargo també ho fa, però prefereix posar l’accent en elements més clàssics, tot i que les dues tenen en comú que saben tocar la fibra a l’espectador. Cargo sap extreure idees d’altres pel·lícules, desenvolupant-ne algunes i posar molt de cor i ànima, i una mica d’espiritualitat en els personatges.
De les coses més impressionants de la pel·lícula són els plànols desèrtics de les planures australianes que se’ns mostren en tota la seva esplendor, i la crua i dura interpretació de Martin Freeman, pràcticament omnipresent en tota la pel·lícula. 
Cargo ha estat codirigida per Ben Howling i Yolanda Ramke, que adapten un curt del mateix títol del 2013. 
Cargo és especialment recomanable pels que estiguin avorrits o ja hagin abandonat la sèrie The Walking Dead, i busquin un producte que aporti alguna cosa interessant en el gènere zombi.


dimecres, de maig 16, 2018

Verdad o reto

Nova pel·lícula de terror de Blumhouse que dirigeix Jeff Wadlow, el futur director de la nova adaptació de Masters of the Universe. Veient el que ha fet aquí, no us estranyi si la versió de la Cannon del 1987 resulta ser millor. 
Com és habitual en les produccions de Jason Bloom, el pressupost ha estat molt baix, en aquest cas concret de 3,5 milions de dòlars. El guió es va escriure molt ràpidament i el rodatge només va durar 23 dies. El pitjor de tot és que en aquesta pel·lícula això es nota molt. El guió i la pel·lícula s’han rodat amb presses i la història no ha tingut la revisió que li calia. 
El càsting d’actors i actrius no és millor. Els joves protagonistes es passegen per la pel·lícula sense tenir molt clara la seva funció, que en definitiva és morir.
La història gira al voltant d’un grup d’amics que viatgen a Mèxic. Allí coneixen a un jove que els acabarà enganyant per fer-los jugar a una versió sobrenatural del joc de Veritat o repte, que en realitat és una maledicció de la qual no podran deixar de participar-hi, ja que si abandonen el joc, moriran.
El plantejament de la pel·lícula i que aquesta es tradueixi en una successió de morts absurdes m’ha recordat a la gran saga Destino final. Però ja d’entrada la comparació em fa mal, perquè aquella saga, a part de comptar amb millors intèrprets, també s’ho treballava molt en el gore i en la crueltat de les escenes de mort, cosa que no passa a Verdad o reto
Ja no parlo que no fa por, perquè seria catastròfic si aquesta hagués estat la seva pretensió perquè comparar-la amb la recent Un lugar tranquilo, ja representa tot un insult per la cinta de John Krasinski.
Visualment la pel·lícula és un espant i no aprofita per fer unes coreografies mortals que valgui la pena veure. Des d’aquestes línies, volem convidar al seu director, Jeff Wadlow, que si vol continuar a la indústria del cinema, sempre podrà vendre crispetes.
Però escriuré alguna cosa positiva abans d’acabar perquè d’entrada ja era molt conscient del que anava a veure i com a mínim no em vaig avorrir, tot i que tot es desenvolupa de manera molt previsible i poc original. Ho confesso, ha estat un plaer culpable. Sóc conscient de tot el dolent que té la pel·lícula, que és tot, però m’he divertit.
Verdad o reto és una pel·lícula feta amb una plantilla de guió que només ha vist la llum gràcies al seu productor, quan la seva veritable naturalesa era ser estrenada en un lloc recòndit del catàleg de Netflix.

dimarts, de maig 15, 2018

The Wall

Darrera pel·lícula de Doug Liman (Al filo del mañana, Barry Seal: El traficante), protagonitzada per Aaron-Taylor-Johnson i John Cena. 
The Wall és d’aquelles pel·lícules que ens vol transmetre tensió en un sol escenari, un plantejament semblant a Buried o Última llamada. En aquesta ocasió, l’escenari és una paret en un indret desconegut d’Afganistan. Dos soldats nord-americans es troben al punt de mira d’un letal franctirador iraquià, i queden atrapats en mig del no-res. Mentre un d’ells és abatut l’altre es trobarà emparat només per una precària paret que amenaça d’ensorrar-se en qualsevol moment i quedar-se a la mercè de l’enemic. Només li quedarà superar en enginy al franctirador si pretén sobreviure. The Wall funciona com un thriller psicològic en el qual el soldat i el franctirador intentaran enganyar-se i minar-se la voluntat.
A Liman li ha estat suficient utilitzar pocs recursos, molt menys dels que ens té acostumats en els seus treballs amb Tom Cruise. La pena és que, tot i no ser una mala pel·lícula, li falla el fet de mantenir la tensió com les pel·lícules en les quals s’inspira. En alguns moments, aquesta tensa espera es converteix en tedi i la tensió desapareix fins que torna a pujar el ritme. A The Wall se li requeria la capacitat de mantenir la tensió, i amb això fracassa, però en canvi en moments puntuals és brillant. En aquesta pel·lícula, el plantejament de la situació de carreró sense sortida del protagonista arriba massa aviat, i el que ens queda són uns minuts molt llargs que el director emplena amb converses avorrides que no porten enlloc. Els millors moments es produeixen en els girs de guió, més que res perquè et desperten de la migdiada, i sobretot en el tram final i resolució de la pel·lícula. 
Doug Liman controla millor les escenes d’acció que no pas els diàlegs, els quals juguen en contra del resultat de la pel·lícula. Si el duel verbal hagués estat tan bo com el físic, estaríem parlant d’una altra pel·lícula. L’adrenalina s’envaeix massa aviat i la profunditat dels personatges no passa de la superfície.


dilluns, de maig 14, 2018

Lucky

Harry Dean Stanton va ser d’aquells eterns secundaris que hem vist en mil i una pel·lícules. D’aquells actors que et sonen d’alguna cosa, però que l’espectador general mai acaba de situar. Stanton va debutar com a actor el 1957 i entre les seves pel·lícules més memorables i destacades trobem Alien, el octavo pasajero i el seu paper, aquest cop de protagonista, a París, Texas. No repassarem totes les seves pel·lícules i innumerables aparicions en cinema i televisió, però sí que voldria recordar el personatge de propietari de l’aparcament de caravanes Fat Trout, que vàrem veure a la pel·lícula Twin Peaks: Fuego camina conmigo i en la recent tercera temporada de la sèrie. Harry Dean Stanton va participar en 204 pel·lícules i sèries de televisió, només heu de consultar la seva fitxa a Imdb i descobrir coses que no sabíeu o havíeu oblidat com que apareixia a la primera entrega de Los Vengadores de Joss Wheddon, interpretant a l’oficial de seguretat que troba a Hulk després que aquest caigui de l’helitransport de SHIELD.
Stanton, que a banda de París, Texas, mai va tenir l'oportunitat de sortir-se del rol d’etern secundari, va tenir una última oportunitat per convertir-se en protagonista absolut d’una pel·lícula a Lucky, un any just abans de morir. I és que Lucky no deixa de ser el testament de l’actor, una reflexió sobre la vellesa i com fer front a la mortalitat a 90 anys. Stanton va morir el setembre passat a 91 anys. Lucky és un viatge espiritual d’un ateu de 90 anys acompanyat d’una pila de personatges diversos. Entre els actors secundaris trobem a veterans com David Lynch, James Darren o Ed Begley Jr. Begley interpreta un metge sensacional amb unes línies de diàleg memorables, mentre que Lynch, amic personal d’Stanton, interpreta un dels personatges secundaris de la cinta, qui ens recorda al seu Gordon Cole de Twin Peaks.
El director és també l’actor secundari que debuta en la realització, John Carroll Lynch, qui moltes vegades hem vist fer de dolent. Ara comença una carrera com a director que havent vist el resultat de la seva òpera prima, li donem molt de futur. De Lucky sorprèn la contundència de saber explicar una història filosòfica amb l’espiritualitat i la religió com a pilars de la narrativa, així com els enquadraments de càmera que estan supeditats al personatge de Lucky. Una pel·lícula que s’obre i es tanca amb una tortuga centenària, pràcticament de la mateixa edat que el nostre protagonista, que serveix de metàfora de moltes de les coses que veurem en els 90 minuts de metratge.
Val a dir que res tindria el mateix impacte sense la interpretació meravellosa de Harry Dean Stanton, en el que podria ser perfectament el paper de la seva vida i amb què sigui recordat.
Lucky és una pel·lícula modesta, però gran en allò que explica. Una reflexió necessària sobre la solitud i la mortalitat interpretada per un perfecte i ideal Harry Dean Stanton.