dimarts, de maig 12, 2020

Ressenyes: Gretel & Hansel i The Turning

Greten & Hansel 

Sophia Lillis és una de les millors noves joves actrius sorgides de Hollywood. It va ser la pel·lícula en què es va donar a conèixer i la veritat és que hem hagut d’esperar que completés la saga que ha dirigit Andy Muschietti per veure-la en altres ficcions, també vinculades al terror o el fantàstic. Recentment ha brillat amb més força que mai a la sèrie de Netflix, I Am Not Okay with This. Però del que us vull parlar avui és de Gretel & Hansel, una nova versió cinematogràfica del conte dels germans Grimm. La pregunta que us podeu fer és si val la pena acostar-vos-hi, ja que de versions n’hi ha milers i la majoria no aporten res de nou. La resposta que us puc donar és que sí, que aquesta versió aporta coses noves i diferents, però l’experiència no acaba de ser satisfactòria. 
Gretel & Hansel és una pel·lícula petita, de baix pressupost, rodada a Irlanda. El seu director, Oz Perkins, vol fer-ne del relat una història de terror atmosfèrica. Res d’accions ni infantilitzar res. Simplement terror. Val a dir que tot i que ho aconsegueix, la pel·lícula demana d’altres elements que no hi són. 
Els protagonistes són com en el conte, dos germans, però aquí d’edats molt diferents. Hansel és un nen petit, mentre que Gretel és ja una adolescent. La pel·lícula posa el focus en Gretel i aprofita el conte per també fer una pel·lícula que sigui un “coming-of-age” de la protagonista, i se centra en com construeix, sobre els pilars d’una família desestructurada, la seva psicologia i moral. 
La pel·lícula funciona bastant bé fins a l’arribada de la casa, que en aquesta ocasió, apostant pel realisme, no és de xocolata, però que no escatima en plats suculents. El cert és que a partir d’aquest moment, la pel·lícula té una sèrie d’alts i baixos de ritme que fan complicat seguir-la sense fer un son. 
Entre els punts forts de la pel·lícula, ja ho hem dit abans hi ha Sophia Lillis que està perfecte en totes les seves escenes. També a destacar a la veterana Alice Krige en el paper de la bruixa. 
A banda de la interpretació, el treball en fotografia és espectacular i li donen a la pel·lícula una identitat única. Està plena de plànols o molt oberts i molt tancats. Amb uns arbres immensos que sembla que se t’hagi d’empassar i un ambient fosc, humit i brut que cala a fons. Recorda a la de February, del mateix director. 
Quan millor funciona és quan juga a la insinuació, i quan pitjor quan mostra més del necessari, sobretot en la utilització d’uns efectes especials innecessaris, que et fan sortir de la pel·lícula i a més es noten moltíssim. Espanta més quan no t’ensenya que quan t’ensenya. Quan hauria de fer més por, és quan no en fa. 
No obstant està molt allunyada del que podria haver estat, val la pena veure-la per les interpretacions, l'atmosfera i per ser una adaptació única i diferent de la resta. 

The Turning 

Adaptació de la novel·la de Henry James (Retrat d’una dama), The Turn of the Screw, també ambientada en una casa encantada. En aquesta ocasió l’acció transcorre en l’actualitat i el càsting està format per Mackenzie Davis (Blade Runner 2049 i Terminator: Destino oscuro) i Finn Wolfhard (It, Stranger Things). Ella està molt bé en el paper de patidora i ell fantàstic com a nen ric consentit i prepotent. L’únic que val la pena de la pel·lícula és la interpretació d’aquestes dues estrelles, que no estan a l'altura d’un guió pèssim i una direcció de laboratori. Per altra banda la nena protagonista, Brooklynn Prince (The Florida Project), no aconsegueix transmetre cap emoció. 
L’argument gira al voltant d’una jove professora d’infantil que deixa la feina per fer de tutora d’una nena òrfena que viu en una mansió a càrrec d’una majordoma amb mala pinta i maneres. El cas és que un cop allí de tutora exercirà poc perquè la major part del temps el dedicarà a fugir dels espectres i del germà de la nena que gaudirà fent-li passar malament les seves estones. 
La pel·lícula no arriba mai a funcionar. L’argument és incapaç de sostenir una justificació creïble perquè la protagonista no marxi a la primera amenaça, és que, res justifica que hi acabi tornant en un determinat moment de la pel·lícula. Com a pel·lícula de terror tampoc funciona. La directora, Floria Sigismondi, no demostra tenir cap coneixement de com funcionen les pel·lícules de gènere i es limita a fer espants de gats tota l’estona, sense parar, fins a arribar a afartar i a ja no produir cap efecte. El que la directora entén com a terror és apujar la música de cop i tirar a l’espectador un plànol sobtat i mostrar alguna cosa que en teoria no t’esperes. Res de crear una atmosfera, que és precisament el que identifiquen les adaptacions de Henry James, i mostrar al fins a uns efectes especials bastant mal fets. 
El pitjor de tot és el final. Quan la pel·lícula en cap moment ha jugat de veritat amb l’ambigüitat sobre si el que experimenta la tutora és real o no, al final s’ho treu de la butxaca i ofereix un doble final perquè l’espectador s’agafi a allò que vulgui. L'ambigüitat no és tal, sinó que en aquest punt és ofensiva per a l’espectador. The Turning no només és una mala pel·lícula de terror, és una mala pel·lícula en general que a més fa trampes.

Trobareu la ressenya d'aquestes pel·lícules en el programa 19x33: link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a Spotify, link a iVoox.

dimarts, de maig 05, 2020

Ressenyes: Emma, The Way Back, The Willoughbys

Emma 

Us imagineu a Wes Anderson adaptant Jane Austen en el visual? Això és una mica del que podreu trobar en aquesta molt bona adaptació de la clàssica novel·la de l’autora de Donetes. Si aquest Nadal ens arribava Mujercitas, ara ho fa Emma, amb una brillant Anya Taylor-Joy (La bruja). 
La darrera adaptació que recordem d’aquesta novel·la, va ser la protagonitzada per Gwyneth Paltrow l’any 1996. La nova es manté encara més fidel a la novel·la original, en el tractament de la relació entre els dos protagonistes. 
Ambientada en el segle XIX, es tracta d’un drama romàntic, rodat interpretat de manera molt clàssica. Emma Woodhouse és una jove guapa, intel·ligent i rica. Podríem dir que ho té tot, malgrat que més endavant descobrirem la seva faceta més arrogant que es veurà compensada en ser capaç de reconèixer els seus errors. El cas és que Emma, que viu amb el seu pare en una mansió en un petit poble d’Anglaterra, és una experta en aparellar a persones molt compatibles. Però el seu ull començarà a fallar, al mateix temps que la seva subjectivitat li fallarà en saber qui li convé a ella, i provocarà una sèrie d’embolics i malentesos que ens arrencaran un somriure. 
Ja hem dit al principi que el més destacat és el seu aspecte visual. Plena de llum i colors molt vius en què sembla veure en alguns moments una pintura en moviment. La cura pels detalls, vestuari i ambientació és excel·lent. No envà la pel·lícula ha estat dirigida per la fotògrafa Autumn de Wilde, la professió se li nota, en la que ha estat el seu debut cinematogràfic. 
Anya Taylor-Joy està perfecte, és difícil no enamorar-se’n en aquesta pel·lícula. Però no és l’única destacable. Johnny Flynn també ho fa molt bé, però a vegades costa amb el seu físic que sense cap dubte és com un rostre d’una època que no és del segle XIX. També destacar a Bill Nighy, sempre en papers estranys, en aquest cas el d’un pare que sembla que visqui en un altre univers. Tot i les seves poques línies de diàlegs, està magnífic en els gestos i les mirades. 
Emma és una pel·lícula britànica romàntica d’època amb tot el que esperem veure d’una pel·lícula d’aquestes característiques que no decebrà als seguidors de les adaptacions de Jane Austen. En ella impera el classicisme i una fotografia impecable, una pel·lícula que equilibra perfectament la modernor i el classicisme. 

The Way Back 

Drama esportiu dirigit per Gavin O’Connor i protagonitzat per Ben Affleck. No és la primera vegada que treballen junts, ja ho varen fer a El contable. Per altra banda, O’Connor ja havia tocat els esports, concretament l’hoquei a El milagro i les arts marcials a Warrior. En aquesta ocasió toca el bàsquet, tot i que l’esport reparteix el pes de la història amb l’alcoholisme del protagonista, un Ben Affleck que ha viscut en primera persona una crisi alcohòlica, i precisament torna amb aquesta pel·lícula després de passar per una clínica de desintoxicació. 
Probablement quan la veieu us recordi a Hoosiers, ja que també era la història sobre un entrenador de bàsquet, Gene Hackman, en aquet cas universitari, i també tocava, tot i que més tangencialment el tema de l’alcoholisme a través del personatge de Dennis Hopper, que era el segon entrenador. The Way Back, però, no busca l’èpica de Hoosiers, ni tampoc té la música de Jerry Goldsmith, ja que pretén ser una història molt més intimista. 
El personatge d’Affleck toca fons en diverses ocasions en aquesta pel·lícula i l'única èpica que hi ha és en veure si aconsegueix tornar-se a aixecar d’un trauma que descobrirem i que no ha superat. El mateix títol de la pel·lícula ja ens l’explica. És veure aquest camí de tornada a ser la persona que vas ser un dia, més assolellat que els dies grisos que veiem a la pel·lícula. 
Affleck està magnífic i desperta sentiments en un espectador que li arrencaria la beguda del damunt si pogués, que veu com la caga i com cau en el patetisme més profund. No deu haver estat fàcil pel mateix Affleck interpretar aquests moments. Però per altra banda l’actor reconeix que li ha suposat una catarsi al mateix temps que intenta recuperar el bon rumb de la seva carrera. 
Tot i que la pel·lícula sembla dirigida per ell, en realitat no ho és. Tot i que a Affleck li van proposar dirigir-la, aquest va preferir cedir aquesta faceta a O’Connor. O’Connor explica que Affleck es va trencar en el rodatge d’algunes escenes, i la veritat és que es nota la sinceritat i la naturalitat de l’actor, en la que ha estat una de les millors interpretacions de la seva carrera, si no la millor. 
La pel·lícula està rodada amb un realisme molt intens, tant el l’aspecte visual, com en el retrat de l’alcoholisme, com en l’ambient que es viu en l’escola religiosa. Els estudiants i esportistes els pots palpar, tot i que amb les diferents personalitats de cadascun d’ells juga amb els estereotips. El guió és intel·ligent en trencar els tòpics en què solen caure les pel·lícules d'aquest gènere. 
La pel·lícula crea també un paral·lelisme entre els dos gèneres amb la redempció i ressorgiment de l’equip de bàsquet i la vida de l’entrenador. 
The Way Back és una història trista i profunda, amb una fotografia grisa que donar més força al realisme de la proposta que equilibra el drama esportiu amb l’alcohòlic en què emergeix el factor emocional. Una bona pel·lícula que val la pena veure-la. 

Los hermanos Willoughby (The Willoughbys)

Netflix sorprèn amb aquesta adaptació canadenca basada en el llibre juvenil de l’escriptora Louis Lowry, amb unes quantes dosis d’humor negre que també són presents en l’adaptació. El desig dels protagonistes a tenir una família millor que la que tenen, que podria ser un element dramàtic, la pel·lícula sap portar-lo en el terreny de la comèdia negra i fer un bon entreteniment familiar.
Els protagonistes són els germans i germana Willoughby Tim, Jane i els bessons Barnaby. Els seus progenitors senten una desafecció total pels seus fills, fins al punt que ni tan sols els preparen el menjar. Tim sent un vincle cap a la nissaga dels Willoughby, molt present a la mansió familiar, una mena de casa encantada en mig de la ciutat, però en canvi és Jane la que pensa i arriba a la deducció, després de trobar-se un nen orfe abandonat a la porta de casa seva, que per assolir la felicitat han de ser orfes. I a partir d’aquí comença una trama d’aventures, llaminadures i l’arribada d’una mainadera que canviarà la vida dels menuts.
The Willoughbys és molt entretinguda, tot i que al principi costa d’entrar perquè és una pel·lícula d’animació diferent del que estem acostumats. La narrativa al principi és molt precipitada i resulta confusa, però al final hi acabes entrant.
The Willoughbys sorprèn pel to en què està explicada, sobretot per unes relacions familiars que no estem acostumats a veure en una comèdia infantil i per un desbordant aspecte visual, que a part dels seus colors, destaca sobretot per la fantasia que desprèn, ja que és plena de paisatges, escenaris i artefactes impossibles. L’estètica visual és tremendament impactant i el punt fort de la pel·lícula. La imatge deixa empremta a l’espectador perquè com a poc resulta estranya. Això la podria convertir automàticament en una pel·lícula de culte. Però no només és la imatge que dona la volta a alguns conceptes, sinó també uns personatges que només poden existir en un món irreal que la pel·lícula aprofita per fer-los extravagants. Els protagonistes són tan peculiars que et quedes amb ells. Fins i tot dels bessons amb un punt de terror.
M’agradaria destacar al final a la muntanya perquè m’ha semblat meravellós en tot moment. Sobretot en el punt en què et penses que el relat pot endolcir-se, deixa clar que no vol abandonar el to que havia portat fins aleshores. I per cert, gran cançó la interpretada per Alessia Cara que posa la veu a la germana, Jane. 
Sobre l’animació poc a dir més que el resultat és excel·lent, ja que s’ha utilitzat una tècnica que li dona una aparença de stop-motion.
Entre Klaus i The Willoughbys, Netflix està fent una aposta valenta, atrevida i de qualitat en animació, que és just en què li manca a la majoria de les seves pel·lícules d’imatge real.

Trobareu la ressenya d'aquestes pel·lícules en el programa 19x33: link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a Spotify, link a iVoox.

dimecres, d’abril 29, 2020

Ressenyes: Jay y Bob el silencioso: El reboot, We Summon The Darkness, The Gentleman. Los señores de la mafia i Bloodshot

Jay y Bob el silencioso: El reboot

Kevin Smith s’ha fet gran i nosaltres també. Smith era un aficionat al fantàstic i col·leccionista de còmics que va vendre la seva col·lecció per rodar la seva primera pel·lícula, Clerks. Tot i que va tenir estrenes en sales menors, quan encara no existien les multisales, Clerks li va donar l’oportunitat de fer-se un nom i passejar-se per mig món. L’èxit li va servir per tornar amb Mallrats l’any següent, amb més pressupost, ampliant l’univers de personatges que va començar amb Clerks, i fer el pas endavant amb Persiguiendo a Amy, l’any 1997, per mi la que encara avui dia és la seva millor pel·lícula i la que millor el defineix. A partir d’aquí, va provar de fer alguna cosa més mainstream amb Dogma i el 2001 es va proposar tancar el seu univers amb Jay y Bob el Silencioso contraatacan, per intentar fer més tard el salt a un altre tipus de cinema. Ho va intentar amb Una chica de Jersey el 2004 i la cosa no va anar bé, d’aquí que el 2006 decidís tornar amb els seus personatges de tota la vida en la segona part de Clerks, amb la que es va retrobar amb el seu públic. En aquest moment, torna a intentar allunyar-se del seu univers amb la comèdia ¿Hacemos una porno?, el 2008 i l'any 2010 amb Vaya par de polis, que li suposa el punt més baix de la seva carrera i on Hollywood s’oblida d’ell. Per això sorprèn que l'any 2011 arribés amb Red State, una excel·lent pel·lícula de terror, en què s’allunyava de tot el que havia fet fins aleshores, però que malgrat això, li va costar molt poder-la estrenar. El 2014 estrena Tusk, la que venia a ser la continuació espiritual de Red State, però amb humor molt més negre i passat de voltes. La trilogia de terror que pretenia fer es tanca amb Yoga Hosers, un producte fet a base de cameos, amb poca gràcia i que servia només per aplanar la carrera d’actriu de la seva filla. Malgrat algunes ensopegades, Kevin Smith sempre ens ha estat simpàtic i li perdonarem sempre tot. 
Ara torna al seu univers amb Jay y Bob el silencioso: el reboot, que s’ha estrenat directament a plataformes. Una pel·lícula fan-service pels que seguim el seu univers amb referències a totes i cadascunes a les pel·lícules del seu director, amb dosis de mala llet a la falta d’idees de Hollywood i a la quantitat de reboots i remakes que es fan; i ho fa ell mateix fent el seu reboot. En la pel·lícula veiem a Ben Affleck recuperant el seu personatge de Persiguiendo a Amy, alhora que se’n riu del seu pas pel DCEU, a Jason Lee, recuperant el seu personatge de Mallrats, cameos d’altres dels seus personatges, i actors i actrius famosos que han treballat anteriorment amb Smith, fent nous papers. 
I el resultat de tot això us podeu preguntar? Doncs un intent del director de fer una pel·lícula destinada als fills i filles dels que hem anat seguint la seva carrera. És a dir, amb les mateixes idees, però amb una irreverència més rebaixada, imaginem que per la seva edat i pel públic més adolescent al que vol agradar a través d’un grup de noies liderades per la seva pròpia filla. 
Jay y Bob el silencioso: el reboot, és conscient del tipus de pel·lícula que és. És cert que no té la mateixa força que les seves primeres pel·lícules, però si us deixeu endur per les referències i la nostàlgia la gaudireu, tot i que no espereu tenir les mateixes sensacions que la primera vegada que vàreu veure Clerks, Mallrats o Persiguiendo a Amy. La pel·lícula entra en la categoria de pel·lícula feta entre amics en què el principal era que ells s’ho passessin bé, deixant la resta en segon terme. Sí, és una pel·lícula d’amics amigues, feta pels fans. El vostre grau d’agradament o desagradament anirà en funció de qüestions més subjectives que no pas objectius. 

We Summon The Darkness

Hi ha dies que necessites pel·lícules com aquesta. Un slasher, sense pretensions, ben fet, en què no hagis de pensar massa i si pot ser amb un toc d’originalitat. Per entendre’ns, una d’aquelles pel·lícules que omplen les matinades del Festival de Sitges o a les 8 del matí a El Retiro per aquells que no aguantem desperts fins a les tantes. Slasher, anys 80, bona música, satanisme, religió i gore és el que ens proposa la darrera pel·lícula de Marc Meyers, que precisament va sorprendre Sitges l’any 2017 amb My Friend Dahmer, que ens relatava l’adolescència de l’assassí en sèrie Jeff Dahmer, abans de convertir-se en el Caníbal de Milwaukee. 
La proposta de We Summon The Darkness està ambientada l’any 1988, cosa que ho aprofita el director per treballar l’aspecte visual. Les protagonistes són tres noies que van a un concert de heavy metal amb el seu cotxe. Mentre a les notícies parlen d’uns assassinats comesos per un culte satànic, coneixen a tres nois abans del concert. En acabar, aniran junts a la casa d’estiu d’una de les noies, i a partir d’aquí començarà la “festa”. La veritat és que la pel·lícula aconsegueix sorprendre en un parell de moments, en uns efectius i coherents girs de guió, i que no acabi de ser del tot la història que esperàvem en un principi. El cert és que capgira el paper de víctima de l’slasher tradicional dels vuitanta i li dona frescor a un gènere molt explotat. A més, s’atreveix a fer una crítica, molt ben encaixada, que és el fil conductor de la trama, a la part més conservadora dels Estats Units, que perfectament podria ser l’actual. 
Convé destacar l’encertat trio de protagonistes femenines, la sempre benvinguda Alexandra Daddario, l’ànima d’aquesta festa, Maddie Hasson, que copia el look de Madonna en els 80, i Amy Forsyth, a la qual ja havíem vist a Hell Fest. No vull deixar de mencionar la presència de Johnny Knoxville en el paper del pastor. 
We Summon The Darkness és una proposta vuitantera molt entretinguda i ben interpretada, que sap fer riure i provocar terror quan toca. Sense pretensions d’inventar res de nou, aconsegueix sorprendre i fer-nos-ho passar molt bé als fans del gènere.

The Gentleman. Los señores de la mafia

La carrera de Guy Ritchie és una muntanya russa de bones i males pel·lícules. Curiosament com més grans han estat les seves pretensions comercials, pitjor li ha sortit la cosa. El cas és que després del live-action d’Aladdin, Ritchie va tornar a Anglaterra per tornar a fer el que millor se li dona, pel·lícules de gàngsters. No sé si perquè Ritchie se sentia extenuat de l’experiència o que ja era conscient del tipus de pel·lícula que estava fent, que per mi necessitava fer alguna cosa que el satisfés personalment. El resultat ha estat The Gentleman. Los señores de la mafia, un retorn als orígens en tota regla i que demostra no haver perdut el pols en fer allò que se li dona tan bé. És innegable que no té aquella frescor de Lock & Stock o Snatch. Cerdos y diamantes, també molt influenciades per Tarantino de finals dels noranta, perquè tot allò també era nou. Però la frescor d’aleshores, la substitueix per una maduresa que es nota com a cineasta i per un grup d’actors molt sòlids en un moment molt dolç de la seva carrera. 
The Gentleman és la millor pel·lícula de Ritchie des d’Operación U.N.C.L.E. de la qual diria que se sent particularment orgullós, ja que en un exercici de metallenguatge, el cartell d’aquesta apareix en un moment de la pel·lícula. Una pena que no en fes una segona part, en lloc de la fallida segona entrega de Sherlock Holmes
En la pel·lícula, Ritchie utilitza els recursos que ja són habituals en el seu cinema, un narrador, una presentació de personatges atropellada al principi i un embolic de drogues, que cada vegada es complica més, i ens sorprendrà a través de diferents girs de guió. És cert que a vegades l’estructura narrativa resulta confusa, però Ritchie, com a mínim, sap en quin moment ha de frenar una mica i desaccelerar el relat. 
Per altra banda és un plaer veure a Matthew McConaughey, Hugh Grant i Colin Farrell i veure com han crescut tots aquests anys com a actors. El seu carisma ja fa que la pel·lícula vagi pràcticament sola. 
The Gentleman. Los señores de la mafia és una pel·lícula simpàtica en el seu gènere, divertida, que també posa el dit a la nafra sobre la decadent noblesa i burgesia anglesa. No passarà a la història, però passarem un parell d’horetes la mar d’entretinguts. 

Bloodshot 

Davant de l’èxit de Marvel Studios, era d’esperar que Hollywood tirés de personatges d’altres editorials que també fan còmics de superherois per intentar repetir l’èxit. Aquest ha estat el cas de Bloodshot que adapta molt lliurement una de les col·leccions més populars de Valiant Comics, companyia fundada per Jim Shooter, editor en cap de Marvel Comics als anys 80. El resultat no ha estat massa bo, principalment per haver convertit aquesta adaptació un producte d’acció al servei de Vin Diesel, i no pas dels bons com Riddick, més aviat una sèrie B de Fast & Furious
El millor que puc dir de la pel·lícula és que no avorreix, però això no vol dir que entretingui. Sí que té un moment la pel·lícula que fa un gir i creus que pot derivar en alguna cosa molt més interessant del que era aleshores, però no, segueix el mateix camí que al principi. 
Els efectes especials no estan a l'altura. Essent com és una producció de sèrie B, hauria d’haver-los mantingut al mínim, però en el clímax final vol acostar-se a Fast & Furious i Misión imposible, i se li veu el truc per tot arreu. El dibuix es nota tant que és impossible emocionar-se en les escenes d’acció més espectaculars. 
Vin Diesel fa una de les seves pitjors interpretacions. Està completament inexpressiu, el cas és que en alguns moments sembla voler intentar posar una altra cara que no sigui la de pal, i veiem que no dona per més. Diesel està molt gran en aquesta pel·lícula, vull dir físicament, de la resta ha quedat clar que no, més i tot que és la saga a Fast & Furious, cosa que fa que cada vegada que el seu personatge s’ha de moure àgilment, es tiri d’aquest CGI tant justet. 
El director és Dave Wilson, que havia fet alguns dels episodis de Love, Death & Robots, concretament el primer, que ja era dels pitjors. Wilson no és Justin Lin, ja que tot i que intenta imitar-lo en la direcció per portar a Diesel a un lloc proper a Fast & Furious, fracassa estrepitosament. Molta testosterona, nul treball de personatges, molts cops de puny i trets a dojo, però ni una gota de sang per fer-la a partir de tretze anys. 
Malgrat tots aquests defectes que estan a la vista de tothom i són innegables, pots arribar a, no diré gaudir, però sí a passar l’estona, si saps el producte que ha volgut fer Diesel. La pena és haver fet servir el nom d’un còmic per atraure l’atenció, per fer una pel·lícula que poquet té a veure amb el producte que adapta, condemnant a l’oblit les adaptacions de Valiant durant uns anys. Bloodshot està més a prop a l’estètica del videojoc que no pas a la del còmic.

Trobareu la ressenya d'aquestes pel·lícules en el programa 19x32: link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a Spotify, link a iVoox.

dilluns, d’abril 27, 2020

Ressenyes: Onward, Togo i La dama y el vagabundo

Avui les crítiques d'Onward disponible en vídeo en demanada i Togo i La dama y el vagabundo de Disney +.

Onward

Pixar estrena pel·lícula, Onward, un homenatge als jocs de rol com Dungeons & Dragons i a sagues de fantasia com El senyor dels anells. Onward està ambientada en un món de fantasia habitat per criatures mitològiques com elfs, follets, centaures, etcètera, però la màgia, en canvi, ha desaparegut i ha estat substituïda per la tecnologia, essent la màgia només un record llunyà. Mentre la màgia requeria un esforç, la tecnologia ho fa tot més fàcil només prement un botó. 
La pel·lícula ens presenta a dos germans adolescents Ian i Barley. Ian és tímid, intel·ligent i introvertit, mentre que Barley és extravertit, li encanten els jocs de taula i també és un maldestre, però té un gran cor. La pel·lícula arrenca quan la mare entrega a Ian, en el seu setzè aniversari, una carta que el seu pare els va escriure. En ella descobreixen que abans de morir va estar experimentant amb la màgia. El sobre conté un encanteri que els permetria passar un dia amb ell. Com que no el saben fer servir, l’encanteri no resulta surt bé i disposaran de 24 hores per arreglar-lo, si no desapareixerà per sempre. 
El director i coguionista d’Onward és Dan Scanlon (director de Monsters University) que s’ha basat en la seva pròpia experiència i la del seu germà, que van perdre el seu pare amb un i tres anys respectivament, i que es preguntava com seria tenir l’oportunitat de passar un dia amb ell i que aprendria d’ell mateix. 
Onward és una road-movie d’aventures en què els germans començaran a conèixer-se entre ells i també es descobriran a ells mateixos. Durant el viatge trobarem éssers mitològics, com la mantícora o unes fades sortides de Sons of Anarchy que han perdut la màgia i com pel camí la tornaran a descobrir.
La pel·lícula fa un retrat magnífic dels personatges, sobretot els germans en una nova lliçó d’animació i d’expressivitat de les figures animades. Pel camí ens trobarem amb homenatges a la sagues esmentades abans amb elements també de Harry Potter i Indiana Jones. I també a Este muerto está muy vivo, que tot i no tenir res a veure amb el rol i la fantasia, queda collonut. El cas és que tot conjuga molt bé, gràcies a uns diàlegs i unes relacions molt ben escrites.
Onward és pura diversió de primera, que ens ofereix un final molt emotiu i perfecte a l’alçada del millor de Pixar. No vull oblidar la banda sonora de Mychael i Jeff Danna capaç de captar el to aventurer de la pel·lícula.
En trobareu un especial amb espòilers en el programa 19x26: link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a Spotify, link a iVoox,

Togo 

Recordeu Balto? Balto és una pel·lícula d’animació de l’any 1995 produïda per Universal que estava basada en fets reals. La pel·lícula ens narrava els fets reals ocorreguts l’any 1925 en què en el poble de Nome (Alaska) va patir una epidèmia de diftèria entre la mainada de la població. Una tempesta de neu va bloquejar totes les rutes de transport per obtenir els medicaments necessaris que es trobaven a 1100 quilòmetres de distància. L’única manera per obtenir-les era a travessar el gel i la neu a través d’un trineu arrossegat per gossos. Togo i Balto expliquen la mateixa història, però mentre que pel·lícula animada no va aprofundir en quins van ser els gossos que van tirar del trineu i es va quedar en Balto perquè va ser el que va sortir a la premsa del moment, Togo ens explica quina va ser la persona que va conduir el trineu i quins van ser els gossos participants, liderats per Togo, del qual la pel·lícula en porta el títol. 
Tot i que Togo perfectament es podria haver estrenat en cinemes, ho ha fet a través de la plataforma Disney +, i s’ha convertit en la millor pel·lícula original estrenada i feta expressament per aquesta plataforma. No té res a veure amb La llamada de lo salvaje estrenada recentment en els cinemes. Es tracta d’una pel·lícula complement diferent, tot i que tenen alguns punts en comú. 
La protagonitza un magnífic Willem Dafoe, que sap que ha de posar en perill la vida del seu millor i estimat gos per salvar els nens i nenes del seu poble. Per altra banda, Togo és un animal amb una voluntat tenaç i irreductible. El treball amb els animals ha estat magnífic. A diferència de La llamada de lo salvaje, tots els animals que apareixen a la pel·lícula són reals. Destacar també el paper de Julianne Nicholson, que interpreta a la dona del personatge de Dafoe. 
També voldria destacar els magnífics paisatges que ens acompanyen al llarg de la pel·lícula d’aventures de caire clàssic. Ha estat rodada a Canadà. 
Togo és una molt bona pel·lícula sobre l’amistat entre un home i el seu gos. Estem davant una pel·lícula que recorda molt a les pel·lícules familiars de Disney que ens varen encantar en els anys 80. 

La dama y el vagabundo 

Live-action estrenat a Disney + que no passa el tall. Si la majoria de live-action de Disney no superen els seus originals en animació, imagineu-vos quan intentes fer el mateix amb el pressupost d’una pel·lícula per a televisió. En aquesta ocasió es tractar d’adaptar el clàssic del 1955, però amb molta menys gràcia. 
Recordem que ens narra la història de Lady, una gosseta de casa bona que per diferents circumstàncies acaba al carrer i que s’enamora de Tramp, un gos que viu al carrer i que l’ajudarà a sobreviure en aquest món que a ella li resulta desconegut. 
Hi ha poc a salvar en aquesta adaptació. Primer, la tecnologia no està a l’alçada de les circumstàncies. Els efectes especials són molt bàsics i els animals no es perceben com a reals, tot i que es tracta d’animals reals. El problema és quan els fan parlar, ja que els moviments de la boca estan fets amb un terrible CGI. Però a part d’això, el pitjor és la falta d’ànima de la pel·lícula, que no emociona. Ens passem tota l’estona esperant veure com adapten l’escena dels espaguetis de l’original, que és l’únic que és la millor d’aquest remake, però encara que no tinc clar si és només perquè em va retrotraure a l’escena de l’original o per mèrits d’aquesta. 
Aquest live-action s’esforça per la correcció racial, i introdueix de manera forçada una diversitat que no és gens orgànica respecte les relacions humanes. A Disney se li veu aquí el llautó del políticament correcte. Els actors i actrius fan el que poden, però semblen ser conscients del tipus de pel·lícula que estan fent. 
Per fer aquesta adaptació, més valia no haver fet res. No obstant això, pot despertar l’interès d’aquesta història entre els més menuts que no coneguin la pel·lícula original. Mentre que l’original era una pel·lícula que en pot gaudir tota la família, aquesta és purament infantil. Probablement el live-action més innecessari dels fets fins ara per Disney.

Trobareu la ressenya de Togo i La dama y el vagabundo en el programa 19x32: link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a Spotify, link a iVoox.

dimarts, de març 10, 2020

Ressenyes: La llamada de lo salvaje, El hombre invisible i Cuestión de justicia

Ressenyo les estrenes de cinema de les darreres setmanes.

La llamada de lo salvaje

Chris Sanders, un dels creadors de la saga d’animació Com ensinistrar un drac, fa el salt en imatge real i adapta una clàssica novel·la de Jack London, de les seves primeres obres. 
La pel·lícula ens parla de la connexió dels homes i els animals amb la natura i com la civilització talla aquest vincle. Buck és un gos de gran cor, però de mida enorme, que serà abduït de la seva llar, a Califòrnia, i traslladat a Alaska, durant la febre de l’or de 1890. Buck és el protagonista absolut de la pel·lícula. Al principi veurem com es fa un lloc en un equip de trineu de gossos d’entrega de correu i posteriorment farà amistat amb John Thornton, un vell que s’ha apartat de la vida i que viu reclòs tot esperant la mort, fins que Buck obre una porta per reconciliar-se amb el seu passat i a connectar també amb natura, al mateix temps que Buck connecta amb el seu esperit salvatge. Si la part que va de gos de trineu ens recorda a Togo, pel·lícula que podreu trobar a Disney + en cosa d’un mes, la segona part, lliga la desconnexió del món que té el personatge de Ford, La relació de Buck amb els altres gossos i l’esperit de la natura, representat en forma d’un llop ancestral, despertarà una cosa en Buck que ja no tindrà marxa enrere. Sanders intenta recrear entre Thornton i Buck la connexió entre l’humà i l’animal o la criatura, de la mateixa manera que ho va fer entre Lilo i Stitch o entre en Singlot i l'Esdentegat, en les seves pel·lícules anteriors. La relació funciona, però és menys emotiva que en les pel·lícules d’animació que va dirigir juntament amb Dean DeBlois. 
La llamada de lo salvaje barreja animació (encara que no ho sembli) amb imatge real. Tots els animals són digitals, fets per ordinador, Buck inclòs. Però al contrari del que se sol fer quan es treballa amb animals digitals, fuig del realisme per donar-los una expressivitat que els assimila als dibuixos animats. El cert és que el resultat al principi xoca perquè no hi estem acostumats, però narrativament funciona molt bé per tal que el resultat no sigui fred. Sobre Harrison Ford, cal dir que fa una molt bona interpretació i dona solidesa al seu personatge, fent-lo creïble. Chris Sanders no arriba a les cotes d’excel·lència que ha assolit amb pel·lícules d’animació, però és un molt bon pas en imatge real, que ja sabem pels precedents que mai és fàcil. Sanders ha tornat a comptar amb el brillant John Powell en la banda sonora. 
La pel·lícula és un entreteniment familiar que funciona a la perfecció, sense cap pretensió més que la de passar una bona estona i recuperar l’esperit de les pel·lícules familiars dels 80. 

El hombre invisible

Fer una nova pel·lícula de L’home invisible, basada en la novel·la de H.G. Wells, era tot un repte. Se n’ha fet moltes versions que passen des del terror, la comèdia o l’aventura. Les més recordades per un servidor són la clàssica de l’Universal del 1933, Memorias de un hombre invisible de John Carpenter i El hombre sin sombra de Paul Verhoeven. Ara s’hi afegeix aquesta nova versió, actualitzada en els temps del #MeToo i que abraça directament el terror per denunciar una xacra social.
Els encarregats de dur-la a terme han estat la productora Blumhouse i el director de Leigh Whannell, un dels millors i del que menys se’n parla de la nova fornada de directors de gènere. Whannell és el guionista de totes les pel·lícules de la saga Insidious i va debutar en la direcció amb Insidious: Chapter 3 i posteriorment va dirigir Upgrade, una pel·lícula excel·lent que incomprensiblement no es va estrenar en sales comercials. Upgrade ens pot donar una idea de com hagués estat Venom d’haver-la fet bé. En tot cas, tornem a El hombre invisible.
Whannell ha portat aquesta història a l’actualitat i l’explica des del punt de vista de la víctima. Elisabeth Moss (Mad Men) ja s’ha fet un nom en el cinema per haver patit un munt d’abusos a El cuento de la criada, i era la persona perfecta per encarnar el patiment que pateix la protagonista. A més, Moss ja venia de debutar en el terror amb Us (Nosotros), un gènere que sempre li ha interessat i hi ha treballat amb excel·lents resultats. La gràcia de la pel·lícula és convertir la víctima en la protagonista de la història i l’home invisible en el catalitzador d’una història amb paral·lelismes de les relacions tòxiques i abusos fruit de la violència de gènere. La situació que se’ns descriu que viu la protagonista, la violència, les violacions, l’aïllament de l’entorn, el que no se la creguin quan en parla amb els altres, etcètera, són situacions reals en aquests casos que la pel·lícula porta al terreny de terror més clàssic amb escenes que són molt típiques de les pel·lícules d’horror.
La protagonista és Cecilia una prometedora estudiant d’arquitectura que surt d’una relació tòxica amb Adrian Griffin, un geni de la tecnologia, ric i poderós i que pateix una sociopatia. Aparentment, Adrian sembla haver-se suïcidat després de la separació, però Cecilia començarà a experimentar letals coincidències que la portaran a pensar que Adrian és viu. Cecilia intentarà provar que un ésser invisible l’assetja, al mateix temps que la seva salut mental comença a ressentir-se.
Estèticament la pel·lícula cal tenir-la molt en compte. Els escenaris on vol provocar més por són dels més recurrents en el cinema de gènere, com per exemple l’hospital, tots ells molt freds. Fins i tot la casa que se’ns presenta al principi, tota i ser una casa moderna plena de luxes, la fotografia intenta assimilar-la a les cases gòtiques encantades.
El hombre impossible aconsegueix a través de la part social, construir una pel·lícula que fa patir, a vegades resulta pertorbadora i en què no li calen monstres fantàstics per fer-nos passar por. De fet, la tensió que pateix la protagonista, aconsegueix traspassar-la a l’espectador. En el final intenta sorprendre’ns en un gir juganer en què la víctima canvia de posició.

Cuestión de justicia

Basada en fets reals, ens narra la història de Bryan Stevenson, un jove advocat que després de graduar-se a Harvard rep ofertes econòmicament amb sucoses. No obstant això, Stevenson decideix anar-se’n a Alabama amb l’objectiu de defensar a persones que han estat condemnades per error o que no tenen recursos per tenir una bona representació legal. Stevenson comptarà amb el suport de l’activista local Eva Ansley. El cas en què es concentra la pel·lícula és el de Walter McMillian, sentenciat a pena de mort l’any 1987 per l’assassinat d’una jove de 18 anys, malgrat que les proves demostraven la seva innocència. Bryan haurà de lluitar contra ardits legals i polítiques racistes. 
Tot i semblar una pel·lícula d’advocats més amb un bon repartiment format per Michael B. Jordan, Jamie Foxx i Brie Larson, té elements suficients per destacar-la sobre la resta. Primer pel repartiment que ens ofereix una molt bona interpretació i química entre el tàndem format per Jordan i Foxx. El guió està molt ben escrit i aconsegueix emocionar sense recursos fàcils ni mecanismes artificials, simplement el director, Destin Cretton, ens ho explica de la manera més senzilla i planera possible a través de la típica narració en tres actes. Tot i que el gruix de la història ja ens l’han explicat abans, no està de més una pel·lícula ben feta que ens recordi els drets humans, en aquest cas en concret, sobre la violació de drets fonamentals i la injustícia racial en una societat racista. 
Cuestión de justícia aparentment pot seguir els passos del gènere de drames judicials, però la història d’Stevenson no deixa de tenir la seva èpica cinematogràfica, l’eterna lluita del petit contra el gran, la persistència de la lluita quan tot està en contra, amb què Cretton es fa una pel·lícula molt clàssica.

dimecres, de febrer 26, 2020

Ressenyes: Sonic i El amor está en el agua

Sonic. La película

Adaptació en imatge real del videojoc de Sega, Sonic the Hedgehog. Sonic és la insígnia de la companyia. La pel·lícula és una barreja entre animació en CGI i imatge real. Sovint aquestes barreges tenen resultats irregulars com Els Barrufets o Pokémon: Detectiu Pikachu, però afortunadament Sonic. La película obté uns millors resultats i s’erigeix com la millor de la seva categoria. Encara té més mèrit si tenim en compte que es tracta de l’adaptació d’un videojoc, un mitjà particularment perjudicat en les adaptacions cinematogràfiques. Abans d’encarar Sonic. La película, cal tenir en compte que el seu públic objectiu és aquell que va créixer amb el videojoc de la Sega Mega Drive a principis dels 90 i en particular el familiar que acudeix al cinema. Estem davant una pel·lícula ideal per veure i compartir de bon rotllo amb els més petits de casa i que grans i petits en gaudeixin. 
Dels personatges de carn i ossos destacar Jim Carrey que interpreta al malvat Dr. Ivo Robotnik. Carrey porta a Robotnik al seu terreny i fa gala de les ganyotes i amaneraments que caracteritzen a l’actor durant la seva època de més èxit, el que serà una sorpresa pels més joves i per retrobar-se amb la manera de fer de sempre de l’actor, que provoca amor i odi a parts iguals. El seu dolent és el típic malvat que explica els seus plans a tothom mentre riu i us mou de manera exagerada. Per altra banda, la part humana està formada per James Marsden, principalment, i Tika Sumpter com a secundària, que aconsegueixen crear bona sintonia amb el personatge de Sonic, hi ha química i desperta sentiments a l’espectador, fent-nos sentit com a real l’existència de l’eriçó blau superveloç. 
Sobre Sonic, l’estrella de la funció, poc més a dir després d’un encertadíssim disseny molt fidel a l’original (per sort en aquesta ocasió la productora va escoltar a fans i al mateix creador, Naoto Ohshima). Els diàlegs de Sonic estan prou bé contraposant el seu món amb la Terra atorgant-li una personalitat juganera que vindria ser la d’un teen adult, una mostra és per exemple l’escena del bar country. El cert és que Sonic és encantador i te l’enduries a casa. La velocitat en què es mou es plasma molt bé en pantalla i ens regala un parell de moments Mercurio de les pel·lícules dels X-Men. Per altra banda, qui de nosaltres no vol una habitació decorada a l’estil retro com la que té el personatge, amb ràdio casset inclòs i unes vambes vermelles xulíssimes? Sobre la localització, el poble de Green Hills i els seus habitants, m’ha fet pensar en Stars Hollow, la població on s’ambienta Las chicas Gilmore.
Bons efectes especials, bones bromes i una trama per passar una bona estona en família, amb la mateixa innocència que el cinema familiar dels vuitanta. N’esperava poc i me n’he endut molt. Amb ganes d’una segona part. 

El amor está en el agua (Ride Your Wave)

Aquest va ser el film guanyador en la secció Anima’t del darrer festival de Sitges. Aleshores se’m va escapar, però afortunadament l’he pogut recuperar en la seva estrena. Es tracta d’un anime dirigit per Masaaki Yuasa (Lu Over the Wall) que ens narra l’enamorament d’Hinako i Minato. Hinako és una jove una universitària amant del surf que s’acaba de traslladar en un poble de la costa on havia viscut de petita. 
Minato és un jove bomber que observa des de l’edifici de bombers les meravelles que fa Hinako sobre la taula de surf. Minato li diu a Hinako que és una heroïna, sense descobrir res, no entendrem el concepte fins ben bé el final. Quan els dos personatges es troben en un rescat d’un incendi, començaran a sortir com amics i aviat es convertiran en parella. Entre els secundaris en trobem a dos de molt bons també, la germana de Minato, molt intel·ligent i satírica, i el millor amic i company de feina de Minato, que no té el mateix talent físic que el seu amic, però que en té d’altres que explorarà quan deixi de sentir-se de menys. 
La pel·lícula m’ha encantat per molts motius, primer per l’animació, que és meravellosa i que en certa manera trenca amb alguns cànons de l’anime per fer una cosa fora de l’habitual. Barreja estils estètics pop i impressionistes de manera semblant a com ja va fer Yuasa a Lu Over the Wall
Tot i que moltes vegades te la veus a venir, t’és absolutament igual, ja que emociona moltíssim i els personatges estan tan ben treballats que te’ls creus i voldries que també fossin amics teus. Entre els molts temes, segurament el de més pes és la pèrdua i la seva superació. Ho explica a través d’una fantasia que no apareix fins ben entrada la pel·lícula. Un altre dels temes importants és el nostre lloc a la vida que fa que ens qüestionen si la feina que fem o el lloc on estem és el més adequat o podem aspirar a més per ser més feliços. 
I sobre la cançó, fil conductor de la pel·lícula, és gairebé impossible treure-se-la del cap i cantar-la just acabada la projecció. D’acord que sona un munt de cops, però totes les vegades de manera diferent. Tanmateix, em quedo amb la primera, quan els la parella la canta junts en el cotxe. 
I un cop més, destacar l’animació, plena de detalls. Magnífica. No és Your name, però a El amor está en el agua tampoc li cal perquè és una pel·lícula boníssima.

dimecres, de febrer 19, 2020

Ressenyes: Uncut Gems i Horse Girl

Us deixem amb la crítica de dues de les darreres pel·lícules estrenades i disponibles a Netflix

Uncut Gems

Diamantes en bruto (Uncut Gems) ens ofereix l’oportunitat de veure a Adam Sandler en un paper dramàtic, sense un gram de comèdia. La pel·lícula m’ha agradat, però confesso que em va costar una mica entrar-hi perquè al principi tot resulta molt caòtic i la pel·lícula és aclaparadora en excés. Crits, violència i un personatge principal, el de Sandler, que et posa extremadament nerviós per una manera de ser força peculiar. Sandler interpreta a un jueu que té una joieria en un barri de Nova York que es dedica a vendre joies a gent amb molts de diners. Però no pot estar quiet amb els diners, està comprant, venent, apostant, empenyorant i ficant-se en un munt d’embolics que al final només pot resoldre a través de l’atzar. Al final vaig entrar en aquesta història que em va mantenir enganxat. L'inconvenient que li trobo és que dues hores i quart és massa perquè la història tampoc dona per tant. També he de dir que em sobren algunes pinzellades artístiques que li donen els directors, els germans Salfdie, que li volen donar a la pel·lícula una pàtina de qualitat, que al final només és una pàtina de pretensiositat. En canvi, en l’aspecte formal, m’ha agradat molt la fotografia, amb un gra que li va perfecte a la història. Aquest embrutiment de la imatge és perfecte per aquesta història negra i també ens serveix de metàfora pel que hi veiem. El millor de la pel·lícula Adam Sandler, que ser còmic li dona el fons que el seu personatge necessita. Sandler està perfecte. Però a part de Sandler m’agradaria destacar també la interpretació de Julia Fox, antiga dominatrix i model de Playboy, que debuta en la interpretació en aquesta pel·lícula en el paper de l’amant de Sandler. Uncut Gems funciona com un thriller d’acció trepidant, però sense escenes d’acció, amb el protagonista cridant, voltant d’un lloc a l’altre i ficant-se en tots els embolics possibles.

Horse Girl

Pel·lícula que respon als cànons del cinema indie nord-americà i que ens parla de la bogeria i els condicionants que poden portar-hi, siguin la solitud o una predisposició genètica. Estrenada a Sundance i disponible a Netflix, Horse Girl està protagonitzada i escrita per Alison Brie. La protagonista és una jove soltera que treballa en una gran merceria i comparteix pis amb una altra companya. El que comença com una comèdia romàntica independent, evoluciona cap a un tractament sobre la bogeria en la part central i al final, passeja pel cinema fantàstic damunt una corda fluixa. Ja quan entra en escena el tema del somnambulisme, ja veiem que la pel·lícula no és que sembla. Horse Girl no és una pel·lícula per a tots els públics, ja que a part de la seva narrativa independent, pot arribar a frustrar a l’espectador en el darrer terç per jugar, premeditadament, amb l’ambigüitat en la seva resolució, sense oferir respostes clares a l’espectador. El millor de la pel·lícula és Alison Brie, en un dels papers més arriscats i difícils de la seva carrera. L’actriu, també coguionista, explica haver-se inspirat amb les històries que la seva mare li explicava sobre la seva àvia, que va patir una malaltia mental com la de la protagonista. D’aquí l’interès que té el personatge principal en gratar en els seus orígens, sigui a través de mostres biològiques o els records de la seva àvia. La pel·lícula aconsegueix que l’espectador es posi en la pell de la protagonista i percebi la facilitat del trencament mental i la fràgil línia que separa la salut mental de la bogeria fruit del distanciament progressiu de la realitat.

dimarts, de febrer 18, 2020

Ressenyes: Aves de presa, El escándalo i Judy

Us deixem a les crítiques de les darreres estrenes cinematogràfiques amb dones com a protagonistes.

Aves de presa (y la fantabulosa emancipación de Harley Quinn)

Després del pas endavant que han significat pel·lícules com Wonder Woman o Capitana Marvel en les incursions a la pantalla gran protagonitzades per superheroïnes, Aves de presa (com el limitaré a dir només a partir d’ara perquè el títol llarguíssim és una molt mala idea de qui sigui) és un pas d’elefant enrere. La pel·lícula pretén ser feminista, però en realitat li fa molt mal al feminisme autèntic i no el de colors i postureig que és aquesta pel·lícula que ens retrotrau a l’època de les pitjors produccions de superherois, durant els anys noranta, abadernades per les dues de Batman de Joel Schumacher, amb la qual Aves de presa comparteix moltes coses, des de l’estètica, passant per l’acció i la narrativa. Ja haureu entès que això no és pas cap elogi.
L’emancipació de què fa gala el títol no es produeix perquè Harley Quinn surt d’una relació tòxica amb el Joker i aquesta no el pot oblidar. Primer, té una rabieta i després intenta oblidar-lo amb la borratxera de rigor que estableix el tòpic. La pel·lícula desaprofita per posar el dit a la nafra en les relacions tòxiques, com la que ha patit Harley Quinn, però s’entreveu que tornaria amb ell si pogués, perquè no ha superat el trencament, i això no és gens bo, sobretot de cara al target al qual va dirigit aquesta pel·lícula. Per més violenta i autònoma que sigui, la seva dependència emocional respecte el Joker mai es trenca. La seva ombra sempre hi és, sigui quan amaga que han tallat o escolta a altres dones que parlen del seu trencament.
La pel·lícula busca ser moderna i imita la manera d’explicar i rodar l’acció de Guy Ritchie, que aquest ja feia a finals dels 90. Així que ni moderna, ni original. La narrativa acaba essent molt confusa, però tranquils, no us perdeu en l’argument perquè és inexistent. Tothom que apareix a la pel·lícula ho fa cridant i fent-se veure, a la recerca d'un diamant que està en mans d’una adolescent delinqüent de carrer. Un MacGuffin que serveix com a excusa per un encadenat d’escenes d’acció, o més aviat podríem dir coreografies, algunes de les quals semblen robades de la saga John Wick, però amb menys de la meitat del talent amb què estan rodades aquelles.
El feminisme de fireta d'aquesta pel·lícula es limita en mostrar uns personatges masculins com una colla de malparits, no n’hi ha ni un que valgui la pena. Són uns desgraciats que es mereixen el pitjor. A la policia només treballa una dona, tots els homes del departament són uns incompetents. No s'entén tampoc que aquesta pel·lícula, que vol remarcar el poder de la dona, el personatge de la policia renunci i cedeixi davant els inútils dels seus companys que se n’acaben sortint amb la seva. La pel·lícula copia el pitjor de les pel·lícules amb testosterona, per demostrar que les dones poden fer-ho igual de malament que els homes. Quan sembla que vol ser valenta i s’atreveix a posar sobre la taula els abusos sexuals, es fa enrere de seguida i aquí no ha passat res.
Però el pitjor és que la pel·lícula és avorrida. Qualsevol comparació amb Deadpool és desafortunada per més que la pel·lícula hi vulgui arribar, però cada pas que fa en aquest sentit a continuació en fa dos enrere. No sap com utilitzar el metallenguatge que de manera excel·lent dominava la pel·lícula del mercenari bocamoll. Si la pel·lícula ha obtingut la qualificació R als Estats Units, ha estat pel llenguatge i la violència, però això no la converteix automàticament en una pel·lícula adulta, perquè no ho és, més aviat és una pel·lícula adolescent sense les idees clares.
Entre les coses positives que podem dir, direm que algunes de les coreografies d’acció estan bé i que la millor interpretació és la de Margot Robbie, perquè la resta del repartiment està sobreactuat, especialment Ewan McGregor, en el pitjor paper de la seva vida. Aves de presa està més a prop de les sèries de l’Arrowverse que de les pel·lícules de DCUE.

El escándalo (Bombshell)

La pel·lícula ens narra la caiguda en desgràcia de Roger Ailes, president de Fox News, una de les cadenes de notícies més important dels Estats Units i altaveu de la dreta del partit republicà. Ailes va caure en desgràcia a causa de la denúncia d’una presentadora de la cadena que va patir abusos sexuals, cosa que donaria peu a què moltes altres presentadores de la cadena que també havien patit abusos, ho expliquessin públicament. La pel·lícula gira al voltant de tres dones, dues reals (interpretades per Nicole Kidman i Charlize Theron) i la que interpreta Margot Robbie, que és un compendi de moltes reporteres joves. La pel·lícula és molt irregular. La part que millor funciona és la de denúncia i el tractament que en fa, però la posada en pantalla té poc de llenguatge cinematogràfic i de ficció i més de documental. Això fa que els seus mèrits cinematogràfics siguin molt escassos. Sembla com si el director, Jay Roach, hagués volgut fer un documental i no s’hagués atrevit. Pel que fa a la línia editorial de la cadena, pel meu gust hi passa molt per sobre. Tampoc se’ns mostra la cara oculta del periodisme de Fox News i els seus i les seves periodistes, en el sensacionalisme que caracteritza aquesta cadena, pel que he tingut la sensació de perdre el context. Tot i tenir tres grans actrius com Nicole Kidman, Charlize Theron i Margot Robbie, El escándalo les aprofita poc. La millor de les tres és Robbie, diria que perquè Kidman i Theron estan massa ocultes sota excessives capes de maquillatge. La pel·lícula mossega fort, tal com és necessari quan parla dels abusos. La manera com retrata l’ambient tòxic de treball per a les dones és esfereïdor. En canvi, es mostra molt fluixa en les qüestions polítiques. El escándalo és necessaria per visualitzar un problema molt greu que es pot extrapolar a molts ambients de treball (estic esperant que Hollywood s’atreveixi a fer autocrítica amb Harvey Weinstein), però a la pel·lícula li ha faltat atreviment, o moltíssima profunditat i un director que dominés més el llenguatge de ficció. El escándalo és com llegir un titular de diari passant per sobre de l’article.

Judy

Reneé Zellwegger protagonitza aquest biopic sobre l’actriu Judy Garland, que va triomfar amb el clàssic El màgic d’Oz l’any 1939, en especial a través de la interpretació del tema Over the rainbow. Garland va morir amb 47 anys a conseqüència d’una sobredosi de barbitúrics. La pel·lícula ens presenta a Garland en els darrers mesos de la seva vida en què, aparcada la carrera com a actriu, intenta triomfar com a cantant a Londres en una sèrie de concerts en els quals interpreta les peces que havia cantat en els musicals cinematogràfics. La Judy Garland que ens presenta la pel·lícula és una joguina trencada en conseqüència dels abusos i explotació que va partir, quan encara era menor, i durant tots els anys que va estar vinculada a MGM, per part del productor Louis B. Mayer. Les drogues que de ben petita l'obligaven a consumir per aguantar jornades inacabables de rodatge van acabar amb la seva salut i la van convertir en una addicta, i li van generar un problema d’autoestima que mai va superar. Aquests moments decadents de la seva vida, els presents en gairebé tota la pel·lícula, es combinen amb breus flashbacks sobre els seus primers anys com a actriu, especialment en el rodatge d’El màgic d’Oz i en la seva col·laboració d’estudi amb Mickey Rooney. Judy és una història trista de com una persona amb talent va ser trepitjada i explotada per la maquinària de Hollwood fins a acabar amb ella. La seva complicada situació la va portar a viure sis matrimonis, del que la pel·lícula només es fa ressò dels dos últims, i de quina era la relació amb els seus fills, especialment els petits. Reneé Zellwegger fa un treball d’aquells que tant agraden a l’Acadèmia, però el cert és que està estupenda, ja que en cap moment veus a l’actriu, sinó al personatge. Al final, Judy ens fa reflexionar com Hollywood a tractat a les seves estrelles, que com ens recorda la mateixa Judy en la pel·lícula, són persones normals amb les mateixes necessitats que la resta i que només són estrelles quan trepitgen els escenaris. Hollywood només les veu com a productes, que un cop n’ha tret tot el rendiment els llença com un objecte trencat. El millor moment de la pel·lícula, el més esperat i també el més emotiu, no arriba fins ben bé al final. Una llàstima que la resta de la pel·lícula, en especial les escenes musicals, els manqui la mateixa força que aquesta última, però que en ser així, acaba brillant molt més.