dilluns, d’agost 19, 2019

Mascotes 2

Segona entrega de la pel·lícula Mascotes d’Illumination en què la vida del gos Max ha canviat. La seva mestressa s’ha casat i ha tingut un fill. En un viatge familiar al camp, coneixerà un gos d’una amb el qual aprendrà a dominar les seves pors. 
A diferència de la primera, aquesta adquireix un format gairebé episòdic i ens narra tres històries diferents amb diferents protagonistes. Una d’elles incorpora en el seu desenllaç tots els animals. El problema en aquesta ocasió radica en la mala integració de les històries. 
La trama principal és la de Max, la més interessant i també la més desaprofitada. Com en les altres dues hi ha poc a gratar més enllà del gag, la història de Max sí que hi ha un fons molt interessant que no explora per manca de temps. L’error ha estat voler mantenir els mateixos personatges principals de la primera, quan el que li convenia a la pel·lícula era una única trama i presentar nous personatges, concretament els animals de la granja. El principal problema de la pel·lícula és que no vol explicar-te una història, sinó construir-la a base de gags i situacions concretes i anècdotes. A favor diré que alguns gags funcionen per ells mateixos com si es tractessin d’uns curts. 
Mascotes 2 és poca cosa més que una pel·lícula infantil que a estones avorrirà als que no són nens i nenes. El guió sembla haver estat escrit al cantó d’una pantalla en què el guionista mirava vídeos de gats i gossos de You Tube. 
Mascotes 2 és una pel·lícula sense noció de conjunt que una vegada més busca imitar, sense èxit, a Toy Story. No obstant això, la qualitat de la pel·lícula és la mateixa que la primera, la qual ja em va semblar molt poca cosa. Els responsables d’Ilumination en cap moment ha pensat a arriscar o fer alguna cosa diferent que la millorés. També he de dir que el públic objectiu és només únicament l’infantil, així que si els pregunteu a ells i elles, us diran que s’ho han passat la mar de bé.


dijous, d’agost 08, 2019

Alcanzando tu sueño (Teen Spirit)

Debut en la direcció de Max Minghella, actor qui veiem a la sèrie The Handsmaid Tale, i fill del director Anthony Minghella. La protagonista és Elle Fanning, en el paper d’una tímida adolescent que somia en convertir-se en una estrella pop i que, per aquest motiu, s’inscriu en un concurs que posarà a prova el seu talent, integritat i ambició.
El principal interès de la pel·lícula està en Elle Fanning que fa una interpretació creïble i brutal amb el seu personatge, ocultant o deixant en un segon terme els problemes del guió. El personatge el construeix soleta Fanning amb uns virtuosos recursos interpretatius i oculta el que hagués estat un personatge amb poc interès en mans d’alguna altra jove actriu. Fanning és prou coneguda pels cinèfils i desconeguda pel gran públic per fer-nos real el seu paper d’adolescent marginada que vol triomfar en la cançó. L’actriu és capaç de donar la càrrega dramàtica a la relació amb la seva mare, el seu representant i amics i amigues, que el guió és incapaç de transmetre.
Pel que fa a la direcció del debutant Max Minghella, és prou interessant. Es nota que és una primera pel·lícula, però té prou detalls, en fotografia sobretot, per pensar que té talent i futur en la direcció.
El principal problema de la pel·lícula és el guió. Les relacions entre els personatges no estan suficientment ben elaborades, a vegades es noten forçades, entre altres coses perquè toca tots els tòpics que existeixen. I aquí el principal problema de la pel·lícula, una falta d’originalitat extraordinària en una pel·lícula que és un conte de fades de manual.
La pel·lícula dura hora i mitja i va molt al gra, la qual cosa li dona ritme i no avorreix, però en canvi, no dona temps a desenvolupar reaccions d’uns protagonistes que semblen actuar impulsivament i com espectadors no entenem aquestes reaccions sobtades i no ben explicades.
Alcalzando tu sueño (Teen Spirit) té aspectes més interessants en la direcció, que no pas en un guió que no arrisca i està ple de tòpics. Però que per altra banda té una bonica tendresa i una selecció de temes pop i tecno amb els quals et posaries a ballar. I clar, per sobre de tot, Elle Fanning que salva la pel·lícula i fa que valgui la pena veure-la, quan el més normal hagués estat descartar-la.


dimecres, d’agost 07, 2019

Fast & Furious: Hobbs & Shaw

David Leitch, codirector de la primera John Wick, i director d’Atómica i Deadpool 2, es posa darrere la càmera en aquest spin-off de la saga Fast & Furious, protagonitzat pels personatges de Luke Hobbs (Dwayne Johnson) i Deckard Shaw (Jason Statham). Dwayne Johnson es va incorporar en la saga a la cinquena part per fer la vida impossible al personatge de Vin Diesel, mentre que Jason Statham es presentava al final de la sisena per convertir-se en el gran enemic de la setena. El cert és que Johnson i Statham era del poc que se salvava de la decebedora vuitena entrega de la saga, i era innegable la bona química còmica que els dos actors transmetien a l’espectador. Entre la resta de protagonistes trobem a Vanessa Kirby, que ja veia de Misión imposible: Fallout en la qual havia fet un paper molt semblant, Idris Elba, que interpreta al dolent, així mateix es defineix el personatge com si trenqués la quarta paret, Eiza González i Helen Mirren.
La trama gira al voltant de l’amenaça que suposa Brixton, un anarquista millorat ciber-genèticament, que ha aconseguit el control d’una arma biològica. Luke Hobbs, membre dels serveis de Seguretat de Cos Diplomàtic dels Estats Units, i Deckard Shaw, mercenari i exmembre del cos d’elit de l’exèrcit britànic, hauran d’aparcar les seves diferències per aturar a Brixton. 
Fast & Furious: Hobbs & Shaw funciona com una buddy-movie d’acció dels 80 i els 90 que podia haver estat protagonitzada per Sylvester Stallone i Arnold Schwarzenegger. Leitch no amaga les seves intencions i en un moment de la pel·lícula veiem cartells d’algunes de les pel·lícules d’acció que l’han inspirat en la direcció d’aquesta. En veure-la m’he endut una sorpresa molt agradable en descobrir que Hobbs & Shaw té molt poc de l’estil de cinema que ha impregnat la saga Fast & Furious i és una cosa molt diferent.
La clau perquè la pel·lícula funcioni tan bé és la bona química entre Dwayne Johnson i Jason Statham, un guió que aprofita les transicions per humanitzar els personatges i donar-los un entorn familiar i la direcció de David Leitch, que prescindeix de l’estilisme de la saga per fer el seu propi, amb moments que ens recorden a John Wick, Atómica i també a Deadpool
Fast & Furious: Hobbs & Shaw és més que una pel·lícula d’acció, és una pel·lícula de superherois sense superherois amb un Dwayne Johnson que vindria a ser l’equivalent a un Capità Amèrica ple d’esteroides que renega tota l’estona. El mateix personatge d’Idris Elba, és un dolent de còmic de manual. L’estil de cinema de superherois Marvel ha estat l’altre gran referent per confeccionar la pel·lícula. El que inclogui quatre escenes postcrèdits ja diu molt a qui busca assemblar-se. 
Dels pocs defectes que li podem trobar en aquesta pel·lícula, que ofereix exactament el que esperava veure abans d’entrar a la sala, és el seu metratge. La poca complexitat argumental i de personatges no dona per dues hores i quart de pel·lícula, que podia haver-se quedat perfectament en dues hores justes.
Pel que fa a les escenes d’acció, poc més a dir que són impecables, des de la persecució de cotxes pels carrers de Londres, passant per la fugida d’Ucraïna, així com el fi de festa a Samoa. 
Fast & Furious: Hobbs & Shaw és una pel·lícula d’entreteniment de primera que reivindica el cinema d’acció clàssic dels 80 i 90, concretament el de la buddy-movie en clau de comèdia.
Trobareu una breu tertúlia  sobre la pel·l´cula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.



dimarts, d’agost 06, 2019

Súper empollonas

L’actriu Olivia Wilde debuta en la direcció en aquesta comèdia protagonitzada per les desconegudes Kaitlyn Dever i Beanie Feldsteon, però que compta en papers secundaris amb Lisa Kudrow i Jason Sudekis, dos intèrprets ja veterans de comèdia. 
Súper empollonas és la resposta femenina i independent a comèdies masculines com Supersalidos, així com una reivindicació de la diversitat i la comèdia americana escrita, dirigida i protagonitzada per dones. No obstant això, Súper empollonas té més punts de connexió amb Lady Bird que amb la comèdia de Judd Apatow pel seu caire feminista, menys comercial i indie
Súper empollonas no estalvia en donar un missatge clar i contundent, normalitzant la diversitat i la tolerància. 
Les protagonistes són dues amigues inseparables que es troben en l’últim dia d’institut. Abans de començar la vida universitària, deixaran per una vegada el seu paper d’alumnes responsables per anar a la festa del noi més popular de l’institut. Aquesta nit posarà a prova la seva amistat i deixarà records de per vida a través de les seves experiències. 
Les noies també poden ser grolleres, vindria a ser una de les reivindicacions de la pel·lícula que trenca amb els rols clàssics que la comèdia americana ha atorgat a les adolescents. 
Visualment, la pel·lícula té un aspecte més realista i vol que perceben l’institut com un lloc físic de veritat i no com un indret luxós ple de nois i nois amb 10 anys més que els correspondria, com moltes vegades ens mostren les sèries i pel·lícules. 
Un dels grans secrets perquè la pel·lícula funcioni tan bé, a part d’un guió ben escrit amb diàlegs àgils, enginyosos, divertits i directes, és l’excel·lent química entre les dues actrius protagonistes, Dever i Feldsteon, que les percebem com dues amigues de veritat. Pel que fa als diàlegs, que les protagonistes parlin com ho fan les noies de la seva edat, no deixa de ser trencador. Tampoc és gratuït que les protagonistes siguin dues noies amb un físic comú.
Súper empollonas és una pel·lícula excel·lent sobre l’amistat i els canvis, en un moment que les protagonistes experimentem una prova d'estrès sobre la seva amistat. Una pel·lícula generacional amb molt bon ritme en què el tema central no està tant en el fet de viure la festa, que en realitat és un McGuffin, sinó en el camí que les porta allí i les seves conseqüències, que no farà res més que consolidar la seva amistat.


divendres, d’agost 02, 2019

Bosque maldito

Pel·lícula de terror irlandesa dirigida per Lee Cronin en què Chris, el fill petit de Sarah, desapareix enmig de bosc que es troba darrere la casa aïllada en la qual acaben de mudar-se per circumstàncies que mai ens acabaran d’explicar. Chris no triga a aparèixer, no obstant això no sembla ser el mateix. El seu comportament és erràtic. Sarah es comença a plantejar que podria ser que no fos el seu fill qui ha tornat del bosc sinó un ésser diabòlic.
Bosque maldito, és una proposta de terror independent en petit format molt interessant. És en la forma que ens recorda a The Babadook, però al contrari que aquella, aquesta decideix anar endavant i no quedar-se només en la part psicològica, sinó que aposta clarament per fer una pel·lícula clàssica de gènere amb un terror més palpable. No és envà que Bosque maldito tingui referències visuals i de guió a clàssics del gènere com La cosa o de pel·lícules més modernes com The Descent
Entre els protagonistes destaca el paper de la mare interpretada per una magnífica Seána Kerslake, No tant el nen que compleix, però que tampoc genera un mal rotllo com molts altres nens i nenes han estat capaços de fer-ho abans en altres pel·lícules de terror- 
Bosque maldito, crea un univers, moltes vegades insinuat, però no explotat. Comencem pel forat al qual fa referència el títol original molt més acurat que la traducció estúpida espanyola de The Hole in the Ground. Qui n’és el responsable? Mai ens ho explicaran, però el guió ens dona peu perquè en fem teories i ens muntem la nostra pel·lícula. 
Bosque maldito, ofereix una lectura de terror i fantàstica, però si voleu aprofundir-hi més, també té una lectura més psicològica. Cronin deixa anar petites pistes i referències que ens ajuden a descobrir elements de la mare que no se’ns expliquen als espectadors, sovint per protegir al seu fill, així com la catarsi que suposa en viatge en el forat.
L’atmosfera és el punt fort de la pel·lícula en què la música és un dels seus grans valors. Cal aplaudir la banda sonora composta per Stephen McKean. 
Tot i que l’acció es cou lentament, mai s’atura i el final, no decep i acaba ben amunt, encara que inicialment no les tenia totes que això fos així. 
Bosque maldito, és d’aquelles pel·lícules que ve de gust repetir perquè està plena de detalls i per trobar-li una segona lectura després de veure-la. 
Pel que fa al final, és cert que a vegades la història juga amb la confusió, però el desenllaç és clar i diàfan, no us esforceu a buscar més lectures que l’evident i més senzilla.


dijous, d’agost 01, 2019

Venganza bajo cero

No hi ha res més perillós per un personatge de ficció en el cinema que ser interpretat per Sean Bean o ser el fill de Liam Neeson. En ambdós casos els teus minuts en pantalla estan comptats. 
Neeson interpreta a un pare al qui maten el fill, després que aquest s’hagués vist involucrat en una trama de tràfic de drogues per culpa d’un company de feina. El pare perseguirà els culpables i buscarà venjar-se i fer-los pagar aquesta mort. 
Això és el que ens trobem a Venganza bajo cero, una nova pel·lícula de venjances de Liam Nesson, però que en aquesta ocasió es permet el luxe de fer paròdia d’ell mateix i del gènere a través d’un humor negre molt encertat, deutor dels Coen. 
Dirigeix Hans Petter Moland que fa un remake d’una pel·lícula dirigida per ell mateix del 2014 a Noruega i protagonitzada per Stellan Skarsgard, Uno tras otro.
Venganza bajo cero és una comèdia negra de gàngsters que allargada en 10 capítols, podria constituir una nova temporada de la sèrie Fargo de Noah Hawley. Els paisatges nevats ens condueixen a la pel·lícula original dels Coen, així com les morts absurdes i gratuïtes que es produeixen en sèrie i a un ritme cada vegada més accelerat. Les confusions i mal entesos eleven el nivell de violència.
Un altre element que ens recorda a Fargo és el retrat que fa de la policia del poble en què transcorre l’acció. Tenim a una jove policia que s’incorpora en el departament i tindrà com a company a un policia veterà permissiu amb les drogues per no perjudicar el turisme que arriba a l’estació d’esquí a fumar porros. El personatge de la policia i la relació que te amb resta de personatges, és deutora de la primera temporada de la sèrie de Noah Hawley.
Venganza bajo cero no és la pel·lícula de venjança de Liam Nesson que esperes veure. No obstant això, Neeson continua essent l’home de carrer implacable que es veu embolicat sense voler-ho en mig d’una màfia de tràfic de drogues i que desencadenarà una guerra de bandes. La presència de l’actor és brutal i com espectador gaudim de la seva superioritat física i com s’enfronta amb contundència amb personatges més joves. 
Tot i ser una pel·lícula molt violenta, també és molt tendra i construeix una relació molt bonica entre el personatge de Neeson i el nen, fill del cap de la màfia de Denver. Els dos personatges venen del punt en què venen, amb unes circumstàncies personals que en trobar-se troben el que els fa falta. Ambdós personatges ens regalen els moments més bonics de la pel·lícula. 
Venganza bajo cero no és ni pretén ser una pel·lícula d’acció, ja que prioritza el guió i la cura cap als personatges i s’atreveix amb la diversitat de gènere, l’obsessió per la vida sana i l’apoderament de la dona. Fuig dels tòpics i trenca estereotips fins i tot amb els personatges més estereotipats del cinema com són els pinxos, i se’n riu de les pel·lícules de venjances, fins al punt que a vegades es troleja a ella mateixa. Agafa les pel·lícules de venjances i els dona la volta en una estimulant proposta en la qual només t’has de deixar endur pel joc que et proposa.


dimecres, de juliol 31, 2019

Midsommar

Ari Aster es va fer un nom en el cinema de terror amb la seva primera pel·lícula, la pertorbadora Hereditary. Hereditary és una bona pel·lícula de terror, tot i que el seu controvertit final podia plantejar alguns dubtes sobre la proposta. En aquest moment Aster va ser per alguns un messies del cinema de terror, menyspreant altres propostes més comercials. I Aster s’ho va creure. A Midsommar es vanagloria a ell mateix i es creu el Christopher Nolan del terror. Sigui com sigui, Midsommar m’ha semblat una aixecada de camisa i si Aster ha de marcar com han de fer-se les pel·lícules de terror, em passo a la comèdia romàntica.
La trama de Midsommar gira al voltant de les festes paganes que en el cinema han estat tractades en títols de culte com a The Wicker Man de Robin Hardy, potser la pel·lícula més popular d’aquest subgènere, de la qual Midsommar en roba les bones idees, o més recentment a The Ritual, que podem veure en el catàleg de Netflix.
Els protagonistes són Dani i Christian, una parella a punt de desfer-se que no es desfà arran d’una tragèdia familiar que pateix Dani. Per superar-la, Dani s’apunta a un viatge que Christian havia planificat amb els seus amics en què havien de passar uns dies en un festival d’estiu en un poble suec. El que semblen unes vacances d’estiu en un lloc tranquil en què sempre hi ha llum solar, pren un caire pertorbador quan els habitants del poble els conviden a participar en un inquietant ritual durant el festival. 
Midsommar té molts problemes, un d'ells de ritme. Després d’un inici impactant i contundent que ens posa en una situació interessant, la pel·lícula comença a perdre’s a mesura que avança la història. El metratge final de 140 minuts és allargassat i l’omple amb escenes contemplatives i diàlegs que no aporten res. La intenció del director és establir alguna mena de vincle amb l’espectador, cosa complicada perquè els personatges són estúpids i estan construïts en una plantilla bàsica de guions per a dummies. El cas és que no hi estableixes cap lligam i no t'importa res del que els pugui passar. No obstant això, els treballa igualment perquè busca l’impacte per més endavant. Malauradament, Aster fracassa i ens roba algunes escenes amb ells que, per mirar d'impactar-nos més endavant, cosa que no aconsegueix, no ens mostra.
El més destacat de la pel·lícula són els dos actors protagonistes, Florence Pugh, qui l'aguanta soleta, i Jack Reynolds, que sobre un personatge estereotipat, li dona la volta i mostra una fragilitat masculina que pocs actors s’haguessin atrevit. L’altre punt positiu és la imatge i l’escenografia.
El pitjor és el guió. Quan al principi de la pel·lícula un dels personatges anuncia als protagonistes que no poden entrar en un determinat lloc de la comunitat, ja saps que allí s’hi cou el pitjor i que d’alguna manera els protagonistes acabaran allí. Res extremadament greu encara, però hi ha un moment concret de la trama, ja endinsant-nos en la segona meitat, en què vaig començar a sortir-me’n inexorablement. Parlo de la reacció inversemblant dels personatges després del primer ritual. El que els motiva a quedar-se no és creïble i la pel·lícula cau en l'absurd.
Quan definitivament surto de Midsommar és la mitja hora final, que a part de previsible, és ridícula. Deixa d’inquietar-me i passa a convertir-se en una comèdia involuntària. No dono més detalls per no entrar en el terreny dels espòilers, però la cosa va a més fins a arribar a un final que ja no causa cap impacte i que arrenca les darreres rialles d'aquest despropòsit.
Aster s’ha cregut el millor i ha fet una pel·lícula que desprèn prepotència per la grandiloqüència i la gratuïtat de les situacions impactants. Aquesta història ens l’han explicat abans i mil vegades millor. No negaré que Aster té talent, però el fet de posar l’accent en les floritures i en situacions ridícules, el fan autocomplaent.
Midsommar vol ser una pel·lícula de terror postmoderna, però jo la definiria com a terror de l’Ikea. Aster busca premeditadament la pretensiositat per omplir un guió buit i sense cap mena de sentit. En tot cas, he rigut més en aquesta pel·lícula que no pas he viscut moments de tensió.
Si us agrada el cinema de terror, el millor que podeu fer és anar a veure Annabelle vuelve a casa, i si preferiu terror més independent i menys comercial, Bosque maldito. Com a mínim darrere d’aquestes pel·lícules no trobem un director que us vulgui alliçonar.


dimarts, de juliol 30, 2019

El rey león

Després de l’èxit aconseguit amb El llibre de la selva, el director Jon Favreau va pensar què més es podia fer amb aquella tecnologia i fer un pas més endavant. La resposta, El rey león, la pel·lícula d’animació tradicional de més èxit de la història. A diferència d’aquella en què tot, excepte Mowgli, havia estat recreat digitalment, a El rey león, Favreau al prescindit totalment de l’element físic, no li ha calgut utilitzar fons verds o càmeres, perquè tot ha pogut fer-se de manera virtual.
Recordem que la història gira al voltant de Simba, fill de Mufasa i hereu de les Terres del Regne. Això desagrada al seu oncle Scarr, per aquest motiu s’alia amb les hienes per provocar un accident que posi fi la vida de Mufasa i amb l’exili de Simba. Això li deixa via lliure a apoderar-se del regne. Simba s’unirà amb un suricata, Timon, i un porc senglar, Pumbaa, que es convertiran en la seva família adoptiva. 
L’opció de fer un live action amb aquesta pel·lícula ha significat una balança que depèn de com recaigui el pes hi estareu a favor o en contra. Us avanço que la meva cau a favor del sí.
Convertir a Simba, Mufasa i companyia en animals de veritat, ha portat fer una versió hiperrealista de la mateixa pel·lícula del 1994. Això ha tret expressivitat en les cares i moviments de tots els personatges que, de manera innegable, pot arribar a trencar el vincle emocional amb l’espectador que no decideixi entrar en el joc que et proposa la pel·lícula. L’animació, i encara més la tradicional, permet portar a la pantalla expressions i escenes visualment impossibles de repetir en qualsevol altre format. 
Per altra banda, optar a fer un live action d’El rey león, suposa un abans i un després en la tecnologia i els efectes especials, comparable al que Matrix o Terminator 2 varen significar en la seva època. Els fons utilitzats, trucats digitalment, així com la creació per ordinador dels animals i fer-los parlar d’una manera tan real i autèntica m’ha deixat absolutament embadalit i que, tot i sacrificar la màgia de l’original, se m’ha ficat a la butxaca.
A diferència d’El llibre de la selva, Jon Favreau ha renunciat a reescriure la pel·lícula, i l’ha copiat pràcticament plànol per plànol. És essencialment la mateixa pel·lícula, però amb una nova versió que l’únic que canvia és la tecnologia i l'hiperrealisme. 
Pel que fa a la música, un dels elements essencials de l'original, es manté la banda sonora de Hans Zimmer que ha tornat per aquesta ocasió, així les peces musicals d’Elton John i Tim Rice que han col·laborat en aquesta ocasió amb Beyoncé, que aporta una peça nova que no millora la part musical de la pel·lícula. Quan sonen les peces i cançons que tots coneixem la màgia es fa present a través de la música. 
El rey león és una obra mestra, una pel·lícula perfecta a la qual no cal afegir ni treure res, per tant, entenc perfectament la decisió de Favreau de no tocar res, o quasi res. El que té de nou és pràcticament simbòlic. Seria bo veure, escoltar o llegir alguna crítica d’algú que no hagués vist l’original. Seguirem buscant perquè encara no n’hem trobat cap.
El que sí ajuda la part de l’hiperrealisme és convertir-la en una pel·lícula més fosca amb alguna escena de pur terror que no arribava l’original, com és ara la seqüència de les hienes i el cementiri d’elefants. Convertir-la en un live action ha fet canviar el to de la pel·lícula. 
El rey león no pot ser dolenta perquè és una versió d’una obra mestra i la percepció de si estem davant una bona o mala pel·lícula dependrà més que mai d’uns criteris subjectius que no pas objectius. Al meu criteri és una molt bona pel·lícula amb la qual m’ho he passat molt bé, m’ha meravellat visualment, ha activitat la meva nostàlgia i li he sabut perdonar o entendre que no havia manera de fer que els personatges no fossin capaços de transmetre el mateix que en l’original.
Si ja l’heu vist, us hem preparat un podcast especial amb espòilers. Gaudiu-lo! Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.