dimarts, d’agost 04, 2020

Yes, God, Yes

Proposta molt interessant sobre la religió catòlica durant el despertar sexual d’una adolescent, a principis dels 2000 en una localitat no específica, però que entenem que cal situar-la en un dels estats més conservadors d’Amèrica.
La protagonista és Natalia Dyer, coneguda pel seu paper de Nancy a la sèrie Stranger Things. La directora és la debutant Karen Maine que adapta el seu propi curtmetratge del 2017, del mateix títol i també protagonitzat per Dyer.  
Yes, God, Yes té diferents vessants que la fan molt interessant. Primer, de quina forma es produïa el despertar sexual dels adolescents a finals dels noranta i principis del 2000, i quines eines feien servir per excitar-se. Potser algú li semblarà xinès, però parlo d’un món anterior a les xarxes socials i al Whatsapp, en què els cercadors de referència eren Yahoo! i Altavista i la gent corrent navegava per l’Internet Explorer i els més alternatius ho feien pel Netscape. El cas és que els xats d’internet era la base de comunicació entre internautes. Els xats solien ser temàtics. Si volies parlar entre amics o desconeguts de cinema, música o de qualsevol altra cosa, entraves a la sala que tocava i podies xatejar o fer el trol com un tuitaire actual. Evidentment, les sales més utilitzades eren les sexuals, en les que joves i adolescents posaven a prova les seves hormones desfermades per trobar el plaer sexual a través de les paraules o algunes imatges que ve podien ser de la mateixa persona o qualsevol imatge robada a l’internet. Era l’inici del sexe virtual. Aquesta petita classe d’història, és per situar-nos en el context que ens situa la directora Karen Maine, qui sembla haver fet una pel·lícula molt personal. 
Una de les pretensions que té Yes, God, Yes és denunciar la hipocresia de les escoles catòliques de mig oest dels Estats Units, en què es parlava de sexe com si es tractés d’un acte del diable, però d’amagat els monitors de campaments religiosos el practicaven i el consum de productes pornogràfics existia. La nostra protagonista es troba en el seu darrer any d’institut, és filla d’una família catòlica pràcticament i va a una escola religiosa de mentalitat bastant tancada en la diversitat, especialment la sexual que és la que posa l’accent la pel·lícula. El personatge de Natalia Dyer viurà una lluita constant entre el que li diuen a l’escola sobre el sexe i el que ella sent, que la portarà a descobrir en uns campaments a la que es veurà obligada a anar, que el sistema s’aguanta per la hipocresia de mestres, religiosos i religioses, monitors i monitores i amics i amigues. 
Yes, God, Yes és una pel·lícula petita, independent i també divertida, ja que fa front a moltes situacions a través de la comèdia i de la dolçor que desprèn el personatge de Dyer. La pel·lícula no arriba als 80 minuts. Una durada que encara la fa ser millor. I no vull acabar sense alabar l’actuació de Natalia Dyer, que ens mostra molt natural en tota la pel·lícula. Molt recomanable. 

dimarts, de juliol 28, 2020

Palm Springs

Sort que de tant en tant ens arriba una comèdia romàntica que reivindica el gènere, com és el cas de Palm Springs. Normalment es menysprea aquest gènere quan no és un problema del gènere, sinó de la mediocritat o previsibilitat de les propostes que ens arriben. Palm Springs, no ve a reinventar la roda, però està tan ben escrita i interpretada que és impossible rendir-se als seus peus i donar-li el títol de comèdia romàntica de l’any. 
Palm Springs és una pel·lícula nord-americana independent que es va estrenar en el Festival de Sundance, celebrat a finals de gener, dels pocs festivals de cinema que s’han fet aquest any. La pel·lícula està protagonitzada per Andy Samberg (Brooklyn Nine-Nine, Popstar) i Cristin Milioti (Como conocí a vuestra madre, Fargo II i Black Mirror: USS Callister). No són dues estrelles conegudes per a tothom, però són una parella d’intèrprets molt solvent amb llarga experiència en comèdia. La química entre ambdós i la seva interpretació sensacional és un element clau perquè tot rutlli tan bé. En aquesta ocasió, Samberg experimenta, i treu molt bé, un paper que va enllà del registre de comèdia. En la resta del repartiment brilla J.K. Simmons, com sempre excel·lent, en un paper secundari que ens hagués agradat que hagués disposat de més minuts. 
La premissa argumental a hores d’ara no és que sigui original. És la mateixa d’Atrapat en el temps, amb alguns elements de Feliz día de tu muerte. El protagonista es troba atrapat en un bucle temporal que el porta a viure el mateix dia cada dia. El dia en què ha estat convidat en un casament. A diferència del personatge de Bill Murray, la pel·lícula comença amb el personatge atrapat en el bucle i resignat a no poder canviar la situació, vivint tan bé com pot aquest dia, cada dia. Inesperadament, una altra persona entra també en el bucle. 
Darrere la història d’enamorament, Palm Springs és capaç de parlar-nos d’altres temes sobre com afrontar la solitud o com actuar davant una situació sense sortida. Si resignar-nos o trobar una sortida, millorant-nos a nosaltres mateixos en el camí. El fet que el bucle sigui el dia d’un casament li serveix a la història d’Andy Siara i Max Barbakow, les ments creatives d’aquesta pel·lícula, a fer una crítica bastant salvatge i irreverent sobre les relacions sentimentals i especialment el matrimoni. 
Després dels actors, el guió és el millor element de Palm Springs. Té molt clar cap on vol anar i què vol explicar. Està plena de detalls que vénen a reforçar el que veurem a continuació. La pel·lícula en un moment es presenta a l’espectador a través dels referents cinematogràfics anteriors, que si no explícits, tothom sap de quins ens parla el protagonista. És una manera que té el director i el guionista de dir-nos, d’acord, és la premissa d’Atrapat en el temps, però ara veureu com a part d’això podem ser originals i fer una pel·lícula que sembli nova i fresca. I ho aconsegueixen. 
La pel·lícula és curta. Uns 90 minuts més que suficients per aconseguir explicar-nos aquesta història amb ritme frenètic, humor, ànima i tendresa. No us la perdeu.

dijous, de juliol 23, 2020

Scooby!

El gran danès més popular de la història torna a fer el salt a la pantalla gran en aquesta pel·lícula, que al contrari de les anteriors, que eren d’imatge real, està feta íntegrament en animació digital, allunyant-se de l’animació tradicional de les sèries i pel·lícules de televisió. 
Si comencem per la part tècnica, dir només que els personatges són plenament identificables i característics en el seu pas a les tres dimensions. Està lluny del nivell d’animació de companyies com Pixar, però visualment és agradable. 
Els principals problemes venen per la part del guió com s’ha enfocat la història no fa justícia a  Scooby-Doo. Al final, un producte d’estudi pensat només per la mainada més petita, i poc pensada perquè els adults no s’avorreixin. Però el problema és el to. Scooby! Està mancada del misteri clàssic que sempre ha caracteritzat les sèries animades, més proper al terror. De fet, Scooby-Doo sempre ha estat la porta d’entrada al gènere de terror entre els més petits. Però això, aquí no passa ni volen que ho sigui. Elements sobrenaturals i de terror, barrejats amb humor i aventura que compensaven i mantenien l’equilibri. Aquesta fórmula màgica que va convertir Scooby-Doo en un èxit des del 1969 fins al dia d'avui, no es fa servir en aquesta pel·lícula. I d’aquí el seu fracàs. Quan decideixes prescindir de l’essència de l’obra per fer-ne una adaptació, per buscar més públic, estàs perdut, perquè li passarà el mateix que aquesta pel·lícula, que no convenç als fans, ni als profans que si busquen una pel·lícula de superherois, van a buscar una altra cosa. 
Scooby!, aposta per les modes actuals i davant l’èxit del cinema de superherois i de Marvel en particular, copia el seu model. Primer en crear un univers compartit de Hanna-Barbera, pel que s’oblida de fer una pel·lícula protagonitzada per Mystery Inc. I segon, rescatar uns personatges secundaris de Hanna-Barbera, ficats amb calçador, com Blue Falcon i Dinamita, el perro maravilla, el més semblant que tenien als superherois, i convertir-los en protagonistes per portar la història al terreny de les capes amb acudits amb poca gràcia. 
Per altra banda, el guió opta per mantenir l’equip separat, pel qual es perden les dinàmiques entre els personatges de tota la vida. I encara té menys sentit separar a Scooby de Shaggy quan la gràcia de la cosa és explorar l’amistat entre els dos personatges. Des del meu punt de vista, la separació dels diferents personatges és un error, ja que deixa de desenvolupar el grup de Mystery Inc. Perquè interactuen poc i perquè la gran quantitat de personatges els fa actuar moltes vegades en segon terme. I ja no parlem de com de malament han actualitzat a Fred, el que sempre ha estat el geni de les trampes, queda retratat com un babau per fer destacar els personatges femenins i en forçar el guió per acostar-se a les modes, a fer excessives referències a la cultura pop i a ser políticament correcte. Així, no. 
Els altres personatges de Hanna-Barbera que utilitza tampoc estan ben fets servir. Potser el que millor, el Capitán Cavernícola, però Pierre Nodoyuna està fatal. El converteixen en una mena de Gru que disposa d’una versió de l’Hacendado dels Minions. L’interès a crear un univers compartit desdibuixa el que Scooby-Doo sigui tan fantàstic. De fet, la trama no gira al voltant d’Scooby, sinó que ho fa a partir dels personatges externs a Mystery Inc. La pel·lícula destina els seus esforços en plantejar un univers Hanna-Barbera i no pas a fer una pel·lícula fidel a l’esperit Scooby-Doo. La introducció d’aquests personatges se sent forçada i gens orgànica. 
Però sí que diré una cosa molt bona de la pel·lícula. El pròleg, concretament els primers 15 minuts quan Sccoby i Shaggy es coneixen i posteriorment resolen el primer cas de Mystery, Inc. Allí estava la pel·lícula i no pas tot el que ve després. Només em queda un consell, si voleu fer entrar als menuts en l’univers Scooby-Doo feu-ho a través de les diferents sèries o pel·lícules d’animació de televisió. Al final, que s’hagi estrenat enmig de la pandèmia, farà que la pel·lícula sigui poc vista i ajudarà a fer que els més petits no identifiquin a Scooby amb el que veiem aquí.

dimecres, de juliol 22, 2020

Greyhound

Tom Hanks és el protagonista i guionista d’aquesta adaptació de la novel·la de C.S. Forester, The Good Shepherd, inspirada en fets reals. Si bé la història que ens explica la pel·lícula no va passar i els personatges no són els que són, la novel·la s’inspira en capitans i vaixells que sí que varen existir per explicar aquesta història. 
Hanks interpreta a un religiós capità d’un vaixell de guerra americà, que durant la II Guerra Mundial, concretament l’any 1942, quan els americans encara no havien entrat en la guerra, ha de protegir a una flota de vaixells que transporten mercaderies i altres subministraments des dels Estats Units fins a Gran Bretanya, com a ajuda. Durant el trajecte, enmig del mar, en una zona sense cobertura aèria, seran atacats per diversos submarins nazis. 
Tot i ser dues pel·lícules molt diferents, Greyhound em recorda en estructura a Dunkerque, per coses bones que té aquella pel·lícula i que comparteix amb aquesta. Una d’elles és la durada. La pel·lícula dura poc més de 90 minuts amb títols de crèdit inclosos. Va al gra, no s’entreté i t’explica la història que vol sense floritures. La durada ajuda a la pel·lícula a tenir un bon ritme, a tenir acció sense parar i a mantenir la tensió durant tota la projecció. La música és també un dels aspectes que l’aproximen a la pel·lícula de Nolan. La partitura de Blake Neely, reforça a través dels instruments els diferents atacs que es produeixen en pantalla i ajuda a mantenir-nos tensos. 
Greyhound és una magnífica pel·lícula de vaixells contra submarins, d’estil clàssic, però rodada amb efectes i mitjans moderns. Per altra banda, Tom Hanks ens ofereix una interpretació, com sempre, sensacional. La seva experiència prèvia com a capità de vaixells o avions i en la II Guerra Mundial, d’altres pel·lícules, el converteixen en el protagonista perfecte d’aquesta història. Hanks transmet carisma i sentiments des del primer instant, en el paper d’un home religiós que ha de portar el seu ramat, la tripulació i la flota, a port segur. 
Per les circumstàncies actuals la pel·lícula no ha arribat en cinemes i Apple TV+ ha pagat 70 milions de dòlars a Sony pels seus drets. Sony ha donat aquesta xifra per bona, després que la pel·lícula li costés 50 milions. Se n’emporta 20 de nets, estalviant-se la campanya de promoció de repartir la recaptació amb els cinemes. Per altra banda, l’espectador i tota la família la pot gaudir només amb el pagament de 5 euros de subscripció mensual d’Apple TV+, un preu molt més econòmic que si s’hagués estrenat en VOD o en sales. L’única pega, que pels efectes de so i més immersió, en una sala de cinema s’hagués gaudit molt més.

dilluns, de juliol 20, 2020

Festival de la Canción de Eurovisión: La historia de Fire Saga

Festival de la Canción de Eurovisión: La historia de Fire Saga

Eurovisió amb el pas dels anys, s’ha convertit amb l’espectacle freak més important en el panorama musical. La supervivència d’aquest festival va passar per deixar de prendre’s seriosament a ell mateix. La seva popularitat, que estava de capa caiguda, va començar a remuntar quan alguns països van enviar representants que podrien ser personatges residents a la Black Lodge de Twin Peaks i creats per David Lynch. Dins aquest panorama actual en què es mou Eurovisió, va néixer aquest pel·lícula que mescla elements de paròdia amb homenatges a aquest Festival. 
L’anima d’aquesta festa és el còmic Will Ferrell, en una de les millors interpretacions i pel·lícules de l’actor dels darrers anys. I és que en poc dies s’ha convertit en un fenomen de Netflix. Ferrell s’ha envoltat d’un grup d’actors fantàstics que no estan associats a papers còmics, però que sembla que s’ho han passat molt bé fent el ridícul en aquesta pel·lícula. I nosaltres amb ells i elles. Parlo de Rachel McAdams, Pierce Brosnan i Dan Stevens. 
Ferrell i McAdams interpreten als integrants d’un grup islandès anomenat Fire Saga, en el que vindria a ser una paròdia d’Abba. El cas és que circumstàncies rocambolesques acaben com a finalistes del seu país per representar-lo a Eurovisió. Val a dir que són un autèntic desastre i el seu país es tem el pitjor després de fer els primers assajos. Per altra banda el representant de Rússia (Dan Stevens) es sentirà capritxosament atret per la integrant femenina de Fire Saga. 
La pel·lícula funciona pels actors i actrius, que saben transmetre que s’ho passen bomba interpretant, un guió que a part de gags, sap transmetre tendresa i una poca vergonya generalitzada que us donaran ganes de tapar-vos els ulls mentre la mireu. 
L’apartat musical ha anat a càrrec d’Atli Örvarsson al qual li hem de reconèixer la capacitat d’haver fet un munt de cançons que podrien perfectament formar part del Festival. 
Ja fa molts anys que vaig deixar de veure d’Eurovisió, però m’ho he passat molt bé amb aquesta pel·lícula, molt millor que en qualsevol edició del Festival. Això sí, aneu a passar-vos-ho bé i no us prengueu seriosament res. Només pensar que Will Ferrell és el fill de Pierce Brosnan, amb qui només es porten 14 anys, i que té la mateixa edat que Rachel McAdams, ella és 11 anys més jove, ja sembla ridícul. I més encara posat en pantalla, i per això, en aquest context, funciona tan bé. 
I per acabar, els 12 punts van per a Will Ferrell.

dimecres, de juliol 15, 2020

Ressenyes: Personal Assistant (The High Note) i Dónde estás, Bernadette

Personal Assistant (The High Note) 

Personal Assistant és una pel·lícula senzilla, entretinguda, de bon rotllo i sense pretensions amb la qual podeu passar una bona estona sense demanar-li més que això. 
La cinta està protagonitzada per una magnètica Dakota Johnson, una actriu a qui la càmera estima i que té una capacitat única per encisar a l’espectador. Encara no entenc perquè no la veiem en més pel·lícules. 
El cas és que The High Note, traduïda al castellà com a Personal Assistant (?!) és una comèdia romàntica que al mateix temps ens fica dins de l’elit musical. En aquest cas en el d’una veterana diva de la música. La pel·lícula recicla els mateixos temes de sempre d’aquest tipus de pel·lícules. La diva viu afectada per la poca fe del seu representant i de les discogràfiques, que no confien en què pugui tenir el mateix èxit amb temes nous. Així que toca vendre i tocar una vegada i una altre els grans èxits, com si es tractés d’una glòria del passat. Però el personatge principal és el de Johnson, que interpreta a la seva assistent personal. Aquesta haurà trampejar amb les rareres i excentricitats de la seva cap, al mateix temps que aspira a convertir-se en alguna cosa més, concretament amb una productora musical. De talent no n’hi faltarà, però en canvi sí de confiança en un món complicat per una dona en un món d’homes. 
Enmig del bon rotllo, ja hem dit que la pel·lícula ens vol parlar de la dificultats de les dues protagonistes de fer-se en un lloc en el panorama musical pel fet de ser dones. I la diva a més, el fet d’haver perdut la joventut i ser afroamericana. Però aquests temes són tractats de manera més superficial i es mouen sobretot com a escenari de la història principal. 
Personal Assistant és una pel·lícula molt clàssica en la manera de rodar i narrar, que no deixa de ser el típic conte de fades, ben fet, que no inventa res, però amb el que passes una bona estona. El final? Alguna sorpresa, però amb un desenllaç previsible, que no per veure’l a venir en desitjaven cap altre de diferent. 

Dónde estás, Bernadette

Richard Linklater sempre té coses interessants a dir i expressar. És un director que es mou en projectes personals independents que a vegades prenen més atenció per part del públic com la trilogia Antes del amanecer o Boyhood, i a vegades menys, com les dues darreres, Todos queremos algo o La última bandera. Dónde estás, Bernadette és de les que pot passar més desapercebuda, de fet als Estats Units es va estrenar a l’agost de l’any passat. aquesta és la més fluixa de les seves últimes pel·lícules, però té elements que valen la pena, començant per Cate Blanchett. 
Blanchett interpreta a Bernadette, una arquitecte brillant que a conseqüència d’uns fets, deixa de treballar i es muda a Seattle amb la seva família. La seva vida allí és caòtica. La relació amb el seu marit està ressentida per l’abandó de la seva vida professional i dedica la major part del seu temps ajudar a la seva filla i a discutir amb els veïns. Bernadette és el caos i pateix una desorientació, que no tinc clar com interpretar. La narrativa de la pel·lícula és poc clara i confusa, completament fallida. No he tret l’aigua clara si el comportament de la protagonista és fruit d’una depressió o d’haver decidit que deixaria de treballar per tenir una vida ociosa. 
El problema és que la desorientació també la pateix l’espectador. Al principi, la pel·lícula sembla no tenir res concret a explicar. A mi em va costar entrar fins ben avançada quan Linklater decideix explicar-nos la història de Bernadette en una aventura que la portarà fins a l’Antàrtica. Llàstima que arribi molt tard. 
El cert és que és una pena que durant més de mitja pel·lícula la pel·lícula sigui un caos, igual que el cap de Bernadette, amb situacions que basculen entre la comèdia i el drama i que no venen a aportar res, perquè el terç final de la pel·lícula és collonut. Tota la trama del viatge a l’Antàrtica és on realment s’hauria d’haver desenvolupat. 
Una de les millors coses que té Dónde estás, Bernadette és com construeix la relació entre la mare i la filla. Fuig de situacions estereotipades i al mateix temps se sent real. Just el contrari de tot el que té a veure amb la relació amb el seu home, terriblement escrita i portada en pantalla. 
Linklater aconsegueix que Donde estás, Bernadette, malgrat els seus evidents defectes, sembli una pel·lícula seva, sobretot al final, tot i que es queda molt lluny dels resultats que normalment ens ofereix el director.

dimecres, de juliol 01, 2020

Ressenyes: Artemis Fowl, Becky, Da 5 Bloods

Artemis Fowl

Sincerament ja no sé queda del Kenneth Brannagh que va despuntar a finals dels vuitanta amb Enric V i que tantes alegries en va donar als anys noranta. El cas és que és ell, com podria ser qualsevol altre, qui està darrere d’Artemis Fowl, una producció basada en una saga de llibres de literatura juvenil escrits per Eoin Colfer, amb un historial maleït en el seu pas en el cinema. Artemis Fowl havia d’arribar en les pantalles simultàniament amb les adaptacions d’El senyor dels anells i Harry Potter, quan només hi havia la primera novel·la publicada i en canvi ho ha fet quan ja tota la saga d’un total de vuit llibres ha estat publicada. Certament Disney, tot i posseir-ne els drets, no va donar a aquesta producció l’empenta i l’adaptació que es mereixia perquè és un producte que no encaixa amb les tres grans línies d’imatge real al cinema que produeix cada any: Marvel, Star Wars i live-action. Aquesta és la sensació general després de veure Artemis Fowl, que ningú tenia ganes de fer-la, començant pel director i seguint pel repartiment d’intèrprets veterans com Colin Farrell i Judy Dench. I òbviament de la mateixa Disney, que conscient de la pel·lícula que havia fet, ha aprofitat que els cinemes estaven tancats per estrenar-la a Disney +. 
Si ens centrem més en la mateixa pel·lícula, val a dir que el principi m’agrada, la presentació del personatge, amb una aurèola de misteri, així com la figura enigmàtica del seu pare, i l’escenari, una cosa que amaga també secrets. Però, ai las! És arribar al món de les fades i la pel·lícula comença a caure en picat i sense frens. La presentació del món i els seus conceptes no està ben presentada. La trama és molt senzilla, però la narració li dona un munt de voltes i resulta confusa i embolicada. Al final no acabes d’entendre res i tampoc entens perquè els personatges fan el que fan. Probablement és perquè l’adaptació correspon als primers dos llibres de la saga i intenta ficar tantes coses i explicar-te conceptes nous en 90 minuts, que al final acabes per no entendre res i faltar-te de tot. Recordem que el primer Harry Potter es va passar només la primera pel·lícula, de dues hores i mitja, només per presentar-te el món en què es mouria el personatge en futures entregues. M’abstinc de parlar del dolent perquè sense cap mena de dubte és el pitjor construït de la pel·lícula. 
L’argument també s’ha passat pel filtre de Disney, ja que Artemis no té la càrrega d’antiheroi que se li pressuposa en els llibres i aquí és directament un heroi sense matisos. Més enllà del vestit i les ulleres, la intel·ligència superior del personatge també te l’has d’imaginar. 
Així doncs, pot agradar la pel·lícula? Doncs sí, a qualsevol nen que encara no hagi assolit l’adolescència li agradarà. Es deixarà endur per les llums i colors del món de les fades, les escenes de lluita i un nen de la seva edat o similar que viu sol, té unes ulleres que molen i un vestit molt guapo. 

Da 5 Bloods

Darrera pel·lícula de Spike Lee produïda i estrenada per Netflix, després de la per a mi va ser la seva millor pel·lícula, BlacKkKlansman (Infiltrado en el KKKlan)
Spike Lee torna a parlar-nos del racisme que pateix la població afroamericana als Estats Units amb els recursos estilístics que són propis de l’autor. Lee barreja imatges de ficció amb imatges d’arxiu que utilitza per integrar-les en la narració de la pel·lícula. 
Lee afronta el racisme de cares i sense embuts, com sempre, però en aquesta ocasió ho fa d’una manera més propera a la realitat que a la ficció, tot i que la pel·lícula és ficció. Lee es mostra especialment discursiu en aquesta pel·lícula, jo diria que fins i tot n’abusa. 
Els protagonistes són quatre veterans afroamericans que van lluitar durant la guerra i que han vingut a fer dues coses. La primera, recuperar les restes del seu cap d’esquadró que va caure en combat, per enterrar-lo a Arlington. La segona, recuperar uns lingots d’or que van enterrar juntament amb el seu company. 
La pel·lícula està narrada en dos temps, el present, en què succeeix la major part del metratge de la pel·lícula, i el passat, durant la missió que els ha portat de tornada al Vietnam. Lee aprofita per explicar-nos moltes coses en la pel·lícula. Primer, ens parla com els afroamericans van ser carn de canó al Vietnam i com els sistemes per eludir d’anar a la guerra eren més dificultosos. L’altre tema són les ferides encara presents entre la població vietnamita que va deixar la guerra i el ressentiment que van viure les seves famílies. Seguim amb el que ja hem vist en moltes pel·lícules de veterans, sobre les seves conseqüències d’adaptar-se novament a la vida normal amb la perspectiva del temps a través d’uns personatges que en aquests quaranta anys, alguns han superat i d’altres no, el que van viure. I ja més vinculat al present, ens mostra a un dels quatre protagonistes com a votant de Donald Trump i dona la seva visió perquè part, encara que una minoria, de població afroamericana hagués escollit a Trump de president. 
Tot això ho desenvolupa a través del camí que fan els protagonistes fins a arribar a destí i a conseqüència d'aquests quatre punts que comentava abans, es complicarà de mala manera. 
Da 5 Bloods no és una pel·lícula amb la lucidesa i enginy que tenia BlacKkKlansman. També la història que ens vol explicar és molt diferent i en aquesta l’humor pràcticament no hi té cabuda. Entre les llicències que es pren Lee està la que els actors interpretin els mateixos personatges de grans i de joves, sense maquillatge ni efectes especials que intentin dissimular res. En aparença són igual de vells en el present que en el passat. En tot cas, a mi m’ha funcionat i quasi que ho prefereixo si és que no hi havia pressupost per fer-los joves. Agafar uns altres actors hauria suposat no saber quin és quin i és millor saber quin és cada personatge, tot i que la falta de mobilitat dels actors en les escenes de guerra, li pot treure serietat a l’assumpte. 
Pel que fa a la banda sonora, Spike Lee l’impregna de cançons protesta i d’altres que ja identifiquen d’altres pel·lícules del Vietnam. Sí, fins i tot s’atreveix a incloure la Cavalcada de les valquíries de Wagner, lligada íntimament amb Apocalypse Now (diverses són les referències a aquest títol) en un moment pretesament gens climàtic. 
Pel que fa als actors, tots ells molt bé, però Delroy Lindo és un autèntic festival i treu suc a aquest personatge que és un regal per a un actor. 
Da 5 Bloods és una pel·lícula molt pròpia de Spike Lee que porta el seu segell d’autor inconfusible. 

dimecres, de juny 24, 2020

Ressenya: Vivarium i 7500

Vivarium

Pel·lícula de ciència-ficció que representa ser una distòpia que pretén criticar els convencionalismes. En aquest cas en concret el que ens ha venut la societat occidental de casar-se, comprar una casa unifamiliar, tenir mainada i gos, etcètera. El paquet sencer amb què se suposa que hem de ser feliços i no convertir-nos en revolucionaris. El cas és que el missatge està bé, però el format en què el porta en pantalla no està a l'atura del seu potencial. L’argument tal com està plantejat, dona per un per capítol de mitja hora de La dimensió desconeguda. Com a tal seria una obra mestra, però per una pel·lícula d’hora i mitja, la repetició de l’argument i donar voltes i voltes sobre el mateix tanta estona, acaba per esgotar i cap al final, a avorrir. 
Protagonitzada per Imogen Poots i Jesse Eisenberg, ens explica la història d’una parella que es vol comprar la seva primera casa. Visiten una immobiliària regentada per un individu molt peculiar que els condueix en una urbanització d’aquelles típiques en què les cases són totes iguals i que al donar voltes amb el cotxe saps com has entrat, però no com en sortiràs. I això és el que els passa als protagonistes. No poden sortir de la urbanització i s’han d’acabar quedant a viure a la casa, sols i sense veïns. La parella viurà un confinament forçat i involuntari que acabarà per fer degenerar la seva relació al mateix temps que de fora arribarà una cosa inesperada. 
La repetició del mateix sense que entrin nous conceptes, em va fer que com espectador em sentís també atrapat per la mateixa pel·lícula. El cas és que la idea és genial, però no donava per una pel·lícula, quan en format televisiu, amb menys minuts i menys palla, podríem haver parlat d’un gran capítol. Estem davant d’una pel·lícula amb una idea genial, però poc aprofitada en la seva execució.

7500 

Estem davant d’una pel·lícula de producció alemanya que ha distribuït Amazon. Es tracta d’una d’aquestes pel·lícules en què l’acció transcorre en un sol escenari, normalment un lloc tancat. El problema és que en comparació amb altres del mateix gènere queda molt curta. L’acció transcorre només en la cabina d’un avió que ha de fer el trajecte entre Berlín i París. Uns segrestadors prenen l’avió i el punt de vista de l’espectador és el del copilot que es quedarà sol a la cabina i haurà de suportar la pressió dels terroristes. 
El principal problema de la cinta és que el director no domina el ritme i una pel·lícula que hauria de ser tensa, no ho és perquè s’agafa massa als tòpics i les decisions que es prenen sempre són les pitjors possibles, cosa que fa que et surtis ràpidament de la pel·lícula. El guió és poc elaborat i es deixa el resultat en mans del protagonista, Joseph Gordon-Levitt, que ell sí que està molt bé, però poc té amb fer amb un guió ple de coses gratuïtes i d’una direcció mancada de pols. Si falla, la tensió, el guió és trampós, ja que et ven com a realistes coses que no ho són. La cirereta la posa la manca de saber transmetre emocions. L’espectador no té cap vincle emocional amb els personatges. No coneixem en cap moment als membres de la tripulació, que estan sempre fora de plànol, ni dona temps als principals per desenvolupar-los i crear aquest vincle.
Malgrat tot, durant els primers 60 minuts, tot i aquests defectes, com a mínim entreté, però passats aquests, sembla que la pel·lícula ja s’hagi acabat i s’allarga una mitja hora més en què no passa pràcticament res. Al final li passa el pitjor que li pot passar, que es converteix en una pel·lícula avorrida. 
7500 és una barreja estranya entre Buried i United 93 que no acaba de funcionar per la direcció i per un guió ple de gripaus que t’has d’empassar sense protestar.