dimecres, de desembre 12, 2018

Galveston

Adaptació del llibre de Nic Pizzolatto (True detective), que també ha escrit el guió de la pel·lícula, sota el pseudònim de Jim Hammett. La dirigeix Mélanie Laurent.
Galveston ens narra la història d’un pinxo, Roy, que s'ha salvat de la trampa que li ha parat el seu superior, el cap d'una banda criminal. En plena fugida, rescatarà a Rocky, una prostituta amb qui viatjarà fins a Galveston, Texas, on només es tindran l'un a l'altre mentre es veuran sotjats pels seus perseguidors i pel seu passat.
La vam veure a Sitges, i en podem dir coses molt bones. Tot i un inici desconcertant, les peces es posen a poc a poc al seu lloc i el que semblava una pel·lícula més de mafiosos, baixos fons i el que els americans anomenen despectivament white trush, amb els clixés habituals d’aquest gènere, es converteix a poc a poc en una història de fugida molt tendra i que t’arriba, i dona un gir a la trama.
El secret de la pel·lícula està en el repartiment, format per Ben Foster i Elle Fanning. Foster està genial en el paper de Roy, un pinxo de tornada de tot que creu que el destí li ha tornat allò que es mereix i no mou cap dit per evitar-ho. Fanning, cada dia millor a cada pel·lícula que protagonitza, és Rocky, una jove que fuig d’una situació desesperada amb el seu pare, que fa el que sigui per tal de sortir de casa seva. L’entrada de Roy a la seva vida, li suposa una oportunitat per salvar a la seva germaneta petita de les urpes del seu pare.
Els actors que donen vida els personatges estan perfectes i la relació escrita per Pizzolatto entre Roy, Rocky, i la nena, Tiffany, és preciosa. Tot i viure moments tensos i complicats, és capaç de dibuixar un somriure i escriure un bri d’esperança en la situació que acabarà de manera devastadora. Per això d’inclusió d’un epíleg que potser hauria estat millor que no hi fos, però que actua com a eina de compensació per a l’espectador.
Galveston és una molt recomanable road movie en què prima l’atmosfera i les relacions humanes, i que comença a fugir dels clixés un cop te’ls ha ensenyat tots.

 

dimarts, de desembre 11, 2018

Suspiria

Suspira és la pel·lícula que va inaugurar el Festival de Sitges d’aquest any. Es tracta d’un remake de la pel·lícula de Dario Argento del 1977, que a part de la premissa inicial, el seu desenvolupament té molt poc a veure amb l’original, cosa que ens agrada, perquè que em tornessin a explicar el mateix, d’entrada no em venia massa de gust. Per tant, en aquest sentit s’agraeix.
Aquesta nova Suspiria està ambientada a Berlín el 1977. La protagonista és Susie Bannion, una jove ballarina americana que es disposa a ingressar a la prestigiosa escola artística Markos Tanz Company. El mateix dia de l’ingrés de Susie, Patricia, una alumna de l’escola recentment expulsada, és assassinada. Una sèrie de misterioses desaparicions entre les estudiants portarà a Susie i la seva nova amiga Sara, juntament amb el psicòleg de Patricia, Jezef Klemperer, a descobrir que en l’escola podria amagar-se un terrible secret que expliqui la implicació de la institució en les desaparicions i la mort de Patricia.
Dirigeix Luca Guadagnino, que després de l’èxit de Call Me by Your Name, el llistó estava molt alt. Malauradament, Suspiria es queda lluny de la seva anterior pel·lícula. Guadagnino es mostra com un excel·lent creador d’atmosferes en aquesta pel·lícula, capaç de generar mal rotllo amb molt poc, però narrativament la pel·lícula fracassa. Suspiria és bàsicament una pel·lícula visual, plena d’escenes molt ben coreografiades, amb una fotografia excel·lent i un ús de la música brillant per tal d’inquietar a l’espectador i donar una sensació mal sana. Però el guió és molt fluixet i la pel·lícula no ve a explicar res més enllà de la seva premissa, ni tampoc portar-te ni conduir-te enlloc.
Pel que fa al final, que no ha agradat a la majoria de la gent, personalment penso el contrari, que m’he avorrit durant tota la pel·lícula excepte en el final, que serà el que vulgueu, però aquest aquelarre és un autèntic festí pels amants del gènere.
Suspiria està protagonitzada per Dakota Johnson, Tilda Swinton, Mia Goth i Chloë Grace Moretz. Vull fer una menció a part per Tilda Swinton que fa una exhibició d’interpretació en aquesta pel·lícula, en la qual interpreta a diferents personatges amb matisos i caracteritzacions antagòniques. Swinton un cop més i més que mai, meravellosa.
Suspiria és excessivament llarga i li falta contingut per mantenir l’atenció tants minuts. L’aquelarre arriba per salvar el vaixell, en un tram final ple bogeria i sang que satisfarà als més avesats en el gore, però arriba massa tard. Tot i que fracassa en fer por, sí que ofereix alguna escena potent i retorçada, literalment i metafòrica. Tanmateix, no compensa la seva deixadesa narrativa. Més que una pel·lícula, Suspiria és un projecte artístic experimental. Al final pesa que no transmeti terror, un metratge injustificable i un guió poc treballat que la fan fallida com a pel·lícula.


dilluns, de desembre 10, 2018

Cam

Les camgirls estan de moda. Avui en dia està a l’abast de tothom produir contingut pornogràfic i utilitzar la xarxa per obtenir ingressos econòmics i mostrar als espectadors i seguidors, sigui en públic o privat, els racons més íntims del cos o mantenir relacions sexuals. Com fem servir això per obtenir un producte fantàstic amb elements de terror? La resposta és Cam, pel·lícula estrenada recentment a Netflix, la qual vam poder gaudir a la darrera edició del Festival de Sitges.
La protagonista és Alice, una camgirl que està donada d’alta en una web estil Chaturbate, i que a canvi de monedes virtuals obté ingressos, al mateix temps que intenta mantenir la seva vida privada més o menys apartada de la seva activitat pornogràfica. Un dia, en entrar al seu perfil, descobreix que la seva contrasenya no funciona, és més, una altra persona que afirma ser ella mateixa, li ha robat la identitat, diners i perfil digital. 
Cam agafa elements de la sèrie La dimensió desconeguda amb un argument que podria ser d’un bon capítol de Black Mirror, i el passa pel David Lynch de Carretera perdida i Mulholland Drive. El cert és que la barreja funciona perfectament en una història addictiva que t’enganxa i atrapa en el viatge de la protagonista a l’impossible. 
A ressaltar l'actriu Madeline Brewer, una de les joves protagonistes de la sèrie The Handmaid’s Tale que dona el perfil perfecte com a dolça veïneta de dia i estrella pornogràfica de nit. Brewer està sensacional i no té problemes per mostrar-se com una camgirl de veritat.
Cal destacar també el tractament del gènere del terror que el director Daniel Goldhaber ha sabut imprimir en una història en la qual aparentment no hi cap el gènere. 
Cam és una pel·lícula que treu el màxim de rèdit al seu pressupost i en la qual emergeix el terror en elements tecnològics moderns, basats en pors de tota la vida. Una pel·lícula petita, però intel·ligent, que et manté en tensió i entreté.


dimecres, de desembre 05, 2018

La balada de Buster Scruggs

Ja hem explicat en algunes ocasions com la distribució cinematogràfica es troba en un moment de transició amb l’arribada de les plataformes digitals que exerceixen de productores i distribuïdores de les pel·lícules i sèries de producció pròpia. L’arribada de plataformes com Netflix i Amazon facilita la llibertat creativa de realitzadors i poden fer-se realitat projectes que no tiren endavant per la via tradicional. A poc a poc apareixen grans noms de la indústria que sorprèn que optin per una estrena en plataformes sense que les seves pel·lícules passin pels cinemes, o si més no, tinguin una estrena molt limitada en sales. El darrer paradigma de tot això són els germans Coen i d’aquí unes setmanes vindrà la darrera d’Alfonso Cuarón.
La balada de Buster Scruggs és un western amb un to de comèdia negra, molt a l’estil dels Coen, sec i contundent. La pel·lícula està formada per sis relats episòdics independents no relacionats entre ells. És un homenatge clar a les novel·les de l’oest ja que és un compendi d'historietes, unides pel mateix to i l’empremta personal dels Coen. El repartiment d’aquesta pel·lícula és molt divers i hi trobem a Tim Blake Nelson, James Franco, Liam Neeson, Tom Waits, Zoe Kasan i Brendan Gleeson entre els més destacats. Com que cada episodi funciona com una pel·lícula en ella mateixa, i els resultats també són desiguals, és complicat parlar del conjunt perquè cada història és diferent.
La primera porta per el mateix nom de la pel·lícula, The Ballad of Buster Scruggs, i ens vol transmetre els missatge que per més bo que siguis, hi haurà un dia que vindrà algú millor que tu. Destaca de la pel·lícula la seva posada en escena visual inspirada directament dels dibuixos animats Looney Tunes.
La segona és Near Algodones, un relat sobre la tràgica inevitabilitat d’un lladre de bancs que perpetra un robatori en el pitjor banc de l’oest en què podria fer-ho.
La tercera és Meal Ticket, una història protagonitzada per un firaire que gira amb un espectacle protagonitzat per un jove sense braços ni cames. Quan tot funciona, perfecte, però quan l’espectacle deixa de donar diners, el firaire té clar que l’espectacle ha de renovar-se si vol continuar menjant.
La quarta, All Gold Canyon, és la millor de totes. Ens parla de la justícia poètica, i és la única història que és benvolent amb l’espectador que es frustra constantment amb la pel·lícula. El protagonista és un vell buscador d’or que troba un filó i està protagonitzada gairebé en solitari, per un genial Tom Waits.
La cinquena, The Gal Who Got Rattled, probablement sigui la més frustrant i injusta i deixa a l’espectador força tocat per fer front a la darrera. Els protagonistes són una jove que busca una nova vida, i que per això s’embarca en una caravana de trasllat, un dels líders de la caravana i un gos que tindrà més protagonisme al final del que s’espera. El relat bascula entre la tendresa i la tragèdia.
La sisena i última és The Mortal Remains, és un relat sobrenatural localitzat en l’interior d’una diligència. Cinc personatges d’orígens diferents compatiran un viatge cap un destí anomenat Fort Morgan, del qual no en descobrirem la seva naturalesa fins al final del relat. Durant el trajecte s’explicaran diferents històries, de les quals s’haurà d’estar atent per comprendre’n el seu sentit dins de l’episodi.
La balada de Buster Scruggs és una irregular pel·lícula dels Coen, amb una cuidadíssima i preciosa fotografia i un muntatge musical fantàstic. Tot i ser una obra menor, de fet estava plantejada inicialment com una minisèrie, els Coen s’ho han passat molt bé en aquesta pel·lícula negra en què es riuen de la mort. Els espectadors potser no tant, no obstant, val la pena fer-li un cop d'ull.

dimarts, de desembre 04, 2018

Malos tiempos en el Royale

Drew Goddard, que va sorprendre a tothom l’any 2010 amb La cabaña en el bosque, una magnífica pel·lícula de gènere produïda per Joss Whedon, que donava la volta als tòpics de les pel·lícules de terror. Durant aquests vuit anys que han passat entre la pel·lícula i aquesta, Goddard ha estat ocupat en escriure el guió de Marte de Ridley Scott i a crear la sèrie Daredevil per Netflix, en la qual va estar vinculat només en la primera temporada. Cansat de què no es concretessin altres projectes superheroics, Goddard va escriure el guió de Malos tiempos en el Royale que ell mateix dirigeix.
En aquesta pel·lícula Drew Goddard ha volgut fer un exercici semblant a La cabaña en el bosque, però amb una influència d’estructura narrativa semblant a les que planteja Quentin Tarantino. Goddard ha trobat inspiració en Pulp Fiction i Los odiosos ocho per explicar una història pròpia a la seva manera. Uns pocs personatges, amb coses amagar i identitats falses, coincideixen en allotjar-se a l’Hotel Royale, que es troba entre els límits dels estats de California i Nevada. A poc a poc coneixerem els secrets que oculten i les seves veritables intencions, a la vegada que altres protagonistes inesperats aniran a parar també en aquest, a priori, poc concorregut hotel. I no explico res més perquè com menys sapigueu de la trama, millor.
Un dels atractius de la pel·lícula és que aconsegueix atrapar-nos a causa del seu excel·lent guió i un repartiment magnífic format principalment per Jeff Bridges, Dakota Johnson, Jon Hamm i Chris Hemsworth. Els actors encaixen a la perfecció, cadascú en el seu paper, quasi fet a mida. Fins i tot, un desconegut com Lewis Pullman acaba essent una sorpresa molt destacable en el tram final, quan té l’oportunitat de desenvolupar el seu personatge.
És cert que la pel·lícula és llarga, però no es fa llarga. El guió és tan ric i Goddard té tantes coses a explicar per donar sentit al conjunt que, tot i allargar-se una mica, és absolutament necessari. El ritme, no obstant això, és trepidant, i les aturades de la trama principal en alguns moments, tampoc són traumàtiques. Goddard ha fet una pel·lícula tremendament entretinguda. La idea i el seu desenvolupament són genials. Al final, totes les peces encaixen.
Pel que fa al disseny de producció és genial, l’hotel és un personatge més d’aquesta història. L’estètica de la pel·lícula és molt atractiva, així com la forma crua de mostrar la violència en imatges i de crear una cinematografia plena de bellesa.
Després d’haver-la vist, tinc clar que Goddard ha pogut fer la pel·lícula que li venia de gust, sense intervencions dels productors que de cinema en saben poquet. Ha pogut rodar la història que volia i mostrar les influències que l’han fet un dels millors guionistes actuals de la indústria, i un director del qual en volem més que una pel·lícula cada vuit anys.
Malos tiempos en el Royale m’ha tingut enganxat tota l’estona gràcies a uns personatges atractius i ben definits, un guió ben explicat que m’ha fet xalar, i un grapat d’actors que ja val la pena només veure’ls desfilar. Un dels títols imprescindibles de la temporada.

dilluns, de desembre 03, 2018

Superlópez

Adaptació cinematogràfica del còmic creat per Jan, que protagonitzen Dani Rovira, Alexandra Jiménez, Maribel Verdú i Julián López.
Vull començar parlant del repartiment. De Rovira direm que a contrapronòstic, no és el pitjor de la pel·lícula. De fet, és l'actor que està millor, i amb això no vull dir que estigui bé. El seu personatge i interpretació va a pitjor a mesura que avança la pel·lícula. De Julián López, simplement diré que no té cap gràcia, tot i que vol fer una paròdia d'un personatge sense gràcia. I de Maribel Verdú, és de vergonya pels altres en aquesta paròdia de general Zod femenina que li toca interpretar. 
Superlópez és una barreja entre una paròdia del Superman de Richard Donner i una comèdia de Telecinco a l’estil Aída, plena d’humor groller i referències sexuals. La fidelitat i l’esperit dels còmics de Jan no hi és ni se l’espera. 
Si coneixeu la trajectòria de Javier Ruiz Caldera, el seu humor poc té a veure amb el del personatge de còmic i clarament era una opció equivocada.
Al final, en resulta una comèdia que agradarà als fans de Lo que se avecina i Siete apellidos vascos, però que provocarà arcades a aquells que els agradava el còmic i no comparteixen afició per aquest tipus d’humor. 
Tampoc és una pel·lícula per dur-hi els nens, perquè tampoc es defineix en el públic al qui s'adreça. Hi ha contingut infantil, però l'humor és groller, bàsic i poc imaginatiu. Al final, ni és familiar, ni és gamberra, ni, i no em casaré de repetir-ho, té res a veure amb el personatge del còmic. 
Telecinco ha comprat la llicència de Superlópez, no per fer-ne una adaptació, simplement per aprofitar-se de tenir un nom prou conegut per vendre'ns l'enèsima comèdia de Telecinco, i fer-nos passar per caixa per veure en el seu nou patafi.

dimecres, de novembre 28, 2018

Bèsties fantàstiques. Els crims de Grindelwald

Segona entrega de Bèsties fantàstiques, preqüela de la saga Harry Potter. Malauradament, amb les ganes que li teníem a la pel·lícula, aquesta ha estat una decepció absoluta. Però abans d’anar al gra, una pinzellada de la trama. 
La pel·lícula anterior acabava amb la detenció de Gridelwald a Nova York en mans del mag Newt Scamander, les bruixes Tina i Queenie Goldstein i l’humà Jacob Kowalski. Ara, Gridenwald ha aconseguit escapar i reuneix a un exèrcit de seguidors per tal d’aconseguir que els mags de sang pura s’imposin sobre els mags que no considera purs i sobre els humans. L’esperança per aturar a Gridelwald és Albus Dumbledore, professor de l’escola de Hogwarts, a Anglaterra, que reclutarà al seu exalumne, Newt, encara que aquest no estigui del tot ben vist entre els cercles de màgia britànics.
Bèsties fantàstiques: Els crims de Grindelwald té molts problemes, que ara començarem analitzar, però el principal és que és terriblement avorrida. En l’anterior entrega, ja veiem clarament que calia corregir coses, però la presentació d’aquest nou univers dissimulava els elements que la feien inferior a les pel·lícules de Harry Potter. Però, tot i que inferior, ja es situava sota les expectatives, com a mínim era entretinguda. El cas és que per la seqüela no s’han arreglat aquests errors, i ja amb un univers i personatges presentats, només ens queda una trama que és del tot insulsa. Tens la sensació que en dues hores i quart no t’han explicat res de res, i només t’has començat a entretenir fins a la darrera hora amb la presència de personatges com Dumbledore i Gridelwald i quan comença a haver-hi alguna escena d’acció. I aquí ja m’agafo amb el tema dels personatges i els actors que els interpreten. Els quatre protagonistes principals no poden tenir menys carisma. Per entendre’ns, tinc la sensació que la pel·lícula està protagonitzada per secundaris, és com si a Harry Potter els protagonistes haguessin estat els professors substituts de Hogwarts que esperen que els truquin de llistes. Amb aquesta pel·lícula he tingut la sensació que el focus principal estava en un altre lloc i ens han tingut més de dues hores explicant-nos històries d’amor que no ens interessen gens, un culebrot que no sé què acaba de pintar-hi aquí tot plegat i un final digne d’un cliffhanger de la mítica Dallas
Pel que fa al repartiment, els quatre personatges principals, Newt Scamander, Tina, Queenie i Jacob, penso que ja se’ls havia tret tot el suc en la primera pel·lícula, amb excepció de Newt. En aquesta ocasió es repeteixen els mateixos conflictes de la primera part fins a la sacietat. Pel que fa a Newt, podria haver funcionat millor com a secundari que no pas com a personatge principal, tampoc ajuda que Eddie Redmayne repeteixi contínuament els tics que va aprendre en el biopic d’Stephen Hawking.
David Yates sembla anar amb el pilot automàtic en la direcció, incapaç de crear res nou i viure de renda del que van fer els seus predecessors amb més talent com Chris Columbus, Alfonso Cuarón i Mike Newell. 
Però crec que la palma del desencant se l’endú J.K. Rowling i el seu guió que mereixia unes quantes revisions que evidentment no ha passat. Rowling és millor escriptora que guionista i el mitjà cinematogràfic se li ha entravessat.
Però hi ha algunes coses bones a la pel·lícula que em fan pensar que aquestes preqüeles han posat el focus en el lloc equivocat. Jude Law i Johnny Depp brillen i quan ells estan en pantalla fan oblidar el que has vist fins aleshores i vibres amb ells. Malauradament tenen pocs minuts en pantalla. El Dumbledore de Law és carisma pur. La grandesa de l’actor i el personatge mereixien unes preqüeles amb ell de protagonista. Per no parlar de Depp que clava a Gridelwald i que en volem molt més d’ell. Depp no fa de Jack Sparrow, paper que ha fet en pel·lícula de Pirates del Carib i en d’altres que no ho eren, i recuperem a l’enyorat Depp dels primers temps.
És possible donar un cop de timó a l’assumpte? Crec que sí, però independentment de la recaptació, la saga ha quedat greument ferida en aquesta pel·lícula. Veurem si la recuperem, però caldran canvis.
Tot i les nombroses referències a l’univers Potter, que m’han agradat, almenys a mi, no em fan oblidar les múltiples mancances de la pel·lícula.
Bèsties fantàstiques: Els crims de Grindelwald, li falta aventura i li sobra culebrot, li sobra metratge i li falta màgia. 


dimarts, de novembre 27, 2018

Outlaw King

Outlaw King és la darrera pel·lícula de David Mackenzie, director de les excel·lents Comanchería i Convicto, que ens narra el que va succeir l'endemà dels fets que varen veure a BraveheartBraveheart tenia molta ficció, en canvi aquesta pel·lícula es cenyeix més als fets històrics del període que ens narra.
Outlaw King comença amb una Escòcia rendida a les mans del rei anglès Eduard i el seu dèbil i despietat fill, el príncep de Gal·les. L’heroi William Wallace ha estat executat. Enmig d’aquesta situació apareix el personatge de Robert the Bruce, que amb l’ajuda d’uns pocs aliats és coronat com a rei d’Escòcia, desafiant el rei Eduard. Aquest no trigarà a afrontar el desafiament i es disposarà a aturar la nova insurgència escocesa a qualsevol preu. 
Sense que cinematogràficament es pugui comparar de cap de les maneres amb Braveheart, la pel·lícula està molt bé. Creix a mesura que passen els minuts fins a l’èpica batalla final, sense cap mena de dubte el millor de la pel·lícula i pel qual val la pena veure-la. La direcció de la batalla final s’ha resolt amb èpica i entreteniment i narrativament també funciona, ja que està molt ben explicada visualment. 
Mackenzie torna aposta per Chris Pine com a protagonista, recordem que varen coincidir a Comanchería, que està prou convincent per ser americà, però segurament algun actor autènticament escocès hauria encaixat millor, com per exemple Sam Heugham, el protagonista d’Outlander. Però en tot cas, Pine surt airós del desafiament i treu un bon accent escocès i com heroi d'acció funciona molt bé. Però en l'apartat interpretatiu em quedo amb Aaron Taylor-Johnson, que per mi ho clava i està millor que Pine. 
A Outlaw King també destaca la fotografia. I és que amb els paisatges escocesos, hauria estat imperdonable que Mackenzie no n’hagués tret profit.
Outlaw King és una adaptació medieval històrica amb èpica i narrada amb entreteniment. Una pel·lícula molt ben rodada que podeu gaudir a Netflix.