dimarts, de setembre 18, 2018

La monja

La monja és el nou spin-off de la saga Expediente Warren. Curiosament, essent la pitjor de totes en termes de qualitat, possiblement recaptarà més diners que la franquícia mare al final de la seva carrera comercial.
Després que les dues pel·lícules d’Annabelle haguessin obtingut molts beneficis, val a dir que totes aquestes pel·lícules compten amb pressupostos molt baixos, calia esperar que Warner continués esprement la franquícia. No està clar si James Wan vol tornar a dirigir cap més pel·lícules de la saga The Conjuring ja que sembla content en el DCU, d’aquí que en els spin-off s’hagi comptat amb directors amb poca experiència, beneïts per Wan. A La monja, la realització ha anat a càrrec de Corin Hardy (The Hallow). 
En el cas de La monja estava clar que alguna cosa internament no funcionava i no se’ns explicava. El primer tràiler va trigar molt a sortir. Només un mes abans de l’estrena, va aparèixer un segon tràiler que s’aprofitava d’una polèmica censura de You Tube que clarament l’ha beneficiat. El tràiler, irònicament, va ser retirat de la plataforma perquè feia massa por. Els il·lusos no havien vist la pel·lícula, ja que La monja en realitat es tracta d’una comèdia, tot i que involuntària. Per rematar la mala fama de la pel·lícula, el director Corin Hardy explicava que James Wan en persona el va ajudar en la direcció de la segona unitat, la qual cosa no deixa a Hardy en massa bona posició. El fet que les crítiques fossin embargades fins al dia de l’estrena, feia pensar en els pitjors presagis sobre la qualitat de la pel·lícula. Però Warner ha utilitzat totes les armes de màrqueting per evitar un fracàs anunciat i el que és un desastre creatiu, es pot convertir en la pel·lícula amb més recaptació de la franquícia.
La monja parteix de l’entitat demoníaca Valak que apareixia a Expediente Warren: El caso Enfield. El guió, a càrrec del mateix James Wan i Gary Dauberman (guionista de les dues entregues d’Annabelle i It) ens narra com després del suïcidi d’una monja en una abadia de Romania, un sacerdot amb un passat vinculat als exorcismes, és enviat pel Vaticà a investigar el cas. Arriscant la seva vida i ànima, el sacerdot comptarà amb l’ajuda d’una jove novícia i s’enfrontarà amb una entitat demoníaca amb aspecte de monja, Valak.
Un dels aspectes més interessants són els intèrprets, ja que trobem a Demian Bichir i Taissa Farmiga (que l’hem vist a American Horror Story i és la germana de Vera, qui interpreta a Lorraine Warren a la saga). Però els pobres actors i actrius no poden fer massa res davant el despropòsit en augment que és la pel·lícula. Desvinculada de la saga mare, que aposta més per crear atmosfera primer de tot, La monja no es molesta en això i és un festival continu digital d’efectes especials sense sentit narratiu. 
L’argument és cíclic i tota l’estona és el mateix. El capellà es posa en perill contínuament, i és rescatat contínuament per la novícia, que al mateix temps és rescatada contínuament per un atractiu mascle francès. I així 90 minuts. 
La direcció de Hardy és absolutament plana i es limita a posar els espats on marca el manual de la pel·lícula de terror mainstream
Pel que fa a les monges, estan hipersexualitzades, i al final tot plegat s’acabava assemblant-se a una pel·lícula de sèrie Z espanyola dels 70, protagonitzada per Paul Naschy. Ara bé, aquesta hipersexualització de les monges està tractada amb tot el puritanisme possible perquè no ofengui als sectors més conservadors de la societat nord-americana.
L’últim terç és un desgavell de tal magnitud que en la sessió que vaig anar, el públic, el qual ja havia renunciat a passar por, es va posar a riure. Personalment no vaig riure perquè tampoc em feia gràcia com a comèdia, però sí que vaig passar vergonya pels altres. Anava a veure una pel·lícula de por, en la línia d’Expediente Warren i no una comèdia. O bé no ens l’han venut bé, o bé el director ha aconseguit l’efecte contrari al que buscava. 
La monja és una pel·lícula totalment innecessària, feta només per recaptar diners fàcils i sense cap tipus d’interès creatiu. La pel·lícula pitjor de la franquícia funcionarà molt bé econòmicament, però això pot afectar a l’interès del públic de cara a futures entregues. Corin Hardy desaprofita el personatge i aquella terrorífica monja de la segona entrega d’Expediente Warren, aquí no apareix. I és que el nivell imaginatiu de la pel·lícula està tan soterrat com el lloc on volen tancar l’esperit. El resultat final desentona completament amb l'uniat que fins ara havia mantingut l’univers The Conjuring.


dilluns, de setembre 17, 2018

Purasangre

Anya Taylor-Joy i Oliva Cooke protagonitzen aquesta pel·lícula sobre dues psicòpates que planifiquen un assassinat. Dirigeix el debutant Cory Finley. 
El cert és que la pel·lícula no ens ofereix res que no hàgim vist abans, però és curiós com barreja de manera eficaç elements del cinema d’Alfred Hitchcock, la referència a Extraños en un tren és més que evident, amb les propostes de gènere més actuals. 
Les protagonistes són dues amigues d’infantesa que es retroben d’adultes. Una és una adolescent rica de classe alta, i l’altra una marginada amb problemes mentals. Només els uneix l’odi de la primera envers el padrastre i les ganes de matar de la segona. Una combinació que acabarà explotant de la forma més inesperada. 
Tot i les potents dues protagonistes, les dues estrelles de pel·lícules de gènere actual, Anya Taylor-Joy amb La bruja i Múltiple i Oliva Cooke amb Bates Motel, Ouija o La señal entre d’altres, qui brilla a la pel·lícula, tot i el seu curt paper, és el desaparegut Anton Yelchin, en la que serà l'última pel·lícula que veurem estrenada d’aquest jove actor. Yelchin ja havia demostrat que podia ser molt més que bo i encantador a Green Room, i aquí ho ve a confirmar en el paper d’un drogoaddicte amb ínfules que comet petits robatoris. La pèrdua de Yelchin, a qui va dedicada la pel·lícula, ha fet que perdem a un grandíssim actor que encara ens havia d’oferir el millor. 
Amb elements de drama i comèdia negra, Purasangre pren part de l’estètica i alguna cosa més de Funny games en una sàtira salvatge sobre la classe alta i el descontentament de tenir-ho tot a la vida. Però en aquesta ocasió es nota que és una obra primerenca perquè li manca ritme i això fa que malgrat els seus molts elements positius, la pel·lícula s'arrossegui en alguns moments.


dilluns, de setembre 10, 2018

Blackwood

Personalment tenia a Rodrigo Cortés per un director que no només prometia, sinó que estava aportant coses molt interessants en el gènere, des de casa nostra. Juntament amb Jaume Collet-Serra, podria dir que Cortés és un nom que m’interessa molt més enllà de Jaume Balagueró i J.A. Bayona. No entenc per què es parla tant dels darrers i tant poc dels primers. Sobretot de Collet-Serra, el més consolidat en la indústria americana. 
Buried va ser una pel·lícula meravellosa, i en menor mesura, Luces rojas, també aportava coses interessants. Fins i tot Emergo, tot i no dirigir-la, sí que en va ser el seu guionista, editor i productor, oferia coses noves en un gènere tan trillat i explotat com el found footage en el terror. Per això, després de veure Blackwood no he entès res. Més que res perquè és una de les pitjors pel·lícules que he vist aquest any, i no em quadra en res amb el talent de Cortés i la seva bona feina. 
Podem justificar que es tracta d’una mena d’encàrrec de la productora de La saga Crepúsculo, ja d’entrada no pinta bé, que adapta una novel·la gòtica protagonitzada per una adolescent problemàtica que és internada en una escola per a joves amb talents singulars que, suposadament, desconeixien fins aleshores. He de dir que la premissa em sembla molt interessant, la qual no puc dir-la perquè es rebel·la en el tram final, però la seva explotació i posada en pantalla és pèssima. Segurament per culpa d’uns guionistes terriblement dolents. 
Si la primera hora es fa llarga i eterna perquè no passa res i es passa l’estona repetint fins a la sacietat conceptes explotadíssims i de manual, el terç final és una traca de l’absurd. A aquest sense sentit de personatges i situacions que apareixen del no-res i sense explicació, s'afegeix un muntatge caòtic i uns efectes especials de pena. 
Ni la presència d’una esforçada AnnaSophia Robb i d’una Uma Thurman disposada a fer el que sigui per cobrar alguna cosa, salven aquest despropòsit majúscul que és Blackwood
Només puc desitjar que Cortés torni a projectes més personals i s’allunyi de propostes tan espantoses com Blackwood, en les quals no trobem cap element que ens faci pensar que ell ha estat darrera la càmera.


divendres, de setembre 07, 2018

Revenge

Coraile Fargeat debuta en el llargmetratge en aquesta pel·lícula francesa que barreja terror i acció i que protagonitza Matilda Lutz. 
Tres homes casats rics es reuneixen anualment per anar de cacera. Però aquesta vegada, un d’ells ve acompanyat de la seva amant, Jen, una jove que desperta ràpidament l’interès dels altres dos. Aïllats en una casa en mig de desert, les coses es compliquen dramàticament per a ella quan un dels altres homes la viola. Jen reclama justícia o si no, amenaça en fer pública la seva infidelitat a la seva dona. En veure que el seu món està en perill, amb els seus amics decideix matar-la. Donada per morta enmig del desert després d’una dramàtica caiguda, ella s’aixecarà per sobreviure i venjar-se dels seus atacants, com una autèntica final girl, de la manera més sanguinolenta possible. 
Vaig veure aquesta pel·lícula, farà quasi un any en el Festival de Sitges, en el qual es va erigir com una de les grans propostes més sanguinolentes. Però en aquesta ocasió Revenge va més enllà de la venjança del seu propi títol. És una història d’empoderament femení, una proposta de gènere perfecte pel moviment #MeToo. Feu un salt de fe i creieu que la protagonista pot sobreviure a una caiguda impossible, per deixar-vos endur per una de les propostes de gèneres més contundents de l’any. 
La posada en escena de Coraile Fargeat és també exquisida i demostra que no fa falta ser home per fer pel·lícules de gènere tan contundents com aquesta. S’agraeix que eviti discursos i missatges explícits innecessaris i que l’acció i les imatges parlin per elles mateixes. Més mèrit té que aquest sigui el debut d’aquesta directora de la qual esperem amb ànsies la seva següent obra. 
Revenge és una obra violenta i sanguinolenta amb girs de guió inesperats que és una catarsi brutal per la seva protagonista i per una una directora que es reivindica i al mateix temps ens ofereix un festí pels amants del terror i del fantàstic.


dijous, de setembre 06, 2018

Comença la nova temporada del Ningú no és perfecte

La setmana del 10 al 16 de setembre comença una nova temporada del Ningú no és perfecte, el vostre programa de cinema, còmics i sèries de televisió. 
El Ningú no és perfecte continuarà les seves emissions per totes les ràdios que consten a l’espai Ràdio a la carta, en què podeu consultar els horaris de cada emissora. 
El programa continuarà estant disponible per a descarregar-lo en mp3 o escoltar-lo online, els dijous en la web, al blog, al Facebook, al Twitter, a Ivoox i ITunes
En el primer programa de la temporada farem una tertúlia especial sobre les pel·lícules més destacades d’aquest estiu. Comentarem Teen Titans Go! La película, Alpha i farem especial esment a La monja. També tindrem espai per Misión imposible: Fallout i Els increïbles 2, tot i que us recomanem que escolteu els tres Summer Edition que hem gravat aquest estiu. 
Durant el primer trimestre tenim programats dos desplaçaments a la Biblioteca Carles Rahola de Girona. El primer a mitjans octubre, ja anunciarem la data, en què inaugurarem el format podpanel amb una xerrada amb l'Arnau Tordera, líder d'Obeses que ens presentarà el disc Fills de les estrelles. El dia 1 de desembre, dins de les III Jornades de ciència-ficció de Girona organitzades per Oci Ficció i Ningú no és perfecte, gravarem un programa especial dedicat a Stephen King. 
Com cada any, durant, les primeres setmanes d’octubre dedicarem una atenció especial al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges i la pel·lícula Predator
L'espai de sèries també serà present. Aquest any esperem amb ànsia les noves temporades de Joc de trons, Star Trek: Discovery, Stranger Things 3 i Daredevil 3, que també tindran els seus especials. 
Aquesta temporada continuarem amb l'equip habitual format per l'Ignasi Arbat, l'Aram Bonmatí, en Jacint Casademont i la Marta Sanz. També continuarem amb les col·laboracions regulars d'en Bernat Costa i en Francesc Morales i esperem comptar esporàdicament amb els comentaris d'en David Callahan Ruiz, en Pau Garriga i l'Agus Izquierdo.

dimecres, de setembre 05, 2018

Mom and Dad

Nicolas Cage és un actor fet a sí mateix. Després d’aconseguir un Oscar per Leaving Las Vegas, Cage va renunciar a interpretar i a fer, perdoneu l’expressió, el que li passés pels ous. I així ha estat. Cage s’ha llaurat la carrera que li ha donat la gana, passant de les crítiques i dels comentaris de la gent. Actualment encasellat en la sèrie B, excepte algun projecte aïllat, Cage té l’honor de comptar amb un festival de cinema propi. A veure quants actors poden dir el mateix. A més, Cage aquest any rebrà el Gran Premi Honorífic de Sitges. A Cage no li preocupa haver-se convertit en una paròdia d’ell mateix, al contrari se n’aprofita. Mom and Dad n’és tot un exemple. 
Mom and dad és una pel·lícula d’humor negre amb un Nicolas Cage desencadenat, que fa gala de tot el seu histrionisme. Cage ens mostra tots els seus tics interpretatius, que l’han convertit en un actor de culte per alguns i en una burla per uns altres. 
L’argument no pot ser més de sèrie B. Un virus provoca que l’instint de protecció dels pares envers els seus fills es converteixi en un instint assassí. Així que els pares infectats no podran frenar l’impuls d’assassinar als seus fills. Tot i no ser una pel·lícula de zombis, juga amb totes les eines del gènere. 
Bogeria in crescendo i molt humor en aquesta pel·lícula coprotagonitzada per Selma Blair. 
Un els aspectes més cuidats per part del director Brian Taylor, és donar-li un to de cinema dels anys setanta i principis dels vuitanta. 
Si decidiu veure-la, tingueu en compte el tipus de producte que aneu a veure ja que no és per a tothom. Personalment us la recomano, tot i que és d’aquelles pel·lícules de festival que comencem amb molta força i que un cop explotada la idea, perquè tota l’estona és la mateixa, es van desinflant. En tot cas, pareu especial atenció a la millor seqüència de la pel·lícula, l’arribada dels avis.


dimarts, de setembre 04, 2018

Alpha

Kodi Smit-McPhee, el crescut nen de La carretera, és el protagonista d’aquesta pel·lícula ambientada en el Paleolític superior europeu, 20.000 anys abans de Crist, que ens narra una història de creixement i superació, però sobretot és la història l’amistat entre un home i un llop. 
Smit-McPhee interpreta al jove fill del cap de la seva tribu que després de ser donat per mort, ha d'embarcar-se en un dur viatge de tornada a casa, enfrontant-se a inhòspits terrenys, terribles condicions i tot tipus de perills. Però el viatge no serà en solitari, l’acompanyarà un llop amb el qual a poc a poc, aniran creant un vincle d’amistat molt fort. 
Alpha destaca sobretot per saber construir la relació entre l’home i l’animal. De fet, la pel·lícula no arrenca fins al moment que apareix el llop i decideix menjar-se el protagonista. A partir d’aquí t’atrapa i no et deixa anar. Ajuda el fet que no se’n vagi per les branques i en només 90 minuts t’hagi explicat tota la història amb un ritme trepidant. La relació d’enemics a amics entre els dos protagonistes està treballada de manera orgànica i precisa, però cada seqüència és un pas endavant, per la qual cosa resulta creïble i per això aconsegueix tocar-nos la fibra. 
Per altra banda, cal destacar l’aspecte visual de la pel·lícula, que està plena de plànols que no són realistes, però estan plens d’una bellesa que val el preu de l’entrada. Quan la veieu entendreu que el director, Albert Hughes (El libro de Eli) no intenta mai intenta agafar-se sense moure’s de la història, sinó que utilitza els recursos que li convé per explicar la història i fer els plànols visuals que li ve de gust per meravellar-nos. 
La seva història té poc d’original, si voleu, ja us la van explicar a Colmillo blanco, però la seva posada en escena és brillant i la història commou. Tampoc té ni busca més pretensions, tot i els elements èpics i poètics amb els quals està impregnada la pel·lícula.


dilluns, de setembre 03, 2018

Teen Titans Go! La película

Potser peco de simplificació si dic que Teen Titans Go! La película és una versió infantil i familiar de Deadpool, però la veritat és que no se m’acut una manera millor i resumida per dir en quatre paraules què és aquesta pel·lícula. 
Per començar i que quedi clar, aquesta és sense cap mena de dubte la millor pel·lícula del DCU des dels seus inicis amb Man of Steel. Ple de pel·lícules impresentables, en la que la seva millor pel·lícula, Wonder Woman, no passava de ser una versió femenina de Capitan América: El primer vengador, arriba Teen Titans Go! La película, per reconciliar-nos amb els meravellosos superherois de DC i en creure que encara hi ha esperança. 
No us espanteu si no heu vist mai la sèrie de televisió, s’entén perfectament sense haver-la vist, el to és diferent, i el públic al qual va dirigida és a petits i grans que coneguin els personatges de DC, sigui a través del cinema, el còmic i la televisió. 
Aquesta pel·lícula està feta amb amor als personatges de DC, i sobretot amb un ampli coneixement de l’essència i iconicitat dels mateixos que els fa reconeixibles arreu del món. Al mateix temps, és una paròdia de les pel·lícules de superherois on el protagonista és Robin, que encara espera que la Warner faci una pel·lícula sobre ell, però Warner està disposada a tot menys a això, ja que la popularitat de Robin no és la millor, i els Teen Titans són considerats un grup de desconeguts i aficionats al cantó de la JLA. 
La pel·lícula manté l’estil cartoon de la sèrie de televisió, però s’atreveix amb diferents estils d’animació, esdevenint un producte molt treballat i creat amb intel·ligència. La sèrie manté també una combinació d’humor slapstick, absurd i metareferencial, semblant a Deadpool, però per a tots els públics. A més, Warner té la valentia sana de reconèixer els seus errors i riure-se’n des dels fracassos més sonats com els de Green Lantern o Batman v Superman. L’acudit que fan sobre el nom de la mare de Batman i Superman no té preu. Per això, a la pel·lícula us trobareu que els més petits riuran en alguns moments i en d’altres només els adults que coneixen els intringulis de la producció de les pel·lícules de superherois. 
Per altra banda, la pel·lícula fa clucades d’ullet al seu passat i l’abraça i no l’escup com han fet en les pel·lícules d’imatge real. Les bandes sonores de John Williams per Superman i Danny Elfman per Batman sonen sense gens de vergonya. Només el fet de triar a Nicolas Cage com a veu per a Superman, recordeu que ell havia de protagonitzar el projecte frustrat de Tim Burton, Supermam Lives, ja denota el to que han volgut donar els directors, Aaron Horvath i Peter Rida Michail. Entre altres veus conegudes trobem les de Kal-El Cage, el fill de Nicolas posant la veu al jove Bruce Wayne, Will Arnett, Kristen Bell i Stan Lee. Sí, el creador de Marvel també té cameo en aquesta pel·lícula, ja que en el fons, aquesta pel·lícula és una carta d’amor al gènere de superherois i aquí no hi ha rivalitat entre companyies que valgui. De fet, aquesta rivalitat entre Marvel i DC és absurda, ja que es pot ser molt fan d’Spider-Man i Superman sense cap problema, encara que algun imbècil ens vulgui fer creure que no. I això la pel·lícula ho arriba a fer explícit.
En un moment en què les encarnacions en imatge real dels personatges de DC estan a la baixa, la divisió animada treu pit en la que serà la pel·lícula de DC de referència d’aquest any. 
Teen Titans Go! La película és el millor producte de DCU amb diferència. Desprèn amor pels personatges, respecte a les versions icòniques anteriors, tant del cinema com dels còmics. Té múltiples referències a les pel·lícules de DC i Marvel i Warner demostra una capacitat de riure’s dels seus fracassos davant la qual em trec el barret. El millor que podeu fer és anar a veure-la. Què voleu que us digui, m'ha encantat.